CLAPAR

"Com puc suposar un problema de disciplina? Normalment estic clapant"


Vuit del matí de qualsevol dia de la setmana. Aula d’ESO, (o de batxillerat, tant se val). Sona el timbre i hi ha aproximadament la meitat de la parròquia asseguda al seu pupitre. Uns quants comenten la feina que els espera, o el programa televisiu de la vigília, uns altres remenen els papers de la classe o acaben de fer els deures a corre-cuita. Mentrestant, jo organitzo el meu material sobre la taula, connecto el portàtil al sistema de projecció i faig temps mentre arriben els ressagats. Al cap de cinc minuts es tanquen portes i es passa llista: falten mitja dotzena d’alumnes. D’aquests, dos o tres arribaran més tard, amb cara de son o amb cara d’haver-s’ho pres amb molta calma; els altres vindran a segona o a tercera hora, o ja no vindran. El motiu? O estan malalts o s’han quedat a casa clapant. El jovent d’avui dia va curt de son, això ho sap tothom. I tothom sap perquè. Però no hi farem pas res, oi?

L’adolescència, diuen psicòlegs i neuròlegs, comporta una formidable revolució neuronal que trastoca els processos mentals dels individus i provoca canvis ens els seus bioritmes i en els cicles de son i vigíla. A l’adolescent li costa adormir-se i, per tant, llevar-se al matí. Convindria, diuen els especialistes, que comencessin les seves classes més tard (a les 9 o a les 10), però aquest és un tema que m’abstindré de tocar perquè sóc conscient que és molt espinós (ja saben: “què cony volen que faci amb el meu fill si jo començo a treballar a les set del matí”, i patatim, i patatam...). Partirem, doncs, de la base que l’alumne ha de començar les seves classes a les vuit del matí, tingui o no son.

Amb aquesta premisa, haurem d’assumir que els nostres fills i filles dormin molt menys del que el seu cos i, sobretot el seu cervell, necessiten. El nostre, senyors, és un país que ha donat grans treballadors, però més formidables ganduls; un país on es té molta son però es dorm poc perquè fins i tot aixecar-se del sofà per anar al llit fa mandra. Avui dia, pocs adults acluquen els ulls abans de la una de la matinada (després d’haver-se empassat el Sálvame, o la Noria, o ves a saber què). I igual com els adults, els adolescents dormen, i per tant també produeixen, per sota del desitjable. La gran majoria tenen ordinadors i televisió a l’habitació, on es tanquen havent sopat per no sortir-ne, amb sort, fins l’endemà al matí (i als pares ja els està bé, és clar, perquè quan estan tancats els deixen tranquils). En conseqüència, ningú no sap realment a quina hora es posen a dormir ni què fan durant aquestes llargues matinades de vigília: veure programes escombraria, xatejar, entrar al messenger, al facebook, al tweeter, etc.

Dit així, a algú potser li farà gràcia: Adolescents d’aspecte “Crepúsculo”, que tenen una emocionant cibervida nocturna i que es passen el dia clapant sobre els pupitres de l’institut. Però les conseqüències són tan serioses com terribles. I no parlo precisament de resultats acadèmics, que també, sinó de l’impacte que la manca de son prodeueix en el seu desenvolupament cerebral. Durant la son l’activitat sinàptica es dispara; contra el que podria semblar el cervell no entra en standby, sinó que es regenera, creix, s’enriqueix, adoba el terreny per sobreviure l’endemà tot l’allau d’estímuls que haurà d’entomar i gestionar. La manca de son continuada condueix a la degradació del nostre cervell: les idees s’embussen, la nostra percepció de la realitat s’altera, i mica a mica ens convertim en zombies irascibles i empanats, en autèntics energúmens mancats d’inciativa i criteri. I, com a malalts mentals que esdevenim, som incapaços de reconèixer que hem traspassat la línia que separa un cervell saludable d’un que no ho és.

De la pissarra estant contemplo l’aula. Hi ha alumnes desperts, riallers, persones actives i positives amb un futur brillant, amb oportunitats que els esperen i que ells podran aprofitar perquè seran vius per empaitar-les al vòl. Barrejats amb aquests, n’hi ha que clapen. No em molesten, ni m’ofenen, em produeixen només una gran pena: a ells la vida els passarà, amb sort, com un somni. I si la sort no els acompanya serà, senzillament, un malson.