Un problema de física elemental

quin treballador suporta més càrrega?

solució al final de l'article *

Ha passat l'aturada de Nadal, i he de reconèixer que em trobo més justet de forces del que recordo haver estat mai en meva la vida professional, i això que els alumnes del meu centre, pobres, són uns autèntics àngels en comparació amb el que corre avui dia. L'esgotament, doncs, no es deu al repte d'ensenyar a un grup d'adolescents fortament hormonats, amb poc interès per l'estudi acadèmic i amb unes expectatives de futur molt primes. No, el meu cansament té una arrel més prosaica, que em fa sentir per primer cop legitimat per considerar-me un "treballador" (fins ara, m'havia arribat a creure allò que em deien a casa: "tu no treballes, fill, tu ets funcionari").

Sí, ja ho sé que no estic en una empresa privada, a expenses dels capricis del maligne propietari, o de les fluctuacions de l'oferta i la demanda... O sí? Potser sí que, amb sigil·lo, les circumstàncies i les polítiques de dretes ens han fet baixar del nostre núvol de prebendes laborals i ens han fotut de morros enmig d'aquell magma indefinit conegut com a proletariat.

Els mestres, per fi, hem esdevingut obrers qualificats al servei d'una empresa; de titularitat pública, sí, però de gestió privatitzada. Així, hem de respondre de la nostra productivitat com qualsevol altre obrer i, com en tota empresa, ens hem d'afanyar per progressar i passar de treballador ras a coordinador de línia, o a capatàs de planta, o a quadre intermedi, o a director de fàbrica... Amb tot el que això implica de renúncies a principis, lluites d'egos, ambicions i intercanvis de favors.

I dic jo: si hem de funcionar com una fàbrica, potser convindria que comencéssim a facturar en funció de les hores i del volum de feina, no? Aleshores, em pregunto: ¿com és que una gran part de companys i companyes del meu centre "produeixen" 15 alumnes l'hora i a mi, i a quatre desgraciats més, ens en toquen 30?  Els bons amics de FP, per exemple, desdoblen pràcticament tots els grups; com també ho fan els col·legues de català, castellà i matemàtiques, i els professors de TOTES  les matèries de 1r d'eso; per no parlar de les de modalitat de batxillerat...

¿Com pot ser que un obrer acabat de contractar (interí, i que ningú no s'ofengui si us plau) doni 17 hores de classe setmanals amb grups homogenis amb entre 8 i 15 alumnes i jo mateix, catedràtic (que ningú s'ofengui) amb més de vint anys a l'empresa,  doni 19 hores de classe, 13 de les quals amb grups sencers i heterogenis de fins a 36 alumnes? La veritat, no sé com pot ser. Per molt que m'ho penso i repenso, del dret i del revés, no hi veig la coherència. La càrrega laboral no és equiparable (és molt diferent corregir 160 exàmens que 80!), ni tampoc el grau d'estrès que porta associada (els grups sencers estan literalment enxubats a l'aula). Tanmateix, ai las, el sou que percebem és el mateix.

* Solució a la pregunta plantejada al problema inicial: El del davant (que és on sempre va el burro)

 

estripar el llençol

Aquesta setmana hem conegut que el departament d'ensenyament de la generalitat es proposa reordenar el 4t d'eso a fi d'escapolir-se dels canvis imposats per la llei Wert, que pretén segregar aquest curs en funció de l'itinerari acadèmic que vulguin seguir els alumnes -és a dir, en funció de les seves capacitats, parlem clar.

Davant d'aquest envit, i en defensa de les competències que té transferides, el nostre govern ha dissenyat un 4t d'eso que doni cabuda a les dues línies que imposa el ministeri espanyol, sense per això haver de separar físicament els alumnes. Aconseguir-ho suposa una feina de puntaire: posarem aquí una horeta més de matemàtiques, unes hores d'anglès no lingüístic allà, a canvi de no se sap encara què (o un augment de les hores lectives de l'alumnat o una disminució de les hores d'algunes matèries...) En suma, farem un vestit a mida, però no que satisfaci les necessitats dels estudiants, sinó que permeti incomplir una llei que ve de Madrid, sense que se'ns pugui acusar d'incomplir-la.

Francament, a mi també em sembla aberrant el camí que ens marquen des del govern central. Tot plegat fa anys que tendeix descaradament a la privatització de l'accés a l'ensenyament i, per tant, a impedir la promoció social i econòmica de les classes populars (la introducció de les successives fórmules de grau com les que imposava el Pla Bolonya i, ara, el famós 3+2 en són també exemples sagnants). 

Ara bé, cal recordar que molts d'aquest canvis de tendència conservadora s'han produït amb el vist i plau del govern català i que, aquest, sembla indignar-se i reaccionar només quan li toquen la seva legítima quota de poder de decisió política. Al capdavall, aquesta és la qüestió: com legislem un àmbit que tothom sembla considerar cabdal, prioritari: en funció de criteris pedagògics o a base de tripijocs polítics? 

Sé que sóc molt pesat en aquest tema i que, a més, el que pensi un simple mestre com jo no té cap transcendència, però fa anys que aviso: de tant estirar, cadascú per la seva banda, acabaran estripant el llençol. I ens quedarem, tots, amb el cul en l'aire.  

El gran badall

  

El badall és una resposta reflexa del cos d’alguns animals superiors, per exemple els primats, davant d'estímuls externs tan dispars com la gana, la son o l’avorriment. Si observem les dues fotografies que il·lustren aquest article, podrem constatar la semblança existent entre el noi de l’esquerra i el ximpanzé de la dreta. Ignoro per quin motiu badalla el mico, però el noi és evident que troba la lliçó molt poc interessant.

Fa gairebé trenta anys que em dedico a l’ensenyament. En tant de temps, hi ha hagut alumnes –no gaires, mal m’està dir-ho- que s’han avorrit enormement a les meves classes, per raons molt diverses. Algun cop no la devia dur prou ben preparada, algun altre devia tocar temes massa feixucs i bé... perquè ens enganyarem, quan fas unes sis-centes representacions teatrals per temporada, hi ha dies que, senzillament, estàs espès.

La setmana passada, un alumne de 1r de batxillerat es va aixecar sobtadament de la seva cadira i es va adreçar a mi amb la mà a la cara, on duia dibuixada una ganyota de dolor. Jo em vaig pensar que tenia mal de queixal, però ell em va fer entendre amb gestos que no era el cas. Mentre jo l’interrogava sobre el seu estat de salut, ell em suplicava amb la mirada que li permetés absentar-se. Per fi, en veure’l en aquell mal tràngol, i en tractar-se d’un bon xicot, li vaig dir que sí, que podia sortir de l’aula per anar al lavabo, a fer allò que hagués de fer.

Nosaltres, és clar, vam continuar amb la classe fins que, al cap de cinc minuts, van picar a la porta. Es tractava de la conserge que, ofegada de riure, venia a recollir la motxilla i la jaqueta del noi. Quan li vaig preguntar què havia passat, ella es va limitar a suggerir que potser hauria de fer les classes una mica més distretes. Es veu que el meu alumne havia badallat amb tanta fúria i passió que, literalment, se li havien desencaixat les barres.

Ell va acabar a urgències de la Vall d'Hebrón. Quant a mi, no cal dir que he fet el ferm propòsit de revisar els meus procediments metodològics.

I, com que a YouTube hi ha sempre un vídeo per il·lustrar cada situació, mireu-vos com reacciona aquest professor de la Universitat de Cornell. Està en anglès, però s'entén perfectament -almenys, fins i tot els meus alumnes ho van entendre quan els el vaig passar l'endemà del nostre gran badall particular. 

No cal dir que ens hi vam fer un bon tip de riure i que, tot plegat, va generar un interessant debat... EN ANGLÈS!!!!!!!

El negoci de la formació: un mercat de Calaf

caldrà posar-se un impermeable abans d'obrir el correu?

Fa un temps que la meva bústia professional s'omple amb ofertes de formació continuada de tota mena: des de conferències puntuals fins a postgraus de dues centes hores, passant per cursos de cap de setmana, presencials, semi-presencials o completament telemàtics... Passin senyores i senyors, que hi ha per triar i per remenar!

Les empreses que venen aquesta formació són cabudes, i em furguen el correu amb persistència de banya-ricar, dia rere dia, perquè suposo que no els deuen sortir els números. I no m'estranya! ¿Que no ho saben, que fa una colla d'anys que ens treuen un 8% del nostre sou anual en concepte d'allò que ells anomenen "pagues dobles"? ¿O que tenim la resta del salari a la secció de congelats de la Sirena? 

Què voleu que us digui? No és de bona persona alegrar-se per les misèries d'altri, però en aquest cas he de confessar que tampoc no hi passo massa pena. Al capdavall, van ser aquestes mateixes empreses (avui mateix he rebut publicitat de la Fundació Bofill) les que van sembrar, amb l'ajuda dels seus governants afins, les llavors de la privatització de l'ensenyament. ¿No van ser ells els que, de forma sistemàtica, van desacreditar la tasca dels mestres, en particulars dels que treballen per la xarxa pública?

La seva jugada era rodona, com ja he comentat en articles anteriors: desprestigiar el professorat, empitjorar les seves condicions laborals i salarials, fiscalitzar-lo, comprovar-ne la productivitat, obligar-lo a formar-se (i a pagar-se la formació)... El seu error de càlcul, però, els acabarà costant car. Han collat tant els docents que ara, a aquests, els seus potencials clients, o ja no els queden diners, o ja no els en queden ganes!

Per cert. Dubte retòric: suposo que m'he de conformar a rebre aquestes muntanyes de spam sense protestar, amb l'afegit d'estar obligat, per llei, a obrir el meu correu electrònic professional cada dia.

   

  

Educar renyant

Fa molt, molt temps, en una galàxia llunyana... Bé, de fet fa uns quaranta anys, en aquest mateix rodal, i quan jo era un marrec de primària, una bona part del professorat exercia el seu magisteri a partir del supòsit que calia renyar l'alumne a fi que millorés. Ja ho deia la vella dita popular: "qui et vol mal et farà riure, qui et vol bé et farà plorar". Si la prenem per certa, aquells senyors de posat greu, discurs impositiu i engaltada fàcil ens devien estimar amb desfici.

Més tard, als anys setanta, quan vaig començar la meva formació com a mestre, tot just estrenàvem la democràcia, i corrien uns engrescadors aires de renovació, entroncats amb la sempre evocada però mai emulada escola de la república. A les facultats de didàctica i de magisteri es parlava de pedagogia activa, d'aprenentatge cooperatiu, de treball per centres d'interès, de foment de l'esperit crític. De sobte, es girava com un mitjó el paradigma que havia regit l'escola durant els anys foscos del franquisme. L'alumne deixava de ser un sospitós passiu, sotmès a una disciplina ferrenya, per passar a assumir el protagonisme dins del seu propi procés educatiu. Aquesta revolució copernicana ens rescatava del "magistercentrisme" i ens redimia mitjançant el "paidocentrisme". L'aprenent seguia cometent errors, però ningú no el culpava: calia evitar confondre els termes corregir i renyar.

Com sòl passar en totes les revoltes socials, en aquesta també hi hauria eixelebrats que es passarien de frenada i s'inventarien la LOGSE, que els responsables de l'administració educativa ens van imposar, contra el criteri dels docents, com un dogma de fe. En aquell nou credo, calia evitar com fos el vessament de llàgrimes infantils i, per això, es van abolir les notes, els exàmens, les repeticions de curs... Però la història de la humanitat traça una tossuda ondulació pendular que ens porta, cada poques dècades, de l'expansió optimista fins a la recessió més depriment. En èpoques de bonança, s'incorre sovint en l'error de donar-ho tot per la menjadora (sigui graduats escolars, sigui crèdits bancaris) però, així que al llop li despunten les orelles, tots ens afanyem a replegar files i a mirar-nos els uns als altres amb malfiança. I qui ostenta l'autoritat acaba cedint a la temptació de "marcar paquet".

Ja fa uns quants cursos que a les reunions dels instituts no es parla prou de didàctica i, en canvi, massa de normatives, de progressives voltes de clau que van collant el personal docent. Les notícies estrella dels claustres d'inici de curs han estat enguany les sancions econòmiques que s'imposarà al personal docent quan no pugui anar a treballar (del procés de substitució de baixes, és clar, "ni piu"); el document més interessant que ens hem d'estudiar és el NOFC (Normativa d'Organització i Funcionament dels Centres); i la principal meta dels mestres és tenir en solfa les programacions abans que no vingui el senyor inspector a "inspeccionar-les"...

Si em posés a enunciar les normes no acabaria mai... I no vull pas dir que no estigui bé que n'hi hagi, ans al contrari. Però el que em comença a inflar les pilotes, després de vint-i-tres anys de treballar amb un rigor irreprotxable, és el discurs prepotent que ha adoptat l'administració: l'obsessió cega per assenyalar sospitosos, depurar desafectes, culpar subalterns; la mala bava amb que uns i unes "milhomes" grisos, ambiciosos, ectoplasmes d'un passat que crèiem obsolet, es tornen a creure amb el dret de renyar com a eina educativa. 

de la justícia social a la caritat

"És justícia, no caritat, el que falta al món"

Mary Wollstonecraft Shelley (escriptora feminista i filòsofa) 

Ja fa una colla d'anys que allò que els governants desatenen acaba essent atès per la iniciativa privada. En ocasions, com en el cas de l'ensenyament, hi ha empreses que es beneficien del desmantellament de l'estat del benestar; en altres, són entitats sense ànim de lucre les que s'esforcen per mantenir una semblança de justícia social. ONG de totes les naturaleses, orientacions i creences, han entomat la tasca de garantir drets tan elementals com l'alimentació, el sostre, l'atenció mèdica, etc.

En aquest context, l'escola ha anat assumint també quotes de responsabilitat. Es diu ara que, a causa de les vacances i el tancament dels menjadors escolars, molts infants corren risc de quedar-se sense menjar i, per tant, alguns centres del nostre país romandran oberts a fi d'evitar-ho. També ha estat responsabilitat de l'escola, i s'ha elaborat un protocol adhoc, detectar els casos de mal nutrició infantil i posar-los en coneixement de les autoritats competents (igual com ja es feia en l'àmbit dels abusos, les ablacions, etc.)

En aquesta línia, llegeixo al diari la notícia següent:

La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha presentat aquest dimecres el servei comunitari per a l'alumnat de l'educació secundària obligatòria, que començarà a implementar-se el curs vinent a 152 centres educatius de Catalunya, tant públics com privats concertats, i que es desplegarà de manera integral al llarg dels pròxims 5 anys. Així, el curs 2019-2020 es preveu que 70.000 alumnes de 3r o 4t d'ESO –ho decidirà cada centre– facin algun tipus de voluntariat. En roda de premsa a la seu del departament d'Ensenyament, Rigau ha explicat que l'objectiu d'incorporar el servei comunitari al currículum és dotar els alumnes de la "competència social i ciutadana" i preparar-los per "viure en societat".

A mi, que els joves (i no tan joves) s'impliquin en tasques de voluntariat no em sorprèn: és la reacció natural d'una societat generosa -malgrat que sovint es commogui davant l'estètica de la misèria i, per tant, tingui una certa tendència a les catarsis d'índole emocional com ara les Maratons, els Grans Recaptes o les aportacions extraordinàries per pal·liar grans catàstrofes.

El que em sorprèn i em preocupa és que aquesta pulsió natural acabi esdevenint una matèria més dins del currículum educatiu obligatori dels nostres fill i filles. I no només pel risc d'alliçonament moral que això suposa sinó, sobretot, perquè inculca als seus cervells que la injustícia social és una mena de calamitat divina que cal acceptar amb resignació cristiana. 

El missatge implícit provoca esgarrifances: 

"No et rebel·lis davant l'abús de les oligarquies econòmiques: sigues caritatiu"   

Joves, preparats i "sobrats"

És llei de vida. En totes les societats humanes, com en les de la resta d'animals, arriba un dia que el fill repta el pare i el venç. I aleshores el pare ha de saber enretirar-se a un segon pla per deixar que la nova generació que ell mateix va engendrar, nodrir i educar assumeixi el comandament, esdevingui el cap de la manada, la tribu, la feina...

Els joves de la meva època també érem agosarats, enèrgics, a voltes maniqueus, i teníem la certesa que canviaríem el món només amb la nostra il·lusió. A més, gaudíem de la perspectiva d'aspirar a una vida millor que la que havien tingut els nostres progenitors. No tots vam ser prou agraïts amb l'esforç que això els havia suposat, però els mostràvem respecte, ens escoltàvem els seus consells (o, com a mínim, ho fèiem veure). Avui dia, el primer que fan es empastar-te el currículum pels "morros".

La velocitat amb què se succeeixen els canvis socials i tecnològics, juntament amb la proliferació de les relacions efímeres, la crisi econòmica i la manca d'expectatives que aquesta genera en el jovent, han exacerbat les presses, les ànsies atàviques per "matar el pare", per treure-se'l del damunt, per fer allò tan mediterrani del: "quítate tú, que me pongo yo". 

Recordo que, quan vaig començar en aquest ofici, entrava a les sales de professorat mostrant la mateixa veneració, gairebé reverent, amb què els fidels entren a missa: amb les orelles ben parades i amb els ulls badats com un mussol. El meu principal objectiu era aprendre dels mestres més veterans, els feia preguntes, els demanava consell, bevia de la seva experiència... És cert que també tenia les meves pròpies idees i opinions sobre la docència, i que, en alguns aspectes, havia gaudit d'una millor formació que ells, però tenia molt clar que allà on jo anava no era un terreny ignot, i que ells hi havien estat abans.

Igual com nosaltres, les noves generacions de mestres d'avui també han gaudit d'una formació millor: han anat d'Erasmus, han fet postgraus, màsters, han estudiat a l'estranger (coses que en el nostre temps eren reservades a uns pocs privilegiats). Criats en un temps i un entorn en els quals s'estila el capitalisme lliberal, els meus nous companys i companyes han hagut de dissenyar les seves carreres en funció del que algun imbècil els va dir que era l'excel·lència però que, en realitat, no és altra cosa que la crua competència en la cursa per la supervivència (quanta "ència", no?) 

Molts dels nous professors i professores que tan agraden a les administracions de dretes han begut d'aquest discurs, i estan disposats a fer el que sigui per fer-se un lloc: acumular titulacions d'una manera obsessiva, participar en cursos, seminaris i projectes (els caps de setmana inclosos, i per això cada cop hi ha més gent "single" a qui els fills els farien nosa per créixer professionalment), per poder penjar-se medalles davant dels equips directius i anar grimpant a l'organigrama... El meravellós món del llepaculs ha arribat a l'escola pública!

I no es tallen ni un pèl. Una companya, d'aquesta generació, em deia: "els instituts són com una cassola d'escudella, i cal saber remenar bé el cullerot per pescar-hi el millor tros". Suposo que a ella li devia semblar un símil d'allò més enginyós (de fet, he d'admetre que a mi també m'ho va semblar), però alhora em va produir una pena immensa constatar que l'educació de les futures generacions acabarà passant a mans de professors joves, preparats i molt, exageradament, "sobrats".

ATENCIÓ: el nou professor té dues carreres, un màster, parla cinc idiomes, 

és guapo, "single", hipster, col·lecciona viatges exòtics

i està disposat a qualsevol cosa per mantenir el seu tren de vida.