Tutoria: "fer o no fer?"

"Mal si fas, mal si no fas". Aquesta és la tràgica conclusió a la qual arriba la saviesa popular quan s'enfronta a una decisió compromesa. Fa un parell de setmanes, em vaig haver d'enfrontar a una situació d'aquesta índole en la meva qualitat de tutor orientador, quan una alumna de catorze anys va venir un bon matí a classe vestida amb uns pantalons de pijama extremadament curts i una brusa igualment curta, oberta per l'esquena. Quan arriba el mes de maig fa calor, és habitual que els nois i noies vagin amb pantalons curts, a vegades molt curts, però quan la vaig veure em va semblar que en el seu cas n'havia fet un gra massa. El dilema que se'm va plantejar aleshores fou el clàssic "fer o no fer"? I, ai las, vaig optar per no fer veure que no ho veia. 

Penso, i segurament estaré equivocat, que la vida en societat es fonamenta en pautes tàcites, per bé que canviants, de conducta. Entre aquestes, hi ha un codi d'etiqueta que marca d'alguna manera quina és l'estètica adequada per a cada entorn. Entenc que cadascú opinarà el que voldrà d'aquests codis, però al mateix temps considero que una de les meves funcions com a educador és, com a mínim, plantejar als meus alumnes quins són els límits establerts en l'actualitat, a fi que puguin prendre una decisió informada. De fet, la societat no es cansa d'encarregar-me que assumeixi un rol educador en qüestions susceptibles de debat com ara: el consum de tabac, alcohol i drogues; la prevenció de les malalties venèries i la prevenció d'embarassos no desitjats; la dieta saludable, el consum de fruita i lactis; l'eradicació de les actituds masclistes, racistes, xenòfobes o la persecució de l'assetjament i l'abús; la seguretat viaria i a internet; l'escolarització obligatòria dels nois i noies; la higiene buco-dental, les vacunacions... i un llarg etcètera de convencions socials que, com deia, potser no tothom entén de la mateixa manera.

Com que sóc una persona raonablement implicada en allò que faig, després de rumiar uns instants com actuaria en consciència si aquella noia fos filla meva, vaig decidir intervenir. Amb discreció, la vaig cridar a banda i vaig compartir amb ella els meus dubtes que la roba que vestia s'adigués al context on ens trobàvem. Les xancles, pantalons minúsculs i brusa descordada, li vaig dir, feien més aviat per anar a la platja, o potser al parc, però no per assistir a classes en un institut. També li vaig comentar que existeixen unes certes normes d'etiqueta que s'apliquen en funció dels llocs i les ocasions. Jo mateix em vaig posar com exemple, tot dient-li que, per molta calor que passés a l'aula, m'abstenia de posar-me bermudes perquè, socialment, no està ben vist que un professor vesteixi bermudes a classe.

Però la noia no s'ho va agafar gens bé, perquè es veu que abans que jo dues altres professores li havien fet un comentari semblant i ja en devia estar fins al capdamunt de "sermons". La meva reflexió, no sé si pel fet de ser un home, la va ofendre i es va posar a plorar, tampoc sé si dolguda o enrabiada. Aleshores vaig intentar restar importància a les meves paraules, tot relativitzant-les. En efecte, la meva funció com a docent no pot ser la d'imposar el meu criteri sinó, com he dit abans, presentar altres perspectives que permetin prendre una decisió crítica, informada. I aquí ho vam deixar.

Tanmateix, quan en acabar les classes d'aquell matí vaig trucar als seus pares per informar-los de la conversa que havíem tingut la seva filla i jo, em van dir que ja els havia telefonat ella mateixa, a l'hora de l'esbarjo. La mare va mostrar-se comprensiva amb la meva actuació i em va explicar que al matí, abans de sortir de casa, n'havien parlat, però a la nena li feia molta il·lusió estrenar aquella brusa (es veu que era un regal) i al final li havia permès posar-se-la. La veritat és que després de la trucada em vaig quedar més tranquil i vaig suposar que el tema s'hauria tancat. Però no va ser així. Dues setmanes més tard, la directora del centre (una de les persones que també va parlar amb la nena aquell dia) m'explicava que la meva intervenció tutorial havia generat un debat a les xarxes. Es veu que a la nena li va faltar temps per "posar-me a caldo" via Whatsapp i Twitter, tot identificant-me amb nom i cognoms, com ara està de moda fer amb els docents del país. 

Bé, és obvi que el meu fracàs com a tutor és doble: no només he estat incapaç de gestionar la qüestió de l'etiqueta a classe, sinó que tampoc no devia explicar-me bé quan vam tractar a tutoria la problemàtica del assetjament a les xarxes socials.

Indoctrination

L'escola catalana transforma mainada "normal" en "anormal"?

Com ja he dit en alguna ocasió, faig de professor de llengua anglesa en un institut de secundària i, per absurd que pugui semblar, aquest curs m’he hagut de plantejar molt seriosament alguns continguts de la meva programació didàctica a fi d'evitar el risc d’incórrer en el delicte més freqüent i greu que es pot atribuir a un docent. No, no estic pas parlant d'abusos, maltractament, pederàstia, discriminació racial o de gènere... I ara! Res de tot això! Parlo del famós adoctrinament.

M’explico. Al centre on treballo (en mantindré el nom en secret, no fos que un matí aparegui ple de pintades amenaçadores) el departament de llengües estrangeres va optar per emprar llibres de text de la prestigiosa editorial Britànica Oxford University Press. El mètode en qüestió, anomenat “Mosaic”, es va triar perquè ofereix un gran ventall de materials didàctics que inclouen vídeos, pàgines web, presentacions o aplicacions que faciliten una aproximació significativa a la llengua i al context en què es parla. A més, les unitats estan estructurades al voltant de centres d’interès adequats a l’edat dels estudiants -en el meu cas de segon d’eso- tot reservant espais per a la feina interdisciplinària (CLIL) i per a la cultura en països anglòfons (Around the world).

Va ser en aquest darrer apartat on se’m van encendre tots els llums d’alarma. Cadascuna de les nou unitats en què es divideix el curs aborda la realitat d’un país o territori de parla anglesa. En concret, s’hi parla de l’Índia, Escòcia, Sud-àfrica, les illes Salomó, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, País de Gal·les i Ghana; indrets que, a banda de tenir l'anglès com a llengua oficial o cooficial, comparteixen el fet de ser o haver estat part de l’Imperi Britànic; la qual cosa no havia de suposar, en principi, cap problema. Fins que no vaig llegir alguns fragments com els que ressenyaré tot seguit. He de confessar que, en fer-ho, vaig notar com una suor freda em recorria l’espinada i es començaven a formar al meu cervell ominoses imatges d’una llòbrega cel·la de l’altiplà castellà.

Perquè, creieu-vos-ho o no, les indicacions proporcionades per l’editorial a la guia del professorat, m’incitaven clarament a l’adoctrinament. Jutgeu vosaltres mateixos/es:

ü “(India) remained under British control until 1947, when it became independent after an independence struggle led by Mohandas (Mahatma) Gandhi”.

ü  “South Africa remained a British colony until it gained its independence in 1961”

ü  “The Solomon Islands remained under British rule until their independence in 1978”

ü  “The native inhabitants of New Zealand are the Maori people. The country was colonized by Britain in the eighteenth and nineteenth centruries, but gained full independence in 1947. It is still a member of the British Commonwealth”

ü  “Canada gradually gained full independence during the nineteenth and twentieth centuries. Canada has two official languages, English and French, and prides itself on being ethnically and culturally diverse. The native people of Canada include the Inuit...”

ü  “Wales is one of the countries of the United Kingdom. (...) The Welsh language had almost died out thirty years ago, but has been successfully revived following its introduction into schools.”

ü  “(Ghana) remained a British colony until its independence in 1957”

ü  “Australia has had a completely independent government since 1901, but the British monarch is still the head of state”

ü  “Scotland is one of the countries of the United Kingdom. It was an independent country until 1707”, “In 2014 a referendum was held in Scotland to decide whether it should become an independent country again”

Bufa! Què fort, no? Ara situem-nos als mesos de setembre i octubre de 2017 a Catalunya. Amb quins ànims et poses a programar un curs en què hauràs de fer servir aquest llenguatge sediciós, subversiu i tumultuari? Imagineu-vos que un dia pronunciava a classe les paraules “independence” o “referendum” (que, per tocar els pebrots, es diuen gairebé igual que en català i castellà). I si una família em denunciava per indoctrination? I si un respectable polític decidia que calia difondre la meva fotografia en un Twitter com a escarni públic? A més, els supremacistes, racistes i xenòfobs editors del satànic llibre asseguren que els habitants nadius de Nova Zelanda i Canadà són els Maoris i els Inuit, en comptes de Neozelandesos i Canadencs! OMG!

No puc deixar de constatar la naturalitat amb què els britànics parlen dels processos d’autodeterminació que s’han produït als territoris que són o han estat seus al llarg de la història, fins i tot la més recent. És ben cert que no tots van ser modèlics i que alguns es van dirimir amb vessament de sang; però també és cert que el seu resultat es va assumir sense rancor; i per això molts d’aquests països, lluny de vagar per l’espai sideral, vetats a les institucions internacionals, mantenen estrets llaços amb el propi Regne Unit a través de la Commonwealth.

Bé. Som al mes de maig i el curs ja s’acaba. Potser algú voldrà saber si he tractat tots els continguts de la meva programació o n’he censurat els més "delicats". Per desgràcia, a molts líders polítics, judicials i periodístics d’aquest país no només els semblaria natural que m’hagués plantejat aquest dilema, sinó desitjable, perquè es creuen amb el dret de decidir quines coses no es poden dir, quines realitats cal ocultar, quines idees són il·legals. Jo, modestament, al final he fet el que m’ha dictat la consciència. Com he fet sempre. Ni més, ni menys.  

L'home sentimental

29/11/2017. Fa un mes i mig que els Jordis són a presó.

L'home matina. Si hagués pogut triar s'hauria quedat una hora més a l'escalf de la flassada, fent el ronso al costat de la seva dona, però avui li toca llevar-se d'hora per treure el gos a passejar. És un animal pelut, petit com una rata, i no li cau gaire bé. De fet, els animals mai no li han agradat gens, i va acceptar comprar aquest només perquè les seves filles petites, de nou i set anys, van insistir fins convèncer-lo. Són el seu taló d'Aquil·les, aquestes dues nenes. Si s'ho proposen, poden aconseguir d'ell el que volen.

Quan passa davant del seu dormitori, mira a dins a través de la porta ajustada i nota com se li eixampla el pit: són les criatures més bones i dolces del món, i per tal de fer-les felices està disposat a qualsevol sacrifici. De bon grat entraria a fer-los un petó, però s'hi repensa. Dormen tan tranquil·les que li fa por despertar-les. Quan arriba a la cuina s'adona que ja se li ha passat el mal humor. Es pren una tassa de cafè amb llet ben calenta assegut en un tamboret, tot escoltant les notícies. Altre cop parlen del procés. Nota com la rata peluda se li refrega contra els turmells per manar-li la pressa i és just a temps de reprimir-se d'etzibar-li una puntada de peu. Quina culpa hi té, pobra bèstia? En comptes, s'acaba la beguda d'un glop i es posa pesadament en marxa.

Malgrat que les temperatures diürnes encara són inusualment altes per l'època, de bon matí ja corre un aire gebrador, traïdor... El novembre és època de constipats i grips, es recorda mentre s'encasta la gorra de felpa i s'embolica el coll amb la bufanda de llana que les nenes li van regalar el Nadal passat. Ben abrigat, amb el minúscul ca buscant escalf arrambat contra les seves cames, l'home surt de casa. Des del seu barri, a la falda de la muntanya, veu sortir el sol sobre la ratlla tènue de l'horitzó: un rovell d'ou que tenyeix de taronja les façanes i que amb prou feina li escalfa una mica el cap del nas. Camina tranquil, en pau amb sí mateix, gaudint del silenci que preludia el garbuix de cotxes i autobusos que aviat ompliran el carrer.

La vida és a punt de posar-se en marxa. Qui tingui feina, anirà a treballar; i la mainada anirà a escola com un estol d'aus esvalotades... S'atura davant l'escola del barri, l'escola on estudien les seves dues filletes. D'aquí a dues hores hi començaran les classes... D'aquí a no gaires anys hi hauran acabat la primària i ja aniran a l'institut, que és un centenar de metres més amunt; i més tard faran carrera a la universitat... Té tantes esperances dipositades en elles! Totes dues són estudiants excel·lents, aplicades, treballadores... Quan se'n vol adonar, una llàgrima d'emoció ja li regalima galta avall i ell s'afanya a eixugar-se-la amb la màniga. I en treure la mà de la butxaca, es troba amb el retolador que ja no recordava haver-hi posat la nit abans.

Fa una setmana va tenir un pensament dels que se li ocorren, molt de tant en tant, com una epifania mística on es substancien aquella amargor interna que no sap a què atribuir, aquella ràbia formidable que el tenalla, aquella buidor paorosa... Malgrat l'amargor, la ràbia, la por, l'home somriu mentre branda l'estri de guixar i estampa sobre la placa del centre escolar, amb tan bona cal·ligrafia com és capaç de produir, la pintada que ha estat rumiant nit rere nit des d'aquell dia. Quan acaba d'escriure'l, recula unes passes per contemplar l'efecte de la seva obra. Un dubte fugaç sobre el que ha fet li emboira el pensament, però s'esvaeix de seguida. La frase és massa contundent, massa enginyosa, massa patriota per no ser escrita, just allà on l'ha escrita: a cinquanta metres de la casa on vivia fins fa uns mesos un dels activistes empresonats; la casa on ara viuen, privats d'ell, la seva dona i els seus fills.

Posa la tapa al retolador i busca el gos amb la mirada. La bestiola està fent de ventre a redós d'un pal de telèfons que hi ha plantat al bell mig de la vorera. El crida amb un xiulet. De l'ensurt, el gos fa un salt i se li estronca el cagarro a mig caure però, caminant una mica garrell, respon obedient a la crida del seu amo, que ja ha girat cua i fa cap a casa amb les mans novament a la butxaca, amb l'amargor, la ràbia, la por una mica apaivagades per la pintada. Quan arribi a casa despertarà la seva dona i les seves filles; les abraçarà, els farà petons, i pensarà com n'és de feliç de poder gaudir de la seva presència cada dia, al costat seu.      

L’exhibicionista indecent

Després d'un temps d'inactivitat, reprenc les publicacions amb una sèrie de retrats breus de personatges que, malgrat pertànyer al reialme de la ficció, poden servar alguna semblança, en cap cas intencionada, amb la realitat. Realitat i ficció, ja se sap, s'alimenten l'una a l'altra.

L’exhibicionista indecent - un conte no apte per a criatures

Semblava amor, però era només vici

Temps era temps, un jove empleat de banca va decidir que estava cansat de la seva existència ensopida. Tenia somnis de grandesa, ell. Deia que volia ser algú a la vida. Havia entrat en política, però com que al partit on militava ho tenia magre per progressar,  va fundar-ne un de nou. Era allò que ara se’n diu un “emprenedor”.

L’aspirant a polític sabia que, per aconseguir guanyar notorietat, calia que la seva primera aparició pública fos impactant, de manera que es va encarregar un pòster electoral on se’l veia despullat de pèl a pèl, com un innocent conillet. La nuesa, va pensar, seria una potent declaració d’intencions que deixaria a les clares que no tenia res a amagar... Però, si feu memòria, recordareu que el nu no era integral, sinó que en aquell primer pòster el jove polític es va cuidar prou bé de tapar-se les vergonyes amb les mans. Unes vergonyes que encara trigaríem un temps a conèixer.

¿I com eren aquestes vergonyes, ara que les hem pogudes veure? Doncs eren grans, enormes, elefantiàsiques. De fet, costa decidir per on començar perquè entre les cuixes, allà on els mascles massa sovint perdem la capacitat de raciocini, aquest jove d’aspecte innocent hi amagava una ambició sense límits, un ressentiment agre, un odi visceral envers la gent de la terra on va néixer. Sota les seves mans pudorosament creuades, l’angelet hi ocultava la mentida, la megalomania, la traïdoria i el menyspreu per una convivència que altres havíem preservat a les escoles quan ell encara anava a la classe dels caganius.

En efecte, aquest era el programa ocult del seu nou partit: la desestabilització deliberada, basada en atiar la zitzània ètnica amb falsedats sobre el sistema educatiu que li havia permès, a ell també, estudiar en llibertat i aprendre tants idiomes com va voler. Sense que ningú, almenys a l’escola, l’adoctrinés.

Mares i pares. L’asèptic jove barbamec que en els seus inicis es tapava les vergonyes amb les mans ha resultat no ser res més que un vulgar, indecent exhibicionista de cantonada. Vigileu els vostres fills i filles perquè, ara que ja es creu algú i, sobretot, se sap impune, passarà de l'assetjament als tocaments.  

El Programa Cervantes

la senyora Montserrat jurant obediència als amos

Diu la ministra d’afers socials, Dolors Montserrat, que s’ha d’oferir al jovent patri la possibilitat de conèixer la diversitat cultural i lingüística d’Espanya, la qual cosa, de passada, ajudarà a cohesionar el país. L’eina per assolir aquests lloables objectius serà un programa de mobilitat per a estudiants de secundària (semblant a l’actual Erasmus europeu) que s’anomenarà Cervantes.

Amb tot el respecte que es mereix aquest gran autor, la tria del seu nom per a les futures beques d’intercanvi suposa una veritable declaració d’intencions, no en va coincideix amb el de l'organisme de difusió internacional del seu idioma, l'instituto Cervantes. Justament per aquest motiu, jo no proposaria pas mai que les anomenin “Llull” (a més, entenc que molts s’hi podrien deixar la glotis intentant pronunciar-lo), però agrairia un nom que no fos tan clarament connotat lingüísticament. Tenint en compte que l’educació abasta molts altres camps més enllà de la llengua, potser un nom relacionat amb la pedagogia, com ara Ferrer Guàrdia, seria més encertat.

Però el Partit Popular no mou mai fitxa innocentment. Per a ells Cervantes, a diferència de Llull, és patrimoni de tots perquè escrivia en castellà -o en espanyol com els agrada dir a ells- i aquest és l’idioma de tots, l’idioma que ens cohesiona. La resta d’idiomes que es parlen al territori de l’estat són anomalies, singularitats que toleren amb el nas tapat, però que en cap cas els serveixen per definir la “nación más antigua del mundo”. Si fessin massa concessions a les altres cultures, pensen, aquestes acabarien disgregant-la.

I Déu nos en guard que això passés! Hem de cohesionar-nos, homogeneïtzar-nos o, dit d’una altra manera, assimilar-nos, diluir-nos, desaparèixer... deixar de tocar els collons, parlant en plata. I una bona estratègia és enviar centenars de nois i noies catalanoparlants a aprendre castellà per les espanyes –que a Catalunya, igual com passa amb l’anglès, s’ensenya fatal-; i enviar també centenars de nois i noies castellanoparlants a Catalunya, perquè així augmenti el número de famílies que presenten demandes als tribunals exigint que se’ls facin les classes en el seu idioma –es veu que aquí, tot i els esforços de Ciudadanos, encara no hi ha prou denúncies.

Malgrat que l’ensenyament és competència de les comunitats autònomes, diferents governs espanyols han impugnat i retallat lleis catalanes; han imposat modificacions curriculars; han modificat la distribució horària; gairebé han aconseguit introduir una revàlida unificadora; han atiat un conflicte lingüístic inexistent i, ara, ens envien els Regulars. Res, doncs, senyora Dolors, “fent amics”, oi?

Sortim mica a mica de la mediocritat educativa

Premis Pisa. A l'edició d'enguany, el sistema educatiu català ha registrat una millora global que el situa en la franja mitja-alta del rànquing europeu, per sobre de l'estat espanyol, l'OCDE i la unió europea. Malgrat que els resultats en comprensió lectora han baixat dels 501 punts de 2015 als 500, la irrupció de les competències en ciències i matemàtiques ha compensat amb escreix els del conjunt de les disciplines del saber.

La consellera d'ensenyament, Meritxell Ruiz, es mostra  moderadament satisfeta per aquests resultats i els atribueix al model educatiu implantat a Catalunya fa nou anys, el qual hauria donat estabilitat al sistema i hauria impulsat projectes de millora als centres. Voldria felicitar la consellera pel mèrit que els polítics com ella deuen tenir en aquest canvi de tendència. Al Cèsar el que és del Cèsar.

També li voldria demanar que no s'oblidés de tenir unes paraules de reconeixement per la tasca de milers de docents que, durant aquests anys, hem entrat cada dia a l'aula i que, potser, també hi tenim alguna cosa a veure. Ja sé que li costa però, ara que anem forts en matemàtiques, em sembla que seria de justícia aplicar la propietat commutativa, segons la qual els docents hauríem de ser tan responsables dels èxits d'ara como ho érem dels fracassos d'abans.

La "República Independent de Casa Meva" aboleix els deures

menys deures, més sopars en família

Darrerament s'ha obert al país un altre debat relatiu a l'escola: "La mainada ha de fer deures a casa?"

No es tracta de res nou. Fa dècades que molts docents ens mostrem partidaris de deslliurar l'alumnat d'aquesta càrrega extra, que els obliga a perllongar la seva jornada una o dues hores. Els meus fills van anar a una escola de primària pública on no van fer pràcticament mai deures, i van obtenir uns bons resultats a les proves de competències bàsiques de sisè. Així doncs, si, com sembla, fer deures no suposa cap benefici acadèmic, com és que encara se'n posen?

D'una banda podríem suposar que el professorat, en una demostració de sadisme i mala fe sense parangó, gaudim importunant els nois i noies amb aquesta tortura gratuïta. Possible, però poc probable. De l'altra banda, curiosament, hi ha moltes famílies que quan els seus fills els diuen que no tenen deures, els pregunten sorpreses: "I què diantre hi feu vosaltres, a l'escola?" De fet, he conegut moltes famílies que porten els seus fills a determinats centres concertats i privats precisament perquè els posen deures. Treballar molt s'associa a rigor acadèmic.

La percepció que serem millors en qualsevol feina en funció del nombre d'hores que hi dediquem està molt arrelada al nostre país. Som un país de "presencialistes", de personatges que es passen dotze o tretze hores fora de casa, i que tornen amb la tranquil·litat d'haver treballat molt, sense plantejar-se si han estat productius o si ho podrien haver enllestit tot plegat en menys temps. I aquest és el model que s'ha estat aplicant a l'escola: quantes més hores a classe, quants més deures, millor.

Per això em sorprèn gratament el sobtat interès, importat de l'Europa productiva, per la reducció o l'abolició d'aquesta forma d'esclavatge infantil que suposen els deures. Els nostres fills es passen entre set i nou hores a l'escola. Estudien, esmorzen, dinen i berenen amb els seus companys i mestres. Molts docents pensem que, quan arriben a casa, el que han de fer és gaudir del temps lliure, jugar, reposar, relacionar-se, sopar amb els seus pares... En definitiva, ser nens.

La campanya engegada per IKEA suposo que pretenia defensar aquest postulat però, com passa sempre que deixem les qüestions pedagògiques en mans de gent sense coneixements en la matèria, per exemple publicistes o polítics, els ha sortit una aberració. L'anunci d'IKEA que il·lustra l'article aborda dues qüestions:

1. La mainada té dret a no fer deures.
2. La mainada té dret a sopar amb els seus pares.

No puc estar més d'acord, com he dit abans, amb ambdós. La fal·làcia, però, rau en la forma com es relacionen un i altre a l'anunci, el qual acaba enviant un missatge totalment equivocat: "Les famílies no sopen juntes perquè els nens tenen deures". La mare que em va parir!

De veritat ningú no s'adona que la causa per la qual les famílies no sopen juntes és una altra? ¿Ningú no veu que els enemics de l'harmonia familiar són les jornades laborals extensives i el consumisme desenfrenat? ¿Ningú no està disposat a fer un anunci per denunciar que els adults, quan arriben a casa, estan tan baldats que l'última cosa que els interessa és asseure's a parlar amb els seus fills i que, en comptes, només els queda esma per engegar la tele, i empassar-se qualsevol merda que emetin, i quedar-se catatònics fins a les dues de la matinada?

menys cues, més passejades pel bosc en família

L'anunci no només es fonamenta en una falsedat, sinó que em temo que es tracta d'una malintencionada estratègia de distracció empresarial. IKEA es fa un tip de recordar-nos que hem de "redecorar" la nostra vida, que hem de llençar les coses velles per comprar-ne de noves als seus magatzems, per fer-nos una cuina on puguem gaudir de sopars en família. I per això ens cal treballar, guanyar cèntims per poder-los anar a gastar els dissabtes en multinacionals com la seva, després de fer cua com idiotes davant les seves caixes registradores... Això sí, que la nostra vida s'hagi convertit en una trista cadena de producció és culpa, només faltaria, de l'escola i dels fotuts deures.