PSICOPATOLOGIES i FRACÀS ESCOLAR

Al meu centre s'ha acceptat, a proposta del Departament d'Ensenyament, participar en un programa de detecció de psicopatologies, impulsat per un equip de psicòlegs de l'hospital de la Vall d'Hebrón.

El primer pas ha estat la presentació al claustre dels objectius que es persegueix i de les intervencions dutes a terme fins al moment en altres centres educatius de Catalunya. La xerrada l'ha feta una psicòloga de l'equip, la qual ens ha ofert dades exhaustives sobre les diferents psicopatologies que afecten la població (TDH, fatiga crònica, alteracions de la son, asperger, autisme...) i estadístiques referides a la influència que aquestes tenen en els resultats acadèmics.

Amb la col·laboració del centre i l'autorització dels pares i mares, aquest equip ofereix fer un cribatge dels alumnes per detectar possibles casos i diagnosticar-los. Un cop diagnosticats, oferiran als mestres pautes per actuar i, a les famílies, la possibilitat de fer un tractament adequat.

La proposta és interessant i engrescadora. Tal i com ha dit la psicòloga, aquestes patologies no expliquen en la seva totalitat el fracàs escolar que es dóna a casa nostra, però ens pot ajudar a paliar-lo tot reconduint situacions que fins al moment sovint passen desapercebudes.

Jo ho hauria deixat aquí, la veritat (com bé ha dit el director, molts de nosaltres portàvem al centre deu hores i unes quantes classes a l'esquena) i hauria emplaçat aquests professionals per una segona sessió. Però, com sòl passar en aquest país, la gent deixem passar sovint les oportunitats de callar que ens ofereix la vida, i en aquest punt els dos psicòlegs ens han recordat que ells havien començat a treballar a les set (ja començàvem amb la vella disputa de "jo treballo més que tu), i una cosa ha portat a l'altra:  un ha dit que les condicions en què es fan les classes no permeten massa observacions, i l'altre ens ha fotut en cara que a Finlàndia es gasten el mateix que nosaltres en educació, i jo li he dit que això era mentida, i ell ha contestat que li ho havien assegurat al Departament d'Educació (amb un parell, sí senyor!), i ha reblat el clau afegint que, a Finlàndia, els mestres tenen més sensibilitat pedagògica i una major formació (a part, suposo jo, de ser tots rossos i més guapos), i...

I jo que em pregunto, perquè sempre acabem llençant-nos els plats pel cap en comptes de treballar? Per què tots pensem que som més llestos que els altres? Per què sempre creiem que la nostra brillant idea salvarà una humanitat que ningú no ha salvat (diuen) des de fa dos mil anys?

I posats a fer preguntes. Per què no han explicat detalladament com es durien a terme els hipotètics tractaments? I, més important encara: qui els pagaria? Què hi ha darrera aquest projecte? Fons de la Comunitat Europea? Poc versemblant, en els temps que corren. O, com diria la monja Forcadas, tot plegat acabarà essent cosa DE LES FARMACÈUTIQUES?

Estarem amatents.