Calor

Educació Física? No: Educació per la Ciutadania

La tornada a les classes ha coincidit, com ve essent habitual, amb una onada de calor sahariana. Quan surto de casa, a quarts de vuit del matí, el termòmetre registra 24ºC, i a les 12 ja s'ha enfilat per sobre dels 30ºC. Això al carrer, perquè dins les aules les temperatures arriben molt més amunt. Però si obres les finestres el brogit del carrer fa impossible la comunicació, encara que intentis fer-te sentir a crits, com un home boig i, si les tanques, ja us podeu imaginar el panorama: trenta adolescents deshidratats i un professor asfixiat intentant concentrar-se enxubats com sardines en un forn crematori de convecció.

Segur que hi haurà qui em titlli d'exagerat, de perapunyetes, de ser molt del "morro fi", però demano -imploro- que es climatitzin bé els centres educatius. Fet i fet, no demano res que no tinguin els clients i dependentes del Corte Inglés, o els malalts i metges de forces centres sanitaris, o els que treballen en despatxos privats i públics... fins i tot, posem per cas, els de les delegacions territorials d'ensenyament.

Ja ho sé que els mals de l'educació del país no venen de la temperatura, però us ben asseguro que si no ens passéssim tres mesos suant com pollastres de granja i dos al caire de la hipotèrmia hauríem posat un primer granet de sorra per solucionar-los. Entenc que ara no és el millor moment per reclamar millores quan no hi ha ni cinc de calaix, però voldria preguntar als nostres caps, i a la societat en general, si també estarien disposats no a regular el termòstat a 25ºC, sinó a apagar l'aire condicionat. Si no és per solidaritat amb els docents, pensin en els seus fills!

Als magistrats del TSJC

Amb el màxim respecte i cordialitat, si Ses Senyories esperen que acati la seva sentència sobre la Immersió Lingüística poden enfilar-se aquí dalt i ballar un "Chotis". Ja n'estan fen un gra massa, home!

"El jovent d'avui dia no sap res"

Aquesta afirmació resumeix, molt “grosso modo” la tesi que un professor universitari defensava a Ràdio 4, el 30 d’agost al matí. Segons ell, els joves que surten de les facultats de periodisme no tenen coneixements del món; per no saber, no saben tan sols escriure, i ho il·lustrava tot posant un seguit d’exemples viscuts en l’exercici de la seva professió.

No és una tesi nova perquè, en realitat, de sempre les generacions més velles l’apliquen en relació a les més joves. Ara bé, si tenim en compte l’exponencial progrés científic i gosaria dir que moral experimentat per la raça humana al llarg dels segles, potser ens hauríem de plantejar què té de certa i què de simple arquetip.

D’una banda, el professor denuciava que els darrers anys els infants han patit un sistema educatiu poc exigent en el qual es passava de curs de forma automàtica, sense esforç, i en això hi estic absolutament d’acord: l’ESO (que, recordem-ho, no se la van inventar els nens) ha estat un error de proporcions siderals. De l’altra, per remarcar el contrast, evocava els temps en què el batxillerat durava set anys i es tancava amb una revàlida que consistia en un Examen d’Estat. Els alumnes d’aleshores estudiaven llatí i grec i se sabien la llista dels reis Gods de memòria. La meva pregunta és: això els feia més intel·ligents?

Potser m’equivoqui i ara en digui una de l’alçada d’un campanar, però em penso que la resposta és rotundament: NO. La gent és avui dia tan intel·ligent com abans, en la mesura que la intel·ligència és la capacitat de l’individu d’adaptar-se a un entorn i no la capacitat d'emmagatzemar dades. Einstein deia que mai no memoritzava cap informació que pogués trobar en un llibre,perquè li semblava un dispendi absurd de neurones.

La impressió que les noves generacions estan formades per legions d’indocumentats rau en el vell error de mesurar-ne els coneixements en relació als nostres. “Ell no sap el que jo sé, ergo és imbècil”. Un silogisme de dubtós rigor científic i, si em permeten, d’un grau extrem d’arrogància.

Què és la intel·ligència, doncs?, hauríem de preguntar-nos abans de prosseguir en futurs capítols. La intel·ligència és una capacitat complexa i multifactorial. De fet, des del 1983 ja no es parla d’intel·ligència, sinó d’intel·ligències múltiples (Howard Gardner, psicòleg nord-americà). Ignorar-ne una o donar excessiva preponderància a una altra, ens farà incórrer en una descompensació que sovint derivarà en catàstrofe educativa.

Si ens prenem la molèstia d’estudiar aquesta teoria ens adonarem de seguida de dues qüestions:

1) és d’un sentit comú abassegador (en aquest punt el típic “savi” de taverna, amb l'escuradents a la boca dirà sorneguer: “no calia ser psicòleg per elaborar aquesta teoria).
2) possiblement tots gaudim d’una o dues d’aquestes intel·ligències, però som força limitats en les altres.

Poso l’enllaç a un senzill però aclaridor document, per si algú vol fer-li un cop d’ull ràpid i plantejar-nos si potser els altres no són tan rucs com ens pensem, ni nosaltres tan intel·ligents.

intel·ligències múltiples

Tenim dos rals per educar els fills?

Com cada setembre, els mitjans es fan ressò de la tornada a l'escola tot tirant de beta d'una sèrie de tòpics que ja hem analitzat en articles anteriors. Avui, però, RAC1 ha aportat una dada si més no original: la comparativa de costos entre les diverses comunitats autònomes. Com era fàcil de predir, la nostra no n'ha sortit gens ben parada. Catalunya, juntament amb la seva nèmesi capitalícia, encapçala el rànquing dels territoris on portar els fills a l'escola surt més car, amb una mitjana d'uns 1018 euros per criatura, davant dels poc més de 600 que costa escolaritzar-los a les comunitats més barates.

A banda de trobar a faltar un major rigor quant a dades (per exemple, a quina etapa educativa fan referència aquestes dades), m'ha sorprès l'anàlisi superficial que se n'ha fet. El redactor/a de la notícia esmenta, cert, que la major part de la despesa se'ns en va en uniforme, matrícula i menjador, però crec que hauria estat de justícia informativa afegir que els dos primers conceptes són els que diferencien la xarxa privada de la pública. És a dir, i parlant en plata, a Catalunya no costa més escolaritzar els fills perquè els professors guanyen massa o els centres públics disposen d'infraestructures faraòniques, sinó perquè les polítiques educatives han fet el possible per afavorir les escoles-negoci les quals, lògicament, et cobren un ull de la cara pels seus exclusius serveis.

Què proposen, senyors de "la Privada de Catalunya" (em referixo al grup Godó)? Dignificar l'ensenyament universal públic i gratuït o fer-li pagar els neulers de la crisi. Perquè m'imagino que de retallar prevendes i beneficis a les escoles privades no en podríem pas parlar, oi?

Les millors notes de selectivitat són de la privada

el conseller "Mascu" durant l'acte

Fa pocs dies s'ha celebrat l'acte en el qual es reconeix aquells alumnes que han obtingut més d'un 9 de mitjana a les proves de selectivitat, nois i noies amb una intel·ligència, una maduresa i una capacitat de treball que els ha permès assolir allò que tan de moda s'està posant, almenys en els discursos: L'EXCEL·LÈNCIA. Enguany n'hi ha haguts 190!

Crec que és de justícia que se'ls reconegui el mèrit, i que se'ls encoratgi a seguir treballant, ja que són motors potencials en el desenvolupament futur del país. A banda dels resultats, cal donar valor al procés, a la constància, a la humilitat, al saber que encara et falta molt per saber.

Els mitjans se n'han fet ressò però, com ja ve essent habitual, aquests posen l'accent diacrític en allò que els interessa diferenciar, ja se sap que no és el mateix fer les coses bé que comportar-se com un be (o sia, com un "borrego"). Els bens que s'encarreguen de belar la doctrina neolliberal (fonamentalment tot allò que penja del senyor Conde de Godó: La Vanguardia, RAC1), han destacat el titular: "112 de los 190 mejores alumnos de selectividad proceden de la escuela privada". Com volguent dir... que bona que és la privada. Collons, i tant que n'és de bona! Sobretot d'ençà que les polítiques de dretes han desmantellat la Pública i els han facilitat la selecció de l'alumnat i els ha eximit de la responsabilitat d'educar tothom per igual.

Recomano als borregos del Conde la lectura de l'informe del síndic de greuges sobre la segregació escolar a Catalunya. Es tracta d'un informe del 2008 però, d'ençà i gràcies a la hipocresia dels polítics i dels que els votem, aquesta segregació no ha fet més que empitjorar.

Menys manipulació i menys fundacions Bofills. A tots plegats els hauria de caure la cara de vergonya... però no crec que això passi perquè em temo que els de dretes ja fa temps que l'han perduda.

La setmana de juliol - despatxos (quasi) buits

suposant que tinguéssim sales de reunió,la imatge seria més o menys aquesta

Aquest curs, arran de l'experiment maragallià de la setmana blanca, s'ha inaugurat el sa costum de treballar al centre la primera setmana de juliol (sí, sense alumnes també hi ha feina a fer). La idea en sí és bona, penso, perquè ateses les presses amb què s'ha de començar al setembre, disposar d'un temps és fonamental (no només per a la preparació i organització del proper curs, sinó per a l'avaluació de l'anterior i per a la presa de decisions de canvi si s'escau).

Però, com no podia ser d'altra manera, em toca posar-hi aigua al vi. Insisteixo que la idea és bona, molt bona, però resulta que aquest any les plantilles s'han vist molt modificades, a causa dels concursos de trasllats, les oposicions i l'habitual ball de nomenaments de professorat interí. En conseqüència, aquesta setmana de preparació no hi havia als centres la meitat del professorat, sia perquè en el cas dels trasllats alguns equips directius van donar consigna de quedar-se als que tenien nova destinació (!!!!), sia perquè hi havia molt de personal perdut en els llimbs de l'expectativa de destinació, sia perquè molta gent no sabrà on dimoni treballa fins a finals de juliol si té sort o fins al mateix setembre.

Com a cap del departament de llengües del meu centre, m'ha tocat reunir-me, i prendre decisions, amb deu persones, de les quals dues es jubilaven el dia 7 de juliol, quatre canviaven de destinació i tres estaven pendents que se'ls confirmés la plaça. I tot plegat per prendre decisions organitzatives de cara al curs vinent!

Ja ho sé que els mestres som burros de mena, però me'n conec alguns que encara ens guanyen per mà.

Oposicions 2011 - resultats

Avui s'han publicat les notes finals del procés d'avaluació de les oposicions, i s'ha obert el termini de presentació de reclamacions. Malgrat que aquestes havien de fer referència només a aspectes administratius formals, la totalitat de les alegacions presentades avui al nostre tribunal feien referència -com d'altra banda és comprensible- a les qualificacions. Sigui com sigui, els candidats s'han personat a la seu del tribunal, i han omplert els formularis corresponents amb l'esperança que els expliquem perquè han suspès o perquè la seva nota no és la que s'esperaven.

Entenc la seva necessitat de saber en què s'han equivocat, i fins i tot de saber en què ens hem equivocat nosaltres, però em temo que aquests són dubtes que no els podrem aclarir; almenys mentre el procés estigui articulat com ho està ara. Pel que fa a aquest, em quedo amb molts dubtes (dubtes que ja he expressat en ocasions anteriors i que em generen inquietud i dolor), però d'altra banda, en relació a la tasca duta a terme pel nostre tribunal, tinc la certesa d'haver actuat amb la màxima honestedat, conscient del que hi havia en joc, amb esperit positiu i amb rigor a l'hora d'aplicar els barems i condicions que ens han estat donats.

El resultat ens deixa com el segon tribunal més dur (en números absoluts de suspensos, perquè percentualment estem tots força igualats) i les xarxes socials van plenes de fòrums que ens deixen com se sol dir a parir. Em sap greu. Em sap greu d'una banda perquè les oposicions s'han dissenyat intentant acontentar tothom (sindicats, interins, candidats sense experiència...),i ja se sap que quan es pretén acontentar tothom s'aconsegueix generalment el contrari. I també em sap greu perquè tinc la sensació que, un cop més, l'adminsitració llença els seus treballadors als peus dels caballs.

No es tracta de si un tribunal t'ha posat un 8,0222 i un altre t'hauria puntuat amb un 8,1341, no es tracta si uns eren més estrictes o laxos que els altres... la qüestió és que és absolutament impossible harmonitzar uns criteris de puntuació baremats fins a la mil·lèssima de punt a partir d'aspectes tan eteris com ara: "correcció lingüística, creativitat i innovació, capacitat comunicativa..."

Només estic segur d'una cosa: els companys del tribunal hem esmerçat molts dies i moltes hores escoltant i llegint, analitzant, contrastant i discutint (a vegades apassionadament) fins arribar a posar una nota per a cada apartat a partir de la mitjana de cinc qualificacions individuals, de les quals s'eliminen aquelles que divergeixen més enllà de tres punts. Malgrat les precaucions i l'esforç se'ns haurà passat quelcom per alt, sens dubte, i val a dir que alguns candidats no ens ho han posat fàcil (com passa amb aquells futbolistes murris que simulen un penalti) tot intentant fer passar bou per bèstia grossa... Hem vist programacions copiades unes de les altres, o literalment descarregades d'internet, o persones que llegien el guió en comptes d'exposar, o altres que afegien de memòria al seu tema coses que no hi havien escrit... En l'era de la tecnologia és cada cop més difícil jutjar l'autenticitat, detectar el plagi...

De tot plegat me'n duré un regust agredolç. D'una banda el neguit d'haver hagut de participar en un procés selectiu (i per tant també eliminatori) injust per definició i, de l'altre, el plaer d'haver treballat molt intensament en un equip responsable, amb bons professionals i persones que, si serveix de res, ni ens hem "forrat" ni ens ho hem passat particularment bé havent de prendre aquestes decisions .