Abusos, pintades i imatges de google

Façana de l'escola on es van produir els abusos

Fa unes setmanes es va fer pública la detenció d’un mestre arran de la denúncia presentada pel pare d’un ex alumne a qui va infringir, segons el propi acusat reconeix, abusos sexuals. Els abusos que, esperem, es jutjaran i castigaran adequadament, van començar a inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat i es van perllongar fins fa poc més d’un lustre, quan aquest docent es va jubilar. Com és lògic, una notícia així va ocupar portades als diaris i merèixer un seguiment exhaustiu per part de la resta de mitjans, els quals van posar en marxa no només la seva maquinària divulgadora sinó, també, la de recerca. En poc més d’una setmana, no hi va haver programa televisiu o radiofònic que no hagués aconseguit trobar el seu propi testimoni particular al voltant del tema.

Els mitjans assumeixen sovint una tasca impagable a l’hora de desemmascarar escàndols que, moltes vegades, els organismes competents han estat incapaços de detectar. I ho aconsegueixen, en part, perquè sovint les mateixes persones que desconfiem de les autoritats a l’hora de denunciar, tenim la necessitat de ser escoltades per quanta més gent millor a través dels mitjans de comunicació. Alguns dels entrevistats que he sentit no havien gosat confessar ni tan sols a la família més propera detalls que ara esbomben a través d’un micròfon o una càmera, davant centenars de milers de desconeguts amb una finalitat, suposo, catàrtica. La psique humana és, certament, desconcertant.

I si parlem de psiques desconcertants. Què li deu passar pel cap a una persona adulta quan abusa d’un infant? Enfrontats a aquest interrogant, molts pederastes asseguren que una força irresistible els empenyia a cometre aquestes barbaritats; que eren conscients d’estar obrant malament però alhora se sentien incapaços de frenar el seu impuls. Em repugna el que fan, però em temo que diuen la veritat. El pederasta és en la majoria de casos un malalt mental, un desequilibrat que sovint arrossega el pes insuportable d’una infantesa en què també va patir abusos. Perquè, no ho oblidem, els humans aprenem de les experiències viscudes, ens emmirallem en els models, reproduïm les pautes de convivència... I les experiències, models i pautes, en especial els de la infantesa, ens queden gravats al cervell a foc i ferro.

Observo el seguiment que es fa dels esdeveniments i no puc deixar de pensar en els companys de professió que treballen en aquesta escola. Com es deuen sentir quan arriben a la feina i es troben amb aquesta mena de pintades? Què els diuen quan es reuneixen amb els pares i mares dels seus alumnes, o quan sopen amb amics o família? Estan rebent-ne el suport, o estan entomant-ne acusacions més o menys callades? Del tipus: “no us adonàveu, del que passava?” o, pitjor encara, “si us n’adonàveu, per què no vareu actuar?”. De moment, dos membres d’aquell claustre són davant la justícia, però la resta de mestres de l’escola estan patint també el judici paral·lel de mitjans i societat.

I, no ens enganyéssim pas, la resta de la professió també. Les persones -en general- tenim una tendència natural a generalitzar, a construir categories a partir de casos concrets, perquè funcionar en base a categories simplifica molt la percepció i la comprensió del món. L'administració, per exemple, s’ha afanyat a revisar els protocols de detecció i denúncia d’abusos a les escoles públiques, com si fossin pràctica habitual; la mateixa administració, tot sigui dit, per a la qual els centres concertats no calia que es sotmetessin a les mateixes regulacions. Una diferència de criteri que, hores d’ara, encara no he vist justificada enlloc.

També s’ha introduït, no fa gaire, la brillant mesura d’exigir un certificat de penals als aspirants a mestre, per garantir que no tenen antecedents per pederàstia. Una mesura adreçada, exclusivament, a cobrir-se les espatlles si mai passa res ja que, òbviament, no evitarà que es contractin aquells pederastes que, senzillament, no han estat detinguts abans.

Els darrers anys he anat denunciant un seguit d’estereotips al voltant de la feina docent.

Fins ara quedava clar que els mestres som:

GANDULS (perquè tenim quatre mesos de vacances pagades)

IGNORANTS (perquè qualsevol sap més que nosaltres)

RONDINAIRES (perquè sempre ens queixem per vici, com jo ara)

IMMOBILISTES (perquè ens neguem a incorporar noves metodologies)

DICTATORIALS (perquè posem notes!)

INCOMPETENTS (perquè el nostre país treu les pitjors a Europa)

PLORAMIQUES  (perquè mai no és culpa nostra)

Ara, també, hi podrem afegir que som una colla de presumptes PEDERASTES, perquè vam escollir una feina en la qual podíem estar tot el dia envoltats de canalla. I això no em negaran que és altament sospitós, oi?

Si cerquem el terme "pederasta" a Google Imatges, la quarta en aparèixer és aquesta. No he gosat reproduir les tres primeres perquè hi sortien uns senyors vestits de negre i no vull problemes. Curiosament, no hi ha imatges de familiars, els quals, segons tots els estudis, són els principals autors d'abusos.