Canvi de centre, canvi d’univers

Periòdicament em vénen ganes de descobrir noves realitats, altres maneres de treballar, m’imposo reptes que m’obliguen a repensar-me com a professional de la docència.

Després de vuit anys en un institut d’alta complexitat a Nou Barris, aquest curs me n’he anat a treballar en un d’alt rendiment a les Corts, xamfrà amb Pedralbes. Com resa el títol, més que canviar de centre és com si hagués travessat un forat de cuc i hagués anat a raure en un univers paral·lel, poblat per criatures l’existència de les quals desconeixia.

El meu antic centre -on encara conservo la plaça, no fos que m’entrés l’enyorança- atenia un alumnat multicultural: hi havia molts sud-americans, però també armenis, ucraïnesos, xinesos, indis, pakistanesos... Aquesta policromia no era fàcil de gestionar i, si hom hi afegeix les circumstàncies sòcio econòmiques en què es trobaven –pobresa, desnonaments, desarrelament, desestructuració familiar...- els objectius acadèmics eren molt peculiars. La darrera promoció de batxillerat, per exemple, va produir un únic universitari, ja que la resta d’alumnes tenien molt clar que no es podien permetre una matrícula tan cara, ni estar-se quatre o cinc anys sense aportar ingressos a la magra economia domèstica. Amb tot i això, he de dir, no sense un cert orgull, que la tasca que s’hi feia i s’hi fa és extraordinària, i és de justícia reconèixer-los-ho. Per això vull donar l’enhorabona als meus antics companys i companyes: Sou uns herois! (Us ho dic perquè en aquest collons de país ningú més no us ho dirà).

El meu nou centre és l’antítesi de l’anterior, i és per això que el vaig triar, no sense la recança que provoca el desconegut. D’entrada, l’entorn físic és diametralment oposat: a tocar d’instituts privats d’elit, el meu es nodreix de la classe mitja - alta que no se’n pot permetre les matrícules, però que exigeix una educació competitiva per als seus fills. Això i la distància de casa, em feien dubtar molt, però en l’entrevista que vaig tenir amb l’equip directiu em van fer veure que l’aposta pels idiomes i les noves tecnologies era cabdal, i finalment ens vam posar d’acord. Vaig ser “contractat” en comissió de serveis, en la meva qualitat de catedràtic d’anglès i de professor “tecnificat”.

Una de les coses que més em va impactar els primers dies és que als passadissos no s’hi veien rostres de pell morena, negra o groga, sinó que s’hi imposava una blancor uniforme la qual, curiosament, lluny de proporcionar-me seguretat, em neguitejava. Allò tampoc no era real, em deia, la nostra societat no és mono cultural, unilingüe, racialment pura... On quedaven el mestissatge, la diversitat? Per sort, amb els mesos he acabat descobrint els matisos, les pinzellades fines en la composició aparentment monolítica d’aquest llenç.

Tanmateix, sí que he confirmat de manera fefaent allò que ja sospitava:

• Dins l’ensenyament públic hi ha centres de diferents velocitats.
• Uns instituts són de caràcter gairebé assistencial mentre que altres apunten a l’excel·lència.
• Els de velocitat lenta estan dissenyats per fornir de treballadors el sistema productiu; els de velocitat ràpida en generen els quadres directius.
• Uns els trobem a Nou Barris, a la Mina... els altres són a les Corts, a Pedralbes, a Sarrià.

Valoracions? En una altra ocasió, potser. De moment, només constato.