El desconcert educatiu

Hi ha moments en la vida de les persones en què, de manera inesperada, s'alça el vel que mig amagava una realitat amb prou feines intuïda, temuda en alguns casos. Quan descobrim, per exemple, que els reis són els pares o, molts anys més tard, que aquests no només no són màgics, sinó que resulta que són mortals. Són aprenentatges que ens fan madurar -si no vols per força-, però comporten un desencís profund, un desconcert absolut i unes ganes d'engegar-ho tot a rodar.

Aquest matí, quan he sabut el resultat d'una votació al Parlament de Catalunya, on es discutia la retirada del concert econòmic a les escoles que segreguen el seu alumnat per raó de sexe, he tingut una decepció molt gran i, com a pare, com a docent i com a contribuent, m'han entrat aquestes ganes de fotre-ho tot en orris. La moció s'ha desestimat, la qual cosa ja és de per sí una patacada al sentit comú i la decència, però a això cal afegir-hi que la decisió ha estat possible gràcies a l'abstenció del grup parlamentari d'ERC i al vot negatiu del seu cap, Oriol Junqueras, juntament amb el del diputat Lluís Llach! 
 

El problema de tenir referents, d'emmirallar-se en models, és que, tot d'una, l'espill et torna una imatge inesperada, en la qual ja no et pots reconèixer. I és molt dur haver de renunciar a quelcom que creies immutable, quan es revela fal·lible, imperfecte, humà en tota la seva grandesa i misèria. Tantes vegades he escoltat embadalit els discursos de l'Oriol, el seu argumentari reposat però decidit alhora, la magnitud dels seus coneixements; com també m'he emocionat amb l'assenyada sensibilitat d'en Lluís, el valor amb què denuncia i actua contra les injustícies o la segregació racial... 
 

I, ves per on, avui me'ls trobo donant suport a un "statu quo" que permet privilegiar, amb els diners de tothom, centres educatius que discriminen les persones segons si són nens o nenes. En nom de què? ¿En nom de quina moralitat, de quina decència, de quin projecte de societat? ¿Com podem avançar cap a la igualtat real d'homes i dones, si des de la infantesa els separem: pantalons curts per a ells i faldilla de quadres escocesos per a elles?

Repasso mentalment els seus discursos, on tenen cura d'adreçar-se a "catalans i catalanes", "treballadors i treballadores", i penso si tot plegat no era una mentida més, o és que potser no els havia entès i ja m'estaven avisant que eren segregacionistes. I em pregunto què diantre he estat votant, els darrers trenta anys de la meva vida. Un partit d'Esquerra? Un partit Republicà? Un partit Catalanista? 
 

Els seus votants ens hem menjat més d'un gripau pensant en l'objectiu de la independència, i entenc que calgui fer concessions per arribar a pactes i sumar majories. Però no vull perdre de vista que la independència no és un fi en si mateix, que importa molt més quin model de país pretenem construir. I, la veritat, si hem de seguir cedint l'educació dels nostres fills (i filles) a una teocràcia rància, de sotanes arnades, mà fluixa i silencis culpables, no comptin amb el meu vot. Ni amb la meva, fins ara cega, admiració.  

Ordenar resultats, o com es defineix l’èxit.

Els termes “excel·lència” i “valors” s’han incorporat al nostre llenguatge quotidià, sovint usats com si representessin conceptes indestriables l’un de l’altre... No hi ha club esportiu d’elit que no es vanti de defensar-los, ni cap escola que no se n’ompli la boca a l’hora de vendre el seu projecte educatiu als potencials clients. Qui se’n pot sorprendre? A tots ens agrada que ens considerin els millors i si, a més, ens podem revestir d’una pàtina d’idees tan abstractes com ara l’esforç, el respecte o la companyonia per dignificar la nostra ambició, l’equació és perfecta. 

O no tant? De fet, si ens fixem en el món de l’esport, on les autoritats porten anys escarrassant-se per fer bandera del “fair play”, del “respect” i del “say no to racism”, les actituds que serven els aficionats i els propis protagonistes dels esdeveniments solen allunyar-se molt de l’objectiu que es persegueix. Cada cop hi ha més fatxendes vestits de curt i més curts cridant com fatxendes a les grades. En què s’equivoquen, doncs?  Fa de mal dir, però sospito que la causa té molt a veure amb la contradicció intrínseca que existeix entre els pretesos valors solidaris i la fixació per l’excel·lència.

L’aspiració a ser el millor és una declaració d’intencions en sí mateixa; una cerca del benefici propi, sigui en efectiu, en espècie o en autoestima, que porta implícita la superació i la derrota dels altres, els quals esdevenen una nosa que cal espolsar-se. Un cop dirimida la jerarquia, la glòria és per al guanyador, mentre que als perdedors els resta poc més que l’oblit.

Fa molts anys, quan jo era un marrec, aquest paradigma competitiu ja s’emprava com a motivació a l’escola. Recordo perfectament com els nois de la meva classe se’ls ubicava en funció de les notes que obtenien als exàmens, de manera que el millor dels quaranta-cinc, el que menys necessitat tenia de les seves atencions, s'asseia al pupitre que hi havia just davant la taula del mestre, i la resta se’n anaven allunyant a mesura que aquestes augmentaven de forma inversament proporcional. Així, hi havia una filera lateral de privilegiats que gaudien de la claror de les finestres i del reconeixement de la institució; dues fileres centrals on la classe mitjana adotzenava discretament la seva mediocritat, i per fi una fila arrambada a la paret, on els rucs de la classe purgaven el pecat de la seva ignorància.

Imagineu-vos com es devia sentir el darrer d’aquests alumnes, el que ocupava el vèrtex de l’aula oposat al del millor, cada cop que alçava el cap per contemplar avergonyit l’insalvable abisme que els separava. Més o menys el mateix que deu sentir el cuer de la lliga cada cop que es compara amb els grans equips, els dels grans resultats, grans premis, grans valors...

L’ordre és una temptació comú en molts ordres de la vida. Allà on hi hagi una col·lectivitat, apareixerà al cap de poc temps una aritmètica que busqui ordenar el risc de desgavell. L’ordre unificador ens aporta seguretat, dóna sentit al caos que amenaça les nostres vides. Saber qui és el primer i qui és l’últim clarifica molt les coses. Perquè al capdavall, llevades les caretes, llimat el pa d’or que decora l’èpica competitiva, només està en joc saber qui mana.

Abusos, pintades i imatges de google

Façana de l'escola on es van produir els abusos

Fa unes setmanes es va fer pública la detenció d’un mestre arran de la denúncia presentada pel pare d’un ex alumne a qui va infringir, segons el propi acusat reconeix, abusos sexuals. Els abusos que, esperem, es jutjaran i castigaran adequadament, van començar a inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat i es van perllongar fins fa poc més d’un lustre, quan aquest docent es va jubilar. Com és lògic, una notícia així va ocupar portades als diaris i merèixer un seguiment exhaustiu per part de la resta de mitjans, els quals van posar en marxa no només la seva maquinària divulgadora sinó, també, la de recerca. En poc més d’una setmana, no hi va haver programa televisiu o radiofònic que no hagués aconseguit trobar el seu propi testimoni particular al voltant del tema.

Els mitjans assumeixen sovint una tasca impagable a l’hora de desemmascarar escàndols que, moltes vegades, els organismes competents han estat incapaços de detectar. I ho aconsegueixen, en part, perquè sovint les mateixes persones que desconfiem de les autoritats a l’hora de denunciar, tenim la necessitat de ser escoltades per quanta més gent millor a través dels mitjans de comunicació. Alguns dels entrevistats que he sentit no havien gosat confessar ni tan sols a la família més propera detalls que ara esbomben a través d’un micròfon o una càmera, davant centenars de milers de desconeguts amb una finalitat, suposo, catàrtica. La psique humana és, certament, desconcertant.

I si parlem de psiques desconcertants. Què li deu passar pel cap a una persona adulta quan abusa d’un infant? Enfrontats a aquest interrogant, molts pederastes asseguren que una força irresistible els empenyia a cometre aquestes barbaritats; que eren conscients d’estar obrant malament però alhora se sentien incapaços de frenar el seu impuls. Em repugna el que fan, però em temo que diuen la veritat. El pederasta és en la majoria de casos un malalt mental, un desequilibrat que sovint arrossega el pes insuportable d’una infantesa en què també va patir abusos. Perquè, no ho oblidem, els humans aprenem de les experiències viscudes, ens emmirallem en els models, reproduïm les pautes de convivència... I les experiències, models i pautes, en especial els de la infantesa, ens queden gravats al cervell a foc i ferro.

Observo el seguiment que es fa dels esdeveniments i no puc deixar de pensar en els companys de professió que treballen en aquesta escola. Com es deuen sentir quan arriben a la feina i es troben amb aquesta mena de pintades? Què els diuen quan es reuneixen amb els pares i mares dels seus alumnes, o quan sopen amb amics o família? Estan rebent-ne el suport, o estan entomant-ne acusacions més o menys callades? Del tipus: “no us adonàveu, del que passava?” o, pitjor encara, “si us n’adonàveu, per què no vareu actuar?”. De moment, dos membres d’aquell claustre són davant la justícia, però la resta de mestres de l’escola estan patint també el judici paral·lel de mitjans i societat.

I, no ens enganyéssim pas, la resta de la professió també. Les persones -en general- tenim una tendència natural a generalitzar, a construir categories a partir de casos concrets, perquè funcionar en base a categories simplifica molt la percepció i la comprensió del món. L'administració, per exemple, s’ha afanyat a revisar els protocols de detecció i denúncia d’abusos a les escoles públiques, com si fossin pràctica habitual; la mateixa administració, tot sigui dit, per a la qual els centres concertats no calia que es sotmetessin a les mateixes regulacions. Una diferència de criteri que, hores d’ara, encara no he vist justificada enlloc.

També s’ha introduït, no fa gaire, la brillant mesura d’exigir un certificat de penals als aspirants a mestre, per garantir que no tenen antecedents per pederàstia. Una mesura adreçada, exclusivament, a cobrir-se les espatlles si mai passa res ja que, òbviament, no evitarà que es contractin aquells pederastes que, senzillament, no han estat detinguts abans.

Els darrers anys he anat denunciant un seguit d’estereotips al voltant de la feina docent.

Fins ara quedava clar que els mestres som:

GANDULS (perquè tenim quatre mesos de vacances pagades)

IGNORANTS (perquè qualsevol sap més que nosaltres)

RONDINAIRES (perquè sempre ens queixem per vici, com jo ara)

IMMOBILISTES (perquè ens neguem a incorporar noves metodologies)

DICTATORIALS (perquè posem notes!)

INCOMPETENTS (perquè el nostre país treu les pitjors a Europa)

PLORAMIQUES  (perquè mai no és culpa nostra)

Ara, també, hi podrem afegir que som una colla de presumptes PEDERASTES, perquè vam escollir una feina en la qual podíem estar tot el dia envoltats de canalla. I això no em negaran que és altament sospitós, oi?

Si cerquem el terme "pederasta" a Google Imatges, la quarta en aparèixer és aquesta. No he gosat reproduir les tres primeres perquè hi sortien uns senyors vestits de negre i no vull problemes. Curiosament, no hi ha imatges de familiars, els quals, segons tots els estudis, són els principals autors d'abusos.