Professorat en pràctiques una mica “especial”

Ara que es parla del MIR dels mestres, unes exhaustives pràctiques que garantiran la capacitat dels futurs professors i professores del país, se m’acut que hi ha un gran desconeixement sobre quina és la tasca que es duu a terme als centres educatius. Tant entre els candidats a treballar-hi, com entre les famílies dels alumnes que hi estudien.

La relació escola – societat és complexa, en gran mesura a causa d’aquest desconeixement, que genera malfiança en ambdues direccions. El professorat rep a la defensiva totes les propostes que li arriben de les autoritats i de les AMPA, les quals sovint opinen, si em permeten, amb l’audàcia que confereix la ignorància. Penso que hauríem de posar-hi solució, hauríem de vehicular uns canals de comunicació eficients i francs que permetessin a l’escola ajustar la seva acció a les necessitats reals dels ciutadans i, a aquests, participar d’una forma activa i compromesa en l’educació dels seus fills i filles, més enllà de revisar-los l’agenda, assistir d’esma a les reunions tutorials o enviar cartes al director dels diaris.

Moltes escoles de primària fa anys que, amb èxit dispar, conviden les famílies a exercir de mestres dels seus propis fills. A la que van anar els meus, per exemple, s’organitzaven tallers de pares i mares (bàsicament mares) que durant unes setmanes ensenyaven a grups reduïts alguna habilitat relacionada amb el seu ofici. N’hi havia de manualitats, de jardineria, de tecnologia... L’experiència era molt satisfactòria i els nens i nenes estaven molt cofois de veure’ls allà, compartint el seu món, aquell espai desconegut per la majoria, on la mainada passa vuit hores al dia, on es fan grans, aprenen a llegir i escriure, a fer sumes i restes, a entendre el medi físic i social on viuen, on reben valors de convivència, cooperació, o de responsabilitat que després ningú no sabrà d’on han sortit.

Jo sóc professor de secundària, i he d’admetre que als instituts aquestes experiències són molt rares. Els nostres alumnes ja no són aquells nens i nenes tan dolços que te’ls menjaries, que se senten orgullosos dels seus pares, que s’asseuen en taules hexagonals, vestits amb les seves bates de ratlles i un somriure encisador. A les aules dels instituts s’hi amunteguen adolescents en plena ebullició hormonal, alts i ferms com Sant Paus, rebels, confosos i enfadats amb el món –com correspon i és bo que sigui. Els nostres alumnes no frisen per la visita de llurs pares i mares, de qui es volen desmarcar tant com poden per poder anar construint la seva pròpia identitat. Els nostres alumnes són aquells que, com diu l’acudit, et penedeixes de no haver-te menjat quan encara en tenies ganes i hi eres a temps.

Cal per això renunciar a la participació familiar? Ben al contrari. És aquest el moment en què, sense saber-ho, més necessiten de la presència dels seus pares i, si aquests hi renuncien, els estan fallant. Davant del natural qüestionament que els adolescents fan de l’autoritat (encarnada en aquesta etapa per la institució educativa i els seus ministres terrenals, els professors), les famílies haurien d’oferir un contrapunt que sovint negligeixen. No és tasca de l’institut gestionar els impulsos nihilistes dels joves, sinó d'elles.

En aquest punt, m’agradaria proposar que s’establís, en el marc del compromís educatiu que convindria signar entre escola i famílies, un espai i un temps d’obligat compliment, en el qual aquestes treballessin conjuntament. El professorat hauríem d’admetre (com de fet ja estem admetent, tot i que no sempre de bon grat) que les famílies hi diguin la seva en l’educació de llurs fills i filles; i els pares i mares haurien de participar en activitats lectives. I no parlo del clàssic (i encomiable) acompanyament en viatges d’intercanvi, sinó en la impartició de coneixements.

No parlo, tampoc, d’aquelles actuacions puntuals que en ocasions sorgeixen, com bolets, en les quals un pare o mare fa una xerrada d’una hora sobre un tema que li ve de gust compartir. La meva proposta implica incloure de forma orgànica en el calendari escolar la tasca docent de pares i mares. D’aquesta manera, aquell allau d’idees i propostes que es manifesten desordenadament a les reunions de famílies, com brindis al sol, es podrien substanciar i enriquirien els cursos.

Com es podria articular, aquesta proposta? Segur que no seria fàcil. D’una banda caldria conciliar els interessos de les empreses, que no estarien massa disposades a concedir jornades laborals en benefici d’una cosa tan etèria, de vegades banal, com és l’educació. D’altra banda, em temo que no tots els pares i mares estarien disposats a posar a la pràctica aquelles estratègies que tan senzilles i evidents semblen en el món de les idees. Caldria entrar a les aules i fer classe. No una hora l'any, sinó vint a la setmana. Caldria programar i preparar objectius competencials, activitats d’ensenyament, aprenentatge i avaluació, materials diversificats per atendre tots els nivells, estratègies per mantenir l’atenció, l’entusiasme, l’ordre públic...

No, com deia no seria fàcil. De fet res del que val la pena no ho és, ni tan sols fer de mestre. Però en l’experiència tots hi guanyaríem molt, els docents, les famílies i, sobretot, els fills que, per fi, es podrien creure aquell discurs, sovint buit, sobre la importància que té l’estudi.