“When there’s a will, there’s a way”, diuen els angloparlants: “Si hi ha voluntat, hi ha una manera”. Al llarg dels darrers dos anys, el món educatiu ha hagut de fer gala de molta voluntat per anar tapant forats. Mentre moltes famílies feien mans i mànigues per entretenir els seus fills fent pa o pastissos, nosaltres els oferíem classes online. En qüestió de dies, les videoconferències per Zoom o Meet i la correcció de tasques via Moodle o Classroom van esdevenir una rutina més del nostre meravellós ofici.
L’horari setmanal no era el mateix, és clar: però què s’esperaven? En un tres i no res nosaltres ens havíem hagut d’adaptar a una situació completament nova sense disposar de les eines per fer-ho. Vam haver de digitalitzar les classes i teletreballar utilitzant els nostres ordinadors privats, pagant les nostres factures d'electricitat, d’Internet que, en altres àmbits laborals han assumit les empreses... Dit amb altres paraules, vam dur a terme una feinada de por només amb un esclop i una espardenya. Ho hauríem pogut fer millor? És clar! I qui no? O és que tothom va reaccionar a la perfecció en tot moment? Estic segur que pocs admetran les seves limitacions però, és clar, per això cal tenir una certa capacitat d'autocrítica.
Sigui com sigui; diguin el que diguin als mitjans, es va fer una bona feina: es va completar el curs; els sisens de primària, quarts d’eso i segons de batxillerat es van graduar; van passar les proves de competències bàsiques i la selectivitat… Va ser normal? No! Va ser digne? Diria que sí: molts col·lectius funcionarials van fer una demostració d’implicació i de cintura professional. Insisteixo: diguin el que diguin. I ja que hi som: de res.
El tercer trimestre del curs 2019-20 va estar marcat per les classes virtuals, centenars de whatsapps, correus electrònics i altres missatgeries a totes hores del dia i de la nit. El professorat es va mantenir en contacte amb els alumnes, va col·laborar en la tasca de mantenir els ànims, de socialitzar-los encara que fos unes hores al dia; de donar-los una certa semblança que la vida continuava i que hi havia objectius per assolir. De res.
Amb el començament del curs 2021-22 i la tornada a la presencialitat, però, ens vam adonar que ja mai més res no tornaria a ser normal o -dit amb les paraules de moda: que hi hauria una "nova normalitat". Érem a classe, tots junts però amb les cares tapades per les màscares, mirant-nos els uns als altres amb prudència, cada company una potencial amenaça per a la nostra salut. I quan un grup era confinat, els professors ens assèiem tots sols a l’aula i fèiem classe a vint-i-cinc busts parlants tancats en pantalletes digitals. Quan aquells tornaven, en marxaven uns altres, i es repetia la història… No és fàcil fer classe o tutorizar un grup d’adolescents en aquestes condicions, creguin-me. Tampoc no ho seria per alguns dels opinadors setciències que ens criticaven des de casa seva, però això no ho admetran mai, és clar. Tanmateix, ens em vam sortir altre cop: es va acabar el curs, es van fer proves, promocions…Ens vam tornar a adaptar i vam tornar a estar a l’alçada, sense escarafalls. De res.
Enguany ha calgut una nova adaptació: la que requeria la post-pandèmia. Donem la benvinguda a les “Classes Híbrides” o, dit d’una altra manera: fetes a mida. Ara gaudim del millor de tots dos mons. Com que, malgrat l’allau de contagis d’Òmicron, la consigna ha estat evitar els confinaments, s’ha hagut de gestionar, cas per cas, els cribratges amb tests d’antígens i les absències d’alumnes puntuals. Això s’ha aconseguit incorporant al protocol presencial un nou protocol virtual. En començar la classe, el professorat ha de connectar el llibre digital, l’aplicació de control d’assistència i la videoconferència per a aquell alumnat que la seguirà des de casa (ja no només casos Covid, sinó qualsevol malaltia de llarga durada).
Per fer-ho bé, caldrà haver preparat material adequat per als dos suports i es procedirà a fer la classe en rigorós streaming, sense cap protecció del dret a la imatge del professional o la propietat intel·lectual d'allò que fa. Des de casa, l’alumnat pot capturar tantes imatges com vulgui i penjar-les on li vingui de gust, sense que això es pugui controlar. Mentrestant, no ho oblidem, hi ha vint-i-escaig alumnes més a l’aula, sense parlar del que es connecta tard, o ho fa sense activar la càmera… I finalment aquelles famílies que al cap de cinc minuts t’envien un correu per dir-te que no es veu la pissarra o no se’t sent bé i que el nen/a (que té un interès inusitat per la matèria) no et pot seguir.
Imaginin-se com és la presentació de treballs o la realització de proves d’avaluació! Quan, amb qui, de quina manera? Potser ens haurem de plantejar contractar per a aquestes classes híbrides professorat híbrid; ciborgs multi-tasca que tinguin l’empatia d’un humà i al mateix temps incorporin port USB, WIFI i tot un paquet d’aplicacions educatives amb realitat augmentada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada