El desconcert educatiu

Hi ha moments en la vida de les persones en què, de manera inesperada, s'alça el vel que mig amagava una realitat amb prou feines intuïda, temuda en alguns casos. Quan descobrim, per exemple, que els reis són els pares o, molts anys més tard, que aquests no només no són màgics, sinó que resulta que són mortals. Són aprenentatges que ens fan madurar -si no vols per força-, però comporten un desencís profund, un desconcert absolut i unes ganes d'engegar-ho tot a rodar.

Aquest matí, quan he sabut el resultat d'una votació al Parlament de Catalunya, on es discutia la retirada del concert econòmic a les escoles que segreguen el seu alumnat per raó de sexe, he tingut una decepció molt gran i, com a pare, com a docent i com a contribuent, m'han entrat aquestes ganes de fotre-ho tot en orris. La moció s'ha desestimat, la qual cosa ja és de per sí una patacada al sentit comú i la decència, però a això cal afegir-hi que la decisió ha estat possible gràcies a l'abstenció del grup parlamentari d'ERC i al vot negatiu del seu cap, Oriol Junqueras, juntament amb el del diputat Lluís Llach! 
 

El problema de tenir referents, d'emmirallar-se en models, és que, tot d'una, l'espill et torna una imatge inesperada, en la qual ja no et pots reconèixer. I és molt dur haver de renunciar a quelcom que creies immutable, quan es revela fal·lible, imperfecte, humà en tota la seva grandesa i misèria. Tantes vegades he escoltat embadalit els discursos de l'Oriol, el seu argumentari reposat però decidit alhora, la magnitud dels seus coneixements; com també m'he emocionat amb l'assenyada sensibilitat d'en Lluís, el valor amb què denuncia i actua contra les injustícies o la segregació racial... 
 

I, ves per on, avui me'ls trobo donant suport a un "statu quo" que permet privilegiar, amb els diners de tothom, centres educatius que discriminen les persones segons si són nens o nenes. En nom de què? ¿En nom de quina moralitat, de quina decència, de quin projecte de societat? ¿Com podem avançar cap a la igualtat real d'homes i dones, si des de la infantesa els separem: pantalons curts per a ells i faldilla de quadres escocesos per a elles?

Repasso mentalment els seus discursos, on tenen cura d'adreçar-se a "catalans i catalanes", "treballadors i treballadores", i penso si tot plegat no era una mentida més, o és que potser no els havia entès i ja m'estaven avisant que eren segregacionistes. I em pregunto què diantre he estat votant, els darrers trenta anys de la meva vida. Un partit d'Esquerra? Un partit Republicà? Un partit Catalanista? 
 

Els seus votants ens hem menjat més d'un gripau pensant en l'objectiu de la independència, i entenc que calgui fer concessions per arribar a pactes i sumar majories. Però no vull perdre de vista que la independència no és un fi en si mateix, que importa molt més quin model de país pretenem construir. I, la veritat, si hem de seguir cedint l'educació dels nostres fills (i filles) a una teocràcia rància, de sotanes arnades, mà fluixa i silencis culpables, no comptin amb el meu vot. Ni amb la meva, fins ara cega, admiració.