La Fundació Bofill ataca altre cop

"A mi ningú no em mana què he de fer o de dir"

L'obsessió del lobby demòcrata cristià per desacreditar sistemàticament tot allò que proposem els professionals de l'ensenyament públic comença a cansar. Aquesta setmana toca remenar, un altre cop, el tema de la compactació horària i així justificar que se'ns colli una mica més. Abans de l'estiu ja havien denunciat que l'assumpte dels horaris lectius provocaria una autèntica ensulsiada sociològica i familiar, perquè dinamitava qualsevol possibilitat de conciliació amb els horaris laborals dels adults. Però som a novembre i, en no haver-se confirmat la catàstrofe que havien profetitzat, s'han hagut d'empescar nous motius.

Així, la croada contra la compactació horària pren un inesperat gir argumental: a la nova pel·lícula, els egoistes professors ara ens dediquem a agreujar la injustícia social i la divisió de classes, ja que les famílies de classe mitja-baixa no poden pagar als seus fills les activitats extraescolars amb què omplir el buit de temps que s'estén entre la fi de les classes a les 14:30 i la seva arribada a casa.

Jo que, càndid de mi, em pensava que l'educació d'aquests nois i noies corria perill per culpa de les polítiques econòmiques i educatives de dretes, que escatimen els recursos als centres públics (i no parlo de sous) per finançar, amb concerts inversemblants, escoles d'elit que practiquen la segregació econòmica, religiosa i sexual! Jo que creia que la manca d'expectatives de futur per al jovent es devia a una reforma laboral traïdora i salvatge, en conjunció amb la corrupció d'una classe política presonera del poder financer que va causar la terrible crisi que ens ofega a tots!

I al capdavall, ves per on resultarà que som nosaltres, els mestres de l'ensenyament públic, l'autèntica amenaça per la classe obrera!

Senyors i senyores del "aromes de Montserrat party", facin el favor d'esprémer-se una mica el magí, perquè el seu discurs fa tant tuf a consigna propagandista que em penso que fins el més ruc ja els veu el llautó. Amb compactació horària o sense, els fills dels obrers ho tenen igual de magre, mentre que els fills dels rics seguiran fent classes d'equitació, passant els estius als Estats Units i fent màsters a ESADE. I deixem-nos de ximpleries. Si de veritat volen que l'educació pública sigui de qualitat, saben perfectament què cal fer. El que passa és que ni vostès, ni aquells que els paguen generosament els seus informes propagandístics, no tenen cap interès en fer-ho..