Quedar-se sol

Un dels patrimonis que s’ha dilapidat amb el nou model de gestió de centres educatius públics ha estat la qualitat en el tracte humà en favor de la recerca d’una pretesa excel·lència professional. Per desgràcia, hi ha equips directius que gestionen els instituts com si fossin empreses comercials en les quals el benefici no es troba en la millora de la qualitat educativa sinó en la satisfacció de l’usuari, és a dir, dels i les adolescents i les seves famílies. 

Per tal de garantir l’èxit del projecte, entès com la seva capacitat de captar més clients, s’ha imposat la moda de dissenyar equips professionals no en funció de les seves capacitats docents sinó de la seva adhesió a les polítiques de creixement de l’empresa. Les seves estratègies busquen posicionar-la en un mercat on altres centres es disputen l'espai. Així, en comptes de bastir un projecte integrador, on s'escoltin les veus dels membres de la comunitat educativa en la seva diversitat i riquesa, s’opta cada vegada més pel discurs únic i una gestió jerarquitzada verticalment. No hi ha debat. L’equip de direcció prescindeix del saber i l’experiència existents al claustre. S’ignoren o es silencien les opinions dissidents; qui alça el cap per dir la seva corre el risc que li tallin el coll. 

En aquest punt entono el mea culpa perquè els darrers anys he fet com tants col·legues meus i he callat, tot i que he vist cometre autèntiques barrabassades en nom de la protodictadura que anuncia el que està per venir. Al meu centre he vist, sense protestar, com professionals ben qualificats, vàlids, complidors, eren arraconats perquè no combregaven amb les consignes dominants o, simplement, perquè no resultaven suficientment submisos o simpàtics. He vist com feien fora interins i com, als que tenien plaça fixa, els anaven pressionant amb tàctiques d’assetjament laboral de manual fins que optaven per demanar una baixa o un trasllat.

Ara, avergonyit per la meva falta d'empatia, per la meva covardia i per l’orgull que em feia creure immune, he de recórrer als versos de Martin Niëmoller que tantes vegades es fan servir per descriure el que se sent en situacions d'abús com la que ara, a dos anys de jubilar-me, m'està tocant viure. És ben poc original, ho admeto, però ¿perquè escarrassar-me a buscar la meva veu quan en cap cas seria capaç de millorar les seves paraules?

Quan van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me a mi,

ja no hi havia ningú més que pogués protestar.