Dead Poets Society

JOHN KEATING (Robin Williams)

pel·lícula : Dead Poets Society - 1989
nom: John Keating (Robin Williams)
lloc: Welton academy USA
edat: quaranta?
sexe: masculí i tanmateix sensible
càrrec: professor de literatura en una escola privada de nens pijos
trets físics: baix i de constitució rabassuda, té aspecte d’empollon simpàtic.
trets psicològics: sensible fins a la nàusea, és també rebel i idealista, amb una certa tendència a l’exhibicionisme.
altres dades: Sí, és mestre. I ex-alumne del centre.

El póster de la pel·lícula, amb imatge tipus Guardiola en acabar la final de Roma

John Keating és professor de llengua anglesa al mateix internat on va estudiar. Aquest és un fet que, per diferents raons, es dóna amb freqüència en el món de l’ensenyament. En alguns casos per una qüestió merament geogràfica –poblacions on només hi ha un o dos instituts i per tant la coincidència és quasi inevitable- i en d’altres, com el cas de Keating, per una mena de síndrome d’Estocolm que t’impedeix allunyar-te de la institució on vas estar reclòs els millors anys de la teva vida. Treballar a l’institut on vas estudiar pot despertar emocions contradictòries, depenent en gran mesura de quin hi va ser el teu paper com a alumne, i quina relació vas tenir-hi amb els mestres que, tot d’una, passen a ser els teus companys de feina. En aquest sentit he conegut, i suposo que vosaltres també, casos molt diversos, però en general es tracta d’alumnes modèlics i estimats pels professors (estimats alguns fins a l’extrem d’haver-s’hi casat).

Pel que fa a mi, vaig ser un alumne poc apreciat, un rebel sense causa (allò que en català planer es coneix com un torracollons), de manera que vaig preferir estalviar-me, i estalviar-los, el mal tràngol d’haver de conviure novament amb mi. He de dir, en defensa pròpia, que m’he convertit en un adult força assenyat i dòcil. A tots els que em van haver d’aguantar, de professor a professor ara els puc dir: gràcies per la feina –ja veieu que no va ser del tot baldera- i sobretot per la paciència!

Tornant a Keating. Tenim davant nostre una personalitat sensible. Trist en constatar que als seus benestants alumnes els manca l’esperit crític i la finor d’esperit necessaris per apreciar la poesia de la vida, el bon professor recorre a argúcies impactants per obrir-los els ulls, com ara enfilar-se sobre la taula i encoratjar-los a intentar veure i entendre el món des d’una altra perspectiva, sense donar-ho tot per fet com pretenen les seves famílies. Altres fomes de guanyar-se la complicitat dels joves són demanar-los que se li adrecin com a “O Captain, my captain”, en referència al títol d’un poema de Walt Withman, o recordant-los el vell lema del pensament medieval “Carpe Diem” (viu el moment)

-Per què m’ he enfilat aquí?
-Per sentir-se més alt?
-Bon intent, però no. És per recordar-me que hem de mirar les coses d’una altra manera. El món es veu molt diferent d’aquí dalt estant. No em creuen? Pugin i comprovin-ho vostès mateixos!

La seva estratègia té tal efecte que els seus alumnes no només desenvolupen un vincle d’afecte i complicitat amb Keating, sinó que decideixen, cadascun a la seva manera, rebelar-se contra el conformisme. Fins i tot, els joves reviuen en secret la “Societat dels poetes morts” (o “Club de los poetas muertos”, com vulgueu), del qual el seu professor havia estat membre. Però, com sòl succeir amb els adolescents, es passen de frenada i la rebel·lió d’un d’ells contra la seva poderosa família, negant-se a seguir els estudis que li havien previst a Harvard, causarà la caiguda en desgràcia del pressumpte instigador.

L’ESCENA
Molt entroncada amb la ja comentada dels pupitres, la darrera escena de la pel·lícula resulta especialment frapant. Consumada ja l’expulsió, la seva classe ha quedat al càrrec del director, que desenterra els tradicionals mètodes d’aprenentatge per decantació (o sia, per avorriment). John Keating entra per darrera vegada a la que era la seva aula per recollir les seves pertinences i, davant la consternació del malvat directiu, els joves, un per un i amb la màxima solemnitat, pugen sobre els seus pupitres i l’acomiaden amb crits de “O captain, my captain”. Com diria un altre mestre –aquest molt famós i ric-, a mi se’m va posar “la gallina de piel”