L'home sentimental

29/11/2017. Fa un mes i mig que els Jordis són a presó.

L'home matina. Si hagués pogut triar s'hauria quedat una hora més a l'escalf de la flassada, fent el ronso al costat de la seva dona, però avui li toca llevar-se d'hora per treure el gos a passejar. És un animal pelut, petit com una rata, i no li cau gaire bé. De fet, els animals mai no li han agradat gens, i va acceptar comprar aquest només perquè les seves filles petites, de nou i set anys, van insistir fins convèncer-lo. Són el seu taló d'Aquil·les, aquestes dues nenes. Si s'ho proposen, poden aconseguir d'ell el que volen.

Quan passa davant del seu dormitori, mira a dins a través de la porta ajustada i nota com se li eixampla el pit: són les criatures més bones i dolces del món, i per tal de fer-les felices està disposat a qualsevol sacrifici. De bon grat entraria a fer-los un petó, però s'hi repensa. Dormen tan tranquil·les que li fa por despertar-les. Quan arriba a la cuina s'adona que ja se li ha passat el mal humor. Es pren una tassa de cafè amb llet ben calenta assegut en un tamboret, tot escoltant les notícies. Altre cop parlen del procés. Nota com la rata peluda se li refrega contra els turmells per manar-li la pressa i és just a temps de reprimir-se d'etzibar-li una puntada de peu. Quina culpa hi té, pobra bèstia? En comptes, s'acaba la beguda d'un glop i es posa pesadament en marxa.

Malgrat que les temperatures diürnes encara són inusualment altes per l'època, de bon matí ja corre un aire gebrador, traïdor... El novembre és època de constipats i grips, es recorda mentre s'encasta la gorra de felpa i s'embolica el coll amb la bufanda de llana que les nenes li van regalar el Nadal passat. Ben abrigat, amb el minúscul ca buscant escalf arrambat contra les seves cames, l'home surt de casa. Des del seu barri, a la falda de la muntanya, veu sortir el sol sobre la ratlla tènue de l'horitzó: un rovell d'ou que tenyeix de taronja les façanes i que amb prou feina li escalfa una mica el cap del nas. Camina tranquil, en pau amb sí mateix, gaudint del silenci que preludia el garbuix de cotxes i autobusos que aviat ompliran el carrer.

La vida és a punt de posar-se en marxa. Qui tingui feina, anirà a treballar; i la mainada anirà a escola com un estol d'aus esvalotades... S'atura davant l'escola del barri, l'escola on estudien les seves dues filletes. D'aquí a dues hores hi començaran les classes... D'aquí a no gaires anys hi hauran acabat la primària i ja aniran a l'institut, que és un centenar de metres més amunt; i més tard faran carrera a la universitat... Té tantes esperances dipositades en elles! Totes dues són estudiants excel·lents, aplicades, treballadores... Quan se'n vol adonar, una llàgrima d'emoció ja li regalima galta avall i ell s'afanya a eixugar-se-la amb la màniga. I en treure la mà de la butxaca, es troba amb el retolador que ja no recordava haver-hi posat la nit abans.

Fa una setmana va tenir un pensament dels que se li ocorren, molt de tant en tant, com una epifania mística on es substancien aquella amargor interna que no sap a què atribuir, aquella ràbia formidable que el tenalla, aquella buidor paorosa... Malgrat l'amargor, la ràbia, la por, l'home somriu mentre branda l'estri de guixar i estampa sobre la placa del centre escolar, amb tan bona cal·ligrafia com és capaç de produir, la pintada que ha estat rumiant nit rere nit des d'aquell dia. Quan acaba d'escriure'l, recula unes passes per contemplar l'efecte de la seva obra. Un dubte fugaç sobre el que ha fet li emboira el pensament, però s'esvaeix de seguida. La frase és massa contundent, massa enginyosa, massa patriota per no ser escrita, just allà on l'ha escrita: a cinquanta metres de la casa on vivia fins fa uns mesos un dels activistes empresonats; la casa on ara viuen, privats d'ell, la seva dona i els seus fills.

Posa la tapa al retolador i busca el gos amb la mirada. La bestiola està fent de ventre a redós d'un pal de telèfons que hi ha plantat al bell mig de la vorera. El crida amb un xiulet. De l'ensurt, el gos fa un salt i se li estronca el cagarro a mig caure però, caminant una mica garrell, respon obedient a la crida del seu amo, que ja ha girat cua i fa cap a casa amb les mans novament a la butxaca, amb l'amargor, la ràbia, la por una mica apaivagades per la pintada. Quan arribi a casa despertarà la seva dona i les seves filles; les abraçarà, els farà petons, i pensarà com n'és de feliç de poder gaudir de la seva presència cada dia, al costat seu.      

L’exhibicionista indecent

Després d'un temps d'inactivitat, reprenc les publicacions amb una sèrie de retrats breus de personatges que, malgrat pertànyer al reialme de la ficció, poden servar alguna semblança, en cap cas intencionada, amb la realitat. Realitat i ficció, ja se sap, s'alimenten l'una a l'altra.

L’exhibicionista indecent - un conte no apte per a criatures

Semblava amor, però era només vici

Temps era temps, un jove empleat de banca va decidir que estava cansat de la seva existència ensopida. Tenia somnis de grandesa, ell. Deia que volia ser algú a la vida. Havia entrat en política, però com que al partit on militava ho tenia magre per progressar,  va fundar-ne un de nou. Era allò que ara se’n diu un “emprenedor”.

L’aspirant a polític sabia que, per aconseguir guanyar notorietat, calia que la seva primera aparició pública fos impactant, de manera que es va encarregar un pòster electoral on se’l veia despullat de pèl a pèl, com un innocent conillet. La nuesa, va pensar, seria una potent declaració d’intencions que deixaria a les clares que no tenia res a amagar... Però, si feu memòria, recordareu que el nu no era integral, sinó que en aquell primer pòster el jove polític es va cuidar prou bé de tapar-se les vergonyes amb les mans. Unes vergonyes que encara trigaríem un temps a conèixer.

¿I com eren aquestes vergonyes, ara que les hem pogudes veure? Doncs eren grans, enormes, elefantiàsiques. De fet, costa decidir per on començar perquè entre les cuixes, allà on els mascles massa sovint perdem la capacitat de raciocini, aquest jove d’aspecte innocent hi amagava una ambició sense límits, un ressentiment agre, un odi visceral envers la gent de la terra on va néixer. Sota les seves mans pudorosament creuades, l’angelet hi ocultava la mentida, la megalomania, la traïdoria i el menyspreu per una convivència que altres havíem preservat a les escoles quan ell encara anava a la classe dels caganius.

En efecte, aquest era el programa ocult del seu nou partit: la desestabilització deliberada, basada en atiar la zitzània ètnica amb falsedats sobre el sistema educatiu que li havia permès, a ell també, estudiar en llibertat i aprendre tants idiomes com va voler. Sense que ningú, almenys a l’escola, l’adoctrinés.

Mares i pares. L’asèptic jove barbamec que en els seus inicis es tapava les vergonyes amb les mans ha resultat no ser res més que un vulgar, indecent exhibicionista de cantonada. Vigileu els vostres fills i filles perquè, ara que ja es creu algú i, sobretot, se sap impune, passarà de l'assetjament als tocaments.  

El Programa Cervantes

la senyora Montserrat jurant obediència als amos

Diu la ministra d’afers socials, Dolors Montserrat, que s’ha d’oferir al jovent patri la possibilitat de conèixer la diversitat cultural i lingüística d’Espanya, la qual cosa, de passada, ajudarà a cohesionar el país. L’eina per assolir aquests lloables objectius serà un programa de mobilitat per a estudiants de secundària (semblant a l’actual Erasmus europeu) que s’anomenarà Cervantes.

Amb tot el respecte que es mereix aquest gran autor, la tria del seu nom per a les futures beques d’intercanvi suposa una veritable declaració d’intencions, no en va coincideix amb el de l'organisme de difusió internacional del seu idioma, l'instituto Cervantes. Justament per aquest motiu, jo no proposaria pas mai que les anomenin “Llull” (a més, entenc que molts s’hi podrien deixar la glotis intentant pronunciar-lo), però agrairia un nom que no fos tan clarament connotat lingüísticament. Tenint en compte que l’educació abasta molts altres camps més enllà de la llengua, potser un nom relacionat amb la pedagogia, com ara Ferrer Guàrdia, seria més encertat.

Però el Partit Popular no mou mai fitxa innocentment. Per a ells Cervantes, a diferència de Llull, és patrimoni de tots perquè escrivia en castellà -o en espanyol com els agrada dir a ells- i aquest és l’idioma de tots, l’idioma que ens cohesiona. La resta d’idiomes que es parlen al territori de l’estat són anomalies, singularitats que toleren amb el nas tapat, però que en cap cas els serveixen per definir la “nación más antigua del mundo”. Si fessin massa concessions a les altres cultures, pensen, aquestes acabarien disgregant-la.

I Déu nos en guard que això passés! Hem de cohesionar-nos, homogeneïtzar-nos o, dit d’una altra manera, assimilar-nos, diluir-nos, desaparèixer... deixar de tocar els collons, parlant en plata. I una bona estratègia és enviar centenars de nois i noies catalanoparlants a aprendre castellà per les espanyes –que a Catalunya, igual com passa amb l’anglès, s’ensenya fatal-; i enviar també centenars de nois i noies castellanoparlants a Catalunya, perquè així augmenti el número de famílies que presenten demandes als tribunals exigint que se’ls facin les classes en el seu idioma –es veu que aquí, tot i els esforços de Ciudadanos, encara no hi ha prou denúncies.

Malgrat que l’ensenyament és competència de les comunitats autònomes, diferents governs espanyols han impugnat i retallat lleis catalanes; han imposat modificacions curriculars; han modificat la distribució horària; gairebé han aconseguit introduir una revàlida unificadora; han atiat un conflicte lingüístic inexistent i, ara, ens envien els Regulars. Res, doncs, senyora Dolors, “fent amics”, oi?

Sortim mica a mica de la mediocritat educativa

Premis Pisa. A l'edició d'enguany, el sistema educatiu català ha registrat una millora global que el situa en la franja mitja-alta del rànquing europeu, per sobre de l'estat espanyol, l'OCDE i la unió europea. Malgrat que els resultats en comprensió lectora han baixat dels 501 punts de 2015 als 500, la irrupció de les competències en ciències i matemàtiques ha compensat amb escreix els del conjunt de les disciplines del saber.

La consellera d'ensenyament, Meritxell Ruiz, es mostra  moderadament satisfeta per aquests resultats i els atribueix al model educatiu implantat a Catalunya fa nou anys, el qual hauria donat estabilitat al sistema i hauria impulsat projectes de millora als centres. Voldria felicitar la consellera pel mèrit que els polítics com ella deuen tenir en aquest canvi de tendència. Al Cèsar el que és del Cèsar.

També li voldria demanar que no s'oblidés de tenir unes paraules de reconeixement per la tasca de milers de docents que, durant aquests anys, hem entrat cada dia a l'aula i que, potser, també hi tenim alguna cosa a veure. Ja sé que li costa però, ara que anem forts en matemàtiques, em sembla que seria de justícia aplicar la propietat commutativa, segons la qual els docents hauríem de ser tan responsables dels èxits d'ara como ho érem dels fracassos d'abans.

La "República Independent de Casa Meva" aboleix els deures

menys deures, més sopars en família

Darrerament s'ha obert al país un altre debat relatiu a l'escola: "La mainada ha de fer deures a casa?"

No es tracta de res nou. Fa dècades que molts docents ens mostrem partidaris de deslliurar l'alumnat d'aquesta càrrega extra, que els obliga a perllongar la seva jornada una o dues hores. Els meus fills van anar a una escola de primària pública on no van fer pràcticament mai deures, i van obtenir uns bons resultats a les proves de competències bàsiques de sisè. Així doncs, si, com sembla, fer deures no suposa cap benefici acadèmic, com és que encara se'n posen?

D'una banda podríem suposar que el professorat, en una demostració de sadisme i mala fe sense parangó, gaudim importunant els nois i noies amb aquesta tortura gratuïta. Possible, però poc probable. De l'altra banda, curiosament, hi ha moltes famílies que quan els seus fills els diuen que no tenen deures, els pregunten sorpreses: "I què diantre hi feu vosaltres, a l'escola?" De fet, he conegut moltes famílies que porten els seus fills a determinats centres concertats i privats precisament perquè els posen deures. Treballar molt s'associa a rigor acadèmic.

La percepció que serem millors en qualsevol feina en funció del nombre d'hores que hi dediquem està molt arrelada al nostre país. Som un país de "presencialistes", de personatges que es passen dotze o tretze hores fora de casa, i que tornen amb la tranquil·litat d'haver treballat molt, sense plantejar-se si han estat productius o si ho podrien haver enllestit tot plegat en menys temps. I aquest és el model que s'ha estat aplicant a l'escola: quantes més hores a classe, quants més deures, millor.

Per això em sorprèn gratament el sobtat interès, importat de l'Europa productiva, per la reducció o l'abolició d'aquesta forma d'esclavatge infantil que suposen els deures. Els nostres fills es passen entre set i nou hores a l'escola. Estudien, esmorzen, dinen i berenen amb els seus companys i mestres. Molts docents pensem que, quan arriben a casa, el que han de fer és gaudir del temps lliure, jugar, reposar, relacionar-se, sopar amb els seus pares... En definitiva, ser nens.

La campanya engegada per IKEA suposo que pretenia defensar aquest postulat però, com passa sempre que deixem les qüestions pedagògiques en mans de gent sense coneixements en la matèria, per exemple publicistes o polítics, els ha sortit una aberració. L'anunci d'IKEA que il·lustra l'article aborda dues qüestions:

1. La mainada té dret a no fer deures.
2. La mainada té dret a sopar amb els seus pares.

No puc estar més d'acord, com he dit abans, amb ambdós. La fal·làcia, però, rau en la forma com es relacionen un i altre a l'anunci, el qual acaba enviant un missatge totalment equivocat: "Les famílies no sopen juntes perquè els nens tenen deures". La mare que em va parir!

De veritat ningú no s'adona que la causa per la qual les famílies no sopen juntes és una altra? ¿Ningú no veu que els enemics de l'harmonia familiar són les jornades laborals extensives i el consumisme desenfrenat? ¿Ningú no està disposat a fer un anunci per denunciar que els adults, quan arriben a casa, estan tan baldats que l'última cosa que els interessa és asseure's a parlar amb els seus fills i que, en comptes, només els queda esma per engegar la tele, i empassar-se qualsevol merda que emetin, i quedar-se catatònics fins a les dues de la matinada?

menys cues, més passejades pel bosc en família

L'anunci no només es fonamenta en una falsedat, sinó que em temo que es tracta d'una malintencionada estratègia de distracció empresarial. IKEA es fa un tip de recordar-nos que hem de "redecorar" la nostra vida, que hem de llençar les coses velles per comprar-ne de noves als seus magatzems, per fer-nos una cuina on puguem gaudir de sopars en família. I per això ens cal treballar, guanyar cèntims per poder-los anar a gastar els dissabtes en multinacionals com la seva, després de fer cua com idiotes davant les seves caixes registradores... Això sí, que la nostra vida s'hagi convertit en una trista cadena de producció és culpa, només faltaria, de l'escola i dels fotuts deures.

Igualtat de gènere

Aquest matí escoltava a Catalunya Ràdio una entrevista a l’entorn de la violència de gènere. Per acabar la conversa, se li ha demanat a la convidada que proposés solucions i, com  era d’esperar, ha aparegut el paper de l’escola on, segons ella, caldria fomentar valors i actituds d’igualtat. Possiblement tinc la pell massa fina, però quan algú diu que caldria que fessis quelcom està afirmant que no ho fas. I això és mentida. O almenys en una part important dels centres educatius.

Però deixem l’escola per al final, i fixem-nos en altres àmbits igualment importants,  que gaudeixen d’un prestigi i una repercussió que se li neguen a aquesta.

Els equips federats de futbol poden ser mixtes
fins a la categoria Aleví.

L’Esport. Llevat dels primers estadis (això és, precisament en l’etapa de les lligues escolars), la pràctica esportiva de competició es realitza en dues línies, una per a dones i l’altra per a homes. Argumentar que uns i altres tenen capacitats que impossibiliten l’enfrontament en igualtat de condicions em sembla d’un sexisme que tomba d’esquena.

El cinema. Els darrers anys, la comunitat afroamericana dels Estats Units s’ha queixat de la magre presència d’artistes d'aquesta raça entre els premiats a la gala dels Oscar de Hollywood. Tenen tota la raó del món, però suposo que a cap ximple se li acudirà ara crear un guardó només per a negres. Seria una bajanada. Com ho és distingir entre el millor actor i la millor actriu. 

No poden competir amb ells

No poden competir amb elles

Moda. Quan anem a comprar roba hi ha botigues per a homes, dones, nens i nenes. A cada sexe se li atribueix un patró estètic diferenciat, que seguim sense protestar i que perpetua els rols de seducció sexual, en el cas del femení, i de dominància viril, en el masculí. Ens hauríem de plantejar exigir a la indústria tèxtil una revisió dels seus dissenys que tendís a la igualtat.

La d'home es diu "Le male" (el mascle)

Aroma i color. No només se suposa que hem de vestir-nos d'una forma, determinada segons sigui el nostre sexe sinó que, a més, ens corresponen una determinada olor i un determinat color. I ningú no s'exclama.

Publicacions. Les relacionades amb la moda, òbviament, però no només aquestes. Les editorials, responent -cal suposar- a la demanda del mercat, publiquen revistes que estan destinades bé a lectors o bé a lectores. Les considerades masculines es centren en quatre eixos tradicionals -esport, motor, política i sexe- mentre que les femenines ho fan en altres quatre –safareig, feines de la llar, decoració i relacions humanes. És cert que ningú no està obligat a comprar-ne unes o altres, però el vocatiu que s’empra està clarament marcat, per a homes unes i per a dones les altres.  

Sense comentaris

Serveis. Pot semblar un tema trivial, però no ho és. Només els nostres prejudicis justifiquen que als espais públics s’habilitin lavabos per a homes i per a dones. Per no parlar de la variada iconografia emprada per designar-los, on trobem tota mena d’artificis més o menys sofisticats, més o menys eufemístics, per marcar-ne la diferència.

La llar. Les famílies són les principals transmissores dels rols sexuals. Ens agradi o no, fills i filles tindran una percepció sexista o igualitària de les relacions en funció del model que hagin viscut a casa. De res no serviran totes les lliçons del món si les nenes han de d'assumir les feines domèstiques mentre els nens s'asseuen al sofà a veure el futbol; si elles les apuntem a dansa i ells a taekwondo, etc.  

Vist el panorama, l'escola és la institució més paritària que existeix. El professorat és majoritàriament femení, el repartiment de tasques és equitatiu, es fan tallers per combatre el sexisme, s'encoratja el treball cooperatiu, les classes d'educació física són mixtes, els lavabos són unisex i, el més important, les classes són un espai de convivència per a nens o nenes.

És un món perfecte? No, és clar. De fet, i gràcies als vots de polítics que es consideren a sí mateixos progressistes, es subvencionen molts centres educatius que fan de la segregació sexual la seva senya d'identitat. Aquestes escoles sí que caldria que fessin alguna cosa per millorar. O això, o retirar els concerts. Em sembla el més just i igualitari. 

Si, a més dels missatges constants que arriben dels altres àmbits, ens dediquem a fomentar una educació de postguerra, no hi ha res a fer. És a les nostres mans decidir què volem per als nostres fills i filles.

  

Aules obertes. Per fi! (... i quan diuen que les posen?)

Aquesta cosa tan innovadora, tecnologies a banda, és del més elemental sentit comú i ja l'havien inventada en temps de la República!!! - Per cert, quantes persones hi compten? Jo, si la resta no són molt amagats, hi he vist la mestra i 6 alumnes.  Suposo que, cas d'haver-hi posat els 24 alumnes i les 16 cadires que falten, no hauria quedat espai per als textos explicatius...

"Així són les noves aules obertes..." comença el breu article del Periódico de Catalunya d'ahir 6 de juny de 2016. Ja es poden imaginar quin esglai, quin tomb m'ha fet el cor, en veure el dibuix que acompanya la nota. He estudiat com estan configurades i m'he adonat que responen a la immensa majoria de millores que el professorat venim demanant des de fa dècades: un espai diàfan, lluminós, connectat, amb aïllament tèrmic i acústic, aire condicionat, racons de reflexió, espais per treballar en equip i fer projectes innovadors, amb una ràtio raonable d'alumnes... De veritat, m'ho mirava i notava com les llàgrimes m'humitejaven els ulls com a preludi de l'esclat de felicitat completa... "Així són les noves aules obertes...", anava repetint en veu baixa, com si temés desfer l'encanteri.

I aleshores ha passat. M'he aturat un moment, i no he pogut estar-me'n de preguntar-me: "Són així?On? Com és que no n'he vista mai cap?"

Una miniatura inclosa al mateix gràfic mostra com són les aules on treballem els professors i professores de carn i os: una capsa de 45 metres quadrats per a 30 alumnes (1,5 per persona, sense comptar el professor que, s'ho creguin o no, és persona), moblada amb taules i cadires de fòrmica, sense aïllament de cap tipus, amb pissarres de guix, sense una adequada connexió a internet, sense aire condicionat ni calefacció... I aleshores les llàgrimes m'han saltat de veritat. Però de puta pena (i perdonin la paraulota).

La següent pregunta que m'he fet, mentre plorava com una Magdalena, és: ¿algun dia el meu país proporcionarà als seus nens, nenes, nois i noies, espais dignes com aquest, els quals, a més, garantirien, segons diuen els experts, una millora d'un 25% en el seu rendiment? Si això arribés a succeir, qui en serien els beneficiaris: els de la pública o els de la concertada? Algun dia, abans no em jubili, podré treballar en un entorn així? Tot plegat són preguntes retòriques, és clar, amb respostes tan previsibles que em fa mandra escriure-les, però som-hi: No, ni jo les gaudiré abans no em jubili, ni el país les pagarà per al seu jovent. No hi ha ni diners ni ganes. I en qualsevol cas, si algú algun dia en té, tinc molt clar que no seran els fills de la classe treballadora.

Entre tant, el que fa el diari és pur sensacionalisme, ciència ficció, brandar una pastanaga de 90 metres quadrats davant dels nassos del sofert contribuent. La versemblança d'aquestes aules és equiparable a la dels documentals sobre viatges interestelars: explicat queda "xulo", però els ciutadans ja fa temps que no ens mamem el dit... O potser sí, que ens el mamem? Si a base de publicar utopies com aquesta, algú s'acaba creient que les escoles públiques del país s'hi assemblen, ja tindrem un argument més per collar el sistema educatiu i els seus professionals... Però no, senyores i senyors, permetin que els desencisi: no només l'escola pública s'assembla a això com un ou a una castanya, sinó que qui hauria de vetllar per fer-ho possible es limita a retallar recursos, desviar-los a centres concertats, entaforar mainada en petites gàbies i exigir excel·lència.

Es riuen de nosaltres mentre ens refreguen pels nassos la imatge d'allò que mai no ens donaran. Des que vaig entrar com a alumne en una escola, fa gairebé cinc dècades, amb governs de tots signes i colors, les aules han estat com les mostra la fotografia següent (i, no es deixin enganyar, per molts dibuixos que ens mostrin als diaris, així seguiran in secula seculorum... amén)