Començaré disculpant-me, perquè avui faig una cosa lletja: autocitar-me. No es tracta de cap parafília onanista (o una mica sí?), sinó de la referència a un article meu de l'any 2011, al qual incloc enllaç. L'article es titula "El calendari escolar" i parla de com aquesta qüestió apareix de forma recurrent als mitjans. Com sempre que ho fa, l'objectiu de la modificació és incrementar el temps d'escolarització de les criatures a fi que els adults es puguin organitzar millor la vida. No repetiré els arguments a favor o en contra que això es faci (per això m'he autocitat), sinó que intentaré abordar la situació que es planteja ara, onze anys més tard, i sobretot qui la planteja, com i per què.
Com a treballador, m'assabento a través dels mitjans de comunicació que la meva empresa ha decidit, unilateralment i sense previ avís formal, canviar el meu calendari laboral. A patir del setembre vinent, començaré a fer classes cinc dies abans. La veritat: cinc dies no són la fi del món. Al llarg de la meva carrera professional he regalat a l'empresa tants caps de setmana, tants de ponts, tants de dies de vacances que, francament, cinc dies més o menys no em venen d'aquí. Per això no ens discutirem pas, senyor Cambray. A la meva edat sé perfectament què vol dir implicar-se en allò que es fa, com la gran majoria dels companys i companyes.
Uns companys i companyes docents que, de forma majoritària, han entomat amb responsabilitat la dura situació plantejada per la pandèmia. Portem dos cursos traient-los a vostès les castanyes del foc, posant moltes hores extra de feina, invertint en tecnologia de la nostra butxaca, saltant de bombolla en bombolla amb màscares pròpies perquè la mitja dotzena que ens ha proporcionat el seu departament són del "tot a cent", fent classes virtuals, presencials i híbrides...
Jo no sé vostè, però nosaltres estem cansats, físicament i mentalment. Estem cansats per l'increment constant de la pressió; per la quantitat de tasques impròpies que hem acabat assumint; perquè se'ns ha enviat als centres educatius tot dient-nos: "no patiu, que els nens es contagien poc i, quan ho fan, tenen símptomes lleus". Mai no he sentit a ningú del govern (bé, a ningú en general) preocupar-se per si ens infectàvem nosaltres. Per a l'administració, tenim el mateix valor que una pissarra o un pupitre. I sap què? Malgrat l'esgotament, hem tirat endavant. Però no pas per satisfer-los a vostès. Ni tan sols per satisfer les associacions de famílies. Seguirem pencant perquè, nosaltres sí, sabem quina importància té el que fem.
De tot això, sap què és el que fa més mal? Que es prenguin aquestes decisions des del menyspreu, la prepotència i l'obsessió -compartida per tants consellers d'ensenyament- per denigrar els docents. Què coi els hem fet? Per què ens maltracten? Quan les coses van bé, donen el mèrit a "la comunitat educativa"; quan hi ha problemes, culpen el professorat. I quan els fa por defensar la Immersió Lingüística que durant dècades hem estat lluitant per mantenir, vostès recorren al vell comodí del calendari escolar, la conciliació i la resta de mandangues populistes que tanta gràcia fan a l'electorat.
Diu que no hem de patir perquè ens bescanviaran aquests cinc dies per altres festius al llarg del curs. Si és així: com s'ho faran les famílies aquests altres dies? No tindran problemes de conciliació, també? Al poble, d'això en diem "canviar pets per merda"... No, la maniobra va més enllà. Pretenia ser subtil però els ha sortit barroera. L'estratègia del departament és obstaculitzar el bon inici de curs el setembre per, d'aquesta manera, fer-nos anar als centres el mes de juliol. De moment ens recorden, per si no ho teníem clar, que el juliol és laborable. No puc parlar pels altres, però jo el juliol treballo tant o més que vostè (treballar no vol dir anar a la feina, sinó fer feina). I si a la nostra feina tenim el privilegi de fer més vacances, és perquè la resta de l'any treballem sis o set dies per setmana. O vostè no sap que els docents ens passem molts dissabtes i diumenges corregint tasques o treballant amb els documents burocràtics que ens obliguen a omplir?
Estic pensant si secundaré o no la vaga convocada pels sindicats i, la veritat, els comptes no em surten. Fer vaga és útil quan tens la patronal en contra però, en el nostre cas, malauradament, hi tenim el conjunt de la societat. Em temo que aquesta és una batalla perduda. L'hem perduda els docents però, atenció, de la manera com els polítics i els grups de pressió potinegen amb el sistema educatiu estem condemnats a perdre-la tots i totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada