La comèdia de situació de temàtica professional a Catalunya - 1

A més d’una potència en culebrots, Catalunya es caracteritza per una peculiar tendència a la comèdia de situació, a enfotre’s sanament del mort i del que el vetlla. Aquestes produccions, d’una qualitat notable, caricaturitzen la realitat social del país i ho fan a partir dels microcosmos professionals com els que definíem a l’inici d’aquest tercer capítol. Si fem una mica de memòria, evocarem sèries sobre:

hostesses de vol – Jet lag
metges – Doctor Caparròs
agents de la propietat – De professió, API
psicòlegs – Psico express
teatre i ràdio – Plats bruts

“L’un per l’altre” – el més proper a una sèrie de mestres.

A rebuf de l’èxit aclaparador de Plats Bruts, Jordi Sánchez protagonitza una nova comèdia titulada “L’un per l’altre”, que es desenvolupa al barri d’Horta de Barcelona, a cavall entre una pensió en hores baixes (Lisboa), un Sex-shop en hores baixes, i un IES en hores baixes (IES Chapí).

Les instal·lacions de l’IES Chapí comprenen: una sala de professors en la qual com a molt se n’hi reuneixen tres alhora, i una aula on mai no hi ha cap alumne. No hi ha constància de l’existència de més aules, ni de passadissos, laboratoris, lavabos o pistes esportives. Pel que fa al claustre de professors, el mostrari de caràcters és variat i, com correspon a una sèrie d’humor, caricaturitzat. Un exercici d’anàlisi i divertiment notable, el que fa Sánchez: afuat, irònic, certer... L’únic inconvenient de tot plegat és que, a diferència dels creadors de la sèrie, molts espectadors es pensen que els instituts, i sobretot els professors, som així en realitat!

Dos dels personatges principals d’aquesta sèrie són professors del malfadat institut, però ocasionalment apareixen les impagables figures dels seus companys de feina. Començaré avui pel protagonista, l'Histrió Nacional: Jordi Sánchez.
TONI (Jordi Sánchez)

nom: Toni (Jordi Sánchez)
edat: vorejant els quaranta
sexe: justet, justet
càrrec: professor d’història
trets físics: baix i refet, amb grans entrades al front que s’expliquen per un accident domèstic d’infàcia (se li va cremar el tupè)
trets psicològics: histriònic, simple, frustrat, apocat, insegur
altres dades: volia ser arqueòleg però, ailàs, es va quedar en professor.



En Toni, a la seva edat, és interí. No queda clar al llarg de la sèrie quin és el motiu d’aquesta situació laboral precària, però en un dels capítols en què el claustre és avaluat, ell és l’únic que suspèn la prova (els altres no és que siguin més llestos, sinó que a diferència d’ell que és inútil fins i tot per a això, aconsegueixen copiar). La interinitat no l’ajuda a tranquil·litzar-se, i exacerba els seus trets psicològics. Però per algun motiu que tampoc no queda clar, s’ha acabat consolidant i és un dels professors més veterans de l’institut –potser perquè la plaça que ocupa no surt a concurs o potser perquè l’IES Chapí és tan dolent que ningú no la demana.

Com tants altres professors de ficció, en Toni ho és sense tenir-ne cap ganes, només com una alternativa fàcil a la jungla que suposa el món laboral de veritat. Inepte i poc treballador de mena, aquest és l’únic ofici on pot més o menys sobreviure. A més, com tants altres professors de ficció (i de veritat també), ell ha de viure amb l’amargor de no haver acomplert mai el seu somni, en el seu cas ser arqueòleg. Aquesta frustració aflora ara i adès, com en el capítol on és a punt de marxar a complir el seu somni però en el darrer instant, just quan acaba de fer les maletes, se sent incapaç i renuncia a una excavació a Egipte a canvi d’unes insípides vacances. La seva manca de coratge neix, en part, en la presència expansiva i dominant dels seus pares, que regenten un sex-shop i que el tracten com un tixtxarel·lo.

Professionalment, en Toni és d’aquells mestres que es queixen de tot, s’atabalen amb facilitat, corren amunt i avall carregats de papers com si tinguessin entre mans una feina importantíssima però que, al capdavall, acaben engolits pel seu propi desfici. Volen fer tantes coses alhora que a la fi no en fan cap. I aleshores es neguitegen, es deprimeixen o xisclen i gemeguen la seva pena pels racons. No es pot comptar amb ells per a res, no perquè hi estiguin en contra o tinguin esperit boicotejador, sinó perquè la vida en general els atabala. Imagineu-vos si, a sobre, s’ha de treballar!

la televisió: font d'antieducació

I d'això qui ens salvarà?

Culparem a la tele de tots els mals de la nostra societat? No, és clar; i de fet cal reconeixer-li un important paper de divulgació cultural. Sense el seu concurs, potser seguiriem ignorant les realitats polítiques i socials de països llunyans, o no hauríem vist mai paisatges exòtics i animals que per als nostres avis eren quasi tan mitològics com els unicorns. Però, com passa amb tots els avanços tecnològics de la humanitat, hi ha un "però", aquell malaït caos que es produeix quan la tecnologia cau en mans de gent que és o ignorant, o ambiciosa, o perversa, o les tres coses alhora. Em temo que aquest moment ja fa uns quants anys que ha arribat. I ens hauríem d'amoïnar més del que ho fem.

En una època en què es debat constantment el paper de l'escola en l'educació de les noves generacions, ens trobem amb una paradoxa inexplicable: aquells que s'omplen la boca de la degradació cultural i la pèrdua de valors com ara el respecte, la responsabilitat i l'esforç, són els mateixos que obliden posar el crit al cel davant la proliferació de programes televisius que, de forma sistemàtica i amb un gran èxit d'audiència, es dediquen a enaltir la ignorància, la intolerància, la irresponsabilitat i la vagància.

No em tinc per cap purità, ni molt menys, però la televisió -sobretot privada- del país em provoca absoluta repugnància. Com em repugnen també aquells que hi participen i la permeten. Potser ha arribat el moment de dir que ja n'hi ha prou de permetre-ho tot, amb l'única i miserable excusa del lliure mercat o el dret a la informació. El lliure mercat se'l poden confitar! I la informació que aquestes cadenes venen no em facin dir on se la podrien guardar.

Hem d'exigir a les autoritats que prohibeixin de manera urgent i taxativa l'emissió de:

• concursos on es degrada la condició humana, tot escampant-ne les misèries i les passions més baixes
• tertúlies on s'insulta de forma gratuïta i impune, sense respectar la paraula ni les opinions contràries
• documentals que només busquen la morbositat malatissa i l'alarmisme o l'exaltació del luxe
• pel·lícules i sèries violentes que perpetuen rols sexistes que "cosifiquen" els éssers humans
• programes d'humor fàcil i entrevistes ridícules
• late shows que lluiten per l'audiència oferint bromes dignes d'un adolescent borratxo.
• programes on s'enalteix el divisme i l'egocentrisme d'uns xavals que guanyen milions fent coses socialment tan útils com marcar un gol, córrer molt o bellugar el cul en una piscina
• i tants d'altres que ara no em vénen al cap
  

Que la tele ben feta avorreix? Que això és el que demana la gent? Que hi tenen tot el dret? Com vulguin, després no es queixin si els surt un país d'imbècils incívics, hedonistes, egoistes, indignes i porcs. L'escola no pot lluitar contra això. No li podem dir a un alumne que ha de treballar molt per fer-se un futur i després enviar-lo a casa, on trobarà el seu pare repanxegat en calçotets davant la tele mirant el "Sálvame".

I a la criatura qui la salvarà?

Mona Lisa Smile

pel·lícula: Mona Lisa Smile (2003)
nom : Katherine A. Watson (Julia Roberts)
lloc: Wellesley college, Massachussets. USA –anys 50
edat: trenta?
sexe: angelical
càrrec: professora d’història de l’art en una escola privada de nenes pijes
trets físics: és una “pretty woman”.
trets psicològics: insegura però decidida i orgullosa
altres dades: feminista i desafortunada en amors



"They had everything, she showed them more”
“Ho tenien tot, ella els va mostrar més”


Un altre model de docent amb personalitat rebel i trencadora. Educada en la moderna i oberta costa oest nordamericana, i empesa per una misteriosa voluntat massoquisto-prosselitista, Katherine aconsegueix un contracte en una conservadora escola femenina de la costa est, deixant enrere uns lligams sentimentals que acabaran, lògicament, petant.

Quan arriba al Wellesey College descobreix que allà les coses són molt diferents. Les seves alumnes són filles de famílies benestants a qui mai no ha faltat res i creuen saber-ho tot. La seva consciència de classe fa que la rebin amb hostilitat i que la mirin per damunt de l’espatlla. “Qui és aquesta moderneta de classe mitja que ve a parlar-nos d’art?” Però ella, lluny d’arronsar-se, pot veure més enllà d’aquestes cuirasses d’autoprotecció i albira unes ànimes presoneres dels estereotips propis d’una societat masclista i endogàmica. No són més que tristes nines de porcellana que les seves famílies han confiat a Wellesey perquè en facin unes perfectes esposes: boniques, obsequioses i amb els coneixements justos per no avorrir als seus marits. Més enllà d’aquest paper de submissió, res no s’espera d’elles. En cap moment ningú no es planteja incentivar la seva capacitat crítica, la seva creativitat o la seva autoestima.

Katherine Watson és la versió amable de la professora militant del feminisme extrem que tots hem conegut, aquella que mai no es cansa de repetir a les juntes d’avaluació que les noies de la classe són més atentes, madures, aplicades, curoses... millors, en suma. Segons la teoria dels vasos comunicants, aquesta apologia del seu propi gènere redunda en una visió catastrofista del masculí, del qual se suposa que encarna la dispersió, la immaduresa, l’agressivitat, la inconstància, la deixadesa... l’estupidesa supina, en suma. Katherine, però, no està enfrontada amb els homes, malgrat que la sort no l’assisteix en les dues relacions que manté durant el curs que retrata la pel·lícula (un perquè no ha tolerat l’abandonament i l’altre perquè l’ha enganyada).

Abans que ningú se’m llenci a la jugular -per la qual sento una gran estima- aclariré que no em defineixo ni com a feminista ni com a masclista, sinó que defenso amb el màxim convenciment i contundència l’existència d’un sol gènere i raça en la nostra espècie: l’humà. Més enllà d’això, obsedir-se en voler furgar en les diferències em sembla fer un flac favor a un lent procés de justa equiparació que pot trigar encara unes dècades a completar-se, però que potser fotrem en orris si, portats pel ressentiment, estirem el pèndul fins a l’altre extrem. Nois i noies haurien de ser capaços de contemplar-se com a iguals que són, amb total normalitat, no perquè algú llenci soflames incendiàries en un o altre sentit, intentant arreglar en quatre dies les injustícies atàviques del món. A occident, el missatge ja es va transmetre en el seu moment, no fa falta cridar més fort. Ara no cal vèncer els homes, sinó convèncer-los.

El feminisme de Katherine cau com una bomba enmig del plàcid món de Wellesey. Les membres del consell de direcció, unes dones conservadores, retrògrades, masclistes i lletges, es posen les mans al cap quan s’adonen que la jove i atractiva professora d’art –que, a sobre, es lliga el professor d’italià- utilitza les classes com a plataforma de difusió de la seva ideologia. Però quan això passa, és massa tard i ella ja s’ha guanyat el cor i les ments de les noies, que mai més tornaran a ser nines submisses. A la fi de la pel·lícula, la directora, que malgrat tot és capaç d’apreciar el seu valor, li ofereix prorrogar el contracte un any més, a condició que renuncii a propagar el seu ideari i se cenyeixi al programa. Ella, fidel a sí mateixa, refusa l’oferta i marxa.

L’ESCENA:
Dins de l’aula-amfiteatre, la professora Watson ofereix un passi de diapositives i mostra una quadre titulat “carcass” (cadàver), en la qual es recrea en efecte unes restes humanes passades pel sedàs d’un expressionisme rabiós. Les seves alumnes, agafades per sorpresa, no saben què contestar quan ella els en demana l’opinió: “Això és art?”. D’aquesta pregunta es deriva un ric debat que portarà les submisses noies a plantejar-se qüestions com ara: “qui decideix què és art i per què?” o “qui estableix els cànons?” que, en realitat, són mortífers torpedes que apunten directament a la línia de flotació del buc on navega el seu món preordenat, preconcebut, predeterminat. El món que Katherine Watson vol enfonsar.

A la recerca de l'excel·lència perduda

"Inclusivitat vs Exclusivitat"

El món de l'esport, de sempre omnipresent i sobrevalorat als països amb baixa autoestima, ha assolit els darrers anys unes quotes mai vistes de cobertura mediàtica. Amb la irrupció de figures guanyadores com Nadal, Alonso, Gasol, Mengual, Guardiola o la ditxosa "Roja", és en l'actualitat el veritable eix vertebrador nacional, i ocupa un percentatge escandalós de temps a les emissions rediofòniques i televisives, així com a les columnes dels diaris. Doneu al poble "pa" (a 80 cèntims la barra de quart) i "circ" (les 24 hores del dia a tots els canals) i ja anirem fent.

Com no podia ser d'altra manera, el poble (aquells que consumim els productes i subproductes d'aquests mitjans) s'ha afanyat a pujar al carro dels èxits i els viu com a propis. És una tendència tan atàvica com absurda, aquesta d'identificar-se amb ídols i herois, com si els seus assoliments ens fessin millors. Res més lluny de la veritat. Ells són ells, i la resta som cadascú qui volem o podem ser.

I en el cas del més popular dels esports, el futbol, l'aparició d'un líder espiritual que transmet modèstia, saviesa i que, a més, treballa amb "xicots de casa" ens ha acabat d'estofar l'ego. "Mireu en Pep! És un dels nostres!". La consigna és emmirallar-se en aquest model: treballant amb humilitat i perserverança assolirem l'excel·lència. L'excel·lència ha de ser l'objectiu primordial del país, i particulars, empreses i institucions han d'aspirar a ser-ho d'alt rendiment, d'élit.

Llavors els ulls enlluernats del país es giren vers l'educació pública i constaten esfereïts que no és d'élit, que no assoleix l'excel·lència que ens ofereixen els esports. Vergonya, indignació... ¿Com pot ser, si els hem donat ordinadors i pissarres tàctils com les dels homes del temps, si els posem una setmaneta més de vacances? ¿Quina merda d'entrenadors són aquests, que dels instituts ens en surten només equips de tercera regional?

¿No serà, senyors i senyores, que el secret de l'èxit és, també, poder triar els millors jugadors? El món de l'esport és exclusiu i excloent. Per més pedrera i per més bon rotllo que hi hagi, si vals continues, si no vals te'n vas fora. En el món de l'esport d'élit no s'atén la diversitat (també en l'esport de minusvàlids arriben als paralímpics els millors, deixant enrere els que no són tan bons). Però de l'escola, la pública almenys, s'espera que sigui inclusiva i incloent, és a dir: tan li fa si vals o no vals, tu seguiràs a l'equip i tindràs minuts de joc com els altres.

Demanin-li a en Pep Guardiola que vagi al Bernabeu amb jugadors de tercera regional (un d'ells malnutrit, l'altre deficient i un altre cec) i ja em diran què els contesta.El problema a l'ensenyament públic no és que tinguem mals entrenadors (que també n'hi ha), és que potser el planter no dóna per a més, o qui presideix el club és un hipòcrita que promet la Champions als socis sense tenir ni puta idea que la vida, i la convivència, no s'haurien d'edificar en base a la competència.

Dead Poets Society

JOHN KEATING (Robin Williams)

pel·lícula : Dead Poets Society - 1989
nom: John Keating (Robin Williams)
lloc: Welton academy USA
edat: quaranta?
sexe: masculí i tanmateix sensible
càrrec: professor de literatura en una escola privada de nens pijos
trets físics: baix i de constitució rabassuda, té aspecte d’empollon simpàtic.
trets psicològics: sensible fins a la nàusea, és també rebel i idealista, amb una certa tendència a l’exhibicionisme.
altres dades: Sí, és mestre. I ex-alumne del centre.

El póster de la pel·lícula, amb imatge tipus Guardiola en acabar la final de Roma

John Keating és professor de llengua anglesa al mateix internat on va estudiar. Aquest és un fet que, per diferents raons, es dóna amb freqüència en el món de l’ensenyament. En alguns casos per una qüestió merament geogràfica –poblacions on només hi ha un o dos instituts i per tant la coincidència és quasi inevitable- i en d’altres, com el cas de Keating, per una mena de síndrome d’Estocolm que t’impedeix allunyar-te de la institució on vas estar reclòs els millors anys de la teva vida. Treballar a l’institut on vas estudiar pot despertar emocions contradictòries, depenent en gran mesura de quin hi va ser el teu paper com a alumne, i quina relació vas tenir-hi amb els mestres que, tot d’una, passen a ser els teus companys de feina. En aquest sentit he conegut, i suposo que vosaltres també, casos molt diversos, però en general es tracta d’alumnes modèlics i estimats pels professors (estimats alguns fins a l’extrem d’haver-s’hi casat).

Pel que fa a mi, vaig ser un alumne poc apreciat, un rebel sense causa (allò que en català planer es coneix com un torracollons), de manera que vaig preferir estalviar-me, i estalviar-los, el mal tràngol d’haver de conviure novament amb mi. He de dir, en defensa pròpia, que m’he convertit en un adult força assenyat i dòcil. A tots els que em van haver d’aguantar, de professor a professor ara els puc dir: gràcies per la feina –ja veieu que no va ser del tot baldera- i sobretot per la paciència!

Tornant a Keating. Tenim davant nostre una personalitat sensible. Trist en constatar que als seus benestants alumnes els manca l’esperit crític i la finor d’esperit necessaris per apreciar la poesia de la vida, el bon professor recorre a argúcies impactants per obrir-los els ulls, com ara enfilar-se sobre la taula i encoratjar-los a intentar veure i entendre el món des d’una altra perspectiva, sense donar-ho tot per fet com pretenen les seves famílies. Altres fomes de guanyar-se la complicitat dels joves són demanar-los que se li adrecin com a “O Captain, my captain”, en referència al títol d’un poema de Walt Withman, o recordant-los el vell lema del pensament medieval “Carpe Diem” (viu el moment)

-Per què m’ he enfilat aquí?
-Per sentir-se més alt?
-Bon intent, però no. És per recordar-me que hem de mirar les coses d’una altra manera. El món es veu molt diferent d’aquí dalt estant. No em creuen? Pugin i comprovin-ho vostès mateixos!

La seva estratègia té tal efecte que els seus alumnes no només desenvolupen un vincle d’afecte i complicitat amb Keating, sinó que decideixen, cadascun a la seva manera, rebelar-se contra el conformisme. Fins i tot, els joves reviuen en secret la “Societat dels poetes morts” (o “Club de los poetas muertos”, com vulgueu), del qual el seu professor havia estat membre. Però, com sòl succeir amb els adolescents, es passen de frenada i la rebel·lió d’un d’ells contra la seva poderosa família, negant-se a seguir els estudis que li havien previst a Harvard, causarà la caiguda en desgràcia del pressumpte instigador.

L’ESCENA
Molt entroncada amb la ja comentada dels pupitres, la darrera escena de la pel·lícula resulta especialment frapant. Consumada ja l’expulsió, la seva classe ha quedat al càrrec del director, que desenterra els tradicionals mètodes d’aprenentatge per decantació (o sia, per avorriment). John Keating entra per darrera vegada a la que era la seva aula per recollir les seves pertinences i, davant la consternació del malvat directiu, els joves, un per un i amb la màxima solemnitat, pugen sobre els seus pupitres i l’acomiaden amb crits de “O captain, my captain”. Com diria un altre mestre –aquest molt famós i ric-, a mi se’m va posar “la gallina de piel”