Autocitar-se, repetir-se

Començaré disculpant-me, perquè avui faig una cosa lletja: autocitar-me. No es tracta de cap parafília onanista (o una mica sí?), sinó de la referència a un article meu de l'any 2011, al qual incloc enllaç. L'article es titula "El calendari escolar" i parla de com aquesta qüestió apareix de forma recurrent als mitjans. Com sempre que ho fa, l'objectiu de la modificació és incrementar el temps d'escolarització de les criatures a fi que els adults es puguin organitzar millor la vida. No repetiré els arguments a favor o en contra que això es faci (per això m'he autocitat), sinó que intentaré abordar la situació que es planteja ara, onze anys més tard, i sobretot qui la planteja, com i per què. 

Com a treballador, m'assabento a través dels mitjans de comunicació que la meva empresa ha decidit, unilateralment i sense previ avís formal, canviar el meu calendari laboral. A patir del setembre vinent, començaré a fer classes cinc dies abans. La veritat: cinc dies no són la fi del món. Al llarg de la meva carrera professional he regalat a l'empresa tants caps de setmana, tants de ponts, tants de dies de vacances que, francament, cinc dies més o menys no em venen d'aquí. Per això no ens discutirem pas, senyor Cambray. A la meva edat sé perfectament què vol dir implicar-se en allò que es fa, com la gran majoria dels companys i companyes.

Uns companys i companyes docents que, de forma majoritària, han entomat amb responsabilitat la dura situació plantejada per la pandèmia. Portem dos cursos traient-los a vostès les castanyes del foc, posant moltes hores extra de feina, invertint en tecnologia de la nostra butxaca, saltant de bombolla en bombolla amb màscares pròpies perquè la mitja dotzena que ens ha proporcionat el seu departament són del "tot a cent", fent classes virtuals, presencials i híbrides... 

Jo no sé vostè, però nosaltres estem cansats, físicament i mentalment. Estem cansats per l'increment constant de la pressió; per la quantitat de tasques impròpies que hem acabat assumint; perquè se'ns ha enviat als centres educatius tot dient-nos: "no patiu, que els nens es contagien poc i, quan ho fan, tenen símptomes lleus". Mai no he sentit a ningú del govern (bé, a ningú en general) preocupar-se per si ens infectàvem nosaltres. Per a l'administració, tenim el mateix valor que una pissarra o un pupitre. I sap què? Malgrat l'esgotament, hem tirat endavant. Però no pas per satisfer-los a vostès. Ni tan sols per satisfer les associacions de famílies. Seguirem pencant perquè, nosaltres sí, sabem quina importància té el que fem.

De tot això, sap què és el que fa més mal? Que es prenguin aquestes decisions des del menyspreu, la prepotència i l'obsessió -compartida per tants consellers d'ensenyament- per denigrar els docents. Què coi els hem fet? Per què ens maltracten? Quan les coses van bé, donen el mèrit a "la comunitat educativa"; quan hi ha problemes, culpen el professorat. I quan els fa por defensar la Immersió Lingüística que durant dècades hem estat lluitant per mantenir, vostès recorren al vell comodí del calendari escolar, la conciliació i la resta de mandangues populistes que tanta gràcia fan a l'electorat. 

Diu que no hem de patir perquè ens bescanviaran aquests cinc dies per altres festius al llarg del curs. Si és així: com s'ho faran les famílies aquests altres dies? No tindran problemes de conciliació, també? Al poble, d'això en diem "canviar pets per merda"... No, la maniobra va més enllà. Pretenia ser subtil però els ha sortit barroera. L'estratègia del departament és obstaculitzar el bon inici de curs el setembre per, d'aquesta manera, fer-nos anar als centres el mes de juliol. De moment ens recorden, per si no ho teníem clar, que el juliol és laborable. No puc parlar pels altres, però jo el juliol treballo tant o més que vostè (treballar no vol dir anar a la feina, sinó fer feina). I si a la nostra feina tenim el privilegi de fer més vacances, és perquè la resta de l'any treballem sis o set dies per setmana. O vostè no sap que els docents ens passem molts dissabtes i diumenges corregint tasques o treballant amb els documents burocràtics que ens obliguen a omplir?

Estic pensant si secundaré o no la vaga convocada pels sindicats i, la veritat, els comptes no em surten. Fer vaga és útil quan tens la patronal en contra però, en el nostre cas, malauradament, hi tenim el conjunt de la societat. Em temo que aquesta és una batalla perduda. L'hem perduda els docents però, atenció, de la manera com els polítics i els grups de pressió potinegen amb el sistema educatiu estem condemnats a perdre-la tots i totes.  

  

Doblar o no doblar? Aquest és el quid de la qüestió.

Mentre la vella Espanya negra -la de les sotanes, els uniformes i les togues- persevera en la seva obsessiva croada per eliminar la llengua catalana, una pel·lícula rodada i exhibida en aquest idioma s’acaba d’emportar l’Os d’Or de la Berlinale, un dels certàmens cinematogràfics més prestigiosos del món. El fet que una pel·lícula parlada en català, o en qualsevol altra llengua, pugui guanyar un premi internacional d’aquesta rellevància no hauria de sorprendre. Públic i jurat del festival, diuen, n’han apreciat el valor artístic, la brillant direcció, les interpretacions i l’homenatge a un món -la pagesia- amenaçat de mort per la globalització. 

Ignoro si la seva creadora, la Carla Simón, pretenia estendre aquesta elegia a la pròpia llengua en què la va filmar, però atès el context polític actual crec que seria legítim fer-ho. Resulta impactant que el català, llengua pròpia de gairebé deu milions d’europeus, segueixi sense tenir presència a les institucions comunitàries, en gran part a causa del veto imposat per l’estat on viuen la majoria dels seus parlants.

La llengua catalana s’ha sentit aquests dies als cinemes de Berlin amb normalitat, sense que ningú arronsés el nas, o posés cara de fàstic i exclamés per queixar-se de la falta de respecte: “¡en Alemán, para que lo entendamos todos!” La pel·lícula, allà, s’ha vist subtitulada, preservant així la totalitat del seu valor artístic i cultural (no antropològic, com s’ha afanyat a apuntar amb to paternalista el periodisme “progre” de la capital). El cinema s’hauria de consumir, tot, en la seva parla original. Hi ha molts països que fa dècades que ho van entendre; i això els ha permès desenvolupar una sensibilitat lingüística i una major capacitat per aprendre idiomes.

A Espanya, la dictadura va veure amb recel tot allò que venia del l’exterior. La cultura també. A fi de controlar els missatges continguts en les pel·lícules estrangeres, es va desenvolupar la indústria del doblatge que, deixant de banda l’excel·lent qualitat dels dobladors, era sobretot un filtre censor que pretenia evitar que la ciutadania sentís dir segons quines coses. Quaranta anys després de la mort de Franco, i a causa de la mateixa por acomplexada, la major part de la població espanyola segueix sense saber quina veu tenen els millors actors i actrius de la història del cinema mundial, o si allò que diuen els diàlegs doblats es correspon al que deien les cintes originals. 

Passarà el mateix amb els de la pel·lícula Alcarràs? ¿S’exhibirà en català o, a fi de no ofendre ningú, les distribuïdores espanyoles la doblaran al seu idioma (això és, el castellà)? Resulta emocionant veure com, després de tantes lluites, de tants abusos polítics, policials i judicials, al final serà una pel·lícula, feta amb mestria, la que posarà la societat espanyola davant del mirall. Ara els toca als espanyols preguntar-se què volen ser. ¿Volen seguir comportant-se com un país fosc, tancat en si mateix, temorenc de tot allò que és diferent; o es decidiran a obrir-se d’una vegada al món i acceptar-ne la diversitat? 

La resposta la tindrem d’aquí a unes setmanes; quan la flamant guanyadora de l’Os d’Or es comenci a projectar als cinemes d’arreu de l’estat. Si es fa en català, voldrà dir que encara queda una esperança de redempció; si es dobla al castellà, es confirmarà que això d’Espanya no té remei. 

Classes Híbrides

  

“When there’s a will, there’s a way”, diuen els angloparlants: “Si hi ha voluntat, hi ha una manera”. Al llarg dels darrers dos anys, el món educatiu ha hagut de fer gala de molta voluntat per anar tapant forats. Mentre moltes famílies feien mans i mànigues per entretenir els seus fills fent pa o pastissos, nosaltres els oferíem classes online. En qüestió de dies, les videoconferències per Zoom o Meet i la correcció de tasques via Moodle o Classroom van esdevenir una rutina més del nostre meravellós ofici.

L’horari setmanal no era el mateix, és clar: però què s’esperaven? En un tres i no res nosaltres ens havíem hagut d’adaptar a una situació completament nova sense disposar de les eines per fer-ho. Vam haver de digitalitzar les classes i teletreballar utilitzant els nostres ordinadors privats, pagant les nostres factures d'electricitat, d’Internet que, en altres àmbits laborals han assumit les empreses... Dit amb altres paraules, vam dur a terme una feinada de por només amb un esclop i una espardenya. Ho hauríem pogut fer millor? És clar! I qui no? O és que tothom va reaccionar a la perfecció en tot moment? Estic segur que pocs admetran les seves limitacions però, és clar, per això cal tenir una certa capacitat d'autocrítica.

Sigui com sigui; diguin el que diguin als mitjans, es va fer una bona feina: es va completar el curs; els sisens de primària, quarts d’eso i segons de batxillerat es van graduar; van passar les proves de competències bàsiques i la selectivitat… Va ser normal? No! Va ser digne? Diria que sí: molts col·lectius funcionarials van fer una demostració d’implicació i de cintura professional. Insisteixo: diguin el que diguin. I ja que hi som: de res.

El tercer trimestre del curs 2019-20 va estar marcat per les classes virtuals, centenars de whatsapps, correus electrònics i altres missatgeries a totes hores del dia i de la nit. El professorat es va mantenir en contacte amb els alumnes, va col·laborar en la tasca de mantenir els ànims, de socialitzar-los encara que fos unes hores al dia; de donar-los una certa semblança que la vida continuava i que hi havia objectius per assolir. De res.

Amb el començament del curs 2021-22 i la tornada a la presencialitat, però, ens vam adonar que ja mai més res no tornaria a ser normal o -dit amb les paraules de moda: que hi hauria una "nova normalitat".  Érem a classe, tots junts però amb les cares tapades per les màscares, mirant-nos els uns als altres amb prudència, cada company una potencial amenaça per a la nostra salut. I quan un grup era confinat, els professors ens assèiem tots sols a l’aula i fèiem classe a vint-i-cinc busts parlants tancats en pantalletes digitals. Quan aquells tornaven, en marxaven uns altres, i es repetia la història… No és fàcil fer classe o tutorizar un grup d’adolescents en aquestes condicions, creguin-me. Tampoc no ho seria per alguns dels opinadors setciències que ens criticaven des de casa seva, però això no ho admetran mai, és clar. Tanmateix, ens em vam sortir altre cop: es va acabar el curs, es van fer proves, promocions…Ens vam tornar a adaptar i vam tornar a estar a l’alçada, sense escarafalls. De res.

Enguany ha calgut una nova adaptació: la que requeria la post-pandèmia. Donem la benvinguda a les “Classes Híbrides” o, dit d’una altra manera: fetes a mida. Ara gaudim del millor de tots dos mons. Com que, malgrat l’allau de contagis d’Òmicron, la consigna ha estat evitar els confinaments, s’ha hagut de gestionar, cas per cas, els cribratges amb tests d’antígens i les absències d’alumnes puntuals. Això s’ha aconseguit incorporant al protocol presencial un nou protocol virtual. En començar la classe, el professorat ha de connectar el llibre digital, l’aplicació de control d’assistència i la videoconferència per a aquell alumnat que la seguirà des de casa (ja no només casos Covid, sinó qualsevol malaltia de llarga durada).

Per fer-ho bé, caldrà haver preparat material adequat per als dos suports i es procedirà a fer la classe en rigorós streaming, sense cap protecció del dret a la imatge del professional o la propietat intel·lectual d'allò que fa. Des de casa, l’alumnat pot capturar tantes imatges com vulgui i penjar-les on li vingui de gust, sense que això es pugui controlar. Mentrestant, no ho oblidem, hi ha vint-i-escaig alumnes més a l’aula, sense parlar del que es connecta tard, o ho fa sense activar la càmera… I finalment aquelles famílies que al cap de cinc minuts t’envien un correu per dir-te que no es veu la pissarra o no se’t sent bé i que el nen/a (que té un interès inusitat per la matèria) no et pot seguir.

Imaginin-se com és la presentació de treballs o la realització de proves d’avaluació! Quan, amb qui, de quina manera? Potser ens haurem de plantejar contractar per a aquestes classes híbrides professorat híbrid; ciborgs multi-tasca que tinguin l’empatia d’un humà i al mateix temps incorporin port USB, WIFI i tot un paquet d’aplicacions educatives amb realitat augmentada.   

El curs vinent, potser.

Evolució dels protocols anti covid als centres educatius.

A punt de complir-se dos anys de l’inici de la pandèmia, i després de curs i mig convivint amb la malaltia de manera presencial a escoles i instituts, ens trobem en condicions de fer balanç de com han anat les coses des dels punts de vista del docent i de l’alumnat, que són els que conec per experiència pròpia. 

El curs 2020-21 va començar amb molts dubtes i recels, tant per part de famílies com de l’alumnat o del propi professorat. Els protocols de prevenció van ser draconians, i van comportar paciència per part dels nois i noies, alhora que rigor i dedicació per part dels adults. Amb molt d’esforç, es va aconseguir que els centres educatius fossin entorns segurs per a tots. I, malgrat les dificultats i el gairebé nul suport per part d’administració i societat, ens en vam sortir molt bé. Mentre a molts entorns laborals s’instal·laven aparells depuradors d’aire o detectors de concentració de CO2, als instituts el professorat i l'alumnat fèiem les classes amb les finestres obertes, a temperatures inferiors als 10 graus. Mentre molts adults incomplien l’obligatorietat de portar la mascareta, nosaltres aconseguíem que la mainada actués amb molta més responsabilitat que no pas els seus pares i mares. 

Cada dia vam recollir els grups bombolla que calia mantenir aïllats; els pujàvem a les aules, els dispensàvem gel hidroalcohòlic, vigilàvem que no es barregessin als patis i… Ah sí! I que aprenguessin. Superat els primers mesos d’acolloniment general; en què vam viure pendents de les llistes setmanals de grups confinats, alumnes contagiats i companys docents que emmalaltien, es va començar a parlar de vacunacions. Al començament els docents vam ser considerats treballadors essencials (per primer cop a la història se’ns reconeixia que treballem i que fem alguna cosa útil!) però de seguida es va començar a vacunar seguint uns criteris generals d’edat. Amb 56 anys, vaig veure com al principi s’immunitzava companys més joves i com, després, es vacunava els més grans. Jo no em vaig poder vacunar fins a final de curs, aprofitant que pel pont de Sant Joan ningú més no ho volia fer. Malgrat això; i malgrat tractar cada dia amb més d’un centenar d’adolescents de sis “bombolles” diferents, protegit per una màscara que jo mateix em procurava, vaig poder completar el curs sense caure malalt. Havíem parat el primer cop. 

La segona garrotada ha vingut aquest curs, en tornar d’unes vacances amb els contagis de nou disparats per culpa de les diferents variants de Covid i de la imbecil·litat innata del negacionisme i l’antivacunisme. Portàvem cansament acumulat del curs anterior: tot un any de mascaretes, gels, bombolles, restriccions de mobilitat, segregació als patis… Tot aquest desplegament ara fa menys gràcia i, a més, és qüestionat per una part de les famílies que ens porten els fills i filles. Aquest curs és molt més freqüent veure alumnes que s’abaixen les màscares (o que directament se les treuen) i que no accepten que se’ls cridi l’atenció tot emulant, cal suposar, el discurs que senten a casa. 

Gràcies a les vacunes, els confinaments s’han convertit en breus estades a casa, aplicades de forma quirúrgica, que han acabat alterant l’activitat acadèmica d'una forma més significativa que la dels grups sencers. La progressiva evolució cap a la situació d’endèmia ens ofereix la recuperació d’espais i pràctiques anteriors a la pandèmia però, per contra del que s’afirmava al començament, em temo que d’aquesta crisi no en sortirem millors, sinó que més aviat afloraran i es consolidaran els tics egoistes, exigents, intransigents que tan poc ens agrada admetre que tenim.