Passejo pels carrers del meu barri. Hi ha poc trànsit, pocs vianants badocs com jo, alguns establiments són oberts, però la majoria tenen les persianes abaixades... No és en absolut el retrat d'una ciutat paralitzada per la vaga general, però tampoc la postal de normalitat i coloraines que pretén dibuixar el responsable de treball de la Generalitat, que dóna dades a través de la ràdio: a l'administració pública, el seguiment de la vaga és del 15%, un percentatge que es redueix al 10% en l'àmbit de l'ensenyament.
Penso en el meu institut, tradicionalment poc propens a les vagues. Ahir al matí (així d'exquisidament civilitzats som els mestres), ens havíem apuntat a la llista negra 14 professionals, el 45% del claustre. No sé si algun altre company haurà decidit fer vaga sense avisar amb antelació (cosa a la qual, de moment, té tot el dret), però en qualsevol cas, això és molt més que el percentatge irrisori presentat per aquest senyor polític.
Em pregunto quin és el seu mètode a l'hora de fer números. Hi compten aquells que estan en serveis mínims? I aquells que han anat al lloc de treball amb la certesa que no hi hauria alumnes i que, per tant, tampoc no treballarien? Estan fent vaga, aquests, o són vagos? Han tingut en compte els substituts de jornada híper reduïda, que avui no tenien feina ni cobraven? Ens diuen les seves estadístiques quanta gent ha decidit anar a treballar no es podia permetre, o no volia, perdre els diners que ens descompten? Aquest 90% de professors i professores, ¿estan en contra de la vaga, o només desmotivats, desencisats, desinformats, desorientats o acollonits?
Passejo pels carrers del meu barri tot escoltant la narració apocalíptica que el locutor i els tertulians fan dels incidents protagonitzats per piquets informatius; i penso en quina és la veritable naturalesa de la intimidació i la violència. Cert: tothom té dret a treballar, i no trobo cap argument per defensar aquell que ho vulgui impedir. Al mateix temps, però, trobo a faltar empenta a l'hora de criticar l'empresari o l'administració, que amenacen amb represàlies laborals aquells que exercim el nostre dret a la vaga. O aquells que, amb la seva cobdícia i mala praxi professional, han enviat el país a la merda, tot garantint que cinc milions de ciutadans i ciutadanes no facin vaga perquè, senzillament, no tenen feina.
Els carrers del meu barri, de la meva ciutat, del meu país escenifiquen el desconcert, el dubte, la por, el cansament, la desídia, la intimidació, la desinformació, la manipulació informativa... Es compleix la vella consigna bèl·lica de Juli Cèsar: "divideix i venceràs". Com es compleix també la profecia Orwelliana: qui domina els mitjans de comunicació escriu i reescriu la història segons li convé.
Demà serà un altre dia, concretament el 15 de novembre. Parlarem una mica més de la vaga, empastifaran les dades, acusaran a tort i a dret de deslleialtat, de candidesa, de poques ganes de treballar. I, tot seguit, ens explicaran que els internacionals del FC Barcelona tornen cansats (o, Déu no ho vulgui) lesionats de l'amistós que Espanya juga avui a Panamà. I ens indignarem. I tant que ens indignarem! Clamarem perquè, un cop més, Espanya ens expolia allò millor que tenim com a país: els nostres futbolistes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada