Mona Lisa Smile

pel·lícula: Mona Lisa Smile (2003)
nom : Katherine A. Watson (Julia Roberts)
lloc: Wellesley college, Massachussets. USA –anys 50
edat: trenta?
sexe: angelical
càrrec: professora d’història de l’art en una escola privada de nenes pijes
trets físics: és una “pretty woman”.
trets psicològics: insegura però decidida i orgullosa
altres dades: feminista i desafortunada en amors



"They had everything, she showed them more”
“Ho tenien tot, ella els va mostrar més”


Un altre model de docent amb personalitat rebel i trencadora. Educada en la moderna i oberta costa oest nordamericana, i empesa per una misteriosa voluntat massoquisto-prosselitista, Katherine aconsegueix un contracte en una conservadora escola femenina de la costa est, deixant enrere uns lligams sentimentals que acabaran, lògicament, petant.

Quan arriba al Wellesey College descobreix que allà les coses són molt diferents. Les seves alumnes són filles de famílies benestants a qui mai no ha faltat res i creuen saber-ho tot. La seva consciència de classe fa que la rebin amb hostilitat i que la mirin per damunt de l’espatlla. “Qui és aquesta moderneta de classe mitja que ve a parlar-nos d’art?” Però ella, lluny d’arronsar-se, pot veure més enllà d’aquestes cuirasses d’autoprotecció i albira unes ànimes presoneres dels estereotips propis d’una societat masclista i endogàmica. No són més que tristes nines de porcellana que les seves famílies han confiat a Wellesey perquè en facin unes perfectes esposes: boniques, obsequioses i amb els coneixements justos per no avorrir als seus marits. Més enllà d’aquest paper de submissió, res no s’espera d’elles. En cap moment ningú no es planteja incentivar la seva capacitat crítica, la seva creativitat o la seva autoestima.

Katherine Watson és la versió amable de la professora militant del feminisme extrem que tots hem conegut, aquella que mai no es cansa de repetir a les juntes d’avaluació que les noies de la classe són més atentes, madures, aplicades, curoses... millors, en suma. Segons la teoria dels vasos comunicants, aquesta apologia del seu propi gènere redunda en una visió catastrofista del masculí, del qual se suposa que encarna la dispersió, la immaduresa, l’agressivitat, la inconstància, la deixadesa... l’estupidesa supina, en suma. Katherine, però, no està enfrontada amb els homes, malgrat que la sort no l’assisteix en les dues relacions que manté durant el curs que retrata la pel·lícula (un perquè no ha tolerat l’abandonament i l’altre perquè l’ha enganyada).

Abans que ningú se’m llenci a la jugular -per la qual sento una gran estima- aclariré que no em defineixo ni com a feminista ni com a masclista, sinó que defenso amb el màxim convenciment i contundència l’existència d’un sol gènere i raça en la nostra espècie: l’humà. Més enllà d’això, obsedir-se en voler furgar en les diferències em sembla fer un flac favor a un lent procés de justa equiparació que pot trigar encara unes dècades a completar-se, però que potser fotrem en orris si, portats pel ressentiment, estirem el pèndul fins a l’altre extrem. Nois i noies haurien de ser capaços de contemplar-se com a iguals que són, amb total normalitat, no perquè algú llenci soflames incendiàries en un o altre sentit, intentant arreglar en quatre dies les injustícies atàviques del món. A occident, el missatge ja es va transmetre en el seu moment, no fa falta cridar més fort. Ara no cal vèncer els homes, sinó convèncer-los.

El feminisme de Katherine cau com una bomba enmig del plàcid món de Wellesey. Les membres del consell de direcció, unes dones conservadores, retrògrades, masclistes i lletges, es posen les mans al cap quan s’adonen que la jove i atractiva professora d’art –que, a sobre, es lliga el professor d’italià- utilitza les classes com a plataforma de difusió de la seva ideologia. Però quan això passa, és massa tard i ella ja s’ha guanyat el cor i les ments de les noies, que mai més tornaran a ser nines submisses. A la fi de la pel·lícula, la directora, que malgrat tot és capaç d’apreciar el seu valor, li ofereix prorrogar el contracte un any més, a condició que renuncii a propagar el seu ideari i se cenyeixi al programa. Ella, fidel a sí mateixa, refusa l’oferta i marxa.

L’ESCENA:
Dins de l’aula-amfiteatre, la professora Watson ofereix un passi de diapositives i mostra una quadre titulat “carcass” (cadàver), en la qual es recrea en efecte unes restes humanes passades pel sedàs d’un expressionisme rabiós. Les seves alumnes, agafades per sorpresa, no saben què contestar quan ella els en demana l’opinió: “Això és art?”. D’aquesta pregunta es deriva un ric debat que portarà les submisses noies a plantejar-se qüestions com ara: “qui decideix què és art i per què?” o “qui estableix els cànons?” que, en realitat, són mortífers torpedes que apunten directament a la línia de flotació del buc on navega el seu món preordenat, preconcebut, predeterminat. El món que Katherine Watson vol enfonsar.