sol davant del perill

Així se sentia avui el que us escriu, gràcies a la nova llei en virtut de la qual els professors substituts fan (i cobren) només les hores de classe. Això vol dir que les guàrdies, les reunions de coordinació i les hores de preparació no es contemplen com a part de la seva feina.

Aquesta reducció d'hores ha suposat que el substitut, a banda d'una penosa inestabilitat professional causada per la itinerància, hagi vist reduït el seu sou al 80% de la misèria que cobrava fins ara. Per acabar de reblar el clau, aquest curs el departament no es comença a plantejar cobrir cap baixa mèdica fins passats 15 dies, amb la qual cosa, durant dues setmanes (que sovint són tres), la feina de la persona absent la fem la resta de companys i, quan per fi arriba el seu substitut, seguim fent tot allò que no siguin les seves hores de classe.

Jo he tingut la mala fortuna de compartir hora de guàrdia amb una professora que porta tres setmanes de baixa, durant les quals m'he trobat literalment "sol davant del perill". Avui, per exemple, faltava una professora que donava classe a aquell típic grup del qual tothom fuig com de la pesta. Així, com en les darreres tres setmanes, m’ha tocat entomar tot sol la vigilància de tot el centre, mentre el substitut de la meva companya s’estava una hora mà sobre mà, perquè ningú no l’ha contractat per vigilar.

Posant un símil cinematogràfic: imagineu-vos envoltats per un estol de comanxes enfurismats a punt d’arrabassar-vos la cabellera quan, de lluny, us arriben les cornetes del setè de cavalleria. Respireu, penseu que esteu salvats... Però aleshores se us atansa el caporal del destacament i us mostra, compungit, un despatx amb ordres de quedar-se'n al marge mentre us massacren.

El país no es pot permetre luxes, és clar. 

14-N, vaga general?

Passejo pels carrers del meu barri. Hi ha poc trànsit, pocs vianants badocs com  jo, alguns establiments són oberts, però la majoria tenen les persianes abaixades... No és en absolut el retrat d'una ciutat paralitzada per la vaga general, però tampoc la postal de normalitat i coloraines que pretén dibuixar el responsable de treball de la Generalitat, que dóna dades a través de la ràdio: a l'administració pública, el seguiment de la vaga és del 15%, un percentatge que es redueix al 10% en l'àmbit de l'ensenyament.

Penso en el meu institut, tradicionalment poc propens a les vagues. Ahir al matí (així d'exquisidament civilitzats som els mestres), ens havíem apuntat a la llista negra 14 professionals, el 45% del claustre. No sé si algun  altre company haurà decidit fer vaga sense avisar amb antelació (cosa a la qual, de moment, té tot el dret), però en qualsevol cas, això és molt més que el percentatge irrisori presentat per aquest senyor polític.

Em pregunto quin és el seu mètode a l'hora de fer números. Hi compten aquells que estan en serveis mínims? I aquells que han anat al lloc de treball amb la certesa que no hi hauria alumnes i que, per tant, tampoc no treballarien? Estan fent vaga, aquests, o són vagos?  Han tingut en compte els substituts de jornada híper reduïda, que avui no tenien feina ni cobraven? Ens diuen les seves estadístiques quanta gent ha decidit anar a treballar no es podia permetre, o no volia, perdre els diners que ens descompten? Aquest 90% de professors i professores, ¿estan en contra de la vaga, o només desmotivats, desencisats, desinformats, desorientats o acollonits?

Passejo pels carrers del meu barri tot escoltant la narració apocalíptica que el locutor i els tertulians fan dels incidents protagonitzats per piquets informatius; i penso en quina és la veritable naturalesa de la intimidació i la violència. Cert: tothom té dret a treballar, i no trobo cap argument per defensar aquell que ho vulgui impedir. Al mateix temps, però,  trobo a faltar empenta a l'hora de criticar l'empresari o l'administració, que amenacen amb represàlies laborals aquells que exercim el nostre dret a la vaga. O aquells que, amb la seva cobdícia i mala praxi professional, han enviat el país a la merda, tot garantint que cinc milions de ciutadans i ciutadanes no facin vaga perquè, senzillament, no tenen feina.  

Els carrers del meu barri, de la meva ciutat, del meu país escenifiquen el desconcert, el dubte, la por, el cansament, la desídia, la intimidació, la desinformació, la manipulació informativa... Es compleix la vella consigna bèl·lica de Juli Cèsar: "divideix i venceràs". Com es compleix també la profecia Orwelliana: qui domina els mitjans de comunicació escriu i reescriu la història segons li convé.

Demà serà un altre dia, concretament el 15 de novembre. Parlarem una mica més de la vaga, empastifaran les dades, acusaran a tort i a dret de deslleialtat, de candidesa, de poques ganes de treballar. I, tot seguit, ens explicaran que els internacionals del FC Barcelona tornen cansats (o, Déu no ho vulgui) lesionats de l'amistós que Espanya juga avui a Panamà. I ens indignarem. I tant que ens indignarem! Clamarem perquè, un cop més, Espanya ens expolia allò millor que tenim com a país: els nostres futbolistes!

La Fundació Bofill ataca altre cop

"A mi ningú no em mana què he de fer o de dir"

L'obsessió del lobby demòcrata cristià per desacreditar sistemàticament tot allò que proposem els professionals de l'ensenyament públic comença a cansar. Aquesta setmana toca remenar, un altre cop, el tema de la compactació horària i així justificar que se'ns colli una mica més. Abans de l'estiu ja havien denunciat que l'assumpte dels horaris lectius provocaria una autèntica ensulsiada sociològica i familiar, perquè dinamitava qualsevol possibilitat de conciliació amb els horaris laborals dels adults. Però som a novembre i, en no haver-se confirmat la catàstrofe que havien profetitzat, s'han hagut d'empescar nous motius.

Així, la croada contra la compactació horària pren un inesperat gir argumental: a la nova pel·lícula, els egoistes professors ara ens dediquem a agreujar la injustícia social i la divisió de classes, ja que les famílies de classe mitja-baixa no poden pagar als seus fills les activitats extraescolars amb què omplir el buit de temps que s'estén entre la fi de les classes a les 14:30 i la seva arribada a casa.

Jo que, càndid de mi, em pensava que l'educació d'aquests nois i noies corria perill per culpa de les polítiques econòmiques i educatives de dretes, que escatimen els recursos als centres públics (i no parlo de sous) per finançar, amb concerts inversemblants, escoles d'elit que practiquen la segregació econòmica, religiosa i sexual! Jo que creia que la manca d'expectatives de futur per al jovent es devia a una reforma laboral traïdora i salvatge, en conjunció amb la corrupció d'una classe política presonera del poder financer que va causar la terrible crisi que ens ofega a tots!

I al capdavall, ves per on resultarà que som nosaltres, els mestres de l'ensenyament públic, l'autèntica amenaça per la classe obrera!

Senyors i senyores del "aromes de Montserrat party", facin el favor d'esprémer-se una mica el magí, perquè el seu discurs fa tant tuf a consigna propagandista que em penso que fins el més ruc ja els veu el llautó. Amb compactació horària o sense, els fills dels obrers ho tenen igual de magre, mentre que els fills dels rics seguiran fent classes d'equitació, passant els estius als Estats Units i fent màsters a ESADE. I deixem-nos de ximpleries. Si de veritat volen que l'educació pública sigui de qualitat, saben perfectament què cal fer. El que passa és que ni vostès, ni aquells que els paguen generosament els seus informes propagandístics, no tenen cap interès en fer-ho..


  

PSICOPATOLOGIES i FRACÀS ESCOLAR

Al meu centre s'ha acceptat, a proposta del Departament d'Ensenyament, participar en un programa de detecció de psicopatologies, impulsat per un equip de psicòlegs de l'hospital de la Vall d'Hebrón.

El primer pas ha estat la presentació al claustre dels objectius que es persegueix i de les intervencions dutes a terme fins al moment en altres centres educatius de Catalunya. La xerrada l'ha feta una psicòloga de l'equip, la qual ens ha ofert dades exhaustives sobre les diferents psicopatologies que afecten la població (TDH, fatiga crònica, alteracions de la son, asperger, autisme...) i estadístiques referides a la influència que aquestes tenen en els resultats acadèmics.

Amb la col·laboració del centre i l'autorització dels pares i mares, aquest equip ofereix fer un cribatge dels alumnes per detectar possibles casos i diagnosticar-los. Un cop diagnosticats, oferiran als mestres pautes per actuar i, a les famílies, la possibilitat de fer un tractament adequat.

La proposta és interessant i engrescadora. Tal i com ha dit la psicòloga, aquestes patologies no expliquen en la seva totalitat el fracàs escolar que es dóna a casa nostra, però ens pot ajudar a paliar-lo tot reconduint situacions que fins al moment sovint passen desapercebudes.

Jo ho hauria deixat aquí, la veritat (com bé ha dit el director, molts de nosaltres portàvem al centre deu hores i unes quantes classes a l'esquena) i hauria emplaçat aquests professionals per una segona sessió. Però, com sòl passar en aquest país, la gent deixem passar sovint les oportunitats de callar que ens ofereix la vida, i en aquest punt els dos psicòlegs ens han recordat que ells havien començat a treballar a les set (ja començàvem amb la vella disputa de "jo treballo més que tu), i una cosa ha portat a l'altra:  un ha dit que les condicions en què es fan les classes no permeten massa observacions, i l'altre ens ha fotut en cara que a Finlàndia es gasten el mateix que nosaltres en educació, i jo li he dit que això era mentida, i ell ha contestat que li ho havien assegurat al Departament d'Educació (amb un parell, sí senyor!), i ha reblat el clau afegint que, a Finlàndia, els mestres tenen més sensibilitat pedagògica i una major formació (a part, suposo jo, de ser tots rossos i més guapos), i...

I jo que em pregunto, perquè sempre acabem llençant-nos els plats pel cap en comptes de treballar? Per què tots pensem que som més llestos que els altres? Per què sempre creiem que la nostra brillant idea salvarà una humanitat que ningú no ha salvat (diuen) des de fa dos mil anys?

I posats a fer preguntes. Per què no han explicat detalladament com es durien a terme els hipotètics tractaments? I, més important encara: qui els pagaria? Què hi ha darrera aquest projecte? Fons de la Comunitat Europea? Poc versemblant, en els temps que corren. O, com diria la monja Forcadas, tot plegat acabarà essent cosa DE LES FARMACÈUTIQUES?

Estarem amatents.