Els adolescents són estudiants o persones?

Arran del tràgic suïcidi d’un estudiant de 12 anys a la població bagenca de Sallent, els mitjans de comunicació han posat, un cop més, el focus sobre el seu centre d’ensenyament. S’ha entrevistat especialistes en psicologia i representants de l’administració per mirar d’escatir quines responsabilitats corresponen a la direcció del centre la qual, en un principi, hauria negat que hi haguessin detectat cap indici d'assetjament. Més endavant, pares i mares dels seus companys han anat sortint a declarar que ells sí que eren coneixedors d’una situació d'aquesta mena. Els propis pares de la víctima afirmen que ho havien fet saber al centre i, a més, amplien les causes d’aquesta menyspreable conducta, inicialment atribuïda al rebuig pel seu procés de canvi d’identitat de gènere (espero que ho hagi dit bé, i si no és així em disculpo) amb acusacions de racisme i de aïllament cultural. 

Durant dies, televisions, ràdios, premsa digital i xarxes socials han estat repetint la mateixa pauta d’anàlisi que he emprat jo en el primer paràgraf, sense despertar, segurament, cap estranyesa: si us hi fixeu he parlat en tot moment de la víctima en tant que estudiant. La qüestió és: podem definir els adolescents com a estudiants, que ho són, o ho hauríem de fer com a persones, que també? Seguint les informacions, sembla ser que la resposta és la primera. Es pretén analitzar una tragèdia que, com tot a la vida, té arrels multifactorials, des d’un sol prisma: el de l’adaptació al centre educatiu. 

És cert que els infants i adolescents del nostre país es passen molt de temps a escoles i instituts (no prou, segons alguns), però no és menys cert que es passen encara més temps a fora, en contacte amb les seves famílies, companys d’activitats extraescolars o esportives, coetanis del poble o del barri, desconeguts que es troben pel carrer… Els adolescents, igual com les persones adultes, són entitats complexes, exposades a un munt de situacions que ningú no pot controlar. I entre aquest gran ventall d’estímuls de tota mena, no podem ignorar les omnipresents xarxes socials…Però de tot això que he esmentat, el que ens interessa és l’àmbit de l’ensenyament. Fins i tot quan es parla dels riscos de l’ús del mòbil, es fa centrant-se en els protocols que tenen els centres, i quines mesures educatives i punitives estableixen. 

Pel que fa al tema dels mòbils, la meva opinió, segurament impopular i potser equivocada, és tan simple com clara: infants i adolescents no necessiten el mòbil per a res durant l'horari lectiu i, per tant, caldria prohibir-ne de manera taxativa no només l’ús, sinó la tinença dins dels centres. Que quan surtin els faran servir tant com vulguin? Molt probablement, però això ja serà responsabilitat dels seus pares, que per alguna cosa són les persones que millor els coneixen i que més se’ls estimen. L’accés a les xarxes, igual com els ensenyaments de les doctrines religioses, s’hauria de circumscriure a l’àmbit privat.

Aquesta darrera frase, deliberadament provocadora, planteja un altre tema: de qui és responsabilitat l’educació dels infants i del jovent? De l’estat, a través dels centres d’ensenyament reglat públics, concertats o privats?  De les famílies? Dels mitjans de comunicació? De la comunitat religiosa a la qual pertanyin? D’Instagram, Tik-tok i Snapshat? 

Com deia Lope de Vega: “Fuenteovejuna, señor”. Les culpes, diluïdes en la massa, es paeixen millor. O, abundant en la rica fraseologia de la llengua castellana: “entre todos la mataron y ella sola se murió”. Del que es tracta és d’espolsar-se la part que ens toca de responsabilitat, i la comunitat educativa tampoc no vol ser assenyalada com a única culpable, perquè no ho és. Quan una persona es suïcida, és a causa d’una cadena de circumstàncies que van enllà, molt enllà, del sospitós habitual. Cal que cadascú és miri al mirall amb valentia i assumeixi la part de responsabilitat que li correspon, abans d’aseure’s a una taula amb la pretensió de donar lliçons o de corregir res.

Al capdavall, i aquí acabo de moment, si desplacem 180 graus el focus que fins ara hem estat dirigint només a la víctima / estudiant i a l’escola, descobrirem que hi ha uns agressors. Moltes vegades ens costa fer-ho, perquè el que ens fa basarda és adonar-nos que aquests monstres egoïstes, racistes, homòfobs i consentits són els nostres fills; i després admetre que nosaltres els hem engendrat i són reflexe dels nostres valors. 

Però segur que hi haurà qui no dubtarà a culpar d'això també les escoles i els instituts, on ells i elles també van ser, abans que persones, estudiants.