El dia del tancament de les escoles.

Fa onze dies que el Govern de la Generalitat anunciava el tancament de tots els centres escolars de Catalunya, incloses lògicament les universitat. Hi haurà qui pugui opinar que la mesura va arribar tard, tenint en compte com de diversa i delicada és la gent que hi conviu, i les condicions de proximitat i contacte constant amb què comparteixen aquests espais. Però no seré pas jo, qui ho critiqui: entenc que els responsable polítics prenen les decisions de bona fe i amb la informació de la qual disposen en cada moment. Dir ara, a toro passat, que s'hauria pogut fer abans em semblaria injust i oportunista.

El dia de l'anunci, dijous 12 de Març, la gent en general encara no ens acabàvem de creure que la cosa fos seriosa (malgrat els milers de morts que ja s'havien produït a la Xina i aquí al costat, a Itàlia). A mi la notícia em va arribar per les xarxes a hora de dinar, assegut davant d'una carmanyola de fideus a la taula de la sala de professorat. No érem gaires, només els que teníem classes de tarda. L'ambient era greu, callat: ens fèiem preguntes sobre com aniria tot plegat, sobre com gestionaríem els quinze dies de tancament i sobre com aquest afectaria l'evolució i l'avaluació de l'alumnat. Hi havia companys que encara no havien fet els exàmens i estaven amoïnats per com els puntuarien. Jo, per fortuna, aquest cop anava ben servit de notes i els butlletins, doncs, no em preocupaven. Si que es parlava de la conveniència, o no, de cancel·lar la jornada de portes obertes que hi havia convocada per a les set de la tarda.

Per respondre als nostres dubtes, va comparèixer la directora del centre. El missatge (no sé si es tractava d'una consigna superior o era la seva interpretació personal) va ser clar: les portes obertes es mantenien, tot i que en un format més reduït ja que s'esperava que l'afluència disminuís amb l'anunci del tancament. Així doncs, es requeria la presència d'un menor nombre de professors i s'indicava a qui ho desitgés que podria anar-se'n a casa en acabar les classes a les 17:30. També se'ns va deixar ben clar que el tancament dels centres educatius no es podia considerar en cap cas unes vacances. Aquí em vaig haver de mossegar la llengua perquè, un cop més i ja sembla ser costum, es dona per entès que el professorat som una colla de ganduls que només pensem en escaquejar-nos. Malgrat que el conseller Bargalló havia dit que no es farien classes per via telemàtica a causa de la situació de desavantatge motivada per la bretxa digital entre les famílies, la direcció del nostre centre ens va notificar, abans de deixar-nos marxar a casa, que el dilluns mateix havíem de procurar, via document compartit, feina per al nostre alumnat.

Les dues classes de la tarda, ja us ho podeu imaginar, van ser estranyes. En una vam fer matèria amb una certa normalitat. A la segona, en la qual coincidia amb el meu grup-tutoria, em va tocar donar les consignes per als dies següents. Els nois i noies estaven esverats, més per la perspectiva de tenir dues setmanes sense classe que no pas per l'abast de la pandèmia que causava aquell daltabaix. N'hi havia que es miraven i començaven a fer plans per veure's al parc, o a la platja. Alguns encara van insistir en el viatge a Itàlia previst per a començament de Maig, com si no s'adonessin que això ja era (de fet, des de feia setmanes) impossible.

Quedaven deu minuts. Els vaig recordar una vegada més, tot allò que havíem treballat a classe i a tutoria en referència al covid19, els vaig dir que se'n duguessin tot el material a casa per si havien de treballar i els vaig instar, amb tanta vehemència com vaig poder, a fer cas de les indicacions, perquè aquella quarantena era l'única manera de frenar l'expansió del virus. Va sonar el timbre, van posar les cadires sobre les taules i van desaparèixer escales avall, no gens amoïnats. Els vaig desitjar sort i em van mirar com si m'hagués tornat boig.

Espero tornar-los a veure a tots, i com més aviat millor.

Xarxes professionals invasives

"Déu meu, està passant...
per fi disposo dels meus quinze minuts d'intimitat"

Avui dia, així que s'ajunten tres persones neix un grup de Whatsapp. N'hi ha per a tots els gustos i necessitats: d'amics, de família, de pares i mares de l'escola, de gent que es troba quan surt a passejar el gos... i, és clar, n'hi ha de laborals.

Al meu institut, la major part del professorat en formem part de dos: el del departament didàctic i el general. Tal com ho entenc, una xarxa professional hauria de complir només la tasca de facilitar la feina i anar molt amb compte de no depassar els límits de les relacions laborals, però no sempre és així. 

D'una banda, respectar el primer límit implica abstenir-se de compartir continguts inadequats, incloses les proclames ideològiques -del signe que siguin-, les fotos de viatges o escapades romàntiques de cap de setmana, les ressenyes culinàries, els aniversaris dels fills o les proeses de les mascotes. Ja hi ha, com hem vist, altres espais on es pot donar sortida a aquesta moderna pruïja de publicar coses les vint-i-quatre hores del dia. 

De l'altra, i aquest límit sovint s'ignora, hi ha el context temporal. No hauríem de perdre de vista que la nostra jornada laboral abasta de dilluns a divendres. Malgrat que la majoria l'allarguem més enllà, i massa sovint hi afegim els dissabtes o diumenges, convindria que respectéssim un cert "silenci" digital, o acabarem obsedits i desequilibrats. Més del que ja n'estem.

Aquest cap de setmana he estat rebent una allau de missatges al Whatsapp de centre, en els quals se m'informava d'activitats que alguns dels professors duien a terme fora d'horari amb els seus alumnes. Això ho puc arribar a entendre, tot i que penso que es podrien esperar perfectament fins al dilluns a compartir-ho tranquil·lament, tot esmorzant. 

El que m'ha tret de polleguera ha estat que, a les nou del vespre del diumenge, la secretària del centre hagi enviat un missatge a tot el claustre demanant per l'estat de salut dels companys i companyes que la setmana passada van estar de baixa mèdica. Al cap de tan sols uns segons, he vist com els al·ludits -no sé si avergonyits- contestaven dòcilment a la crida i, davant tothom, informaven de llurs respectives malalties i feien propòsit d'esmena. És curiós: tots tres han manifestat que encara no filen gaire però que, tanmateix, demà seran de nou "al peu del canó". Heroisme o por a l'escarni públic?

Digueu-me rondinaire -podeu fer-ho perquè en certa mesura en sóc, no me n'amago pas- però em fa l'efecte que si el centre necessitava saber la disponibilitat de personal per demà, se'n podia haver assabentat mitjançant un correu o un missatge privat als afectats. La resta no n'hem pas de fer res, si un o altre està malalt, si se li ha passat la tos o si encara s'arrossega per casa fart d'antibiòtics.

L'exhibició de control a la plaça pública és anacrònica, més pròpia d'una cerimònia de vassallatge que no pas d'una gestió assenyada i eficient d'una xarxa social professional que està resultant invasiva. 

   

Hablamos español

I tant que el parleu! I amb total llibertat, només faltaria. La catalana ha estat sempre una societat oberta, escrupolosament tolerant amb els altres, on tothom pot pensar el que vol i ho pot expressar en l'idioma que li ve de gust; llevat, és clar, dels freqüents períodes en què les dictadures i monarquies absolutistes espanyoles han prohibit, justament, l'ús del Català. 

Vosaltres anomeneu el vostre idioma "Español", i amb aquesta nomenclatura negueu la condició d'espanyolitat a la resta d'idiomes que es parlen en allò que considereu el vostre país. No sé si us n'adoneu, però amb la vostra visió tancada, castissa, us esteu contradient: si el que parlem un català, un basc o un gallec no és espanyol, deu ser perquè no som espanyols. Posi el que hi posi al nostre DNI.

Senyors de "Hablamos Español", el vostre idioma és molt més petit i alhora molt més gran del que vosaltres mateixos imagineu. Més petit perquè, en realitat, el que parleu és la llengua derivada del Llatí que sorgí als territoris de Castella i no pas a la resta de la península ibèrica, on en van néixer altres. Però més gran perquè també el parlen centenars de milions de persones d'arreu del món. Persones que no són espanyoles, sinó argentines, bolivianes, peruanes, equatorianes, etc.

Entossudir-se a anomenar-lo "Español" és un anacronisme i un absurd intel·lectual. Un anacronisme perquè, escolteu-me bé, la penúltima colònia la vareu perdre fa més d'un segle. Llationoamèrica ja no forma part del vostre imperi. I un absurd intel·lectual perquè un terme estrictament polític no pot definir una identitat cultural. Com a mostra, prengueu nota de com s'anomena el tercer idioma més parlat del planeta, després del Xinès i del vostre: ANGLÈS.

L'Anglès és l'idioma propi d'Anglaterra. I Anglaterra és tan sols una de les tres nacionalitats que constitueixen el Regne Unit, juntament amb Gal·les i Escòcia (em nego a incloure-hi l'Ulster). Per això, els Britànics no anomenen el seu idioma Britànic, sinó Anglès. Si apliquéssim la mateixa lògica, els Espanyols no hauríeu d'anomenar el vostre idioma Espanyol, sinó Castellà. Però la gran diferència entre uns i altres, en matèria lingüística, és que mentre els Britànics senten com a seus tots els idiomes que es parlen al seu territori, alguns Espanyols preferiríeu eliminar-los tots menys un: el vostre, l'originari de Castella. Perquè per a vosaltres Castella és Espanya i Espanya Castella. I la resta som una nosa.

Per això sortiu al carrer per exigir que uns ciutadans lliures, catalans, ens sotmetem i acceptem allò que ni Felip Vè, amb el seu "Decret de Nova Planta", ni Franco, amb la "Gloriosa Cruzada Nacional", van aconseguir: l'aniquilació de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra consciència com a poble. Perquè, a veure, llevem-nos les caretes: aquest és l'objectiu últim que perseguiu. I per aconseguir-lo no heu escatimat mai recursos al llarg de la història: mentides, manipulació, espoli, amenaces, violència, guerres, invasions i unes dosis infinites de cinisme i mala llet. 

El vostre nou gurú -aquell que us ha abandonat en mans dels nazis catalans per establir-se en una urbanització de milionaris, prop de Madrid- és un mestre en l'art de la hipocresia. El jove advocat taronja, barbamec i d'implants capil·lars clenxinats, alça cofoi la bandera del liberalisme econòmic i cultural. En els seus somnis humits, els poderosos ho són cada vegada més i el Català, com els passa a totes les llengües sense Estat, acaba morint ofegat sota la repressió de la corona i el pes demogràfic dels castellanoparlants. 

Sortiu al carrer per denunciar que el vostre idioma està perseguit a Catalunya. ¿També us traieu la mandra per manifestar-vos contra les reformes laborals, contra la participació en guerres genocides, contra els desnonaments o a favor de l'acollida d'immigrants? Mentre us llanceu als carrers com si fóssiu els guardians de les essències pàtries ("rojigualda" en mà, perquè vosaltres no sou pas nacionalistes, oi?) el Maquiavelet de pa sucat amb oli que us ha atiat, s'acomoda al sofà i somriu, tot fullejant el que deu ser un dels seus llibres eròtics de capçalera, i rellegint amb nostàlgia aquell passatge que diu:

"Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado".

Un text, per cert, sancionat si no dictat per Felip Vè. Ja sabeu, aquell que ve abans del VIè.

Tutoria: "fer o no fer?"

"Mal si fas, mal si no fas". Aquesta és la tràgica conclusió a la qual arriba la saviesa popular quan s'enfronta a una decisió compromesa. Fa un parell de setmanes, em vaig haver d'enfrontar a una situació d'aquesta índole en la meva qualitat de tutor orientador, quan una alumna de catorze anys va venir un bon matí a classe vestida amb uns pantalons de pijama extremadament curts i una brusa igualment curta, oberta per l'esquena. Quan arriba el mes de maig fa calor, és habitual que els nois i noies vagin amb pantalons curts, a vegades molt curts, però quan la vaig veure em va semblar que en el seu cas n'havia fet un gra massa. El dilema que se'm va plantejar aleshores fou el clàssic "fer o no fer"? I, ai las, vaig optar per no fer veure que no ho veia. 

Penso, i segurament estaré equivocat, que la vida en societat es fonamenta en pautes tàcites, per bé que canviants, de conducta. Entre aquestes, hi ha un codi d'etiqueta que marca d'alguna manera quina és l'estètica adequada per a cada entorn. Entenc que cadascú opinarà el que voldrà d'aquests codis, però al mateix temps considero que una de les meves funcions com a educador és, com a mínim, plantejar als meus alumnes quins són els límits establerts en l'actualitat, a fi que puguin prendre una decisió informada. De fet, la societat no es cansa d'encarregar-me que assumeixi un rol educador en qüestions susceptibles de debat com ara: el consum de tabac, alcohol i drogues; la prevenció de les malalties venèries i la prevenció d'embarassos no desitjats; la dieta saludable, el consum de fruita i lactis; l'eradicació de les actituds masclistes, racistes, xenòfobes o la persecució de l'assetjament i l'abús; la seguretat viaria i a internet; l'escolarització obligatòria dels nois i noies; la higiene buco-dental, les vacunacions... i un llarg etcètera de convencions socials que, com deia, potser no tothom entén de la mateixa manera.

Com que sóc una persona raonablement implicada en allò que faig, després de rumiar uns instants com actuaria en consciència si aquella noia fos filla meva, vaig decidir intervenir. Amb discreció, la vaig cridar a banda i vaig compartir amb ella els meus dubtes que la roba que vestia s'adigués al context on ens trobàvem. Les xancles, pantalons minúsculs i brusa descordada, li vaig dir, feien més aviat per anar a la platja, o potser al parc, però no per assistir a classes en un institut. També li vaig comentar que existeixen unes certes normes d'etiqueta que s'apliquen en funció dels llocs i les ocasions. Jo mateix em vaig posar com exemple, tot dient-li que, per molta calor que passés a l'aula, m'abstenia de posar-me bermudes perquè, socialment, no està ben vist que un professor vesteixi bermudes a classe.

Però la noia no s'ho va agafar gens bé, perquè es veu que abans que jo dues altres professores li havien fet un comentari semblant i ja en devia estar fins al capdamunt de "sermons". La meva reflexió, no sé si pel fet de ser un home, la va ofendre i es va posar a plorar, tampoc sé si dolguda o enrabiada. Aleshores vaig intentar restar importància a les meves paraules, tot relativitzant-les. En efecte, la meva funció com a docent no pot ser la d'imposar el meu criteri sinó, com he dit abans, presentar altres perspectives que permetin prendre una decisió crítica, informada. I aquí ho vam deixar.

Tanmateix, quan en acabar les classes d'aquell matí vaig trucar als seus pares per informar-los de la conversa que havíem tingut la seva filla i jo, em van dir que ja els havia telefonat ella mateixa, a l'hora de l'esbarjo. La mare va mostrar-se comprensiva amb la meva actuació i em va explicar que al matí, abans de sortir de casa, n'havien parlat, però a la nena li feia molta il·lusió estrenar aquella brusa (es veu que era un regal) i al final li havia permès posar-se-la. La veritat és que després de la trucada em vaig quedar més tranquil i vaig suposar que el tema s'hauria tancat. Però no va ser així. Dues setmanes més tard, la directora del centre (una de les persones que també va parlar amb la nena aquell dia) m'explicava que la meva intervenció tutorial havia generat un debat a les xarxes. Es veu que a la nena li va faltar temps per "posar-me a caldo" via Whatsapp i Twitter, tot identificant-me amb nom i cognoms, com ara està de moda fer amb els docents del país. 

Bé, és obvi que el meu fracàs com a tutor és doble: no només he estat incapaç de gestionar la qüestió de l'etiqueta a classe, sinó que tampoc no devia explicar-me bé quan vam tractar a tutoria la problemàtica del assetjament a les xarxes socials.

Indoctrination

L'escola catalana transforma mainada "normal" en "anormal"?

Com ja he dit en alguna ocasió, faig de professor de llengua anglesa en un institut de secundària i, per absurd que pugui semblar, aquest curs m’he hagut de plantejar molt seriosament alguns continguts de la meva programació didàctica a fi d'evitar el risc d’incórrer en el delicte més freqüent i greu que es pot atribuir a un docent. No, no estic pas parlant d'abusos, maltractament, pederàstia, discriminació racial o de gènere... I ara! Res de tot això! Parlo del famós adoctrinament.

M’explico. Al centre on treballo (en mantindré el nom en secret, no fos que un matí aparegui ple de pintades amenaçadores) el departament de llengües estrangeres va optar per emprar llibres de text de la prestigiosa editorial Britànica Oxford University Press. El mètode en qüestió, anomenat “Mosaic”, es va triar perquè ofereix un gran ventall de materials didàctics que inclouen vídeos, pàgines web, presentacions o aplicacions que faciliten una aproximació significativa a la llengua i al context en què es parla. A més, les unitats estan estructurades al voltant de centres d’interès adequats a l’edat dels estudiants -en el meu cas de segon d’eso- tot reservant espais per a la feina interdisciplinària (CLIL) i per a la cultura en països anglòfons (Around the world).

Va ser en aquest darrer apartat on se’m van encendre tots els llums d’alarma. Cadascuna de les nou unitats en què es divideix el curs aborda la realitat d’un país o territori de parla anglesa. En concret, s’hi parla de l’Índia, Escòcia, Sud-àfrica, les illes Salomó, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, País de Gal·les i Ghana; indrets que, a banda de tenir l'anglès com a llengua oficial o cooficial, comparteixen el fet de ser o haver estat part de l’Imperi Britànic; la qual cosa no havia de suposar, en principi, cap problema. Fins que no vaig llegir alguns fragments com els que ressenyaré tot seguit. He de confessar que, en fer-ho, vaig notar com una suor freda em recorria l’espinada i es començaven a formar al meu cervell ominoses imatges d’una llòbrega cel·la de l’altiplà castellà.

Perquè, creieu-vos-ho o no, les indicacions proporcionades per l’editorial a la guia del professorat, m’incitaven clarament a l’adoctrinament. Jutgeu vosaltres mateixos/es:

ü “(India) remained under British control until 1947, when it became independent after an independence struggle led by Mohandas (Mahatma) Gandhi”.

ü  “South Africa remained a British colony until it gained its independence in 1961”

ü  “The Solomon Islands remained under British rule until their independence in 1978”

ü  “The native inhabitants of New Zealand are the Maori people. The country was colonized by Britain in the eighteenth and nineteenth centruries, but gained full independence in 1947. It is still a member of the British Commonwealth”

ü  “Canada gradually gained full independence during the nineteenth and twentieth centuries. Canada has two official languages, English and French, and prides itself on being ethnically and culturally diverse. The native people of Canada include the Inuit...”

ü  “Wales is one of the countries of the United Kingdom. (...) The Welsh language had almost died out thirty years ago, but has been successfully revived following its introduction into schools.”

ü  “(Ghana) remained a British colony until its independence in 1957”

ü  “Australia has had a completely independent government since 1901, but the British monarch is still the head of state”

ü  “Scotland is one of the countries of the United Kingdom. It was an independent country until 1707”, “In 2014 a referendum was held in Scotland to decide whether it should become an independent country again”

Bufa! Què fort, no? Ara situem-nos als mesos de setembre i octubre de 2017 a Catalunya. Amb quins ànims et poses a programar un curs en què hauràs de fer servir aquest llenguatge sediciós, subversiu i tumultuari? Imagineu-vos que un dia pronunciava a classe les paraules “independence” o “referendum” (que, per tocar els pebrots, es diuen gairebé igual que en català i castellà). I si una família em denunciava per indoctrination? I si un respectable polític decidia que calia difondre la meva fotografia en un Twitter com a escarni públic? A més, els supremacistes, racistes i xenòfobs editors del satànic llibre asseguren que els habitants nadius de Nova Zelanda i Canadà són els Maoris i els Inuit, en comptes de Neozelandesos i Canadencs! OMG!

No puc deixar de constatar la naturalitat amb què els britànics parlen dels processos d’autodeterminació que s’han produït als territoris que són o han estat seus al llarg de la història, fins i tot la més recent. És ben cert que no tots van ser modèlics i que alguns es van dirimir amb vessament de sang; però també és cert que el seu resultat es va assumir sense rancor; i per això molts d’aquests països, lluny de vagar per l’espai sideral, vetats a les institucions internacionals, mantenen estrets llaços amb el propi Regne Unit a través de la Commonwealth.

Bé. Som al mes de maig i el curs ja s’acaba. Potser algú voldrà saber si he tractat tots els continguts de la meva programació o n’he censurat els més "delicats". Per desgràcia, a molts líders polítics, judicials i periodístics d’aquest país no només els semblaria natural que m’hagués plantejat aquest dilema, sinó desitjable, perquè es creuen amb el dret de decidir quines coses no es poden dir, quines realitats cal ocultar, quines idees són il·legals. Jo, modestament, al final he fet el que m’ha dictat la consciència. Com he fet sempre. Ni més, ni menys.  

L'home sentimental

29/11/2017. Fa un mes i mig que els Jordis són a presó.

L'home matina. Si hagués pogut triar s'hauria quedat una hora més a l'escalf de la flassada, fent el ronso al costat de la seva dona, però avui li toca llevar-se d'hora per treure el gos a passejar. És un animal pelut, petit com una rata, i no li cau gaire bé. De fet, els animals mai no li han agradat gens, i va acceptar comprar aquest només perquè les seves filles petites, de nou i set anys, van insistir fins convèncer-lo. Són el seu taló d'Aquil·les, aquestes dues nenes. Si s'ho proposen, poden aconseguir d'ell el que volen.

Quan passa davant del seu dormitori, mira a dins a través de la porta ajustada i nota com se li eixampla el pit: són les criatures més bones i dolces del món, i per tal de fer-les felices està disposat a qualsevol sacrifici. De bon grat entraria a fer-los un petó, però s'hi repensa. Dormen tan tranquil·les que li fa por despertar-les. Quan arriba a la cuina s'adona que ja se li ha passat el mal humor. Es pren una tassa de cafè amb llet ben calenta assegut en un tamboret, tot escoltant les notícies. Altre cop parlen del procés. Nota com la rata peluda se li refrega contra els turmells per manar-li la pressa i és just a temps de reprimir-se d'etzibar-li una puntada de peu. Quina culpa hi té, pobra bèstia? En comptes, s'acaba la beguda d'un glop i es posa pesadament en marxa.

Malgrat que les temperatures diürnes encara són inusualment altes per l'època, de bon matí ja corre un aire gebrador, traïdor... El novembre és època de constipats i grips, es recorda mentre s'encasta la gorra de felpa i s'embolica el coll amb la bufanda de llana que les nenes li van regalar el Nadal passat. Ben abrigat, amb el minúscul ca buscant escalf arrambat contra les seves cames, l'home surt de casa. Des del seu barri, a la falda de la muntanya, veu sortir el sol sobre la ratlla tènue de l'horitzó: un rovell d'ou que tenyeix de taronja les façanes i que amb prou feina li escalfa una mica el cap del nas. Camina tranquil, en pau amb sí mateix, gaudint del silenci que preludia el garbuix de cotxes i autobusos que aviat ompliran el carrer.

La vida és a punt de posar-se en marxa. Qui tingui feina, anirà a treballar; i la mainada anirà a escola com un estol d'aus esvalotades... S'atura davant l'escola del barri, l'escola on estudien les seves dues filletes. D'aquí a dues hores hi començaran les classes... D'aquí a no gaires anys hi hauran acabat la primària i ja aniran a l'institut, que és un centenar de metres més amunt; i més tard faran carrera a la universitat... Té tantes esperances dipositades en elles! Totes dues són estudiants excel·lents, aplicades, treballadores... Quan se'n vol adonar, una llàgrima d'emoció ja li regalima galta avall i ell s'afanya a eixugar-se-la amb la màniga. I en treure la mà de la butxaca, es troba amb el retolador que ja no recordava haver-hi posat la nit abans.

Fa una setmana va tenir un pensament dels que se li ocorren, molt de tant en tant, com una epifania mística on es substancien aquella amargor interna que no sap a què atribuir, aquella ràbia formidable que el tenalla, aquella buidor paorosa... Malgrat l'amargor, la ràbia, la por, l'home somriu mentre branda l'estri de guixar i estampa sobre la placa del centre escolar, amb tan bona cal·ligrafia com és capaç de produir, la pintada que ha estat rumiant nit rere nit des d'aquell dia. Quan acaba d'escriure'l, recula unes passes per contemplar l'efecte de la seva obra. Un dubte fugaç sobre el que ha fet li emboira el pensament, però s'esvaeix de seguida. La frase és massa contundent, massa enginyosa, massa patriota per no ser escrita, just allà on l'ha escrita: a cinquanta metres de la casa on vivia fins fa uns mesos un dels activistes empresonats; la casa on ara viuen, privats d'ell, la seva dona i els seus fills.

Posa la tapa al retolador i busca el gos amb la mirada. La bestiola està fent de ventre a redós d'un pal de telèfons que hi ha plantat al bell mig de la vorera. El crida amb un xiulet. De l'ensurt, el gos fa un salt i se li estronca el cagarro a mig caure però, caminant una mica garrell, respon obedient a la crida del seu amo, que ja ha girat cua i fa cap a casa amb les mans novament a la butxaca, amb l'amargor, la ràbia, la por una mica apaivagades per la pintada. Quan arribi a casa despertarà la seva dona i les seves filles; les abraçarà, els farà petons, i pensarà com n'és de feliç de poder gaudir de la seva presència cada dia, al costat seu.      

L’exhibicionista indecent

Després d'un temps d'inactivitat, reprenc les publicacions amb una sèrie de retrats breus de personatges que, malgrat pertànyer al reialme de la ficció, poden servar alguna semblança, en cap cas intencionada, amb la realitat. Realitat i ficció, ja se sap, s'alimenten l'una a l'altra.

L’exhibicionista indecent - un conte no apte per a criatures

Semblava amor, però era només vici

Temps era temps, un jove empleat de banca va decidir que estava cansat de la seva existència ensopida. Tenia somnis de grandesa, ell. Deia que volia ser algú a la vida. Havia entrat en política, però com que al partit on militava ho tenia magre per progressar,  va fundar-ne un de nou. Era allò que ara se’n diu un “emprenedor”.

L’aspirant a polític sabia que, per aconseguir guanyar notorietat, calia que la seva primera aparició pública fos impactant, de manera que es va encarregar un pòster electoral on se’l veia despullat de pèl a pèl, com un innocent conillet. La nuesa, va pensar, seria una potent declaració d’intencions que deixaria a les clares que no tenia res a amagar... Però, si feu memòria, recordareu que el nu no era integral, sinó que en aquell primer pòster el jove polític es va cuidar prou bé de tapar-se les vergonyes amb les mans. Unes vergonyes que encara trigaríem un temps a conèixer.

¿I com eren aquestes vergonyes, ara que les hem pogudes veure? Doncs eren grans, enormes, elefantiàsiques. De fet, costa decidir per on començar perquè entre les cuixes, allà on els mascles massa sovint perdem la capacitat de raciocini, aquest jove d’aspecte innocent hi amagava una ambició sense límits, un ressentiment agre, un odi visceral envers la gent de la terra on va néixer. Sota les seves mans pudorosament creuades, l’angelet hi ocultava la mentida, la megalomania, la traïdoria i el menyspreu per una convivència que altres havíem preservat a les escoles quan ell encara anava a la classe dels caganius.

En efecte, aquest era el programa ocult del seu nou partit: la desestabilització deliberada, basada en atiar la zitzània ètnica amb falsedats sobre el sistema educatiu que li havia permès, a ell també, estudiar en llibertat i aprendre tants idiomes com va voler. Sense que ningú, almenys a l’escola, l’adoctrinés.

Mares i pares. L’asèptic jove barbamec que en els seus inicis es tapava les vergonyes amb les mans ha resultat no ser res més que un vulgar, indecent exhibicionista de cantonada. Vigileu els vostres fills i filles perquè, ara que ja es creu algú i, sobretot, se sap impune, passarà de l'assetjament als tocaments.