Les millors notes de selectivitat són de la privada

el conseller "Mascu" durant l'acte

Fa pocs dies s'ha celebrat l'acte en el qual es reconeix aquells alumnes que han obtingut més d'un 9 de mitjana a les proves de selectivitat, nois i noies amb una intel·ligència, una maduresa i una capacitat de treball que els ha permès assolir allò que tan de moda s'està posant, almenys en els discursos: L'EXCEL·LÈNCIA. Enguany n'hi ha haguts 190!

Crec que és de justícia que se'ls reconegui el mèrit, i que se'ls encoratgi a seguir treballant, ja que són motors potencials en el desenvolupament futur del país. A banda dels resultats, cal donar valor al procés, a la constància, a la humilitat, al saber que encara et falta molt per saber.

Els mitjans se n'han fet ressò però, com ja ve essent habitual, aquests posen l'accent diacrític en allò que els interessa diferenciar, ja se sap que no és el mateix fer les coses bé que comportar-se com un be (o sia, com un "borrego"). Els bens que s'encarreguen de belar la doctrina neolliberal (fonamentalment tot allò que penja del senyor Conde de Godó: La Vanguardia, RAC1), han destacat el titular: "112 de los 190 mejores alumnos de selectividad proceden de la escuela privada". Com volguent dir... que bona que és la privada. Collons, i tant que n'és de bona! Sobretot d'ençà que les polítiques de dretes han desmantellat la Pública i els han facilitat la selecció de l'alumnat i els ha eximit de la responsabilitat d'educar tothom per igual.

Recomano als borregos del Conde la lectura de l'informe del síndic de greuges sobre la segregació escolar a Catalunya. Es tracta d'un informe del 2008 però, d'ençà i gràcies a la hipocresia dels polítics i dels que els votem, aquesta segregació no ha fet més que empitjorar.

Menys manipulació i menys fundacions Bofills. A tots plegats els hauria de caure la cara de vergonya... però no crec que això passi perquè em temo que els de dretes ja fa temps que l'han perduda.

La setmana de juliol - despatxos (quasi) buits

suposant que tinguéssim sales de reunió,la imatge seria més o menys aquesta

Aquest curs, arran de l'experiment maragallià de la setmana blanca, s'ha inaugurat el sa costum de treballar al centre la primera setmana de juliol (sí, sense alumnes també hi ha feina a fer). La idea en sí és bona, penso, perquè ateses les presses amb què s'ha de començar al setembre, disposar d'un temps és fonamental (no només per a la preparació i organització del proper curs, sinó per a l'avaluació de l'anterior i per a la presa de decisions de canvi si s'escau).

Però, com no podia ser d'altra manera, em toca posar-hi aigua al vi. Insisteixo que la idea és bona, molt bona, però resulta que aquest any les plantilles s'han vist molt modificades, a causa dels concursos de trasllats, les oposicions i l'habitual ball de nomenaments de professorat interí. En conseqüència, aquesta setmana de preparació no hi havia als centres la meitat del professorat, sia perquè en el cas dels trasllats alguns equips directius van donar consigna de quedar-se als que tenien nova destinació (!!!!), sia perquè hi havia molt de personal perdut en els llimbs de l'expectativa de destinació, sia perquè molta gent no sabrà on dimoni treballa fins a finals de juliol si té sort o fins al mateix setembre.

Com a cap del departament de llengües del meu centre, m'ha tocat reunir-me, i prendre decisions, amb deu persones, de les quals dues es jubilaven el dia 7 de juliol, quatre canviaven de destinació i tres estaven pendents que se'ls confirmés la plaça. I tot plegat per prendre decisions organitzatives de cara al curs vinent!

Ja ho sé que els mestres som burros de mena, però me'n conec alguns que encara ens guanyen per mà.

Oposicions 2011 - resultats

Avui s'han publicat les notes finals del procés d'avaluació de les oposicions, i s'ha obert el termini de presentació de reclamacions. Malgrat que aquestes havien de fer referència només a aspectes administratius formals, la totalitat de les alegacions presentades avui al nostre tribunal feien referència -com d'altra banda és comprensible- a les qualificacions. Sigui com sigui, els candidats s'han personat a la seu del tribunal, i han omplert els formularis corresponents amb l'esperança que els expliquem perquè han suspès o perquè la seva nota no és la que s'esperaven.

Entenc la seva necessitat de saber en què s'han equivocat, i fins i tot de saber en què ens hem equivocat nosaltres, però em temo que aquests són dubtes que no els podrem aclarir; almenys mentre el procés estigui articulat com ho està ara. Pel que fa a aquest, em quedo amb molts dubtes (dubtes que ja he expressat en ocasions anteriors i que em generen inquietud i dolor), però d'altra banda, en relació a la tasca duta a terme pel nostre tribunal, tinc la certesa d'haver actuat amb la màxima honestedat, conscient del que hi havia en joc, amb esperit positiu i amb rigor a l'hora d'aplicar els barems i condicions que ens han estat donats.

El resultat ens deixa com el segon tribunal més dur (en números absoluts de suspensos, perquè percentualment estem tots força igualats) i les xarxes socials van plenes de fòrums que ens deixen com se sol dir a parir. Em sap greu. Em sap greu d'una banda perquè les oposicions s'han dissenyat intentant acontentar tothom (sindicats, interins, candidats sense experiència...),i ja se sap que quan es pretén acontentar tothom s'aconsegueix generalment el contrari. I també em sap greu perquè tinc la sensació que, un cop més, l'adminsitració llença els seus treballadors als peus dels caballs.

No es tracta de si un tribunal t'ha posat un 8,0222 i un altre t'hauria puntuat amb un 8,1341, no es tracta si uns eren més estrictes o laxos que els altres... la qüestió és que és absolutament impossible harmonitzar uns criteris de puntuació baremats fins a la mil·lèssima de punt a partir d'aspectes tan eteris com ara: "correcció lingüística, creativitat i innovació, capacitat comunicativa..."

Només estic segur d'una cosa: els companys del tribunal hem esmerçat molts dies i moltes hores escoltant i llegint, analitzant, contrastant i discutint (a vegades apassionadament) fins arribar a posar una nota per a cada apartat a partir de la mitjana de cinc qualificacions individuals, de les quals s'eliminen aquelles que divergeixen més enllà de tres punts. Malgrat les precaucions i l'esforç se'ns haurà passat quelcom per alt, sens dubte, i val a dir que alguns candidats no ens ho han posat fàcil (com passa amb aquells futbolistes murris que simulen un penalti) tot intentant fer passar bou per bèstia grossa... Hem vist programacions copiades unes de les altres, o literalment descarregades d'internet, o persones que llegien el guió en comptes d'exposar, o altres que afegien de memòria al seu tema coses que no hi havien escrit... En l'era de la tecnologia és cada cop més difícil jutjar l'autenticitat, detectar el plagi...

De tot plegat me'n duré un regust agredolç. D'una banda el neguit d'haver hagut de participar en un procés selectiu (i per tant també eliminatori) injust per definició i, de l'altre, el plaer d'haver treballat molt intensament en un equip responsable, amb bons professionals i persones que, si serveix de res, ni ens hem "forrat" ni ens ho hem passat particularment bé havent de prendre aquestes decisions .

La doble moral de la màquina expenedora

Fa uns dies es va anunciar la normativa que regularà els productes que es poden vendre a les màquines expenedores dels centres educatius. A partir d'ara no s'hi podran comprar llaminadures, pastisseria industrial ni refrescos carbonatats amb alts continguts de sucre. Aplaudeixo la mesura sense cap reserva. Però, com sempre, hi ha un "però"...

Ahir, mentre feia temps a l'andana del metro, em vaig entretenir a estudiar el contingut de les màquines expenedores i -oh, sorpresa-, hi vaig veure tots els productes que s'han prohibit a l'escola. I jo que penso: "si són dolents a l'escola també ho deuen ser fora". I la veueta de l'okupa ultraliberal que tinc al cap em recorda: "lliure mercat, oferta i demanda".

La màquina expenedora m'enfronta amb la contradicció constant del sistema, amb la seva hipocresia íntima: les conductes no són bones o dolentes en sí mateixes, sinó en funció de quan, on i qui les duu a terme. Per això esperem que:

1. a l'escola eduquin els nostres fills en hàbits alimentaris, mentre nosaltres els portem a una hamburgueseria com a premi per les notes de final de curs.
2. a l'escola els adverteixin dels riscos de les drogodependències, mentre nosaltres ens fumem una cigarreta amb un bon gotet de vi a la mà.
3. a l'escola els facin tallers d'educació viària, mentre nosaltres conduim com uns energúmens.
4. a l'escola fomentin el respecte per la diversitat, mentre nosaltres diem pestes dels moros, dels negres, dels sudaques i dels paquis.
5. a l'escola els recordin que l'important és participar, mentre que nosaltres ens caguem en el més sagrat quan el Barça perd la copa del rei.
6. a l'escola els marquin unes pautes d'etiqueta, mentre que a les botigues només venen pantalons "cagats", que nosaltres els comprem amb molt de gust.
7. a l'escola els inculquin el gust per la lectura, quan a casa els fills no ens han vist llegir res més que algun diari esportiu.
8. a l'escola els adverteixin dels riscos de la televisió, quan en arribar ens troben repanxegats al sofà amb el comandament a la mà
9. a l'escola els motivin a estudiar, mentre nosaltres enaltim l'èxit d'artistes i esportistes que han fet de tot menys estudiar.
10. a l'escola els ensenyin a ser solidaris quan mig país fa els possibles per estafar hisenda o pujar als transports públics sense pagar bitllet...

Podem prémer qualsevol botó, de l'1 al 10. Segons la màquina ens sortirà el que vulguem... o el que ens mereixem.

Oposicions 2011: salari de misèria

Com cada any, aquest curs també vaig demanar de corregir proves de Selectivitat però, a diferència de les ocasions precedents, la fortuna em va ignorar al sorteig final. Mala sort, què hi farem... Un cop acceptada la petita frustració d'haver estat deixat de banda, t'afanyes a trobar-hi el costat positiu: és cert que deixes d'ingressar uns diners, però també t'estalvies les vigilàncies i, sobretot, una feinada en correccions en un moment complicat del curs, amb les proves extraordinàries i les avaluacions finals.

Estava, doncs, conformat i content quan, tot d'una, vaig rebre un correu electrònic del departament de personal que em convocava com a vocal suplent d'un tribunal d'oposicions. No és el tipus de feina que més m'agrada fer, però en època de vaques magres i sense paga doble (altre cop) qualsevol ingrés s'agraeix, de manera que vaig comparèixer a la sessió de constitució del tribunal amb la ment oberta, és a dir, que tant em feia quedar-ne fora com, cas que fallés algun titular, haver-hi de participar.

Un dels titulars estava de baixa i ara exerceixo jo la vocalia. Ho faré amb honestedat i tan bé com sàpiga perquè sóc conscient d'allò que hi ha en joc per als candidats, però també vull manifestar que el departament no ajuda gens a mantenir la moral de la tropa. Passo a desglossar els termes de pagament d'una feina que no vaig demanar fer i a la qual no em puc negar:

El sou, o indemnització, es paga en funció de les sessions de feina. Alguna d'aquestes sessions són reunions de dues o tres hores, però la majoria suposen jornades d'entre 8 i 12 hores, les quals es cobren totes per igual: 47,11€ (70€ en cap de setmana), més 22€ en concepte de dietes de transport i manutenció.Si tenim en compte que en una sessió tipus ens obliguen a avaluar un mínim de 25 candidats, els números poden acabar essent més o menys els següents:

Sou aproximat: 1400€. Hores aproximades: 200 presencials amb candidats + 40 de lectura i revisió de programacions que ningú no comptabilitza ni paga. Amb aquestes dades, el valor aproximat que el nostre govern atorga a la feina dels titulats superiors és de:

5,8€ / hora

Segur que per a molts encara és massa per a uns ineptes rondinaires, però recordem que les senyores de fer feines ja cobren a 11€ (i poden anar escoltant la ràdio mentre treuen la pols. Ja entenenc que cal retallar, però potser en fotem un gra massa, no?

Sala Martín i la resta de professors

si algú amb aquesta fila em demana un euro, arranco a córrer

Per segona vegada des que sóc funcionari m'han convocat com a vocal d'un tribunal d'oposicions. A la primera reunió la presidenta ens ha exposat el calendari i ens ha lliurat la documentació preliminar. Som cinc homes i dones sense pietat enfrontats amb la difícil tasca d'eliminar del procés a 19 de cada 20 candidats, tots ells llicenciats, molts amb postgraus o doctorats, gent preparada sorgida de les universitats públiques i privades del país amb un diploma sota el braç. Un diploma expedit amb l'aval de professors universitaris tan brillants com el senyor Sala i Martín, i que deuen saber què es fan quan avaluen els seus alumnes.

Uns dies enrere el professor Sala parlava a la ràdio dels mals del país (no d'aquell on viu, cobra i tributa, sinó del nostre) i, a la fi de la seva llarga i servil defensa dels bancs (la mà que li dóna de menjar), el bon jan apuntava als mestres del país com als culpables de la creiexent mediocritat que ens envolta. Venia a dir que en aquest ofici hi entren els que no serveixen per a res més, i que per això la gent del poble és imbècil i s'emmerda a contractar hipoteques que no pot pagar. Amb un parell, sí senyor!

Doncs bé, digui el que digui "el pallasso de micolor", la selecció del personal docent es du a terme mitjançant un procés de gran exigència i rigorositat. És cert que hi ha imperfeccions, que es produeixen errades i injustícies, que de vegades no entra el millor candidat o candidata... tot això ja ho sabem els que hi treballem, en aquest ofici, i no cal que vingui un milhomes amb ínfules de salvapàtries a explicar-ho.

Senyor Sala, permeti'm dir-li, des de la modèstia i amb tot respecte, que faria bé de moderar les seves crítiques. Recordi que vostè mateix, bo i essent un economista de renom, es dedica a la docència... una docència "pija", si vol, però al capdavall vostè també fa de "mestretites" (suposo que no deu pas ser perquè no servia per a altra cosa...) Ah, sí, és clar, vostè també es guanya un sobre sou com a assessor financer d'un banc d'aquí... i suposo que per això es dedica a exculpar aquesta mena d'entitats de la crisi financera i així s'estalvia haver d'admetre que, dos dies abans del gran catacrac, ni vostè ni l'entitat que assessora no en tenien ni puta idea del que estava a punt de passar. O sí?

"Temps de fitxatges"

Com serà el nou? Un Pep, o un Mourinho?

Avui s'han publicat les llistes definitives de destinacions per al professorat que va participar al concurs de trasllats. Emprant un tòpic del periodisme esportiu, s'ha produit "un ball d'altes i baixes de fi de temporada" i, com si els centres educatius fossin clubs de futbol, les seves plantilles docents s'han vist reforçades amb incorporacions o debilitades per la marxa d'algun dels seus "cracks".

Després de desestimar l'oferta d'un centre de Santa Coloma de Gramenet, jo seguiré unes temporades més al meu lloc, i em limitaré a contemplar les anades i vingudes del personal. Uns es retiren (l'última promoció que encara ho podrà fer amb dignitat), altres es desplacen il·lusionats a les seves primeres destinacions definitives, i uns quants, no gaires, després d'acumular molts punts (i anys) han aconseguit la plaça somniada, el recés final... el cementiri d'elefants.

Marxen professionals excel·lents, companys i companyes entranyables, gent compromesa i amable amb qui he compartit els darrers cursos... A tots els trobaré a faltar, els desitjo sort i, com diuen a la faràndula, "molta merda!". A tots llevat d'una. A aquesta bruixa malcarada i prepotent, a aquesta altiva vacaburra paranoica i egoista, a ella no puc fer més que enviar-l'hi.

Bon vent pel cul, senyora! (i el condol al seu nou club i al seu nou públic)