Portes obertes o ...?

Fet a mida i a gust del client

Un mes abans de l’inici dels períodes d’inscripció, els centres educatius tenen l’hàbit de fer allò que es coneix com a “jornades de portes obertes”, una activitat que adopta bàsicament dos formats. Hi ha escoles que les allarguen una setmana, durant la qual les famílies interessades poden accedir-hi en horari lectiu i són ateses personalment per membres de l’equip directiu, els quals els acompanyen a fer una visita guiada que els permet veure el funcionament habitual de les classes. Altres opten per convocar-les totes una tarda, fora de l’horari lectiu, i els ofereixen una xerrada on informen del projecte educatiu del centre i responen a les preguntes que els plantegin.

En els meus anys a l’ensenyament i en equips directius, he viscut jornades de portes obertes d'una i altra mena. Totes dues tenen avantatges i inconvenients, però si hagués de triar possiblement em quedaria amb la primera. Com a pare, m’interessa tant sentir el que em diuen que fan com poder-ho veure amb els meus propis ulls i, en aquest sentit, res millor que entrar al centre quan està en funcionament.

Malauradament, els darrers anys de retallades i auditories, de competència, d’excel·lència, de centres de primera i de segona, de plantilles fetes a mida, de resultadisme acadèmic, les jornades de portes obertes són cada cop menys informatives i més publicitàries. L’objectiu -especialment en els centres concertat i privats, però no exclusivament- és vendre el producte, guanyar clients, omplir les aules per garantir la pervivència i la selecció... Qui no ho aconsegueixi es guanyarà mala fama i haurà d’acceptar que li omplin les vacants amb allò que els altres no vulguin.

Així, hi ha cada cop més equips directius que munten activitats vistoses, llamineres, coincidint amb aquestes dates. Cal lluir múscul, enlluernar els clients, diferenciar-se, posicionar-se al mercat. No els nego el dret a fer-ho, però tampoc no em vull negar a mi mateix el dret a expressar el meu desacord. L’horitzó de la nostra tasca no pot ser, per molt que els polítics de la dreta lliberal ens en vulguin convèncer, “satisfer clients”, sinó “servir conciutadans”.

Som una institució educativa, no un comerç. És tan evident això com que ja ningú no se’n recorda.