Els termes “excel·lència” i “valors” s’han incorporat al nostre llenguatge quotidià, sovint usats com si representessin conceptes indestriables l’un de l’altre... No hi ha club esportiu d’elit que no es vanti de defensar-los, ni cap escola que no se n’ompli la boca a l’hora de vendre el seu projecte educatiu als potencials clients. Qui se’n pot sorprendre? A tots ens agrada que ens considerin els millors i si, a més, ens podem revestir d’una pàtina d’idees tan abstractes com ara l’esforç, el respecte o la companyonia per dignificar la nostra ambició, l’equació és perfecta.
O no tant? De fet, si ens fixem en el món de l’esport, on les autoritats porten anys escarrassant-se per fer bandera del “fair play”, del “respect” i del “say no to racism”, les actituds que serven els aficionats i els propis protagonistes dels esdeveniments solen allunyar-se molt de l’objectiu que es persegueix. Cada cop hi ha més fatxendes vestits de curt i més curts cridant com fatxendes a les grades. En què s’equivoquen, doncs? Fa de mal dir, però sospito que la causa té molt a veure amb la contradicció intrínseca que existeix entre els pretesos valors solidaris i la fixació per l’excel·lència.
L’aspiració a ser el millor és una
declaració d’intencions en sí mateixa; una cerca del benefici propi, sigui en
efectiu, en espècie o en autoestima, que porta implícita la superació i la derrota
dels altres, els quals esdevenen una nosa que cal espolsar-se. Un cop dirimida
la jerarquia, la glòria és per al guanyador, mentre que als perdedors els resta
poc més que l’oblit.
Fa molts anys, quan jo era un marrec,
aquest paradigma competitiu ja s’emprava com a motivació a l’escola. Recordo
perfectament com els nois de la meva classe se’ls ubicava en funció de les
notes que obtenien als exàmens, de manera que el millor dels quaranta-cinc, el
que menys necessitat tenia de les seves atencions, s'asseia al pupitre que hi
havia just davant la taula del mestre, i la resta se’n anaven allunyant a
mesura que aquestes augmentaven de forma inversament proporcional. Així, hi havia una filera lateral de
privilegiats que gaudien de la claror de les finestres i del reconeixement de la institució; dues fileres centrals on
la classe mitjana adotzenava discretament la seva mediocritat, i per fi una
fila arrambada a la paret, on els rucs de la classe purgaven el pecat de la
seva ignorància.
Imagineu-vos com es devia sentir el
darrer d’aquests alumnes, el que ocupava el vèrtex de l’aula oposat al del
millor, cada cop que alçava el cap per contemplar avergonyit l’insalvable
abisme que els separava. Més o menys el mateix que deu sentir el cuer de la
lliga cada cop que es compara amb els grans equips, els dels grans resultats,
grans premis, grans valors...
L’ordre és una temptació comú en molts
ordres de la vida. Allà on hi hagi una col·lectivitat, apareixerà al cap de poc
temps una aritmètica que busqui ordenar el risc de desgavell. L’ordre unificador
ens aporta seguretat, dóna sentit al caos que amenaça les nostres vides. Saber
qui és el primer i qui és l’últim clarifica molt les coses. Perquè al
capdavall, llevades les caretes, llimat el pa d’or que decora l’èpica
competitiva, només està en joc saber qui mana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada