Som "iaioflautes"?

És la pregunta que em faig després d'observar els noms que apareixen a la llista de vaguistes del meu centre educatiu -una llista ben magra, tot sigui dit- ja que els que ens hi hem apuntat som, majoritàriament, els de la vella guàrdia, és a dir, els més vells. Així doncs, fer vaga deu ser una cosa del passat, pròpia de nostàlgics d'èpoques en què a la ciutadania de tant en tant se li inflaven les pilotes i fotia un estirabot. Ara es veu que ens hi tenen agafats, per les pilotes, i que no gosem bellugar-nos, no fos que ens quedéssim sense.

En l'època de la xarxa 2.0, la indignació de les classes treballadores (no parlo ara del 15-M) es mostra d'una altra manera: els darrers dies m'han arribat correus, enllaços de protesta i plataformes virtuals d'indignació, i m'han entabanat a pagar una pancarta -molt ben parida, això sí- per reivindicar l'ensenyament públic de qualitat al meu institut. Ara bé, quan ha arribat el moment de mullar-se el cul i acceptar la penalització econòmica que comporta la vaga, el personal s'ha fet l'orni d'una manera espectacular. I entre els que s'han fet l'orni (en altres èpoques en deien "esquirols") el més sorprenent és constatar que la majoria són joves. Motius, tants com vulgueu:

• No crec en les vagues (afirmació genèrica del tipus, "no crec en l'amor a primera vista" quan no has conegut ni una cosa ni l'altra)
• No crec en les vagues dels docents (perquè, malgrat exercir accidentalment de mestre, com a doctorada en físiques, en el fons del meu cor no em sento part d'aquest col·lectiu de rondinaires mediocres)
• No servirà de res (com tampoc no serveix de res viure, si al capdavall t'has de morir igualment)
• Els sindicats ens utilitzen pels seus interessos (el govern també, i els banquers, els comerciants, l'església, la teva parella...)
• No em puc permetre renunciar a 100 euros del meu sou (si hos fes no podria anar-me'n de "finde" a Praga amb un vol "low cost", o pagar-me la nova Blackberry 3D)

I, finalment, és clar, l'argument definitiu:

• Amb una mica de sort no vindrà cap alumne (i em passaré el dia fent el cafetó, posant-me al dia de feina endarrerida i veient com altres -els més rucs- fan la vaga i reuncien al seu sou)