GOOOOOOL!

El conseller ha fet una jugada desesperada que li ha sortit rodona. Com el Real Madrid quan els partits entren en temps afegit, en Cambray ha penjat la pilota a l'àrea i, entre el batibull, ha sorgit el cap del Sergio Ramos de torn per rematar al fons de la xarxa: GOOOOOOL!

En efecte, el gol ha estat espectacular, èpic: la pilota ha entrat per l'escaire, i els aficionats rivals ens hem quedat amb un pam de nas. Els sindicats del ram accepten el xantatge del departament i desconvoquen les mobilitzacions a canvi de recuperar l'horari que teníem abans de l'ampliació feta amb l'excusa de les retallades de l'any 2009. Els mitjans titulen: el professorat desconvoca la vaga a canvi d'una reducció horària. Quines penques!

La lletra petita del pacte és que aquesta regularització dels horaris (1 hora setmanal lectiva per docent) s'aplicarà el mes de gener, a mig curs, a mig trimestre! I ningú del departament ha explicat encara com es farà. No cal dir que les direccions dels centres no han rebut cap instrucció, ni tan sols cap orientació al respecte. 

L'organització de la càrrega laboral en un centre educatiu és complexa. Tot plegat no s'enllesteix dient: "a partir d'ara comencem o pleguem una hora abans i llestos". Per a qui no estigui familiaritzat amb el món de l'ensenyament, passo a exposar quina és la situació que es planteja:

• Per començar, diuen que contractaran més de 3.000 professionals nous. La primera pregunta és: d'on surten?, tenint en compte que en algunes especialitats no hi ha substituts.
• ¿Aquests milers de professionals no tenen res millor a fer que esperar-se a la llista de l'atur durant tres mesos per veure què els donen?
• Quan els cridin per treballar el gener, hauran d'incorporar-se per fer 18 hores de classe diferents de 18 professors diferents (a raó d'una hora per professor).
• El nou professorat haurà de poder fer classe de moltes disciplines, la majoria de les quals no seran la seva especialitat. Una mateixa persona potser hagi de fer: ciències, català, filosofia, llengua, etc.)
• El professorat de plantilla deixarà de fer classe 1 hora a 1 grup, però seguirà fent les altres dues. Quin benefici té això per a l'alumne del grup afectat? I per al professor de plantilla? Li serveix de res reduir una hora si ha de seguir preparant-la per a la resta de grups d'aquell nivell?
• El canvi es produirà a mig trimestre i suposarà trasvalsar completament els horaris de tot el claustre. Això és una feinada per als equips directius i un desgavell organitzatiu a l'aula. "¿Avui amb qui fem classe, amb la profe de sempre o amb aquell nou que només fa una hora?"

Resumint, en Cambray ens ha fotut un golàs: 

1. Ha neutralitzat les protestes dels docents, que no es limitaven a temes d'horari / calendari.
2. Ha deixat clar davant la societat que el professorat només volíem treballar encara menys.
3. Quan arribi el gener, deixarà que els centres s'espabilin tots sols, com han hagut de fer sempre.
4. Quant al nou professorat, m'imagino que passarà com amb els monitors per a les tardes als centres de primària: si se'n troben bé i, si no, ja ho entomaràn els professors, que per alguna cosa són vocacionals i, a més, tenen massa vacances.

Mites i mentides sobre el calendari i l'horari escolar als països nòrdics

Finals d'agost i "Sant Tornem-hi": comencen aflorar com bolets primerencs els set-ciències mediàtics per opinar sobre el sistema educatiu del país... No, a qui pretenem enganyar: el seu objectiu / obsessió és despotricar del professorat. 

Avui, a la tertúlia de RAC1 sento un senyor que, com sempre que es parla d'educació, treu en processó el "Sant Cristo Gros" dels països nòrdics per defensar l'avançament del calendari escolar i atacar l'horari compactat. No esmerçaré ni una línia en donar l'opinió que em mereixen els personatges d'aquesta calanya, sinó que em limitaré a proporcionar enllaços a pàgines web on hi ha les dades oficials, que s'expliquen per sí soles. 

Pel que fa al senyor, si no les entén pot demanar ajuda a alguna amistat o, qui sap, alguna mestra de primària que se l'estimés quan era petit. I per si no té ni una cosa ni l'altra, faig un resum molt breu al peu de cada informació.

Calendari escolar a Finlàndia 

https://www.hel.fi/helsinki/en/childhood-and-education/loma-ajat):

El curs 2022/23, els centres educatius públics de Finlàndia (que són el 97%), han començat les classes el dia 11 d'agost. El curs anterior es va acabar el 3 de juny. Això vol dir que les vacances d'estiu de l'alumnat finlandès tenen una durada de 2 mesos i 1 setmana.

Horari escolar a Finlàndia. 

https://besteducationalpractices.wordpress.com/finnish-educational-system/example-school-timetable/

• Les classes a Finlàndia tenen una durada de 45 minuts, 15 menys que al nostre país. 
• Entre una i altra classe, l'alumnat finès gaudeix de pauses de 15 minuts. Aquí no hi ha pausa.
• La jornada escolar és intensiva: comença a les 8:00 i acaba a les 14:00, i inclou l'hora de dinar. Aquí l'horari és extensiu, de 8:00 a 17:00.
• A primària, l'alumnat té 24 classes lectives per setmana, que equivalen a 18 hores reals. A secundària, en tenen 30 com aquí, però a raó de 45' per classe, això vol dir que en fan unes 22.
  

Colònies esportives de 2n d'eso

A la meva edat, els viatges de fi de curs comencen a resultar pesats. Així, quan aquest curs es va demanar "voluntaris" per acompanyar l'alumnat de 2n d'eso a unes colònies esportives, em vaig fer l'orni. No m'hi vaig pas negar, però vaig callar com un puta i vaig deixar que la resta (els més joves o els més "motivats") fessin un pas endavant. Era conscient que d'aquella manera no oferia la imatge d'adhesió incondicional a la causa que avui dia s'espera del professorat però, què voleu que us digui, he anat a tants viatges escolars al llarg de la meva carrera professional que em va semblar justificat estalviar-me aquest.

Dos dies abans de marxar, però, em van trucar a corre-cuita per dir-me que hi havia companys a qui els havien sorgit imprevistos i que caldria que hi anés jo. Tan llest com m'havia cregut, aquell jovent em va donar una lliçó d'estratègia de primer curs de Maquiavel·lisme: "espera't a colpejar a l'últim moment, quan el rival ja no tingui marge de reacció". Durant les dues setmanes anteriors, havia estat assenyalat com a insolidari, mentre que ells eren reconeguts per la seva implicació. Tanmateix, qui s'acabaria menjant les ditxoses colònies al final seria jo. 

La gent es pensa que anar de viatge amb seixanta adolescents és una ganga (són les mateixes persones que tornen estressades d'una setmana de vacances amb els seus propis fills). Doncs bé, permeteu-me que corregeixi aquesta impressió: no, anar de viatge amb seixanta adolescents que no són fills teus no és cap ganga, sinó més aviat una tortura. Admetent que moltes vegades són divertits, i que el contacte amb ells proporciona alegria i ganes de viure, passo a enumerar els motius pels quals havia intentat evitar la sortida d'aquest curs:

1. Ens hem passat tres dies sencers fora de casa. Això són unes 72 hores ininterrompudes de feina.
2. A una mitjana de sis hores presencials per jornada, les colònies equivalen a 12 dies lectius.
3. Aquests 12 dies lectius no es comptabilitzen a l'hora de parlar de les punyeteres vacances d'estiu.
4. Per descomptat, aquestes HORES EXTRA NO ES COBREN.
5. Durant tres dies, eres responsable del benestar, la salut, la seguretat i la integritat psicològica dels fills i filles de seixanta famílies que exigeixen que els els tornis sencers.
6. Durant l'estada, dormies poc i malament, en unes lliteres tolerables per a algú de 14 anys però que eren un cavall de tortura per a algú de la meva edat. A més, havies de compartir habitació amb altres senyors que no coneixies més enllà de la feina i que roncaven, tossien i es tiraven pets mentre dormien.
7. Cada dia, cada repàs, abans de menjar-te el ranxo (això és, menú infanti: macarrons, arròs amb tomàquet i tot de coses arrebossades) et passaves una hora SERVINT EL MENJAR a una trepa nens i nenes sense disciplina alimentària, que et tractaven com si allò fos un hotel i tu el cambrer. 
8. Evidentment, aquesta tasca TAMPOC NO ES COBRA.
9. Evidentment, ni el CENTRE, ni les FAMÍLIES ni l'ADMINISTRACIÓ te n'ha donat les gràcies o, com a mínim, t'ha pagat un cèntim per les molèsties.

L'any que ve, s'ha decidit que es farà un intercanvi d'Erasmus a l'estranger. Tot plegat per poder penjar la placa amb el logotip al rebedor i a la pàgina web del centre. Tothom dona per fet que hi aniré jo, com a professor d'idiomes del curs implicat. Òbviament, ningú no m'ha demanat com estic d'ànims o de salut per assumir-ho (de fet, fa dos anys vaig patir una operació força seriosa que em va mantenir de baixa un mes i encara espero que algú de la direcció em truqui o m'enviï un correu per interessar-se si soc viu o mort). Així les coses, em queden poques alternatives: 

1. Negar-m'hi i que em facin la creu i ratlla pel que em queda de vida laboral.
2. Acceptar-ho com un xaiet i anar-me'n a l'estranger sense cobrar ni un puto cèntim, a passejar una trentena d'adolescents de 15 anys procurant no desencadenar cap conflicte diplomàtic i havent-me de sentir dir que m'aprofito de les circumstàncies per fer turisme gratis, a costa de les sofertes famílies.
3. Esperar-me a tres o quatre dies abans per tenir un "imprevist" i carregar-li el mort a un company encara més burro que jo.

Concurs de mèrits o demèrits?

Per començar, voldria fer tres aclariments.

El primer és que el govern planteja la consolidació de plantilles d'educació només perquè l'hi obliga la comunitat europea davant l'incompliment sistemàtic que s'ha estat practicant els darrers anys. Per això es fa a corre-cuita i, com tot allò fruit de les presses, és un nyap: consisteix a convocar un concurs de mèrits entre el personal interí amb la finalitat d'atorgar places fixes, tot just un any després de la convocatòria d'oposicions més dura en què recordo haver participat en qualitat de vocal d'un tribunal avaluador. 

El segon el faig perquè el tema és molt delicat i m'obliga a acceptar que hauré d'incórrer en algunes contradiccions morals. Si d'una banda me'n alegro molt pels bons amics que per fi veuran dignificades les seves condicions laborals, tampoc no puc ignorar altres bons amics que s'haurien pogut estalviar els esforços i patiments per guanyar-se unes oposicions. Com en tot a la vida, la realitat es veu del color de les ulleres amb què la contemples.

El tercer, i ja acabo amb les consideracions prèvies, és que a mi tot plegat no m'afecta de manera directa. Porto 29 anys com a funcionari de carrera, 12 amb la condició de catedràtic i gaudeixo de plaça definitiva. A més, com a membre de la infausta "classe passiva", si no hi ha un daltabaix em jubilaré d'aquí a tres cursos. És a dir: ni pateixo perquè em desplacin ni, per sort, em fa mal veure arribar companys nous per una drecera menys agresta que la que em va tocar transitar.

Està clar que no és sostenible mantenir la quantitat de contractes temporals que hi ha entre el personal docent, ja que això afecta la qualitat de l'ensenyament. Estic d'acord que cal oferir la possibilitat d'accedir a la fixesa a milers de companys i companyes docents interins o substituts, ja que tothom, fins i tot els professors, té dret a una estabilitat laboral i, en conseqüència, personal. Ara bé, estem obviant el fet que, simultàniament, es manté la via d'accés per oposició, que és molt més dura i selectiva. I que la nova mesura generarà greuges.

Com deia abans, el curs 20-21 es va fer el darrer procés d'oposició per a professorat de secundària. Era la meva tercera intervenció com a membre d'un tribunal i he de dir que mai no havia patit tant pels candidats. D'entrada, la pròpia realització de les proves va estar penjant d'un fil fins al darrer moment, a causa de la situació pandèmica. Quan, per fi, el govern va decidir tirar-la endavant (a mi em van convocar en ple estiu), les condicions van ser completament excepcionals, a causa de les draconianes mesures sanitàries. 

Els candidats i candidates van veure com a la dificultat intrínseca del procés d'oposició s'hi sumaven la incertesa, les distàncies, els gels hidroalcohòlics i la obligatorietat de fer les presentacions públiques amb màscares, rere pantalles protectores, tot procurant no caure malalts. Per acabar-ho d'adobar, la segona prova va coincidir amb un fort temporal de pluja i neu que vam haver d'afrontar amb les finestres obertes! Feia feredat veure aquella bona gent escrivint els seus temes amb guants i anorac... Finalment, després de gairebé cinc mesos (unes oposicions normals en duren poc més d'un) els millors candidats van obtenir la seva preuada plaça.

Imagineu-vos la cara que se'ls deu haver posat ara en assabentar-se que, aquest curs, uns quants milers de companys i companyes seus que no van aprovar aquelles oposicions tindran l'oportunitat d'esdevenir funcionaris com ells, però de forma gairebé automàtica, acreditant una determinada antiguitat i uns determinats cursos de formació (que, siguem francs, van "a tant el quilo"). Ja deu ser prou dur pensar que es podrien haver estalviat les oposicions com per, a més, veure com aquests nouvinguts els superaran, per exemple, en els concursos de trasllats perquè, un cop a dins, els seus punts i mèrits passaran a valer exactament el mateix. Dit d'una altra manera: un candidat que hagués obtingut una plaça a les darreres oposicions amb una qualificació de 10 es podrà veure relegat a l'hora d'optar a una plaça per un altre que va treure un 2,4 però que fa quinze anys que és interí i que s'ha comprat un fotimer de punts i "perfils" a base de cursos d'estiu i postgraus.

A favor de la regularització dels interins? Totalment. D'aquesta manera tan poc transparent? No. 

Em sembla una nova una mostra de frivolitat per part de l'administració, una falta de respecte envers els treballadors i un altre pas cap a la privatització del sistema educatiu públic. En temps difícils com els que vivim, van caient les màscares i es mostra la veritable cara dels legisladors. Veure-la em produeix un desànim profund, ja que em confirma la sospita que els centres educatius públics es convertiran (els que encara no ho són, vull dir) en petits regnes de Taifes regentats per una aristocràcia de cartró-pedra anomenada a dit i que, al seu torn, també nomenaran a dit qui volen que treballi amb ells o qui els fa nosa. Jo, com a funcionari sortit d'oposició, sé que sóc dels que faig nosa. El consol per a ells, i per a mi, és que no els en faré gaire temps més.  

15 de març. Ball de números.

Un 33% de seguiment a la pública. Dades del departament d'educació. Ja sabem la fiabilitat que tenen. Jo només puc parlar del meu centre, on tradicionalment hi participa un 10% del claustre. En aquesta vaga som el 58%.Ara que hi penso: de quina manera es comptabilitzen els serveis mínims més alts de la història? 

Un seguiment del 8% a la concertada. Això deu voler dir que al professorat d'aquests centres ja els deuen anar bé els canvis. O potser que no gosen dir res perquè no els fotin fora de manera fulminant. Ah, senyors del departament! No els posa una mica "flamencos" pensar com seria l'educació del país si poguessin collar tots els mestres per igual? És clar que sí. Per això es va aprovar el decret de plantilles, oi?

Entre un 60 i un 70% de seguiment a la pública, segons els sindicats. Com sempre, cadascú escombra cap a casa. És molt? No ho sé pas. Tampoc no sé d'on han tret aquestes dades.

22.000 persones a la manifestació de Barcelona. 4.000 persones a Girona. (segons la guàrdia urbana) Fixeu-vos bé en els titulars de premsa. Els periodistes són gent acostumada a emprar un llenguatge precís. En efecte, els que vam participar a les manifestacions d'ahir érem tots persones, però tenint en compte que es tractava d'una vaga sectorial, no hauria estat de més qualificar-les de mestres i professores. Suposo que com que hi havia mainada i algun badoc passavolant els mitjans no s'han volgut agafar els dits... Qui sap, al capdavall, de mestres i professores potser n'hi havia només la meitat!

5, 6 o 7 dies de vaga? Segons qui parlés als mitjans, els números fluctuaven. En realitat, s'han convocat "5 dies 5" de vaga. El suposat sisè dia correspon a una altra convocatòria i té a veure amb la protesta per la imposició del 25% de castellà. Pel que fa al setè... Bé, aquest se'l va inventar una mare que van entrevistar en hora de màxima audiència al Telenotícies Vespre de TV3. Ningú no va contrastar la veracitat d'aquella dada (no es tracta de cap opinió), que va ser abocada a l'opinió pública com si fos veritat per, òbviament, contribuir a formar opinió pública.

6% del pressupost català en inversió. Ho diu la llei, aprovada fa 10 anys. S'ha complert mai? TURURUT! Com no es complirà res del que el departament diu ara a correcuita que ha previst:

• Reducció de ràtios? (ei! mica a mica, començant per P3) TURURUT! 
• Millions en inversió per a les TAC? TURURURUT! 
• Nomenaments de professorat el Juliol? TURURURURUT!!

5 dies menys de vacances. Per a l'alumnat sí. El professorat, en canvi, ja comencem sempre a treballar el dia 1 de setembre. El canvi de calendari, doncs, no ens retalla les vacances, sinó que impedeix organitzar el curs correctament. Si volen que ho fem el juliol, hauran de garantir que totes les plantilles estiguin completes. Això val "calerons". No ho han fet mai, ni ho faran (vegi's punt anterior).

17ºC - 27ºC. És el rang de temperatura que estableix el  Real Decreto 486/1997, de 14 de abril per a feines en oficines o semblants. Admetent que aquesta sigui la tipologia de la feina en una aula de 40 metres quadrats amb més de 30 adolescents, convido a qui vulgui a passar-se sis hores diàries en una olla a pressió que, en moltes zones del país i cada vegada més sovint, depassa amb escreix els 30ºC a partir de mitjans de maig i fins a finals de setembre. No sé si la gent ho saben, però als centres educatius on els seus fills estudien no hi ha aire condicionat. 

Aquest cop hem triat la pastilla vermella, conseller.

Som a quatre dies de la primera de cinc jornades de vaga, convocada aquest cop per la totalitat dels sindicats de l'educació i, per primer cop en molts anys es respira en l'ambient la voluntat de participar-hi de forma majoritària. A la sala de professors, a banda dels habituals pósters de les organitzacions de docents, n'han aparegut d'altres de fabricació casolana que demostren el grau d'implicació que, en principi, es preveu. No vull ser massa optimista, perquè també s'han sentit els comentaris habituals que justifiquen no secundar les mobilitzacions: "no crec en les vagues curtes perquè no serveixen per a res", "ara em va malament renunciar a tants diners" o "sóc interí i no m'ho puc permetre". I tanmateix...

Com deia, noto en els ulls de les companyes i companys una espurna diferent; una barreja d'indignació i d'il·lusió que s'havien perdut en el nostre col·lectiu, resignat a ser l'ase dels cops cada cop que alguna cosa surt malament. Haurem d'agrair l'actuació barroera i dèspota del conseller de torn (un enginyer sense cap formació pedagògica, manipulat pel lobby de l'ensenyament privat), ja que ha estat capaç de treure'ns del sopor tot portant-nos al límit. Aquest cop hem triat la pastilla vermella, i ens hem despertat enmig d'una realitat que preferíem no veure (que alguns segueixen preferint ignorar). 

Pot semblar càndid, fins i tot infantil, però em fa il·lusió pensar que el dilluns vinent, en acabar les classes, una colla de professors del meu centre (fins ara un autèntic cementiri) ens reunirem per fer un "taller de pancartes"; i que el dimarts ens trobarem als jardinets de Gràcia amb companys d'altres centres del districte per manifestar-nos contra les actituds impresentables del senyor González Cambray i el seu equip. Aquest cop no callarem davant dels seus atacs, de les seves mentides, de la manipulació dels mitjans de comunicació públics (dels privats no cal parlar-ne).

Gràcies senyor conseller: les seves mentides i la seva prepotència ens han fet veure que vivíem en una mena de Matrix. La realitat és desagradable, i potser no aconseguirem canviar-la, però ara almenys som conscients que ens estan xuclant la sang. 

• Reducció de ràtios? Menteix: les aules de secundària estan a 33 alumnes i les de batxillerat fins a 40. 
• Major inversió? Menteix. Els milions que promet no els té i, si els tingués, els invertiria en concerts educatius, com sempre. A Catalunya es va adquirir el compromís, per llei, d'invertir un 6% del pressupost en educació. I no s'ha complert mai, ergo menteix. Seguim estant a la cua d'Espanya i d'Europa en inversió, treballant en instal·lacions que no he vist renovar en les tres dècades que fa que treballo a la docència.
• Consolidació d'interins? Menteix. El decret de plantilles consolida el "dret de cuixa" de les juntes directives i liquida qualsevol traça de transparència contractual.
• Substitucions immediates del personal? Menteix. Ni en  els moments més durs de la pandèmia ha millorat el sistema. No tenen professionals i, al pas que van, no els tindran mai.
• Millor currículum? Menteix. No l'ha dissenyat vostè, que demostra no tenir-ne ni idea de què es fa, sinó fundacions privades que sí saben molt bé el que es fan, sempre a favor dels seus interessos particulars.

La llista seria tan llarga que la deixo aquí. Ja he parlat anteriorment de les humiliacions i les faltes de respecte constants. Acabaré denunciant una darrera mentida: això no va d'horaris ni de calendaris. Tinc cinquanta-set anys i en porto trenta a l'ensenyament públic amb plena dedicació. No penso tolerar que un il·luminat amb ínfules de salvapàtries em vingui a assenyalar com un gandul. En la meva vida professional he treballat molt més, i millor, del que vostè ho farà mai en la seva. Així que faci'ns un favor, als mestres i al país: plegui i vagi a fer allò pel que està preparat, que no és gestionar aquesta conselleria. 

Autocitar-se, repetir-se

Començaré disculpant-me, perquè avui faig una cosa lletja: autocitar-me. No es tracta de cap parafília onanista (o una mica sí?), sinó de la referència a un article meu de l'any 2011, al qual incloc enllaç. L'article es titula "El calendari escolar" i parla de com aquesta qüestió apareix de forma recurrent als mitjans. Com sempre que ho fa, l'objectiu de la modificació és incrementar el temps d'escolarització de les criatures a fi que els adults es puguin organitzar millor la vida. No repetiré els arguments a favor o en contra que això es faci (per això m'he autocitat), sinó que intentaré abordar la situació que es planteja ara, onze anys més tard, i sobretot qui la planteja, com i per què. 

Com a treballador, m'assabento a través dels mitjans de comunicació que la meva empresa ha decidit, unilateralment i sense previ avís formal, canviar el meu calendari laboral. A patir del setembre vinent, començaré a fer classes cinc dies abans. La veritat: cinc dies no són la fi del món. Al llarg de la meva carrera professional he regalat a l'empresa tants caps de setmana, tants de ponts, tants de dies de vacances que, francament, cinc dies més o menys no em venen d'aquí. Per això no ens discutirem pas, senyor Cambray. A la meva edat sé perfectament què vol dir implicar-se en allò que es fa, com la gran majoria dels companys i companyes.

Uns companys i companyes docents que, de forma majoritària, han entomat amb responsabilitat la dura situació plantejada per la pandèmia. Portem dos cursos traient-los a vostès les castanyes del foc, posant moltes hores extra de feina, invertint en tecnologia de la nostra butxaca, saltant de bombolla en bombolla amb màscares pròpies perquè la mitja dotzena que ens ha proporcionat el seu departament són del "tot a cent", fent classes virtuals, presencials i híbrides... 

Jo no sé vostè, però nosaltres estem cansats, físicament i mentalment. Estem cansats per l'increment constant de la pressió; per la quantitat de tasques impròpies que hem acabat assumint; perquè se'ns ha enviat als centres educatius tot dient-nos: "no patiu, que els nens es contagien poc i, quan ho fan, tenen símptomes lleus". Mai no he sentit a ningú del govern (bé, a ningú en general) preocupar-se per si ens infectàvem nosaltres. Per a l'administració, tenim el mateix valor que una pissarra o un pupitre. I sap què? Malgrat l'esgotament, hem tirat endavant. Però no pas per satisfer-los a vostès. Ni tan sols per satisfer les associacions de famílies. Seguirem pencant perquè, nosaltres sí, sabem quina importància té el que fem.

De tot això, sap què és el que fa més mal? Que es prenguin aquestes decisions des del menyspreu, la prepotència i l'obsessió -compartida per tants consellers d'ensenyament- per denigrar els docents. Què coi els hem fet? Per què ens maltracten? Quan les coses van bé, donen el mèrit a "la comunitat educativa"; quan hi ha problemes, culpen el professorat. I quan els fa por defensar la Immersió Lingüística que durant dècades hem estat lluitant per mantenir, vostès recorren al vell comodí del calendari escolar, la conciliació i la resta de mandangues populistes que tanta gràcia fan a l'electorat. 

Diu que no hem de patir perquè ens bescanviaran aquests cinc dies per altres festius al llarg del curs. Si és així: com s'ho faran les famílies aquests altres dies? No tindran problemes de conciliació, també? Al poble, d'això en diem "canviar pets per merda"... No, la maniobra va més enllà. Pretenia ser subtil però els ha sortit barroera. L'estratègia del departament és obstaculitzar el bon inici de curs el setembre per, d'aquesta manera, fer-nos anar als centres el mes de juliol. De moment ens recorden, per si no ho teníem clar, que el juliol és laborable. No puc parlar pels altres, però jo el juliol treballo tant o més que vostè (treballar no vol dir anar a la feina, sinó fer feina). I si a la nostra feina tenim el privilegi de fer més vacances, és perquè la resta de l'any treballem sis o set dies per setmana. O vostè no sap que els docents ens passem molts dissabtes i diumenges corregint tasques o treballant amb els documents burocràtics que ens obliguen a omplir?

Estic pensant si secundaré o no la vaga convocada pels sindicats i, la veritat, els comptes no em surten. Fer vaga és útil quan tens la patronal en contra però, en el nostre cas, malauradament, hi tenim el conjunt de la societat. Em temo que aquesta és una batalla perduda. L'hem perduda els docents però, atenció, de la manera com els polítics i els grups de pressió potinegen amb el sistema educatiu estem condemnats a perdre-la tots i totes.