A la recerca de l'excel·lència perduda

"Inclusivitat vs Exclusivitat"

El món de l'esport, de sempre omnipresent i sobrevalorat als països amb baixa autoestima, ha assolit els darrers anys unes quotes mai vistes de cobertura mediàtica. Amb la irrupció de figures guanyadores com Nadal, Alonso, Gasol, Mengual, Guardiola o la ditxosa "Roja", és en l'actualitat el veritable eix vertebrador nacional, i ocupa un percentatge escandalós de temps a les emissions rediofòniques i televisives, així com a les columnes dels diaris. Doneu al poble "pa" (a 80 cèntims la barra de quart) i "circ" (les 24 hores del dia a tots els canals) i ja anirem fent.

Com no podia ser d'altra manera, el poble (aquells que consumim els productes i subproductes d'aquests mitjans) s'ha afanyat a pujar al carro dels èxits i els viu com a propis. És una tendència tan atàvica com absurda, aquesta d'identificar-se amb ídols i herois, com si els seus assoliments ens fessin millors. Res més lluny de la veritat. Ells són ells, i la resta som cadascú qui volem o podem ser.

I en el cas del més popular dels esports, el futbol, l'aparició d'un líder espiritual que transmet modèstia, saviesa i que, a més, treballa amb "xicots de casa" ens ha acabat d'estofar l'ego. "Mireu en Pep! És un dels nostres!". La consigna és emmirallar-se en aquest model: treballant amb humilitat i perserverança assolirem l'excel·lència. L'excel·lència ha de ser l'objectiu primordial del país, i particulars, empreses i institucions han d'aspirar a ser-ho d'alt rendiment, d'élit.

Llavors els ulls enlluernats del país es giren vers l'educació pública i constaten esfereïts que no és d'élit, que no assoleix l'excel·lència que ens ofereixen els esports. Vergonya, indignació... ¿Com pot ser, si els hem donat ordinadors i pissarres tàctils com les dels homes del temps, si els posem una setmaneta més de vacances? ¿Quina merda d'entrenadors són aquests, que dels instituts ens en surten només equips de tercera regional?

¿No serà, senyors i senyores, que el secret de l'èxit és, també, poder triar els millors jugadors? El món de l'esport és exclusiu i excloent. Per més pedrera i per més bon rotllo que hi hagi, si vals continues, si no vals te'n vas fora. En el món de l'esport d'élit no s'atén la diversitat (també en l'esport de minusvàlids arriben als paralímpics els millors, deixant enrere els que no són tan bons). Però de l'escola, la pública almenys, s'espera que sigui inclusiva i incloent, és a dir: tan li fa si vals o no vals, tu seguiràs a l'equip i tindràs minuts de joc com els altres.

Demanin-li a en Pep Guardiola que vagi al Bernabeu amb jugadors de tercera regional (un d'ells malnutrit, l'altre deficient i un altre cec) i ja em diran què els contesta.El problema a l'ensenyament públic no és que tinguem mals entrenadors (que també n'hi ha), és que potser el planter no dóna per a més, o qui presideix el club és un hipòcrita que promet la Champions als socis sense tenir ni puta idea que la vida, i la convivència, no s'haurien d'edificar en base a la competència.