Diagnòstics a la carta

premi la tecla i li enviarem el diagnòstic via e-mail

No sóc psicòleg infantil però, per circumstàncies familiars, he tingut un intens i dilatat contacte amb aquesta professió. Durant anys, la meva dona i jo vam estar recorrent un via-crucis d’especialistes i consultes de tot Catalunya a la recerca de respostes que mai no van arribar, almenys no amb major precisió que la d’un document ple de vaguetats en el qual es parlava de “desordres” dins d’un determinat “espectre” patològic. Al cap dels anys, va arribar un moment en què ja no esperàvem trobar una “cura” per al nostre fill, sinó que estàvem disposats a acontentar-nos amb escatir la naturalesa del problema, saber a què ens enfrontàvem, però cap dels professionals als quals vam acudir es va atrevir a comprometre’s amb un diagnòstic en ferm.

Aquest breu prefaci no està concebut com una acusació contra el col·lectiu dels professionals de la psicologia; entre altres coses perquè sóc dels que pensa que els humans no ho sabem tot, que hi ha moltes ombres encara en el nostre coneixement científic; i que fóra bo admetre-ho. La meva intenció és una altra: donar un toc d’atenció a aquells –siguin del ram que siguin- que tendeixen a oblidar-ho.

           
Ahir a la tarda es va produir un fet dramàtic a l’institut Joan Fuster, de Barcelona, on un adolescent de tretze anys va agredir quatre persones i en va assassinar una cinquena, armat amb una ballesta, un punyal i un còctel Molòtov amb els quals pretenia perpetrar una matança de grans dimensions. Les primeres dades de la investigació ens diuen que el noi havia estat preparant l’atac durant temps, havia elaborat una llista amb vint-i-cinc objectius que pretenia eliminar i s’havia procurat l’armament necessari per dur-lo a terme. Al final, de totes les possibles víctimes, va prendre la vida a una que probablement no devia ni tan sols conèixer, un professor substitut que, així de fill de puta és el destí, acabava el seu magnífic contracte temporal aquell mateix dia.

           
La comunitat educativa, per motius evidents, està commocionada; i la societat en general contempla en estat de xoc allò que, fins ara, succeïa només als pèrfids Estats Units d’Amèrica, tan lluny de nosaltres, on són violents de mena, o en algun país del Nord d’Europa, on a la gent, de tant civilitzada, se li acaba girant el cervell. Davant la basarda que causa el desconcert, el pas natural és buscar respostes. I, com ens va passar a la meva dona i a mi, s’escau preguntar als psicòlegs. Així, els mitjans de comunicació han tirat de beta de l’agenda i s’han posat en contacte amb els seus especialistes de capçalera, a fi d’aclarir dubtes, de calmar neguits.

            
La primera hipòtesi, semblen coincidir els psicòlegs i psiquiatres, és que l’alumne del Joan Fuster hauria patit un brot psicòtic que hauria alterat la seva percepció de realitat. Així, doncs, en el moment de l’atac, el noi no hauria tingut cap control racional conscient sobre els seus actes. Segur que va ser així. No tinc ni els coneixements, ni cap indici que em puguin portar a creure el contrari. En una d’aquestes consultes radiofòniques “express”, una eminent psicòloga afegia, però, un missatge corporativista que m’ha grinyolat enormement. Segons ella, la detecció dels problemes psicològics, com els que ha patit aquest noi, farien possible actuar-hi preventivament i, així, evitar tragèdies. Pim-pam! Tan senzill com això! Vostè porti-me’l, que jo l’hi arreglo en un tres i no res!

I qui els ha de detectar, aquests problemes? L’escola, és clar. No els pares, els familiars o els amics del noi, o l’entrenador del club de futbol. Els mestres, a més d’ensenyar les seves matèries a dos-cents alumnes cada setmana (història, era l’especialitat del professor assassinat), d’imbuir-los d’uns valors que sovint són menystinguts a la societat que els envolta, d’orientar-los en el seu futur acadèmic i laboral, i tot un llarguíssim llistat de tasques sobrevingudes els darrers anys, també haurien de tenir ull clínic per detectar patologies psicològiques. I per diagnosticar-les, no cal dir, amb una precisió que els millors psicòlegs de Barcelona van ser incapaços d’oferir, en el nostre cas, al cap de deu anys de visites individualitzades, a cent euros l’hora.