“DECRET DE NOVA PLANTILLA”

“L’onze de setembre” d’Antoni Estruch (1872-1957)

2014. En plena commemoració del Tricentenari de la desfeta que resultaria en la promulgació, per part de Felip cinquè, del “Decret de Nova Planta”, el nostre benvolgut govern ens fot pels morros el “Decret de Nova Plantilla” que ha de regular la contractació de professorat als centres educatius públics.

Com en dates tan reculades, d’èpic record, el setge ha estat llarg i sanguinari: primer se’ns va fer sospitosos de ser uns ganduls incompetents, unes sangoneres de l’erari públic, i així es va justificar que se’ns retallessin drets legítims guanyats amb l’esforç de tothom; es van difondre després comparacions demagògiques amb els centres privats, els quals rebien subvencions i concerts mentre els fills i filles de les classes treballadores havien de fer classes en mòduls prefabricats (abans coneguts com a “barracons”), veient com es delmaven les plantilles docents, augmentaven les ràtios d’alumnes per mestre, i suportant estoicament que no es suplissin les baixes per malaltia fins al cap de quinze dies (almenys pel que fa a aquest darrer problema, cal reconèixer-li a l’administració l’habilitat per posar-hi remei, tot prohibint al professorat posar-se malalt si no era absolutament imprescindible).

Posant per excusa una crisi causada per les pròpies elits econòmiques, afamada i desmoralitzada la tropa, captius els mitjans de comunicació, enderrocades les muralles del bastió del bé comú, han entrat per fi les tropes a passar els supervivents pel ferro privatitzador, emparades, això sí, per la llei. A partir d’ara, els oficials del victoriós exèrcit liberal (per si algú es perd amb tanta metàfora, aclarirem que es tracta dels equips directius dels centres) podran decidir qui treballa per a ells i en quines condicions (jo, santa innocència, em pensava que treballava per als meus conciutadans). 

El nou decret de plantilles estableix que els directors podran decidir qui contracten, en funció del seu projecte educatiu. En el cas de centres ordinaris, aquesta tria afectarà al 50% de la plantilla, mentre que, als de complexitat més elevada, el percentatge s’ampliarà fins al 100%. Aplicant la propietat commutativa, això equival a dir que els directors també decidiran qui no es contracta –i podran vetar durant un any aquells candidats que, per algun motiu, no els plaguin.

Què vol dir això? ¿Que a partir d’ara els centres tindrem unes plantilles més implicades, motivades, vocacionals, humanament cohesionades, eficients i acadèmicament brillants? I un be negre amb potes rosses! A Finlàndia potser sí, però aquí el que tindrem serà un claustre acollonit, pressionat, malfiat, fraccionat i submís; la punyalada per l’esquena serà a l’ordre del dia, així com les reverències i els afalacs, no hi haurà amics, sinó amiguisme, i els més ambiciosos esmerçaran els seus esforços en fer-se un lloc a l’eixopluc dels poderosos. Tot, és clar, menys ensenyar.

Per acabar, permeteu-me llençar una arenga patriòtica abans no m'arribi el torn de rendir comptes al tirà. Compatriotes! Faríem bé de vigilar com grapegem l’ensenyament dels nostres fills. De tant voler-nos fer el milhomes, ves que no acabem patint, de nou, tres-cents anys de tenebres.

LA CONSELLERA D’ENSENYAMENT “RESPECTA I ENTÉN LA VAGA”

L’actitud de la consellera davant la propera vaga d’ensenyament ha aconseguit, de nou, desconcertar-me. Tres dies abans que alumnes, pares i mares i professorat exercim el nostre dret a la vaga, la màxima responsable política del ram apareix als mitjans per manifestar que ens respecta i ens entén. No recordo manifestacions semblants de comprensió i respecte en convocatòries anteriors, sinó una hostilitat oberta envers les nostres demandes.

A què es deu, doncs, aquest sobtat canvi d’actitud? Bé, no cal ser un analista polític de primer ordre per adonar-se que, en aquest cas, la vaga té un abast estatal i es fa, almenys nominalment, per intentar aturar la LOMCE, una llei impulsada pel maligne govern de Madrid que, entre altres coses, amenaça competències pròpies de les autonomies.

 S’escurcen les plantilles, s’augmenta la càrrega de feina, es retalla els sous, es massifica les aules, s’escatimen recursos didàctics i de manteniment de les infraestructures... Res d’això no justifica una vaga. Ara bé, si el que es veu amenaçat és la seva parcel·la de poder, amb totes les prerrogatives i dependències que hi van associades, aleshores sí que hi ha motius per a la protesta. N’hi ha tants que els mateixos governants se senten amb l’obligació de donar-li suport.

Per cert, aquest suport és només moral? O, posats a entendre’ns i respectar-nos, aquest cop el nostre benvolgut govern tindrà el detall de no sostreure’ns la part proporcional del ja disminuït sou que percebem? La pregunta, és clar, és retòrica. La resposta, és clar, és evident.   

Vaughan: la primera pàgina del nivell bàsic

Una de les crítiques més freqüents -i més injustes- que es fa als professors de llengua és que només parlem de gramàtica. L'aprenentatge dels idiomes ha de ser comunicatiu i lúdic!, s'exclamen els nostres detractors. Estic segur que es mostraran entusiasmats davant l'enfocament del mètode del senyor Vaughan.

La primera cosa que aprendrem, ens diu, serà "el verb to be", i adquiriem agilitat en l'afirmatiu, el negatiu i l'interrogatiu. Estic completament d'acord amb aquest senyor pel que fa a la importància del verb "to be"; és, en efecte, molt utilitzat i, a més, serveix per construir moltes formes verbals. De fet, igual com en el seu novedós mètode, tots els mètodes inventats fins ara han començat per aquest punt. Ara bé, si el senyor Vaughan deixa anar el mateix discurs a una classe de 35 adolescents, segur que cauen immediatament adormits.

El quid de la qüestó, però, rau en "com adquirir l'agilitat que ja tens a la llengua materna?". Simple, ens diu ell, literalment: "machacar cada estructura 10.000 veces..."

Senyora Rigau, please, contracti'l immediatament!!! AQUEST SENYOR ÉS UN CAMPIÓ!! 

Que no se'n adona? Tot plegat es tracta de fer que les nostres atapeïdes classes repeteixin 10.000 vegades, com un sol home, "My Taylor is rich" o "The rain in Spain falls mainly in the plain" i ja ho haurem enllestit!

Caldrà vigilar, això sí, que els alumnes, presos d'un furor irrefrenable, no ens fotin de caps per la finestra i ens quedem sense mestres d'anglès. Aleshores, és clar, caldria que les famílies es gastessin uns bons calerons amb el famós mètode però, podent fer les coses pagant, quines ganes de fer-les gratis,oi? 

la sopa d'all

El descobriment de la sopa d'all és un fenomen que es produeix, de forma cíclica, en àmbits tan diversos com la política, la medicina, l'economia o l'ensenyament. Pel que fa a aquest, són moltes les persones que afirmen tenir-ne la fórmula secreta. Els propis mestres i pedagogs els primers, però també polítics, periodistes, opinadors i gent de les més diverses procedències pontifiquen urbi et orbe sobre com cal fer les coses.

Fa temps que un dels temes de moda és l'escàs domini de la llengua anglesa que tenen els joves catalans (suposo que el paupèrrim nivell de matemàtiques, ciències, català, castellà o història no deu amoïnar tant, perquè quan venen els turistes aquesta ignorància no es nota). 

El senyor Masculell ens diu que, per solucionar-ho, es negarà el títol de grau als universitaris que no acreditin, en acabar la carrera, un nivell de First Certificate. Com sempre, els polítics enllesteixen les coses imposant requisits en comptes de facilitant la feina als professionals de l'ensenyament. 

Personalment, no sé com esperen que assolim aquest nivell (que no és res de l'altre món, tot sigui dit) si ens fan ensenyar l'idioma en aules massificades d'alumnes amb capacitats / discapacitats i motivacions / desmotivacions absolutament heterogènies. Estic tip de repetir que enlloc més es fan les classes d'idioma d'aquesta manera i, quan ho comento amb els responsables del meu centre, em diuen si he probat a posar-los cançons. N'hi ha per llogar-hi cadires! 

Avui, però, el cel dels professors d'idiomes s'ha obert damunt la meva desconcertada testa i he estat il·luminat per un raig de ciència infusa: l'edició dominical del diari "La Vanguardia" oferia la fórmula definitiva per aprendre l'anglès, un mètode "eficaç" (estructurat, no us ho perdeu, en tres nivells: bàsic, intermedi i avançat!!!) que te l'ensenya "pas a pas". Desconec encara els fonaments pedagògics del mètode, però de moment hem de dir que l'avalen un senyor amb cognom inconfusiblement anglosaxó i una campanya publicitària de gran abast. 

I en un país de "sabiondos" com el nostre, amb això ja n'hi ha d'haver prou.

Em faig el propòsit d'analitzar aquest mètode miraculós en propers articles.

Els reconstructors de la pàtria

la fórmula màgica: primer destrueix i després cobra per la reconstrucció

Comença amb pas ferm la segona etapa del desmantellament de la xarxa educativa pública, després d’una primera fase de descrèdit, fonamentada en mentides. Recordem les lectures esbiaixades dels informes PISA per part d’una fundació amb interessos privats; l’adjudicació de convenis a escoles d’elit; les tupinades dels processos de matriculació d’alumnes desfavorits; la pretesa incompetència i indolència dels docents; l’aplicació de nyaps polèmics als períodes de vacances, com la famosa setmana blanca o la jornada compactada; els suposats privilegis salarials del funcionariat en una època de crisi, etc. I no ens oblidéssim pas de la mare dels ous: la ESO que ells es van inventar.

Després d’anys de joc brut, arriben els voltors per reconstruir allò que ells mateixos han assolat deliberadament (pràctica comú en conflictes de la història recent com els de Irak o de Síria). D’això, en dialecte ESADE se’n diu emprenedoria, o com crear un nínxol de mercat a garrotades. Darrerament no faig més que veure notícies d’empresaris -perdó, d’emprenedors- que han signat convenis amb l’administració pública amb la lloable intenció de solucionar el desgavell causat per la incompetència dels docents.

Un perruquer famós ha estat homologat per atorgar títols oficials d’estètica; una empresa anomenada GPS opta a fer-se càrrec del servei d’orientació acadèmic de l’alumnat del sistema públic; diverses empreses privades són homologades per oferir als docents una formació que, necessitin o no, es veuran obligats a acreditar si volen aspirar a qualsevol promoció dins la seva carrera... I tot això cal suposar que ho fan, és clar, per amor al país, gratia et amore!

Els ambiciosos del país -perdó, els emprenedors- ja s’estan fregant les mans: el nou “pelotazo” consisteix en tenir un parent o un amic amb molt poder –i poca vergonya- que et faciliti l’accés a una concessió administrativa per reconstruir un servei públic malmès pel funcionariat. 

L’educació i la sanitat, són els serveis públics essencials per excel·lència, i resulten especialment atractius a aquests prohoms del lliure mercat, ja que els proporcionen allò que sempre han somniat: un mercat captiu de milions de clients. En el  cas de l'ensenyament, a més, un clients que hauran de consumir el producte obligats per la llei.

Més o menys com passa amb la ITV dels nostres vehicles. Posem per cas.   

ELS TREBALLS DE RECERCA DE BATXILLERAT

La darrera de les reformes educatives (encara vigent) va introduir diverses modificacions al currículum del batxillerat, entre les quals la inclusió de l’anomenat Treball de Recerca, amb una ponderació del 10% sobre la nota global de l’etapa. L’objectiu d’aquest treball és potenciar l’autonomia de l’alumnat i preparar-los per la seva futura carrera acadèmica o professional, en la qual s’hauran d’enfrontar amb el repte d’anar més enllà de l’estudi i endinsar-se en el sempre complicat camp de la recerca, de la curiositat, de la iniciativa personal.

Aquest treball, que ve a ser una mena de tesina en miniatura, és tutoritzat per un professor al qual se li adjudica, bé per petició expressa de l’interessat/ada o bé pel sistema digital. Tanmateix, des que vaig arribar a la meva darrera destinació definitiva ara fa sis anys, diversos alumnes havien mostrat interès perquè els dirigís el treball professorat del departament de llengües com ara jo, però les dificultats organitzatives ho havien impedit, en benefici des companys dels departaments de socials i de ciències, interins inclosos, que els acaparaven tots.

Digueu-me malfiat, però sospito que la reducció d’una hora lectiva associada a aquesta tutoria hi devia tenir quelcom a veure, perquè enguany ha estat el primer curs en què la dita reducció ha desaparegut, alhora que també desapareixien els insuperables impediments que fins ara ens n’havien mantingut al marge. Per fi he pogut, al cap de sis anys com a titular al centre i tres com a catedràtic, tutoritzar un Treball de Recerca! “All’s well that ends well!”, que diuen els anglesos; “Nunca es tarde si la dicha es buena”, que diuen els espanyols o “Tot sigui a fi de bé”, que diguem els catalans...

Com la resta de companys de totes les àrees, vaig suggerir diversos temes i diversos alumnes van recollir el guant i em van proposar com a tutor. Finalment, per motius obvis, he acabat dirigint-ne un que es titula “Com (és que no) aprenem l’anglès?”, dut a terme per una alumna que, en efecte, té problemes amb la meva matèria. Deixant de banda els clàssics “estira i arronsa” en el compliment dels terminis, i la feinada de correcció estilística i ortogràfica, he de confessar que el resultat ha superat, de molt, les meves expectatives. 

El tal "Wert" és aquest de la foto

José Ignacio Wert Ortega

Madrid, 1950

Ministro de Educación 

Suposo que, de moment, no deu ser cap delicte penjar en un bloc la foto d'un personatge públic que es pot trobar lliurement a la xarxa. Menys encara perquè no li dedicaré cap epítet, cap qualificatiu, no proferiré cap amenaça, ni incitaré a res que no sigui mirar-lo. Mirem-nos-el bé, doncs, i després pensem en l'esborrany de llei d'educació que ens acaba de fotre pels morros.

Pensem

• pensem en l'estàtus residual que espera la nostra llengua en un futur no massa llunyà, primer a les escoles però després, en conseqüència, també al carrer, als negocis, al lleure, a la cultura... fins desaparèixer, com a tantes altres els ha passat...
• pensem en la segregació lingüística que malbaratarà anys d'esforços per bastir un model de convivència reconegut internacionalment, en el qual la llengua no ha estat mai un problema sinó un valor cohesionador...
• pensem en la destrucció de la xarxa pública d'ensenyament, mitjançant la constant marginació dels funcionaris, que fins ara es podien permetre el luxe d'actuar en consciència, i la seva substitució per treballadors amb contractes precaris subjectes a la gestió arbitrària dels centres...
• pensem en el foment de les diferències de classe fruit de la privatització d'un dret elemental que fins ara havia garantit la igualtat d'oportunitats, fos quina fos l'extracció social, fos quina fos la capacitat intel·lectual dels nens i nenes del país...
• pensem en un país abocat a la grisor, a la rancúnia, a l'odi, a l'enfrontament... al ranci tancament mental característic d'aquells rodals de món per on mai no corre l'aire, ni hi passen forasters, ni s'admet altra realitat que la pròpia...

Personalment, pensar en tot això em provoca ganes de fer de ventre. I mentre faci, seguiré pensant.
Sobretot en ell. 

.