La guarderia del mes de juliol

alumnes de 1r de batxillerat amb l'anglès pendent

Aquest any no, perquè no hi són a temps, però ja ens podem anar mentalitzant per a l'estiu que ve. Des del Ministerio ens arriba una gropada que amenaça descarregar amb força i emportar-s'ho tot com una riuada d'agost: el juliol que ve farem classes de recuperació.

Així, a banda de l'avaluació contínua, els exàmens finals i els extraordinaris de juny i de setembre, aquells alumnes que no aprovin gaudiran encara de més mitjans i es posarà a la seva disposició el professorat del país, a fi que els faci classes particulars durant l'estiu.

Mirant de ser ben pensat, he de creure que això respon a la voluntat d'afavorir que els alumnes amb dificultats no perdin el tren de l'estudi. Però em permetran que sigui mal pensat (ja ho diu l'adagi popular: "desconfia i encertaràs")

En realitat, aquesta és una més del reguitzell de mesures punitives que el govern de dreta ens imposa. La qüestió és: a qui es vol castigar. D'una banda l'alumne, és clar, però de l'altra (molt subtil el senyor Wert) els professors. La mesura és rodona. Observem:

1. Si hi ha fracàs és culpa dels centres educatius i per això se'ls castigarà amb un mes addicional de feina, amb la qual cosa se'ls pressiona perquè millorin els resultats. (Fixem-nos que no es parla de millorar la qualitat del servei, sinó els resultats estadístics, aquells que ens fan quedar malament a Europa)
2. Les famílies no tenen diners per pagar les colònies d'estiu i el professorat surt de franc. Amb la guarderia d'estiu mates dos ocells d'un tret, ja que soluciones el problema d'aquesta part de la població que encara té feina i, de l'altre, poses a treballar aquesta trepa de ganduls que no ha fet res durant el curs (em refereixo als mestres, és clar) 
 

Ara bé. Feta la llei, feta la trampa. Aquesta iniciativa ens pot portar a situacions surrealistes del tipus:

• Que l'equip docent decideixi aprovar tothom i "aquí paz, y después gloria" (salves les vacances i l'estadística surt immaculada)
• Que les famílies encoratgin els seus fills a suspendre, almenys, una matèria, la qual cosa els permetrà gaudir de guarderia gratis i evitar-se la nosa de tenir-los per casa.

Com sempre, estic segur que acabarà imperant el sentit comú d'uns i altres, i que ningú no prendrà les sortides abans esmentades. Però, com sòl passar també, el ministre d'ensenyament de torn ja haurà deixat la seva cagadeta per a la posteritat (així és la vanitat humana) i una altra retallada (una més) de les condicions laborals del professorat.

Noves retallades (i ja van tres...)

Admeto que estic paranoic amb el tema del tractament que els mitjans fan de les nostres condicions laborals: veig conxorxes per tot arreu, faig dobles lectures... Tanmateix no me'n puc estar de dir les coses com les veig mentre encara les puc dir.

Amb el paraigües d'allò que "Brussel·les" dicta que cal fer, els governs estatal i autonòmic esmolen de nou les tisores de sanar. Ja es veia a venir, que passaria, i que per fer caixa ens augmentarien impostos i retallarien sous. I fins i tot he de dir que ja hi estava ressignat. El que no m'esperava era la forma com la premsa ho explicaria, amb un simple "entre les mesures previstes hi haurà la congelació de les pensions i la retallada de sous dels funcionaris"

La primera part del titular és certa, compliran per fi l'amenaça llargament postposada de congelar les pagues dels jubilats, cosa que encara no havien tingut pebrots de fer. I la segona part no és que sigui falsa, però sí que és maquiavèlicament inexacta. Parlem acuradament, senyors i senyores periodistes: "es TORNARÀ A RETALLAR el sou dels funcionaris, PER TERCERA VEGADA EN UN ANY I MIG". És a dir, i per que m'entenguin els senyors i senyores periodistes: JA ENS L'HAN RETALLAT DUES VEGADES, EL SOU!!!

Fins sempre, Estel

Ahir a l'escola del meu fill petit vam celebrar la tradicional festa de fi d'etapa, aquella en la qual els alumnes de 6è s'acomiaden entre ells, i tots plegats de la seva escola i els seus mestres. Una diada sempre memorable per recordar la importància d'aquests anys de formació i creixement. Hi va haver de tot: teatre, gincanes, sopar, projecció d'audiovisuals, lliurament d'orles, cançons, llàgrimes i mocs d'emoció... I també, mal que fos una mica massa al final, una mica massa a corre-cuita, un reconeixement per la tasca d'uns professionals magnífics que ens han ajudat a fer-los grans.
Esgotada la gent de les diverses comissions després de mesos de preparar les diferents activitats adreçades a nens i pares, vaig suggerir que seria de justícia dedicar a l'escola quatre línies i em van dir que endavant, que jo mateix... Les paraules, doncs, eren meves, i ignoro quants dels que les van escoltar les compartien... Però sabeu què us dic? Se me'n fot. Parlen amb tota sinceritat de l'escola Estel, com podrien parlar de qualsevol altra i diuen així:

Mestres i membres de la comunitat educativa:

En una de les reunions que fèiem per preparar aquesta festa ens vam adonar que, a part de celebrar que els nostres fills completaven una etapa de formació acadèmica, no podíem deixar de banda que s’acomiadaven també de la seva escola de sempre, de l’Estel Guinardó, de la casa que els ha acollit, format i educat des que eren uns caganius; nou anys inoblidables per a tots nosaltres, anys intensos, plens de vivències de tota mena. Poca broma! Per poc que fem comptes, han passat amb vosaltres, mestres, la meitat de la seva existència.

L’escola –i tots els que som aquí ho sabem- no és un indret on ens guarden els nens mentre som a la feina; aquí amb vosaltres, els nostres fills i filles han après moltes d’aquelles coses que un dia potser creurem o creuran que sabien per ciència infusa –així d’injusta pot arribar a ser la desmemòria. Aquí els heu ensenyat, com es deia abans, de lletra i de número, i també un extens reguitzell de competències bàsiques, com es diu ara... Però no només això. A l’Estel els heu transmès uns valors que compartim i que desitjàvem per a ells quan els hi vam matricular: el respecte per la diferència, la importància del treball en equip, la capacitat per al diàleg, la solidaritat, l’empatia, l’autonomia i l’esperit crític, la prudència, la modèstia, l’austeritat... En definitiva, una concepció del món i de les relacions humanes que corre perill d’extinció, almenys a occident.

Sí, a tots plegats ens toca enfrontar-nos amb una època difícil i convulsa, propícia per al “campi qui pugui”... I l’escola no n’està al marge, ni els professionals de l’educació que veieu com la gent cada vegada valorem menys, en molts aspectes, una feina que cada vegada és més difícil. Per això desitgem deixar constància del nostre reconeixement i respecte. Perquè, si els nostres fills i filles són tan eixerits, educats, creatius, solidaris i encantadors és també, en gran mesura, gràcies a vosaltres.

El present que us fem a mans és modest, probablement massa modest, però en qualsevol cas porta implícit l’agraïment sincer de tots nosaltres per una feina molt ben feta. Gràcies, enhorabona i per molts anys!

Professors maleducats

El divendres passat fullejava el diari "20 minutos" mentre esperava el metro, i em vaig topar amb una carta al director, titulada com aquest article, que narrava la traumàtica experiència viscuda, també al metro, per una senyora que va patir la presumpta agressió verbal d'una mestra d'educació infantil. Es veu que la senyora, embarassada ella, baixava les escales en direcció a l'andana quan es va topar amb un ramat de nens i nenes que en pujaven, menats per la mestra. L'embús va causar unes diferències de criteri pel que fa a preferència de pas i tot plegat va degenerar en una discussió, en el transcurs de la qual la mestra hauria proferit insults mentre que la senyora, molt educada ella, s'hauria limitat a esgrimir els seus arguments amb un llenguatge reposat i exquisit. Davant de tan gran ultratge, la senyora manifesta la seva consternació i aprofita per generalitzar que els professors som tots uns maleducats i donem mal exemple als nens que els pares ens confien de bona fe. Sabia que era un inútil, però maleducat encara no m'ho havien dit mai.

Miri, senyora. Jo no hi era, i com que desconec què va passar m'abstindré de jutjar-ho. Però precisament perquè no hi era i no tinc res a veure amb l'incident li demano  que s'abstingui de posar tothom al mateix sac. Sàpiga que tal farà, tal trobarà, i potser un dia es vegi vostè mateixa assenyalada de forma col·lectiva per un altre motiu, com per exemple de ser una d'aquelles perapunyetes restretes amb cara de flairar merda que es passen el dia renyant els altres. Posem per cas, hipotèticament... i des del respecte, és clar.

"Vaguistes sense fronteres"

 ja em perdonareu, però amb les presses no he tingut temps de dissenyar un logotip.

Llegeixo al diari unes declaracions de la consellera Rigau, on explica que els diners que es van deixar de pagar als professors que vam secundar la vaga del dia 22 es destinaran a la dotació prevista per a beques de menjador escolar. Dit així sona bé, fins i tot raonable, ja que sembla deixar clar que aquesta quantitat sense especificar d'euros no es malbaratarà en sopars o actes de partit -per si algun malpensat se li havia acudit.

La pregunta és: cal explicar-se tant? O millor dit: si t'expliques tant, no podries explicar-te del tot i dir quants diners es va estalviar el comú de la ciutadania en aquest concepte? O més encara: No haver de pagar professors perquè han fet vaga es pot considerar un estalvi, una bona notícia per a la societat? Reflexionem, senyors, reflexionem.

Entretant, proposo que aquells que tenim intenció de seguir secundant vagues en defensa de l'ensenyament públic -i deixant d'ingressar aquesta part del nostres sous que es destina a beques- ens constituïm en ONG. A veure si, almenys, ens podem desgravar les nostres aportacions a la propera declaració de l'IRPF.

Funcionaris flexibles

interí escalfant per a la jornada laboral flexible

del curs vinent



Ahir alguns diaris anunciaven, en primera plana i com a titular: "Jornada laboral flexible per als funcionaris". I al subtítol afegien que aquesta mesura es prenia per afavorir la conciliació de la seva vida laboral i familiar, mesura a la qual se sumava la possibilitat de renunciar al 50% de la seva jornada de treball.

Ja us podeu imaginar que a la feina tots ballàvem per un peu davant la possibilitat de fer l'horari que ens doni la gana i, a més, poder reduir a la meitat les hores de feina mantenint el sou sencer!

La decepció va ser monumental quan vam descobrir que quan algú titula alegrement "funcionaris" no s'està referint a tots els treballadors de la funció pública, sinó tan sols a alguns d'ells; i que aquesta flexibilització és un eufemisme per no dir reducció dràstica de plantilles, ja que de moment s'està parlant de "flexibilitzar" 700 professors interins el curs vinent i de deixar de pagar-los el mes de juliol, un salari que estava signat en el moment de la seva contractació, a condició que aquest mes es paguessin un curs de formació.

I ara que ja s'han matriculat als cursos els treuen la mensualitat. ES-TU-PEN-DO!

English spoken?... més aviat "poken"

La dreta, com sempre, predicant amb l'exemple: el president Aznar destrossant l'anglès en públic. Si quan ell va fer les PAU haguessin posat una prova oral d'anglès potser ens hauríem estalviat tenir-lo de president. Tot i que, ben pensat, la vicepresidenta de Catalunya ha demostrat que no cal tenir estudis per arribar lluny, oi?

Sembla ser que l'autoritat educativa s'està plantejant per enèsima vegada incloure una prova d'anglès parlat a la Selectivitat que hauria d'afavorir un increment en el domini d'aquest idioma entre la població universitària.

Estic d'acord que el nivell d'anglès del nostre jovent és encara insuficient, i n'assumeixo la part de responsabilitat que em pertoca com a professor, però em penso que estem posant el carro davant dels bous. M'explico: un examen és només l'avaluació formal, objectiva i empírica d'uns coneixements (ara se'n diu "competències") i, en sí mateix, no ensenya res. Admeto que l'existència de la prova pot fer que alguns s'espabilin més -tant alumnes com professors-, però voldria deixar ben clar que posar proves no soluciona el problema d'arrel.

El problema d'arrel no és si o com s'avalua la competència lingüística, sinó què fem per garantir-la, i en aquest sentit tinc la impressió que aquestes autoritats no deixen de posar pals a les rodes. En l'ensenyament públic almenys, molts estudiants no tenen accés a classes de reforç o ampliació en llengua anglesa (allò que fan a les acadèmies a canvi d'un dineral), ni es poden permetre tampoc estades a l'estranger. Si, a més, eliminem els pocs desdoblaments que hi ha (que tot i així et deixen amb un grup de quinze alumnes, molt més del que hi ha a les acadèmies de pagament) i al damunt augmentem la ratio fins a 36 alumnes a l'ESO o 40 a batxillerat, ja em direu quina mena de classe d'idiomes farem.

En les condicions que tindrem d'ara endavant, les activitats orals consistiran en:

• el clàssic "pair work" massiu, en el qual el professor ha de correr per l'aula com un pollastre decapitat intentant empaitar al vol bocins de diàleg... I FER CORRECCIONS! enmig d'un guirigall formidable
• exposicions individuals dels alumnes davant dels seus companys (a raó de 35 segons per exposició)
• diàlegs o "role plays" (a raó de minut i mig per parella)
• gravacions individuals enviades via telemàtica al professor, que les corregeixi a casa

L'alternativa que proposo és simple, però cara: ¿Per què no s'organitza l'aprenentatge de l'idioma en unes franges horàries establertes, tot agrupant l'alumnat per competència i no per edat, i en grups d'un màxim de 15 alumnes? En aquestes condicions em veuria amb cor d'oferir unes classes com les que feia quan treballava a l'acadèmia, i assumiria el repte d'aconseguir resultats.

Però com que això no ha estat mai viable econòmicament (o això ens han volgut fer creure), ens hem instal·lat en la hipocresia: uns acceptant unes condicions innaceptables i els altres fent veure que no s'adonaven que els resultats eren dolents.  

Ara però, el president Rajoy (que tampoc no parla anglès) vol examinar allò que no ha fet res perquè es pogués ensenyar bé... De fet, aquest rumor de posar proves orals a les PAU fa anys que corre... Però com que no hi ha ni cinc de calaix per pagar a tants correctors com faria falta, tot plegat quedarà, com sempre, en un foc d'encenalls... "fire of shavings".