El preu de ser els primers

El documental emès per TV3 sobre el sistema educatiu a Corea del Sud em va deixar, i suposo que no dec ser l'únic, amoïnat, En aquest cas, emmirallar-nos amb els primers ens enfronta amb un dilema antic: disciplina o llibertat?

Sens dubte, calculadora en mà, la disciplina comporta un increment immediat i uniforme de la productivitat, per això s'ha utilitzat històricament sempre que ha calgut treballar ràpid en obres faraòniques a major glòria dels governants, o enviar soldats a morir al front. Si mesurem el progrés en funció dels resultats, és clar que el sudcoreà és el model a seguir: uniformem la mainada, posem-la en fila índia (i "firmes"), fotem-los una pallissa cada cop que s'equivoquin i privem-los de dormir. Sens dubte endurirem el seu físic i els forjarem un caràcter competitiu i segurament guanyador. De sempre, però ara potser més que mai, cal guanyar. Es parla molt dels valors de l'esforç, de la constància, de llevar-nos ben d'hora (però ben d'hora, ben d'hora)... Anar vius de bon matí ens farà guanyadors... o, si no ens en sortim, uns fracassats de merda.

La pressió que viu la mainada d'alguns països de l'extrem orient ha engendrat monstres. Són els millors en matemàtiques, però de tant en tant la seva economia també fot un pet i s'ensorra (crisi Japonesa de la dècada dels 90); són molt respectuosos però quan menys t'ho esperes tenen un estirabot i t'esbudellen amb una katana i se't mengen a bocins; i són autoexigents, però quan fracassen o passen vergonya ho solucionen tot esbudellant-se ells mateixos amb la katana d'abans...

I quina és l'alternativa? El nostre sistema, amb un alt índex de fracàs i abandonament? Com sempre, ens enfrontem amb la maleïda llei del pèndol: o ens passem de permissius o de repressors. Fa tres dècades, quan jo era a l'escola, els mestres t'atonyinaven amb la mà plana si gosaves estossegar a classe. Fa dues dècades, quan va arribar la reforma, si gosaves estossegar a classe eren els alumnes que t'atonyinaven a tu. Ara els de la dreta pretenen arreglar-ho desenterrant novament la vara de canejar. Cada cop que canviem de govern arriba un il·luminat/ada que ho vol arreglar tot en quatre dies i per pebrots. I així anirem fent, pels segles dels segles, amén.

Hi ha, és clar, el model nòrdic, l'escola finlandesa. Allà el respecte i l'interès per l'estudi no s'aconsegueixen gràcies a la coacció. La fórmula és elemental: un bon procés de formació i selecció del professorat, un sistema educatiu estable i respectat pels ciutadans... i pocs alumnes per classe. Però això demana un esforç per al qual no veig preparat el país: cal creure's de veritat que l'educació és crucial i, un cop ens ho haguem cregut, invertir-hi molts diners. Deixar de ser els més rucs de la classe té un preu.

"Veinte años no es nada..."

diu el tango. Ni, pel qua fa al cas que m'ocupa, quaranta o setanta.

Abans d'ahir, mentre buscava a YouTube algun vídeo que pugués didactitzar per il·lustrar els meus estimats alumnes de 3r d'ESO en l'ús del passat imperfecte en llengua anglesa, em vaig topar amb aquesta pel·lícula de la factoria Disney, de 1952, titulada: "Teachers are people", és a dir: "Els mestres són persones".

Sembla extrany que, setanta anys després, encara calgui recordar aquest fet, tant als alumnes com a la societat en general. Cert que tothom té més o menys clar que som, nominalment almenys, "autoritat pública", i que això hauria d'inspirar un cert respecte però, francament, jo m'acontentaria amb que em tractessin com a persona.

Si teniu sis minuts i divuit segons per mirar-vos el vídeo, us el recomano. Hi trobarem un munt de paral·lelismes amb el món de l'educació d'avui dia:

uns alumnes desmotivats

un mestre sòmines de qui tothom se'n fot

una classe ingovernable

un pare agressiu i inculpador

Bé, no us dic res més. Espero que us faci gràcia (als meus alumnes els ha agradat moltíssim i, a més, han fet amb gran entusiasme la fitxa que els havia preparat)

Fer-se la barba d'or amb diners públics

Publica la premsa que el periodista Manuel Fuentes demana 900.000 euros per renovar al capdavant del programa estrella de "Catalunya Ràdio", una de les emissores públiques del país. No està gens malament, per ser un sou de funcionari. Estic segur que per a algú sense problemes d'autoestima com el senyor Fuentes, la quantitat quasi milionària que pretén cobrar a costa dels impostos de la resta de catalanets li deu semblar raonable. Al cap i a la fi, ell és un "megacrack" de la comunicació, un "self-made man", el "puto boss" i s'ho mereix. I tant que sí... amb un parell!

El que no entenc és que el senyor Fuentes estigui tan amoïnat per la precarietat de la hisenda nacional i en culpi el sou dels funcionaris, aquestes sangoneres grises, mediocres, que li roben als seus conciutadans quantitats astronòmiques d'entre 1000 i 2000 euros mensuals per apagar focs, empaitar criminals o educar el jovent. No ho entenc perquè el senyor Fuentes està demanant cobrar NOMÉS 2465 euros AL DIA!!! per sortir per les ones com un flagell de la vagància i el malbaratament de cabals públics. Però recordem que ell és un pàio pencaire que quan acaba a la ràdio se'n va a una televisió privada a fer unes hores extres més. És clar que , a diferència de nosaltres, ell no està subjecte a cap llei d'incompatibilitats i pot anar fent caixa.

No seré jo qui jutgi la seva vàlua professional, malgrat que vostè es passa el dia jutjant la dels altres. Només exigeixo als responsables del meu govern que els meus impostos no financiin algú que es passa el dia assenyalant la palla a l'ull dels altres, però és incapaç de veure que al seu hi té una viga de de nou-centes tones. El que vindrien a ser, en kilos, 900.000.

CLAPAR

"Com puc suposar un problema de disciplina? Normalment estic clapant"


Vuit del matí de qualsevol dia de la setmana. Aula d’ESO, (o de batxillerat, tant se val). Sona el timbre i hi ha aproximadament la meitat de la parròquia asseguda al seu pupitre. Uns quants comenten la feina que els espera, o el programa televisiu de la vigília, uns altres remenen els papers de la classe o acaben de fer els deures a corre-cuita. Mentrestant, jo organitzo el meu material sobre la taula, connecto el portàtil al sistema de projecció i faig temps mentre arriben els ressagats. Al cap de cinc minuts es tanquen portes i es passa llista: falten mitja dotzena d’alumnes. D’aquests, dos o tres arribaran més tard, amb cara de son o amb cara d’haver-s’ho pres amb molta calma; els altres vindran a segona o a tercera hora, o ja no vindran. El motiu? O estan malalts o s’han quedat a casa clapant. El jovent d’avui dia va curt de son, això ho sap tothom. I tothom sap perquè. Però no hi farem pas res, oi?

L’adolescència, diuen psicòlegs i neuròlegs, comporta una formidable revolució neuronal que trastoca els processos mentals dels individus i provoca canvis ens els seus bioritmes i en els cicles de son i vigíla. A l’adolescent li costa adormir-se i, per tant, llevar-se al matí. Convindria, diuen els especialistes, que comencessin les seves classes més tard (a les 9 o a les 10), però aquest és un tema que m’abstindré de tocar perquè sóc conscient que és molt espinós (ja saben: “què cony volen que faci amb el meu fill si jo començo a treballar a les set del matí”, i patatim, i patatam...). Partirem, doncs, de la base que l’alumne ha de començar les seves classes a les vuit del matí, tingui o no son.

Amb aquesta premisa, haurem d’assumir que els nostres fills i filles dormin molt menys del que el seu cos i, sobretot el seu cervell, necessiten. El nostre, senyors, és un país que ha donat grans treballadors, però més formidables ganduls; un país on es té molta son però es dorm poc perquè fins i tot aixecar-se del sofà per anar al llit fa mandra. Avui dia, pocs adults acluquen els ulls abans de la una de la matinada (després d’haver-se empassat el Sálvame, o la Noria, o ves a saber què). I igual com els adults, els adolescents dormen, i per tant també produeixen, per sota del desitjable. La gran majoria tenen ordinadors i televisió a l’habitació, on es tanquen havent sopat per no sortir-ne, amb sort, fins l’endemà al matí (i als pares ja els està bé, és clar, perquè quan estan tancats els deixen tranquils). En conseqüència, ningú no sap realment a quina hora es posen a dormir ni què fan durant aquestes llargues matinades de vigília: veure programes escombraria, xatejar, entrar al messenger, al facebook, al tweeter, etc.

Dit així, a algú potser li farà gràcia: Adolescents d’aspecte “Crepúsculo”, que tenen una emocionant cibervida nocturna i que es passen el dia clapant sobre els pupitres de l’institut. Però les conseqüències són tan serioses com terribles. I no parlo precisament de resultats acadèmics, que també, sinó de l’impacte que la manca de son prodeueix en el seu desenvolupament cerebral. Durant la son l’activitat sinàptica es dispara; contra el que podria semblar el cervell no entra en standby, sinó que es regenera, creix, s’enriqueix, adoba el terreny per sobreviure l’endemà tot l’allau d’estímuls que haurà d’entomar i gestionar. La manca de son continuada condueix a la degradació del nostre cervell: les idees s’embussen, la nostra percepció de la realitat s’altera, i mica a mica ens convertim en zombies irascibles i empanats, en autèntics energúmens mancats d’inciativa i criteri. I, com a malalts mentals que esdevenim, som incapaços de reconèixer que hem traspassat la línia que separa un cervell saludable d’un que no ho és.

De la pissarra estant contemplo l’aula. Hi ha alumnes desperts, riallers, persones actives i positives amb un futur brillant, amb oportunitats que els esperen i que ells podran aprofitar perquè seran vius per empaitar-les al vòl. Barrejats amb aquests, n’hi ha que clapen. No em molesten, ni m’ofenen, em produeixen només una gran pena: a ells la vida els passarà, amb sort, com un somni. I si la sort no els acompanya serà, senzillament, un malson.

Els pebrots i el valor

Arriba un dia que t'acostumes a tot. De la mateixa manera com els mestres ens hem anat adaptant a la minva del nivell cultural del país, els ciutadans en general hem acabat acceptant que la política es convertís en un sainet, en una autèntica "astracanada".

Tenim un president que no ha treballat en sa vida de res destacable que no sigui fer de polític, una vicepresidenta que menteix sense rubor sobre el seu currículum i, ara, un conseller d'economia que "s'oblida" d'avisar a milers de treballadors del minúscul detall que aquest mes l'empresa els restarà entre 200 i 800 euros de la nòmina! Això, senyores i senyors, és el govern dels millors.

Que no, senyor Mas Colell, que no... que no li discuteixo si tenen o no tenen els diners, o si la culpa és de Madrit, o si avançar aquesta retenció sobre un sou no percebut era l'única solució possible als problemes del país... Vostè faci el que cregui que ha de fer. L'avala el vot de la majoria i cobra un bon sou per fer-ho. El que m'indigna és que, novament, menysprein els treballadors públics d'una forma tan desinhibida.

Li explico el que una persona valenta hauria fet: només calia que dos o tres dies abans d'abonar la part de nòmina que ens podien pagar, vostè sortís als mitjans i avisés que durien a terme aquesta mesura excepcional. M'hauria emprenyat, és clar que sí, però li hauria respectat la valentia. Ara no puc respectar-lo. Amb les seves mentides de mal pagador ens ha demostrat que vostès tenen uns pebrots de la mida de síndries, però els falta valor.

"Difamar és fàcil", curs accelerat.

Ahir a la nit, el moderador/atiador de la tertúlia d'actualitat que té lloc al programa "La Nit a RAC1" , el senyor Xevi Freixes, va proferir l'afirmació següent, en referència a la polèmica dels dies festius: "Moltes escoles de Catalunya han aprofitat per fer una setmana blanca encoberta". Cap dels seus contertulians no li va portar la contrària ni el va matisar, perquè són gent "independent i que es mulla". Jo sí que ho faré, tot recordant-li unes lliçons que bé li devien donar a primer curs de periodisme:

Un bon professional ha de citar les fonts, cosa que vostè no va fer en cap moment, tot limitant-se a "tocar d'oïda", com si fos en una tertúlia de taverna en comptes de davant dels micròfons d'una emissora radiofònica.

Un bon professional ha de donar dades concretes i contrastades, mentre que vostè es va limitar a formular vaguetats del tipus "moltes escoles", "algunes escoles", etc. Quan s'informa, senyor meu, s'ha de dir: "Un número X d'escoles, que suposen un Y% de les del país han pres una decisió Z". On "X", "Y" i "Z", ja em deu entendre, són les incògnites que vostè s'hauria d'haver preocupat d'investigar abans de posar-se a despotricar indiscriminadament.

Un bon professional informa i no fa judicis d'intencions. Quan vostè afirmava, en repetides ocasions, que hi havia hagut la voluntat de fer una setmana blanca encoberta, estava acusant les escoles i els mestres d'actuar amb nocturnitat i mala fe.

Pel que fa a aquesta darrera acusació, li explicaré que el calendari de les escoles públiques és aprovat pel consell escolar de cada centre, on participen representants de les famílies i de l'administració, en consens amb la decisió presa, com a mínim, a nivell municipal. A més, aquesta decisió es pren i es publica el mes de setembre, de manera que les famílies disposen de gairebé tres mesos per organitzar-se, o per queixar-se si s'escau.

En relació a l'afectació entre les famílies, li donaré una dada concreta i contrastada: a l'escola on va el meu fill (igual com a l'institut on treballo jo) han fet festa el dilluns, i nens i mestres han anat a classe el dimecres i el divendres (no discturiem aquí els dies 6 i 8, que són de caràcter general). I a la classe del meu fill, concretament, les famílies estaven tan ben informades que tres d'elles es van organitzar viatges familiars des del divendres 2 de desembre fins al diumenge 11, avantposant els legítims interessos personals a l'escolarització dels seus fills.

Per resumir, benvolgut senyor Freixes. Si jo tingués un altaveu mediàtic tan potent com el seu i la mateixa manca de rigor professional, afirmaria amb total impunitat que "els periodistes de la seva cadena difamen" i afegiria, entrant ja en els judicis d'intencions, que "treballen de forma encoberta al servei d'obscurs interessos privatitzadors". Qui sap, potser em nominen per a un "Ondas" i tot!

Impuls de la lectura

"La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, vol que els alumnes de primària llegeixin com a mínim 25 llibres l'any, i els de secundària, 30. Per fer-ho, recomana afegir als 30 minuts de lectura diària obligatòria a les escoles de primària, entre 10 i 20 minuts més de lectura a casa, i que els mestres tutors facin un seguiment periòdic dels hàbits de lectura dels seus alumnes".

Ara, 1/12/2011

La benvolguda consellera d'ensenyament ens proposa un pla de xoc per acabar amb el poc interès que els nostres adolescents mostren per la lectura, i per fer-ho es marca els mínims anuals obligatoris ressenyats anteriorment. En una entrevista a la SER, la molt estimable senyora Rigau compara l'hàbit lector amb la higiene buco-dental i diu que llegir hauria d'esdevenir un gest quotidià com el de rentar-se les dents. Puc compartir, amb matissos, els objectius: seria desitjable que la població, no només la que està en edat escolar, millorés els hàbits lectors (i de passada els altres). El que no comparteixo són els mitjans i aquest to paternalista que comença a ser marca de la casa del govern. Ja fa massa anys que els meus pares em van deixar de renyar perquè ara ho facin uns perfectes desconeguts.

D'antuvi, qualsevol professional que tingui uns mínims coneixements en pedagogia sap que cal desterrar el terme "obligar" del lèxic escolar, i subtituir-lo per "convèncer". Si pretenem obligar un infant o un adolescent a llegir, és que no hem entès res ja que, aplicant el principi físic de l'acció-reacció, no farem més que nodrir un futur "anti-lector". Em desconcerta que un govern "lliberal" es proposi regularitzar per llei un dret íntim com és el de la lectura.

Si em perment estirar el fil del seu propi símil, vostè pretén que els metges de capçalera ens obliguin a rentar-nos les dents i que, si no ho fem, el senyor Puig ens envii els anti avalots al menjador de casa (espero que, si ho fa, no portin una llista de dentifricis obligatoris)

Quina solució plantejo jo? Ai, benvolguda senyora, jo sóc només un pobre mestre, i he descobert que com més gran em faig, cada cop tinc menys repostes i en canvi més preguntes. I una d'aquestes preguntes és: "de debò cal llegir tant?" No seré jo qui negui que llegir ha estructurat el raonament de la humanitat des que es va inventar l'escriptura, però es tracta d'un raonament linial, seqüencial, apte per a un determinat grau de complexitats discursives. Aquest mateix raonament, té vigència avui dia? En tindrà quan els infants esdevinguin adults? No ens estem obcecant amb la pressumpció que allò que a nosaltres ens ha funcionat (més o menys), seguirà funcionant d'aquí a cinquanta anys?

Com que el tema dóna per a molt, i una entrada de bloc no dóna per a gaire (la literatura digital no és el mateix que la impresa), em guardo alguns arguments al disc dur de l'ordinador per a una propera entrada. Es tracta de la xerrada de Sant Jordi que vaig fer el curs passat al meu institut, i fa referència, en part, al llibre que il·lustra aquest article i que aporta unes interessants reflexions sobre el fet de llegir.