L'origen de la Covid19

L’emissora radiofònica CRAC1 ha revelat aquest matí com es va originar la pandèmia que està assolant el planeta i causant centenars de milers de víctimes. En el seu programa matinal “Tinc son a CRAC1”,  el periodista estrella de la cadena ha fet públics uns documents secrets de l’OMS que haurien estat filtrats des de dins de la pròpia organització.

Segons s’hi pot llegir, la mortífera branca de Covirus no s’hauria transmès accidentalment als humans en cap mercat asiàtic, sinó que hauria estat creada en un laboratori, amb l’objectiu de paralitzar l’economia mundial i fer subvertir el statu quo polític. L’informe afegeix que, en última instància, el que es pretén aconseguir sembrant el pànic és induir el marc mental adequat perquè la població accepti renunciar a drets i llibertats a canvi de seguretat; com ja s’havia començat a fer anteriorment amb atemptats terroristes massius com els del 11-S o el 11-M.

Però qui hi ha darrere aquest pla macabre? Inicialment, els rumors apuntaven a la Xina, lloc on es van donar els primers casos documentats; també es va parlar de Corea del Nord i d’algun país Islàmic que dona asil a Al-qaeda. Tanmateix, el que els documents conclouen és tan esfereïdor com sorprenent: l’origen de la pandèmia es trobaria molt a prop de casa nostra, concretament a la comarca del Vallès Occidental.

L’informe filtrat assegura que es disposa de proves concloents sobre l’autoria del més mortífer atac biològic de la història. Es tractaria de dos professors de ciències naturals d’un institut públic, els quals haurien decidit crear i escampar el virus perquè estaven cremats amb la feina. Els docents, la identitat dels quals encara no ha transcendit, haurien aprofitat les instal·lacions punteres que tenen a la seva disposició i, durant les nombroses hores lliures de què gaudeixen al llarg del curs, s’haurien empescat aquesta manera tan contundent d’allargar uns mesos les seves ja de per si generoses vacances d’estiu.

Així, tal com diversos locutors de l’emissora venien insinuant al llarg del confinament, l’ensenyament públic català estaria darrere de l'actual crisi sanitària, tot ordint un complot per putejar les famílies d’arreu del món privant-les del dret universal que tenen els seus fills a ser tancats i guardats en centres educatius entre vuit i deu hores diàries perquè la cadena productiva pugui seguir funcionant.

Les xarxes bullen i clamen justícia.

Per què tant de menyspreu?

Em disculpareu, però em temo que una vegada més tornaré a reflexionar a l'entorn d'un dels temes que més desconcertat i dolgut em té: el menyspreu que una part important de la societat sent per la nostra feina i pel nostre col·lectiu. I ho procuraré fer tot mantenint la calma i el respecte dels quals no gaudeixo com a docent.

Quan el Departament d'Ensenyament va començar a tancar algunes escoles on s'havien detectat positius per covid19 la setmana del 9 de Març, els opinadors habituals no van trigar ni un minut a abocar els seus dubtes i després la seva bilis per criticar la mesura que, com sempre, perjudicava seriosament la conciliació laboral de les famílies. Quan el tancament es va fer extensiu a tots els centres, la crítica va pujar de to fins a l'extrem que el problema ja no semblava ser el virus sinó que "algunos quieran quince días de vacaciones", com va dir el president de Castilla-La Mancha, el senyor Emiliano García Page. Alguns el van criticar; bàsicament perquè no és del seu propi partit polític. En el fons, però, la majoria subscrivien aquella afirmació tan malvada.

Perquè no fos dit que el professorat se'n anava de vacances i, malgrat les indicacions inicials del departament, al final escoles i instituts han anat per lliure (avantatges de la llei d'autonomia de centres) i han articulat mecanismes per mantenir el contacte amb l'alumnat i posar-los feina. D'aquesta manera, s'ajudava a omplir de contingut algunes hores al dia i s'evitava que la mainada importunessin els seus pares durant el confinament. Seguint la consigna del centre, doncs, vaig fer com la resta de companys i els vaig posar als meus alumnes algunes lectures i activitats a través de la plataforma Classroom, un recurs que ja veníem utilitzant des del setembre i al qual l'alumnat ja estaven inscrits. 

Què bé, no? Per fi els docents del país demostràvem que érem capaços d'actuar amb una certa agilitat per adaptar-nos a la situació i ser modestament útils. Ja ningú, a l'estil de García Page ens podria titllar d'esquenadrets! En efecte. No he sentit més crítiques (de moment) però ara circulen àudios de Whatsapp com el que il·lustra aquest escrit. Escolteu-vos-el. No sé si és un "fake" o una "gracieta", però em penso que darrera les bromes hi ha sempre una ombra de realitat: si et dediques a l'ensenyament, facis el que facis sempre et tocarà el rebre. 

El dia del tancament de les escoles.

Fa onze dies que el Govern de la Generalitat anunciava el tancament de tots els centres escolars de Catalunya, incloses lògicament les universitat. Hi haurà qui pugui opinar que la mesura va arribar tard, tenint en compte com de diversa i delicada és la gent que hi conviu, i les condicions de proximitat i contacte constant amb què comparteixen aquests espais. Però no seré pas jo, qui ho critiqui: entenc que els responsable polítics prenen les decisions de bona fe i amb la informació de la qual disposen en cada moment. Dir ara, a toro passat, que s'hauria pogut fer abans em semblaria injust i oportunista.

El dia de l'anunci, dijous 12 de Març, la gent en general encara no ens acabàvem de creure que la cosa fos seriosa (malgrat els milers de morts que ja s'havien produït a la Xina i aquí al costat, a Itàlia). A mi la notícia em va arribar per les xarxes a hora de dinar, assegut davant d'una carmanyola de fideus a la taula de la sala de professorat. No érem gaires, només els que teníem classes de tarda. L'ambient era greu, callat: ens fèiem preguntes sobre com aniria tot plegat, sobre com gestionaríem els quinze dies de tancament i sobre com aquest afectaria l'evolució i l'avaluació de l'alumnat. Hi havia companys que encara no havien fet els exàmens i estaven amoïnats per com els puntuarien. Jo, per fortuna, aquest cop anava ben servit de notes i els butlletins, doncs, no em preocupaven. Si que es parlava de la conveniència, o no, de cancel·lar la jornada de portes obertes que hi havia convocada per a les set de la tarda.

Per respondre als nostres dubtes, va comparèixer la directora del centre. El missatge (no sé si es tractava d'una consigna superior o era la seva interpretació personal) va ser clar: les portes obertes es mantenien, tot i que en un format més reduït ja que s'esperava que l'afluència disminuís amb l'anunci del tancament. Així doncs, es requeria la presència d'un menor nombre de professors i s'indicava a qui ho desitgés que podria anar-se'n a casa en acabar les classes a les 17:30. També se'ns va deixar ben clar que el tancament dels centres educatius no es podia considerar en cap cas unes vacances. Aquí em vaig haver de mossegar la llengua perquè, un cop més i ja sembla ser costum, es dona per entès que el professorat som una colla de ganduls que només pensem en escaquejar-nos. Malgrat que el conseller Bargalló havia dit que no es farien classes per via telemàtica a causa de la situació de desavantatge motivada per la bretxa digital entre les famílies, la direcció del nostre centre ens va notificar, abans de deixar-nos marxar a casa, que el dilluns mateix havíem de procurar, via document compartit, feina per al nostre alumnat.

Les dues classes de la tarda, ja us ho podeu imaginar, van ser estranyes. En una vam fer matèria amb una certa normalitat. A la segona, en la qual coincidia amb el meu grup-tutoria, em va tocar donar les consignes per als dies següents. Els nois i noies estaven esverats, més per la perspectiva de tenir dues setmanes sense classe que no pas per l'abast de la pandèmia que causava aquell daltabaix. N'hi havia que es miraven i començaven a fer plans per veure's al parc, o a la platja. Alguns encara van insistir en el viatge a Itàlia previst per a començament de Maig, com si no s'adonessin que això ja era (de fet, des de feia setmanes) impossible.

Quedaven deu minuts. Els vaig recordar una vegada més, tot allò que havíem treballat a classe i a tutoria en referència al covid19, els vaig dir que se'n duguessin tot el material a casa per si havien de treballar i els vaig instar, amb tanta vehemència com vaig poder, a fer cas de les indicacions, perquè aquella quarantena era l'única manera de frenar l'expansió del virus. Va sonar el timbre, van posar les cadires sobre les taules i van desaparèixer escales avall, no gens amoïnats. Els vaig desitjar sort i em van mirar com si m'hagués tornat boig.

Espero tornar-los a veure a tots, i com més aviat millor.

Xarxes professionals invasives

"Déu meu, està passant...
per fi disposo dels meus quinze minuts d'intimitat"

Avui dia, així que s'ajunten tres persones neix un grup de Whatsapp. N'hi ha per a tots els gustos i necessitats: d'amics, de família, de pares i mares de l'escola, de gent que es troba quan surt a passejar el gos... i, és clar, n'hi ha de laborals.

Al meu institut, la major part del professorat en formem part de dos: el del departament didàctic i el general. Tal com ho entenc, una xarxa professional hauria de complir només la tasca de facilitar la feina i anar molt amb compte de no depassar els límits de les relacions laborals, però no sempre és així. 

D'una banda, respectar el primer límit implica abstenir-se de compartir continguts inadequats, incloses les proclames ideològiques -del signe que siguin-, les fotos de viatges o escapades romàntiques de cap de setmana, les ressenyes culinàries, els aniversaris dels fills o les proeses de les mascotes. Ja hi ha, com hem vist, altres espais on es pot donar sortida a aquesta moderna pruïja de publicar coses les vint-i-quatre hores del dia. 

De l'altra, i aquest límit sovint s'ignora, hi ha el context temporal. No hauríem de perdre de vista que la nostra jornada laboral abasta de dilluns a divendres. Malgrat que la majoria l'allarguem més enllà, i massa sovint hi afegim els dissabtes o diumenges, convindria que respectéssim un cert "silenci" digital, o acabarem obsedits i desequilibrats. Més del que ja n'estem.

Aquest cap de setmana he estat rebent una allau de missatges al Whatsapp de centre, en els quals se m'informava d'activitats que alguns dels professors duien a terme fora d'horari amb els seus alumnes. Això ho puc arribar a entendre, tot i que penso que es podrien esperar perfectament fins al dilluns a compartir-ho tranquil·lament, tot esmorzant. 

El que m'ha tret de polleguera ha estat que, a les nou del vespre del diumenge, la secretària del centre hagi enviat un missatge a tot el claustre demanant per l'estat de salut dels companys i companyes que la setmana passada van estar de baixa mèdica. Al cap de tan sols uns segons, he vist com els al·ludits -no sé si avergonyits- contestaven dòcilment a la crida i, davant tothom, informaven de llurs respectives malalties i feien propòsit d'esmena. És curiós: tots tres han manifestat que encara no filen gaire però que, tanmateix, demà seran de nou "al peu del canó". Heroisme o por a l'escarni públic?

Digueu-me rondinaire -podeu fer-ho perquè en certa mesura en sóc, no me n'amago pas- però em fa l'efecte que si el centre necessitava saber la disponibilitat de personal per demà, se'n podia haver assabentat mitjançant un correu o un missatge privat als afectats. La resta no n'hem pas de fer res, si un o altre està malalt, si se li ha passat la tos o si encara s'arrossega per casa fart d'antibiòtics.

L'exhibició de control a la plaça pública és anacrònica, més pròpia d'una cerimònia de vassallatge que no pas d'una gestió assenyada i eficient d'una xarxa social professional que està resultant invasiva. 

   

Hablamos español

I tant que el parleu! I amb total llibertat, només faltaria. La catalana ha estat sempre una societat oberta, escrupolosament tolerant amb els altres, on tothom pot pensar el que vol i ho pot expressar en l'idioma que li ve de gust; llevat, és clar, dels freqüents períodes en què les dictadures i monarquies absolutistes espanyoles han prohibit, justament, l'ús del Català. 

Vosaltres anomeneu el vostre idioma "Español", i amb aquesta nomenclatura negueu la condició d'espanyolitat a la resta d'idiomes que es parlen en allò que considereu el vostre país. No sé si us n'adoneu, però amb la vostra visió tancada, castissa, us esteu contradient: si el que parlem un català, un basc o un gallec no és espanyol, deu ser perquè no som espanyols. Posi el que hi posi al nostre DNI.

Senyors de "Hablamos Español", el vostre idioma és molt més petit i alhora molt més gran del que vosaltres mateixos imagineu. Més petit perquè, en realitat, el que parleu és la llengua derivada del Llatí que sorgí als territoris de Castella i no pas a la resta de la península ibèrica, on en van néixer altres. Però més gran perquè també el parlen centenars de milions de persones d'arreu del món. Persones que no són espanyoles, sinó argentines, bolivianes, peruanes, equatorianes, etc.

Entossudir-se a anomenar-lo "Español" és un anacronisme i un absurd intel·lectual. Un anacronisme perquè, escolteu-me bé, la penúltima colònia la vareu perdre fa més d'un segle. Llationoamèrica ja no forma part del vostre imperi. I un absurd intel·lectual perquè un terme estrictament polític no pot definir una identitat cultural. Com a mostra, prengueu nota de com s'anomena el tercer idioma més parlat del planeta, després del Xinès i del vostre: ANGLÈS.

L'Anglès és l'idioma propi d'Anglaterra. I Anglaterra és tan sols una de les tres nacionalitats que constitueixen el Regne Unit, juntament amb Gal·les i Escòcia (em nego a incloure-hi l'Ulster). Per això, els Britànics no anomenen el seu idioma Britànic, sinó Anglès. Si apliquéssim la mateixa lògica, els Espanyols no hauríeu d'anomenar el vostre idioma Espanyol, sinó Castellà. Però la gran diferència entre uns i altres, en matèria lingüística, és que mentre els Britànics senten com a seus tots els idiomes que es parlen al seu territori, alguns Espanyols preferiríeu eliminar-los tots menys un: el vostre, l'originari de Castella. Perquè per a vosaltres Castella és Espanya i Espanya Castella. I la resta som una nosa.

Per això sortiu al carrer per exigir que uns ciutadans lliures, catalans, ens sotmetem i acceptem allò que ni Felip Vè, amb el seu "Decret de Nova Planta", ni Franco, amb la "Gloriosa Cruzada Nacional", van aconseguir: l'aniquilació de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra consciència com a poble. Perquè, a veure, llevem-nos les caretes: aquest és l'objectiu últim que perseguiu. I per aconseguir-lo no heu escatimat mai recursos al llarg de la història: mentides, manipulació, espoli, amenaces, violència, guerres, invasions i unes dosis infinites de cinisme i mala llet. 

El vostre nou gurú -aquell que us ha abandonat en mans dels nazis catalans per establir-se en una urbanització de milionaris, prop de Madrid- és un mestre en l'art de la hipocresia. El jove advocat taronja, barbamec i d'implants capil·lars clenxinats, alça cofoi la bandera del liberalisme econòmic i cultural. En els seus somnis humits, els poderosos ho són cada vegada més i el Català, com els passa a totes les llengües sense Estat, acaba morint ofegat sota la repressió de la corona i el pes demogràfic dels castellanoparlants. 

Sortiu al carrer per denunciar que el vostre idioma està perseguit a Catalunya. ¿També us traieu la mandra per manifestar-vos contra les reformes laborals, contra la participació en guerres genocides, contra els desnonaments o a favor de l'acollida d'immigrants? Mentre us llanceu als carrers com si fóssiu els guardians de les essències pàtries ("rojigualda" en mà, perquè vosaltres no sou pas nacionalistes, oi?) el Maquiavelet de pa sucat amb oli que us ha atiat, s'acomoda al sofà i somriu, tot fullejant el que deu ser un dels seus llibres eròtics de capçalera, i rellegint amb nostàlgia aquell passatge que diu:

"Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado".

Un text, per cert, sancionat si no dictat per Felip Vè. Ja sabeu, aquell que ve abans del VIè.

Tutoria: "fer o no fer?"

"Mal si fas, mal si no fas". Aquesta és la tràgica conclusió a la qual arriba la saviesa popular quan s'enfronta a una decisió compromesa. Fa un parell de setmanes, em vaig haver d'enfrontar a una situació d'aquesta índole en la meva qualitat de tutor orientador, quan una alumna de catorze anys va venir un bon matí a classe vestida amb uns pantalons de pijama extremadament curts i una brusa igualment curta, oberta per l'esquena. Quan arriba el mes de maig fa calor, és habitual que els nois i noies vagin amb pantalons curts, a vegades molt curts, però quan la vaig veure em va semblar que en el seu cas n'havia fet un gra massa. El dilema que se'm va plantejar aleshores fou el clàssic "fer o no fer"? I, ai las, vaig optar per no fer veure que no ho veia. 

Penso, i segurament estaré equivocat, que la vida en societat es fonamenta en pautes tàcites, per bé que canviants, de conducta. Entre aquestes, hi ha un codi d'etiqueta que marca d'alguna manera quina és l'estètica adequada per a cada entorn. Entenc que cadascú opinarà el que voldrà d'aquests codis, però al mateix temps considero que una de les meves funcions com a educador és, com a mínim, plantejar als meus alumnes quins són els límits establerts en l'actualitat, a fi que puguin prendre una decisió informada. De fet, la societat no es cansa d'encarregar-me que assumeixi un rol educador en qüestions susceptibles de debat com ara: el consum de tabac, alcohol i drogues; la prevenció de les malalties venèries i la prevenció d'embarassos no desitjats; la dieta saludable, el consum de fruita i lactis; l'eradicació de les actituds masclistes, racistes, xenòfobes o la persecució de l'assetjament i l'abús; la seguretat viaria i a internet; l'escolarització obligatòria dels nois i noies; la higiene buco-dental, les vacunacions... i un llarg etcètera de convencions socials que, com deia, potser no tothom entén de la mateixa manera.

Com que sóc una persona raonablement implicada en allò que faig, després de rumiar uns instants com actuaria en consciència si aquella noia fos filla meva, vaig decidir intervenir. Amb discreció, la vaig cridar a banda i vaig compartir amb ella els meus dubtes que la roba que vestia s'adigués al context on ens trobàvem. Les xancles, pantalons minúsculs i brusa descordada, li vaig dir, feien més aviat per anar a la platja, o potser al parc, però no per assistir a classes en un institut. També li vaig comentar que existeixen unes certes normes d'etiqueta que s'apliquen en funció dels llocs i les ocasions. Jo mateix em vaig posar com exemple, tot dient-li que, per molta calor que passés a l'aula, m'abstenia de posar-me bermudes perquè, socialment, no està ben vist que un professor vesteixi bermudes a classe.

Però la noia no s'ho va agafar gens bé, perquè es veu que abans que jo dues altres professores li havien fet un comentari semblant i ja en devia estar fins al capdamunt de "sermons". La meva reflexió, no sé si pel fet de ser un home, la va ofendre i es va posar a plorar, tampoc sé si dolguda o enrabiada. Aleshores vaig intentar restar importància a les meves paraules, tot relativitzant-les. En efecte, la meva funció com a docent no pot ser la d'imposar el meu criteri sinó, com he dit abans, presentar altres perspectives que permetin prendre una decisió crítica, informada. I aquí ho vam deixar.

Tanmateix, quan en acabar les classes d'aquell matí vaig trucar als seus pares per informar-los de la conversa que havíem tingut la seva filla i jo, em van dir que ja els havia telefonat ella mateixa, a l'hora de l'esbarjo. La mare va mostrar-se comprensiva amb la meva actuació i em va explicar que al matí, abans de sortir de casa, n'havien parlat, però a la nena li feia molta il·lusió estrenar aquella brusa (es veu que era un regal) i al final li havia permès posar-se-la. La veritat és que després de la trucada em vaig quedar més tranquil i vaig suposar que el tema s'hauria tancat. Però no va ser així. Dues setmanes més tard, la directora del centre (una de les persones que també va parlar amb la nena aquell dia) m'explicava que la meva intervenció tutorial havia generat un debat a les xarxes. Es veu que a la nena li va faltar temps per "posar-me a caldo" via Whatsapp i Twitter, tot identificant-me amb nom i cognoms, com ara està de moda fer amb els docents del país. 

Bé, és obvi que el meu fracàs com a tutor és doble: no només he estat incapaç de gestionar la qüestió de l'etiqueta a classe, sinó que tampoc no devia explicar-me bé quan vam tractar a tutoria la problemàtica del assetjament a les xarxes socials.

Indoctrination

L'escola catalana transforma mainada "normal" en "anormal"?

Com ja he dit en alguna ocasió, faig de professor de llengua anglesa en un institut de secundària i, per absurd que pugui semblar, aquest curs m’he hagut de plantejar molt seriosament alguns continguts de la meva programació didàctica a fi d'evitar el risc d’incórrer en el delicte més freqüent i greu que es pot atribuir a un docent. No, no estic pas parlant d'abusos, maltractament, pederàstia, discriminació racial o de gènere... I ara! Res de tot això! Parlo del famós adoctrinament.

M’explico. Al centre on treballo (en mantindré el nom en secret, no fos que un matí aparegui ple de pintades amenaçadores) el departament de llengües estrangeres va optar per emprar llibres de text de la prestigiosa editorial Britànica Oxford University Press. El mètode en qüestió, anomenat “Mosaic”, es va triar perquè ofereix un gran ventall de materials didàctics que inclouen vídeos, pàgines web, presentacions o aplicacions que faciliten una aproximació significativa a la llengua i al context en què es parla. A més, les unitats estan estructurades al voltant de centres d’interès adequats a l’edat dels estudiants -en el meu cas de segon d’eso- tot reservant espais per a la feina interdisciplinària (CLIL) i per a la cultura en països anglòfons (Around the world).

Va ser en aquest darrer apartat on se’m van encendre tots els llums d’alarma. Cadascuna de les nou unitats en què es divideix el curs aborda la realitat d’un país o territori de parla anglesa. En concret, s’hi parla de l’Índia, Escòcia, Sud-àfrica, les illes Salomó, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, País de Gal·les i Ghana; indrets que, a banda de tenir l'anglès com a llengua oficial o cooficial, comparteixen el fet de ser o haver estat part de l’Imperi Britànic; la qual cosa no havia de suposar, en principi, cap problema. Fins que no vaig llegir alguns fragments com els que ressenyaré tot seguit. He de confessar que, en fer-ho, vaig notar com una suor freda em recorria l’espinada i es començaven a formar al meu cervell ominoses imatges d’una llòbrega cel·la de l’altiplà castellà.

Perquè, creieu-vos-ho o no, les indicacions proporcionades per l’editorial a la guia del professorat, m’incitaven clarament a l’adoctrinament. Jutgeu vosaltres mateixos/es:

ü “(India) remained under British control until 1947, when it became independent after an independence struggle led by Mohandas (Mahatma) Gandhi”.

ü  “South Africa remained a British colony until it gained its independence in 1961”

ü  “The Solomon Islands remained under British rule until their independence in 1978”

ü  “The native inhabitants of New Zealand are the Maori people. The country was colonized by Britain in the eighteenth and nineteenth centruries, but gained full independence in 1947. It is still a member of the British Commonwealth”

ü  “Canada gradually gained full independence during the nineteenth and twentieth centuries. Canada has two official languages, English and French, and prides itself on being ethnically and culturally diverse. The native people of Canada include the Inuit...”

ü  “Wales is one of the countries of the United Kingdom. (...) The Welsh language had almost died out thirty years ago, but has been successfully revived following its introduction into schools.”

ü  “(Ghana) remained a British colony until its independence in 1957”

ü  “Australia has had a completely independent government since 1901, but the British monarch is still the head of state”

ü  “Scotland is one of the countries of the United Kingdom. It was an independent country until 1707”, “In 2014 a referendum was held in Scotland to decide whether it should become an independent country again”

Bufa! Què fort, no? Ara situem-nos als mesos de setembre i octubre de 2017 a Catalunya. Amb quins ànims et poses a programar un curs en què hauràs de fer servir aquest llenguatge sediciós, subversiu i tumultuari? Imagineu-vos que un dia pronunciava a classe les paraules “independence” o “referendum” (que, per tocar els pebrots, es diuen gairebé igual que en català i castellà). I si una família em denunciava per indoctrination? I si un respectable polític decidia que calia difondre la meva fotografia en un Twitter com a escarni públic? A més, els supremacistes, racistes i xenòfobs editors del satànic llibre asseguren que els habitants nadius de Nova Zelanda i Canadà són els Maoris i els Inuit, en comptes de Neozelandesos i Canadencs! OMG!

No puc deixar de constatar la naturalitat amb què els britànics parlen dels processos d’autodeterminació que s’han produït als territoris que són o han estat seus al llarg de la història, fins i tot la més recent. És ben cert que no tots van ser modèlics i que alguns es van dirimir amb vessament de sang; però també és cert que el seu resultat es va assumir sense rancor; i per això molts d’aquests països, lluny de vagar per l’espai sideral, vetats a les institucions internacionals, mantenen estrets llaços amb el propi Regne Unit a través de la Commonwealth.

Bé. Som al mes de maig i el curs ja s’acaba. Potser algú voldrà saber si he tractat tots els continguts de la meva programació o n’he censurat els més "delicats". Per desgràcia, a molts líders polítics, judicials i periodístics d’aquest país no només els semblaria natural que m’hagués plantejat aquest dilema, sinó desitjable, perquè es creuen amb el dret de decidir quines coses no es poden dir, quines realitats cal ocultar, quines idees són il·legals. Jo, modestament, al final he fet el que m’ha dictat la consciència. Com he fet sempre. Ni més, ni menys.