El monòlit

 

 Els darrers dos cursos, han arribat als centres d’ensenyament públic dotacions de material que són, si més no, qüestionables, i que en cap cas responen a un clam del col·lectiu docent. Parlaré del meu centre en particular, un institut situat a la ciutat de Barcelona però, si algú es vol entretenir a fer números per veure en què ens gastem els quartos, sàpiguen que, a tot el país, n’hi ha 655 de secundària i 2659 d’infantil i primària.

Taules i cadires. El mobiliari estàndard d’escoles i instituts públic és el mateix des que jo, que enguany em jubilo, n’era alumne. Dos cursos enrere, ens van enviar taules modulars i cadires ergonòmiques per als primers nivells d’ESO. Sens dubte, suposaven una millora respecte a les andròmines de ferro i melamina de l’any de la picor, però resulta que, com que les aules segueixen essent diminutes, no n’hi cabien prou per als trenta i escaig alumnes que actualment hi hem d’encabir. Casum l’olla!

Plantes. Amb la lloable intenció de proporcionar un entorn més amable per a l’alumnat - i suposo que per al professorat i personal d’administració i serveis - ens van arribar dues trameses de dotzenes de plantes decoratives, amb els seus testos. Com que a les aules no hi cabien, es van distribuir en altres espais. Dos cursos després, amb prou feina en queda cap. El motiu? Les plantes són éssers que necessiten cures, llum i aigua per viure i, quan arriben les vacances d'estiu, el centre queda desert durant un mes. Hi va haver voluntaris que van “acollir” plantes a casa seva, però tot i així… Quina llàstima. Malaguanyades plantes, i malaguanyats diners!

Macro pantalles televisives. Quan per fi havíem aconseguit que tots els docents tinguéssim un ordinador portàtil per treballar, i que totes les aules del centre disposessin de projectors compatibles i raonablement operatius, aquest curs ha arribat un camió i ha descarregat setze televisors, setze, de dimensions descomunals, que fan exactament la mateixa feina que els projectors (d’acord, són tàctils i més moderns, però quedaran obsolets en un tres i no res). Per cert, he fet un cop d’ull a internet, i el preu de cadascuna d’aquestes pantalles voreja els 3.000 euros. “Viva la Pepa!”

Uns tècnics que treballaven a preu fet les han muntat sobre suports amb rodes, les han plantificat davant la pantalla i la pissarra existents, i se’n han anat cames-ajudeu-me a muntar-ne més en altres centres. Ja he comentat que l’espai per encabir els trenta i escaig alumnes, les taules modulars, les cadires ergonòmiques, i les plantes és totalment insuficient. Doncs ara hi tenim una nosa més: un monòlit negre com el de “2001: una odissea de l’espai” que, qui sap, potser farà que s’encengui l’espurna del saber a les testes dels nostres adolescents, en un context en què representa que cal limitar el seu accés a les pantalles.

Digueu-me antiquat i torracollons, però em penso que no era això, companys, no era això.

Tik Tok a les aules

Després d’una intensa campanya social i mediàtica per erradicar l’ús dels mòbils dels centres educatius, resulta que la Marató de TV3 omple de Tik Toks les pantalles de les aules.

Amb el llenguatge i gesticulació propis de les xarxes socials, els vídeos aboquen dades sobre malalties respiratòries amb un rerefons d’efectes visuals i acústics, acompanyats de gracietes adolescents. Com la que il·lustra la problemàtica de l’apnea del son, on un dels presentadors es posa una màscara d’oxigen per escarnir l’escena en què Darth Vader li confessa la seva paternitat a Luke Skywalker.

Els mitjans es fan un tip d’omplir espais per denunciar la banalització dels continguts acadèmics i la minsa capacitat de concentració dels estudiants. Tanmateix, així que posen els peus a les aules, abarateixen el seu llenguatge a fi d’esquivar el problema en comptes d’ajudar a solucionar-lo. Però, és clar, sempre és més fàcil deixar la feina bruta als altres. Als mestres, per exemple.

Domesticar els monstres dels altres

A les democràcies occidentals, el fet de votar periòdicament i pagar uns impostos ens atorga el dret de demanar explicacions de tot el que es faci des de les institucions. Aquestes han de retre comptes de la seva gestió davant la ciutadania, han d’assumir els seus errors quan els cometen, han de fer autocrítica i, sobretot, han de buscar la manera de solucionar-los. 

Com a professor del sistema públic, i per tant servidor de la ciutadania, fa trenta anys llargs que ho tinc molt present. Però el que alguns dels meus conciutadans no veuen és que, actualment, la feina primordial de les institucions ha deixat de ser oferir un servei de qualitat que faciliti el bon funcionament de la cosa pública i el benestar d'una ciutadania crítica i autocrítica (el que abans se'n deia "responsable"). Contràriament al que es proclamava durant els moments més complicats de la pandèmia, al final no en vam sortir millors. Ben al contrari: ens va convertir en un ramat desconcertat de bestioles egoistes i molt exigents… Això és: amb els altres. Moltes persones de l’àmbit de la sanitat o de l’educació ho vivim cada dia en primera persona. Jo parlaré breument del que he vist al meu ram. 

El conciutadà-tipus arriba a l’escola i, assenyalant la seva prole, protesta: té tres anys i no dorm la migdiada, té quatre anys i no se sap cordar les sabates; té cinc anys i em fot la verdura pel clatell; té sis anys i no vol compartir les seves joguines amb ningú; té set anys i diu que no sap si és un nen o una nena; té vuit anys i es passa hores davant del mirall maquillant-se mentre fa ganyotes d'instagrammer; té nou anys i em demana diners per comprar-se l’esmorzar perquè, diu, portar l'entrepà o una peça de fruita és de loser; té deu anys i diu que aquest estiu l’hem de portar a un concert de K-pop a Seül; té onze anys i diu que es farà talls als braços fins que, o bé la portem a Seül d’una punyetera vegada o, almenys, li comprem un iphone-10. 

Més tard, el mateix ciutadà tipus arriba a l’institut i, assenyalant la seva prole, continua protestant: té dotze anys i, després del divorci, li vaig comprar l’iphone-11, però no sé per què encara es fa més talls als braços; té tretze anys i es passa les tardes tancat a l’habitació amb el seu iphone-12, enganxat a la pantalla jugant a ves a saber què, i probablement mirant pornografia; té catorze anys i m’ha dit una veïna que l'han vist fumant porros al parc i tocant el cul a les nenes de la seva colla; té quinze anys i no respecta ningú, ni tan sols els seus propis avis; té setze anys, consumeix alcohol i diu que no pensa treballar en tota la seva puta vida, que ja ho faran els immigrants a canvi que els deixem viure a Europa sense papers… 

Jo ja tinc una edat. Pertanyo a aquell col·lectiu de gent antiquada que no entén res i que, per tant, es passa el dia rondinant. Sóc d’aquella mena de professors que fan nosa perquè, molt de tant en tant, aixequem el dit per assenyalar que el rei (o el conseller, o el periodista de torn, o tots plegats, anem despullats). Sóc un dels professionals que fa anys que prediquem al desert per avisar que això va pel pedregar; que la manca de coratge de tots plegats ens ha portat a un sistema educatiu assistencial, desprestigiat, menystingut, infrafinançat fins al límit del col·lapse; del qual se n'esperen resultats acadèmics brillants alhora que se li exigeix que domestiqui, sense causar-los cap trauma, tots els monstres engendrats per la incompetència, la impotència i la hipocresia col·lectives. 

Mira, he creat un monstre i, ¿saps què?: resulta que no és culpa meva. És culpa teva.

Benvinguts/des a la jungla!

L'Andreu, de 1r d'eso D, ha anat al vàter
i fa trenta minuts que intenta tornar a l'aula.

Fa un temps parlava del projecte de renovació d'espais endegat pel departament. Aquest curs hem vist com arribava als centres una dotació de mobiliari per als grups de 1r d'eso i com es pintaven els espais de color blanc. Les aules, però, segueixen essent igual de petites, de manera que entre les noves taules, més grans, i les cadires ergonòmiques, un cop l'alumnat és assegut no queda ni un centímetre quadrat disponible per bellugar-s'hi i la meitat queden d'esquenes a les pissarres. A més, aquestes segueixen essent velles i els projectors i equips de so segueixen fallant més que una escopeta de fira.

El dilluns, entrant a la feina, em vaig quedar ben parat: el rebedor de l'institut semblava literalment una jungla. A tot arreu hi havia plantes, posades en els seus corresponents testos de disseny. La veritat és que feia el seu goig. Ens van explicar que es tractava d'una dotació que ens ha enviat departament amb l'objectiu de fer més amable l'entorn de treball de l'alumnat (i suposo que, també, el dels professionals). Ara, hi ha plantes a les aules, a les sales de reunions, als passadissos... Sí, l'espai s'ha humanitzat i és més agradable. Les preguntes òbvies són:

1. ¿Quants Euros ha costat aquesta dotació? (multipliquem les dotzenes de plantes que hem rebut pels centenars de centres educatius de Catalunya i fem números).
2. ¿S'ha fet un estudi previ que quantifiqui l'impacte que aquesta mesura tindrà en el rendiment acadèmic, o es basa en la benintencionada intuïció d'algun pedagog naturalista?
3. ¿Ara que la sequera ens escanya, és el millor moment per omplir els centres de plantes que caldrà regar si les volem mantenir en vida?
4. ¿Qui s'ha d'encarregar de regar-les? (Suposo que durant el curs ho pot fer l'alumnat, com una activitat de conscienciació ecologista i bla.bla,bla...)  
5. ¿Què els passarà a aquestes plantes durant les vacances de nadal, setmana santa i sobretot estiu, quan durant més d'un mes no hi hagi ni deu al centre i la temperatura s'hi enfili fins als 35 graus pel capbaix?
6. ¿A qui carai se l'hi ha acudit?

Algú em pot respondre?

El Festival de Fi de Curs a 3r d'eso.

Cada dia els fem més petits, però són tan "monos"

Una de les novetats que va comportar la reforma educativa va ser el famós Crèdit de Síntesi. En l’origen, i tal com indica el seu nom, es tractava d’un nombre d’hores lectives que es dedicaven a realitzar un projecte que sintetitzava (és a dir: integrava) els coneixements i les competències adquirits al llarg del curs en tots els àmbits. Els equips docents acordaven un tema, un centre d’interès, una situació d’aprenentatge com es diu més recentment. L’alumnat, treballant de forma cooperativa en petits grups, disposava d’una setmana per fer ús de les eines i estratègies a la seva disposició i acabar presentant un producte que contenia un compendi de tot allò que, cadascú amb les seves habilitats, havia pogut aportar al conjunt. Els productes eren diversos, però sempre mantenien el mateix objectiu: posar en ús, i per tant en valor, allò que havien après, sempre emprant una metodologia científica i establint relacions entre els diferents àmbits del saber. Finalment, els equips de treball defensaven allò que havien fet davant un tribunal d’experts (aquí vull dir de docents) i eren avaluats amb una qualificació equiparable a la que s’atribuïa a qualsevol altre dels crèdits del curs.

Fer això comporta un esforç de planificació, de coordinació i d’execució notables. A més, es tractava d’un acte acadèmic que es desenvolupava en el marc de l’horari lectiu de l’alumnat. Passats els anys, el que havia començat com un projecte que donava sentit a la feina feta, s’ha anat convertint en una cosa completament diferent. D’entrada, el resultat del Crèdit de Síntesi ja no es valora amb una qualificació, sinó que l’alumnat només rep la informació: FA (fet amb aprofitament), F (fet) o NF (no fet). Aquestes expressions apareixen així al butlletí de notes (la qual cosa ja fa de per sí vergonyeta) i no tenen cap repercussió en l’expedient acadèmic. De sortida, ara ja no hi ha res semblant a una Síntesi: ningú no planifica, coordina o executa un projecte. El Crèdit de Síntesi ha esdevingut, almenys al meu centre, un Festival de Fi de Curs de tota la vida, en el qual l’alumnat, dividit en “comissions” estanques, prepara un “número” d’uns 10 minuts, més o menys relacionat amb alguna matèria, i després el mostra dalt d’un escenari a les embadalides famílies, que ho enregistren en vídeo. Al final tothom aplaudeix satisfet, hi ha felicitacions fis i tot per al professorat, i se’n va cap a casa sense plantejar-se que allò que han vist no té cap contingut educatiu més enllà de l’espectacle.

Però en això hem convertit l’educació: en un espectacle on el que es prioritza és la forma per sobre del fons, el carisma per sobre el rigor, el show business per sobre la discreció.

Quedar-se sol

Un dels patrimonis que s’ha dilapidat amb el nou model de gestió de centres educatius públics ha estat la qualitat en el tracte humà en favor de la recerca d’una pretesa excel·lència professional. Per desgràcia, hi ha equips directius que gestionen els instituts com si fossin empreses comercials en les quals el benefici no es troba en la millora de la qualitat educativa sinó en la satisfacció de l’usuari, és a dir, dels i les adolescents i les seves famílies. 

Per tal de garantir l’èxit del projecte, entès com la seva capacitat de captar més clients, s’ha imposat la moda de dissenyar equips professionals no en funció de les seves capacitats docents sinó de la seva adhesió a les polítiques de creixement de l’empresa. Les seves estratègies busquen posicionar-la en un mercat on altres centres es disputen l'espai. Així, en comptes de bastir un projecte integrador, on s'escoltin les veus dels membres de la comunitat educativa en la seva diversitat i riquesa, s’opta cada vegada més pel discurs únic i una gestió jerarquitzada verticalment. No hi ha debat. L’equip de direcció prescindeix del saber i l’experiència existents al claustre. S’ignoren o es silencien les opinions dissidents; qui alça el cap per dir la seva corre el risc que li tallin el coll. 

En aquest punt entono el mea culpa perquè els darrers anys he fet com tants col·legues meus i he callat, tot i que he vist cometre autèntiques barrabassades en nom de la protodictadura que anuncia el que està per venir. Al meu centre he vist, sense protestar, com professionals ben qualificats, vàlids, complidors, eren arraconats perquè no combregaven amb les consignes dominants o, simplement, perquè no resultaven suficientment submisos o simpàtics. He vist com feien fora interins i com, als que tenien plaça fixa, els anaven pressionant amb tàctiques d’assetjament laboral de manual fins que optaven per demanar una baixa o un trasllat.

Ara, avergonyit per la meva falta d'empatia, per la meva covardia i per l’orgull que em feia creure immune, he de recórrer als versos de Martin Niëmoller que tantes vegades es fan servir per descriure el que se sent en situacions d'abús com la que ara, a dos anys de jubilar-me, m'està tocant viure. És ben poc original, ho admeto, però ¿perquè escarrassar-me a buscar la meva veu quan en cap cas seria capaç de millorar les seves paraules?

Quan van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me a mi,

ja no hi havia ningú més que pogués protestar.

Els adolescents són estudiants o persones?

Arran del tràgic suïcidi d’un estudiant de 12 anys a la població bagenca de Sallent, els mitjans de comunicació han posat, un cop més, el focus sobre el seu centre d’ensenyament. S’ha entrevistat especialistes en psicologia i representants de l’administració per mirar d’escatir quines responsabilitats corresponen a la direcció del centre la qual, en un principi, hauria negat que hi haguessin detectat cap indici d'assetjament. Més endavant, pares i mares dels seus companys han anat sortint a declarar que ells sí que eren coneixedors d’una situació d'aquesta mena. Els propis pares de la víctima afirmen que ho havien fet saber al centre i, a més, amplien les causes d’aquesta menyspreable conducta, inicialment atribuïda al rebuig pel seu procés de canvi d’identitat de gènere (espero que ho hagi dit bé, i si no és així em disculpo) amb acusacions de racisme i de aïllament cultural. 

Durant dies, televisions, ràdios, premsa digital i xarxes socials han estat repetint la mateixa pauta d’anàlisi que he emprat jo en el primer paràgraf, sense despertar, segurament, cap estranyesa: si us hi fixeu he parlat en tot moment de la víctima en tant que estudiant. La qüestió és: podem definir els adolescents com a estudiants, que ho són, o ho hauríem de fer com a persones, que també? Seguint les informacions, sembla ser que la resposta és la primera. Es pretén analitzar una tragèdia que, com tot a la vida, té arrels multifactorials, des d’un sol prisma: el de l’adaptació al centre educatiu. 

És cert que els infants i adolescents del nostre país es passen molt de temps a escoles i instituts (no prou, segons alguns), però no és menys cert que es passen encara més temps a fora, en contacte amb les seves famílies, companys d’activitats extraescolars o esportives, coetanis del poble o del barri, desconeguts que es troben pel carrer… Els adolescents, igual com les persones adultes, són entitats complexes, exposades a un munt de situacions que ningú no pot controlar. I entre aquest gran ventall d’estímuls de tota mena, no podem ignorar les omnipresents xarxes socials…Però de tot això que he esmentat, el que ens interessa és l’àmbit de l’ensenyament. Fins i tot quan es parla dels riscos de l’ús del mòbil, es fa centrant-se en els protocols que tenen els centres, i quines mesures educatives i punitives estableixen. 

Pel que fa al tema dels mòbils, la meva opinió, segurament impopular i potser equivocada, és tan simple com clara: infants i adolescents no necessiten el mòbil per a res durant l'horari lectiu i, per tant, caldria prohibir-ne de manera taxativa no només l’ús, sinó la tinença dins dels centres. Que quan surtin els faran servir tant com vulguin? Molt probablement, però això ja serà responsabilitat dels seus pares, que per alguna cosa són les persones que millor els coneixen i que més se’ls estimen. L’accés a les xarxes, igual com els ensenyaments de les doctrines religioses, s’hauria de circumscriure a l’àmbit privat.

Aquesta darrera frase, deliberadament provocadora, planteja un altre tema: de qui és responsabilitat l’educació dels infants i del jovent? De l’estat, a través dels centres d’ensenyament reglat públics, concertats o privats?  De les famílies? Dels mitjans de comunicació? De la comunitat religiosa a la qual pertanyin? D’Instagram, Tik-tok i Snapshat? 

Com deia Lope de Vega: “Fuenteovejuna, señor”. Les culpes, diluïdes en la massa, es paeixen millor. O, abundant en la rica fraseologia de la llengua castellana: “entre todos la mataron y ella sola se murió”. Del que es tracta és d’espolsar-se la part que ens toca de responsabilitat, i la comunitat educativa tampoc no vol ser assenyalada com a única culpable, perquè no ho és. Quan una persona es suïcida, és a causa d’una cadena de circumstàncies que van enllà, molt enllà, del sospitós habitual. Cal que cadascú és miri al mirall amb valentia i assumeixi la part de responsabilitat que li correspon, abans d’aseure’s a una taula amb la pretensió de donar lliçons o de corregir res.

Al capdavall, i aquí acabo de moment, si desplacem 180 graus el focus que fins ara hem estat dirigint només a la víctima / estudiant i a l’escola, descobrirem que hi ha uns agressors. Moltes vegades ens costa fer-ho, perquè el que ens fa basarda és adonar-nos que aquests monstres egoïstes, racistes, homòfobs i consentits són els nostres fills; i després admetre que nosaltres els hem engendrat i són reflexe dels nostres valors. 

Però segur que hi haurà qui no dubtarà a culpar d'això també les escoles i els instituts, on ells i elles també van ser, abans que persones, estudiants.