Evolució dels protocols anti covid als centres educatius.

A punt de complir-se dos anys de l’inici de la pandèmia, i després de curs i mig convivint amb la malaltia de manera presencial a escoles i instituts, ens trobem en condicions de fer balanç de com han anat les coses des dels punts de vista del docent i de l’alumnat, que són els que conec per experiència pròpia. 

El curs 2020-21 va començar amb molts dubtes i recels, tant per part de famílies com de l’alumnat o del propi professorat. Els protocols de prevenció van ser draconians, i van comportar paciència per part dels nois i noies, alhora que rigor i dedicació per part dels adults. Amb molt d’esforç, es va aconseguir que els centres educatius fossin entorns segurs per a tots. I, malgrat les dificultats i el gairebé nul suport per part d’administració i societat, ens en vam sortir molt bé. Mentre a molts entorns laborals s’instal·laven aparells depuradors d’aire o detectors de concentració de CO2, als instituts el professorat i l'alumnat fèiem les classes amb les finestres obertes, a temperatures inferiors als 10 graus. Mentre molts adults incomplien l’obligatorietat de portar la mascareta, nosaltres aconseguíem que la mainada actués amb molta més responsabilitat que no pas els seus pares i mares. 

Cada dia vam recollir els grups bombolla que calia mantenir aïllats; els pujàvem a les aules, els dispensàvem gel hidroalcohòlic, vigilàvem que no es barregessin als patis i… Ah sí! I que aprenguessin. Superat els primers mesos d’acolloniment general; en què vam viure pendents de les llistes setmanals de grups confinats, alumnes contagiats i companys docents que emmalaltien, es va començar a parlar de vacunacions. Al començament els docents vam ser considerats treballadors essencials (per primer cop a la història se’ns reconeixia que treballem i que fem alguna cosa útil!) però de seguida es va començar a vacunar seguint uns criteris generals d’edat. Amb 56 anys, vaig veure com al principi s’immunitzava companys més joves i com, després, es vacunava els més grans. Jo no em vaig poder vacunar fins a final de curs, aprofitant que pel pont de Sant Joan ningú més no ho volia fer. Malgrat això; i malgrat tractar cada dia amb més d’un centenar d’adolescents de sis “bombolles” diferents, protegit per una màscara que jo mateix em procurava, vaig poder completar el curs sense caure malalt. Havíem parat el primer cop. 

La segona garrotada ha vingut aquest curs, en tornar d’unes vacances amb els contagis de nou disparats per culpa de les diferents variants de Covid i de la imbecil·litat innata del negacionisme i l’antivacunisme. Portàvem cansament acumulat del curs anterior: tot un any de mascaretes, gels, bombolles, restriccions de mobilitat, segregació als patis… Tot aquest desplegament ara fa menys gràcia i, a més, és qüestionat per una part de les famílies que ens porten els fills i filles. Aquest curs és molt més freqüent veure alumnes que s’abaixen les màscares (o que directament se les treuen) i que no accepten que se’ls cridi l’atenció tot emulant, cal suposar, el discurs que senten a casa. 

Gràcies a les vacunes, els confinaments s’han convertit en breus estades a casa, aplicades de forma quirúrgica, que han acabat alterant l’activitat acadèmica d'una forma més significativa que la dels grups sencers. La progressiva evolució cap a la situació d’endèmia ens ofereix la recuperació d’espais i pràctiques anteriors a la pandèmia però, per contra del que s’afirmava al començament, em temo que d’aquesta crisi no en sortirem millors, sinó que més aviat afloraran i es consolidaran els tics egoistes, exigents, intransigents que tan poc ens agrada admetre que tenim.