El que res no costa res no val

Quantes vegades hem sentit dir: "costa una fortuna, però la qualitat s'ho val"? Hi ha la percepció que els béns cars són bons i que els barats, en conseqüència, dolents.

Aquest és un dels mals de les societats de consum i de benestar, ja que els seus beneficiaris tendim a acomodar-nos i oblidar que tot allò que ens bé donat de franc té un altíssim valor. Hi ha molts serveis públic que donem com a cosa feta, i que en altres rodals són un autèntic luxe.

L'educació n'és un, però també hi ha la salut, la segurerat, l'habitatge, la manuntenció, etc. Si patim un accident al mig de les muntanyes ens vindrà a buscar un helicòpter; si ens quedem sense casa ens oferiran un alberg o un pis de lloguer protegit; si no tenim per comprar menjar sempre trobarem un plat calent a taula als menjadors socials; si volem que els nostres fills estudiin hi haurà una escola que l'acollirà sense pagar ni un cèntim... Cert és que els diners que calen per mantenir tots aquests serveis surten dels impostos de tots, meus també, i que per tant representa que ja hem pagat. I qui paga mana, oi?

Per això, aquest sistema que ens hauria de fer sentir orgullosos, i que hauríem de protegir i valorar en la seva justa mesura, es converteix massa sovint en motiu de queixa: "He hagut d'esperar l'helicòpter o l'ambulància mitja hora, el matalàs no és de làtex, no m'agrada la verdura i els professors de l'escola són rucs i antipàtics". Ens hem tornat molt del "morro fi", una mica "nous rics": ho volem tot ràpid i al nostre gust.

Qui ens ho ofereix tot ràpid i al nostre gust és l'empresa privada (atenció: que ens ho ofereixi no vol dir que en efecte ho faci així). Les mútues sanitàries es gasten fortunes en publicitat televisiva per fer-nos veure que a la sanitat pública ens maltracten i deixen que els nostres fills es morin, tot en blanc i negre i amb música tràgica, mentre que ells venen corrents amb un somriure i tot de colorins! Conec gent que ha estat en mútues, i és mentida. El que sí s'afanya a fer la mútua privada és a retirar-te la cobertura quan se't diagnostica una malaltia crònica i costosa. Llavors s'acaben els somriures i les atencions.

El mateix passa amb l'educació. Les empreses privades seleccionen l'alumnat tot imposant criteris ideològics (confessió religiosa) i preus prohibitius a canvi d'un producte suposadament de major qualitat. Als centres privats tot es fa ràpid i al nostre gust, tot són flors i violes... Fins que alguna cosa deixa d'anar bé (el nostre fill s'esbalota, pateix una deficiència, treu males notes o nosaltres tenim alguna dificultat en satisfer les quotes mensuals). Aleshores les famílies es veuen abocades al circuit d'ensenyament públic, que és aquell que ho entoma tot i sense demanar explicacions ni cobrar res, aquell que, com que res no costa, res no val.

Com que, segons els números del govern, l'ensenyament té ara per ara un sobrecost en matèria de massa salarial de l'ordre del 6%, faig la proposta següent:

En comptes de retallar plantilles, augmentar ràtios i tornar a retallar sous, cobri'ns a tots plegats pel servei. Si estem disposats a pagar perquè un empresari s'enriqueixi, com no ho hem d'estar pel bé de la comunitat? Faci números, expliqui el que ens costa a tots plegats l'educació de cada infant, adolescent o adult i faci-ho valer.

Si estudiar costés 500€ l'any, ja veuria com s'implicaria tothom, com obligarien els seus fills a estudiar, com s'acabaria l'absentisme... Si els graduats no es regalessin... Si els alumnes perdesin el dret a l'escolarització per mala conducta... Si estudiar no fos gratis potser adquiriria algun valor.