La comèdia de situació de temàtica professional a Catalunya - 1

A més d’una potència en culebrots, Catalunya es caracteritza per una peculiar tendència a la comèdia de situació, a enfotre’s sanament del mort i del que el vetlla. Aquestes produccions, d’una qualitat notable, caricaturitzen la realitat social del país i ho fan a partir dels microcosmos professionals com els que definíem a l’inici d’aquest tercer capítol. Si fem una mica de memòria, evocarem sèries sobre:

hostesses de vol – Jet lag
metges – Doctor Caparròs
agents de la propietat – De professió, API
psicòlegs – Psico express
teatre i ràdio – Plats bruts

“L’un per l’altre” – el més proper a una sèrie de mestres.

A rebuf de l’èxit aclaparador de Plats Bruts, Jordi Sánchez protagonitza una nova comèdia titulada “L’un per l’altre”, que es desenvolupa al barri d’Horta de Barcelona, a cavall entre una pensió en hores baixes (Lisboa), un Sex-shop en hores baixes, i un IES en hores baixes (IES Chapí).

Les instal·lacions de l’IES Chapí comprenen: una sala de professors en la qual com a molt se n’hi reuneixen tres alhora, i una aula on mai no hi ha cap alumne. No hi ha constància de l’existència de més aules, ni de passadissos, laboratoris, lavabos o pistes esportives. Pel que fa al claustre de professors, el mostrari de caràcters és variat i, com correspon a una sèrie d’humor, caricaturitzat. Un exercici d’anàlisi i divertiment notable, el que fa Sánchez: afuat, irònic, certer... L’únic inconvenient de tot plegat és que, a diferència dels creadors de la sèrie, molts espectadors es pensen que els instituts, i sobretot els professors, som així en realitat!

Dos dels personatges principals d’aquesta sèrie són professors del malfadat institut, però ocasionalment apareixen les impagables figures dels seus companys de feina. Començaré avui pel protagonista, l'Histrió Nacional: Jordi Sánchez.
TONI (Jordi Sánchez)

nom: Toni (Jordi Sánchez)
edat: vorejant els quaranta
sexe: justet, justet
càrrec: professor d’història
trets físics: baix i refet, amb grans entrades al front que s’expliquen per un accident domèstic d’infàcia (se li va cremar el tupè)
trets psicològics: histriònic, simple, frustrat, apocat, insegur
altres dades: volia ser arqueòleg però, ailàs, es va quedar en professor.



En Toni, a la seva edat, és interí. No queda clar al llarg de la sèrie quin és el motiu d’aquesta situació laboral precària, però en un dels capítols en què el claustre és avaluat, ell és l’únic que suspèn la prova (els altres no és que siguin més llestos, sinó que a diferència d’ell que és inútil fins i tot per a això, aconsegueixen copiar). La interinitat no l’ajuda a tranquil·litzar-se, i exacerba els seus trets psicològics. Però per algun motiu que tampoc no queda clar, s’ha acabat consolidant i és un dels professors més veterans de l’institut –potser perquè la plaça que ocupa no surt a concurs o potser perquè l’IES Chapí és tan dolent que ningú no la demana.

Com tants altres professors de ficció, en Toni ho és sense tenir-ne cap ganes, només com una alternativa fàcil a la jungla que suposa el món laboral de veritat. Inepte i poc treballador de mena, aquest és l’únic ofici on pot més o menys sobreviure. A més, com tants altres professors de ficció (i de veritat també), ell ha de viure amb l’amargor de no haver acomplert mai el seu somni, en el seu cas ser arqueòleg. Aquesta frustració aflora ara i adès, com en el capítol on és a punt de marxar a complir el seu somni però en el darrer instant, just quan acaba de fer les maletes, se sent incapaç i renuncia a una excavació a Egipte a canvi d’unes insípides vacances. La seva manca de coratge neix, en part, en la presència expansiva i dominant dels seus pares, que regenten un sex-shop i que el tracten com un tixtxarel·lo.

Professionalment, en Toni és d’aquells mestres que es queixen de tot, s’atabalen amb facilitat, corren amunt i avall carregats de papers com si tinguessin entre mans una feina importantíssima però que, al capdavall, acaben engolits pel seu propi desfici. Volen fer tantes coses alhora que a la fi no en fan cap. I aleshores es neguitegen, es deprimeixen o xisclen i gemeguen la seva pena pels racons. No es pot comptar amb ells per a res, no perquè hi estiguin en contra o tinguin esperit boicotejador, sinó perquè la vida en general els atabala. Imagineu-vos si, a sobre, s’ha de treballar!