14-N, vaga general?

Passejo pels carrers del meu barri. Hi ha poc trànsit, pocs vianants badocs com  jo, alguns establiments són oberts, però la majoria tenen les persianes abaixades... No és en absolut el retrat d'una ciutat paralitzada per la vaga general, però tampoc la postal de normalitat i coloraines que pretén dibuixar el responsable de treball de la Generalitat, que dóna dades a través de la ràdio: a l'administració pública, el seguiment de la vaga és del 15%, un percentatge que es redueix al 10% en l'àmbit de l'ensenyament.

Penso en el meu institut, tradicionalment poc propens a les vagues. Ahir al matí (així d'exquisidament civilitzats som els mestres), ens havíem apuntat a la llista negra 14 professionals, el 45% del claustre. No sé si algun  altre company haurà decidit fer vaga sense avisar amb antelació (cosa a la qual, de moment, té tot el dret), però en qualsevol cas, això és molt més que el percentatge irrisori presentat per aquest senyor polític.

Em pregunto quin és el seu mètode a l'hora de fer números. Hi compten aquells que estan en serveis mínims? I aquells que han anat al lloc de treball amb la certesa que no hi hauria alumnes i que, per tant, tampoc no treballarien? Estan fent vaga, aquests, o són vagos?  Han tingut en compte els substituts de jornada híper reduïda, que avui no tenien feina ni cobraven? Ens diuen les seves estadístiques quanta gent ha decidit anar a treballar no es podia permetre, o no volia, perdre els diners que ens descompten? Aquest 90% de professors i professores, ¿estan en contra de la vaga, o només desmotivats, desencisats, desinformats, desorientats o acollonits?

Passejo pels carrers del meu barri tot escoltant la narració apocalíptica que el locutor i els tertulians fan dels incidents protagonitzats per piquets informatius; i penso en quina és la veritable naturalesa de la intimidació i la violència. Cert: tothom té dret a treballar, i no trobo cap argument per defensar aquell que ho vulgui impedir. Al mateix temps, però,  trobo a faltar empenta a l'hora de criticar l'empresari o l'administració, que amenacen amb represàlies laborals aquells que exercim el nostre dret a la vaga. O aquells que, amb la seva cobdícia i mala praxi professional, han enviat el país a la merda, tot garantint que cinc milions de ciutadans i ciutadanes no facin vaga perquè, senzillament, no tenen feina.  

Els carrers del meu barri, de la meva ciutat, del meu país escenifiquen el desconcert, el dubte, la por, el cansament, la desídia, la intimidació, la desinformació, la manipulació informativa... Es compleix la vella consigna bèl·lica de Juli Cèsar: "divideix i venceràs". Com es compleix també la profecia Orwelliana: qui domina els mitjans de comunicació escriu i reescriu la història segons li convé.

Demà serà un altre dia, concretament el 15 de novembre. Parlarem una mica més de la vaga, empastifaran les dades, acusaran a tort i a dret de deslleialtat, de candidesa, de poques ganes de treballar. I, tot seguit, ens explicaran que els internacionals del FC Barcelona tornen cansats (o, Déu no ho vulgui) lesionats de l'amistós que Espanya juga avui a Panamà. I ens indignarem. I tant que ens indignarem! Clamarem perquè, un cop més, Espanya ens expolia allò millor que tenim com a país: els nostres futbolistes!

La Fundació Bofill ataca altre cop

"A mi ningú no em mana què he de fer o de dir"

L'obsessió del lobby demòcrata cristià per desacreditar sistemàticament tot allò que proposem els professionals de l'ensenyament públic comença a cansar. Aquesta setmana toca remenar, un altre cop, el tema de la compactació horària i així justificar que se'ns colli una mica més. Abans de l'estiu ja havien denunciat que l'assumpte dels horaris lectius provocaria una autèntica ensulsiada sociològica i familiar, perquè dinamitava qualsevol possibilitat de conciliació amb els horaris laborals dels adults. Però som a novembre i, en no haver-se confirmat la catàstrofe que havien profetitzat, s'han hagut d'empescar nous motius.

Així, la croada contra la compactació horària pren un inesperat gir argumental: a la nova pel·lícula, els egoistes professors ara ens dediquem a agreujar la injustícia social i la divisió de classes, ja que les famílies de classe mitja-baixa no poden pagar als seus fills les activitats extraescolars amb què omplir el buit de temps que s'estén entre la fi de les classes a les 14:30 i la seva arribada a casa.

Jo que, càndid de mi, em pensava que l'educació d'aquests nois i noies corria perill per culpa de les polítiques econòmiques i educatives de dretes, que escatimen els recursos als centres públics (i no parlo de sous) per finançar, amb concerts inversemblants, escoles d'elit que practiquen la segregació econòmica, religiosa i sexual! Jo que creia que la manca d'expectatives de futur per al jovent es devia a una reforma laboral traïdora i salvatge, en conjunció amb la corrupció d'una classe política presonera del poder financer que va causar la terrible crisi que ens ofega a tots!

I al capdavall, ves per on resultarà que som nosaltres, els mestres de l'ensenyament públic, l'autèntica amenaça per la classe obrera!

Senyors i senyores del "aromes de Montserrat party", facin el favor d'esprémer-se una mica el magí, perquè el seu discurs fa tant tuf a consigna propagandista que em penso que fins el més ruc ja els veu el llautó. Amb compactació horària o sense, els fills dels obrers ho tenen igual de magre, mentre que els fills dels rics seguiran fent classes d'equitació, passant els estius als Estats Units i fent màsters a ESADE. I deixem-nos de ximpleries. Si de veritat volen que l'educació pública sigui de qualitat, saben perfectament què cal fer. El que passa és que ni vostès, ni aquells que els paguen generosament els seus informes propagandístics, no tenen cap interès en fer-ho..


  

PSICOPATOLOGIES i FRACÀS ESCOLAR

Al meu centre s'ha acceptat, a proposta del Departament d'Ensenyament, participar en un programa de detecció de psicopatologies, impulsat per un equip de psicòlegs de l'hospital de la Vall d'Hebrón.

El primer pas ha estat la presentació al claustre dels objectius que es persegueix i de les intervencions dutes a terme fins al moment en altres centres educatius de Catalunya. La xerrada l'ha feta una psicòloga de l'equip, la qual ens ha ofert dades exhaustives sobre les diferents psicopatologies que afecten la població (TDH, fatiga crònica, alteracions de la son, asperger, autisme...) i estadístiques referides a la influència que aquestes tenen en els resultats acadèmics.

Amb la col·laboració del centre i l'autorització dels pares i mares, aquest equip ofereix fer un cribatge dels alumnes per detectar possibles casos i diagnosticar-los. Un cop diagnosticats, oferiran als mestres pautes per actuar i, a les famílies, la possibilitat de fer un tractament adequat.

La proposta és interessant i engrescadora. Tal i com ha dit la psicòloga, aquestes patologies no expliquen en la seva totalitat el fracàs escolar que es dóna a casa nostra, però ens pot ajudar a paliar-lo tot reconduint situacions que fins al moment sovint passen desapercebudes.

Jo ho hauria deixat aquí, la veritat (com bé ha dit el director, molts de nosaltres portàvem al centre deu hores i unes quantes classes a l'esquena) i hauria emplaçat aquests professionals per una segona sessió. Però, com sòl passar en aquest país, la gent deixem passar sovint les oportunitats de callar que ens ofereix la vida, i en aquest punt els dos psicòlegs ens han recordat que ells havien començat a treballar a les set (ja començàvem amb la vella disputa de "jo treballo més que tu), i una cosa ha portat a l'altra:  un ha dit que les condicions en què es fan les classes no permeten massa observacions, i l'altre ens ha fotut en cara que a Finlàndia es gasten el mateix que nosaltres en educació, i jo li he dit que això era mentida, i ell ha contestat que li ho havien assegurat al Departament d'Educació (amb un parell, sí senyor!), i ha reblat el clau afegint que, a Finlàndia, els mestres tenen més sensibilitat pedagògica i una major formació (a part, suposo jo, de ser tots rossos i més guapos), i...

I jo que em pregunto, perquè sempre acabem llençant-nos els plats pel cap en comptes de treballar? Per què tots pensem que som més llestos que els altres? Per què sempre creiem que la nostra brillant idea salvarà una humanitat que ningú no ha salvat (diuen) des de fa dos mil anys?

I posats a fer preguntes. Per què no han explicat detalladament com es durien a terme els hipotètics tractaments? I, més important encara: qui els pagaria? Què hi ha darrera aquest projecte? Fons de la Comunitat Europea? Poc versemblant, en els temps que corren. O, com diria la monja Forcadas, tot plegat acabarà essent cosa DE LES FARMACÈUTIQUES?

Estarem amatents.

"El claustre dels millors"

 

a la darrera reunió del govern, la consellera d'ensenyament va proposar contractar aquest senyor com a professor de física d'un institut de l'Hospitalet. El seu disgust va ser majúscul quan la vicepresidenta li va recordar que ja feia molts anys que Groucho Marx era mort.

 

Un dels arguments electorals de Convergència i Unió va ser que formaria el que ells anomenaven "el govern dels millors", una prentensió que si volen que els digui la veritat em sembla una miqueta mancada de modèstia. Però tant se val, el temps acaba sempre donant i traient raons i m'estalvia haver de fer més valoracions al respecte.

 

Ahir en un reportatge del telenotícies de TV3 (dissabte 6 d'octubre) s'explicava que les noves generacions de mestres s'estan formant en llengua anglesa per poder fer classes de qualsevol matèria en aquest idioma. Els futurs docents explicaven als entrevistadors que ells no havien après l'idioma a l'escola (ja se sap que allà s'ensenya amb el cul) sinó que s'havien hagut de buscar la vida en acadèmies privades o marxant a l'estranger.  

 

A continuació, la meva cap de personal, l'estimable senyora Rigau, feia unes declaracions en les quals valorava molt positivament la iniciativa i assenyalava que, a partir d'ara, l'administració seria molt més exigent amb el procés de selecció i de seguiment del professorat, que es veu que fins ara era can seixanta, a fi de garantir que els docents tinguin un bon nivell, no només d'anglès, sinó de la pròpia matèria que ensenyen. En resum: "el claustre dels millors".

 

Sentir això en boca del responsable d'ensenyament m'ha emprenyat força. Per dos motius:

• d'una banda, la bona senyora denuncia públicament que els professors i professores del país som uns ineptes sense formació (cosa que tothom ja sospitava). Aquesta degradació permet, és clar, justificar el maltractament laboral al qual se'ns sotmet.
• de l'altra, perquè el seu partit ha governat aquest país durant quasi tres dècades, i ha trigat tots aquests anys en adonar-se'n.

Senyora Consellera d'Ensenyament. Jo vaig rebre la meva educació secundària i universitària mentre el seu partit era al govern i tenia les competències transferides. Vaig finalitzar les meves dues carreres, vaig superar les oposicions i vaig guanyar-me la càtedra essent vostès els responsables de certificar la meva vàlua. Ara insinua que no podré formar part del seu "claustre dels millors"?

 

Expliqui-m'ho, si us plau, perquè començo a sospitar que, o vostè o jo, som de "cal justet".  

La reserva

-Els homes blancs diuen que el nostre territori és molt agradable

- Així doncs, com és que ells no el volen?

(homes blancs= govern de dretes; indis= escola pública)

El Ministro de Educación del Gobierno de España, el senyor Wert, anuncia la seva gran pensada per acabar amb l’adoctrinament ideològic nacionalista que pateixen els pobres infants de Catalunya: crearà, talonari en mà, la seva pròpia xarxa de propaganda nacionalista espanyola. Com que, de moment, no gosa nacionalitzar la xarxa pública catalana (o la veu tan fotuda que ja no li preocupa) proposa comprar la xarxa concertada, en el benentès que la privada ja fa temps que li és afecte.

En aquests temps de vaques magres en què molts ciutadans de l’antiga classe mitjana es veuen escanyats per les polítiques de dretes, s’ha produit una trasvassament d’alumnes de la concertada a la pública, la qual cosa ha posat en risc la pervivència d’ambdues. De les escoles concertades, perquè les pot deixar sense clients, i de les públiques perquè tot i augmentar-ne els alumnes en redueixen les plantilles de professorat. Aquí el senyor Wert, que és molt puta, ha vist l’escletxa que li permetrà matar dos pardals d’un sol tret: rescatar les concertades a canvi, només, que s’avinguin a oferir l’escolarització en castellà.

Davant d’aquesta disjuntiva, pot haver-hi molts centres concertats que s’acullin al “rescat” que els ofereixen. No els ho criticaré pas, perquè al capdavall si hom munta un negoci és per guanyar-hi diners i, des del punt de vista empresarial, és ben legítim associar-se amb el mateix diable si aquest garanteix que no hauràs de tancar portes. El que resulta irònic és que l'escola pública, on s'escolaritza la majoria de la immigració, pugui acabar esdevenint una autèntica reserva de catalanitat, com aquelles reserves d’indis que hom es troba si viatja per l’oest americà, en les quals es pot contemplar, en un estat de llastimosa decadència, els darrers vestigis d’allò que havia estat una cultura orgullosa i lliure.

Quan ens vinguin a visitar els inspectors del Ministerio (o del Departament d’Ensenyament), nosaltres ens posarem en fila (índia) i els saludarem somrients tot alçant la mà: JAU!

Resultats dels exàmens de setembre

La consellera Rigau informa que la convocatòria dels exàmens de setembre ha suposat que un 10% de l'alumnat d'ESO acabi promocionant de curs sense cap assignatura suspesa, tot garantint que entomin el nou curs amb més garanties. Felicitem-nos, doncs, pel notable èxit de la iniciativa!

 

O, millor dit, felicitem-nos nosaltres mateixos, ja que ella no ens ha felicitat pas. Cal tenir present que, a banda de prendre la mesura legislativa, també ha calgut la feina del professorat per

1. preparar les activitats de recuperació d'estiu i les proves
2. dedicar 3 dels 6 dies de setembre disponibles abans de l'inici de classes per
1. passar les proves 
2. corregir-les i
3. fer les avaluacions extraordinàries que permetin la ubicació de l'alumnat al grup pertinent

A disposar, senyora consellera.

Jo també vull ser finlandès!

sense comentaris

cliqueu sobre la imatge per descobrir-ne el secret

Fa uns dies, estirat indolentment a la gandula, escoltava una interessant entrevista a un professor finlandès de llengua anglesa i francesa. És sabut que el sistema educatiu del seu país és el que millors resultats dóna de tot el món, per damunt fins i tot dels aguerrits coreans que ja hem discutit anteriorment ("El preu de ser els millors"). El periodista, de Radio Nacional de España, volia esbrinar on rau el seu èxit, i entre diverses consideracions el seu entrevistat va esmentar les següents:

• El professorat se selecciona entre els millors alumnes de batxillerat i universitat.
• Un cop admesos al cos docent, ells han de buscar-se feina, enviar currículums, passar entrevistes, etc.
• Pel que fa a idiomes, treballen bàsicament en classes orals, comunicatives i lúdiques.
• A mitjans del mes d'agost, ja són a classe.

Aquí el periodista es va abraonar com un Miura contra la capota. A Espanya tenim massa vacances, oi?, li va preguntar, flairant sang. Però, ai làs, aquell senyor el va desmentir! Resulta que, comptat i debatut, fan els mateixos dies lectius que nosaltres, l'únic és que ells comencen la primera setmana de juny, i després tenen altres periodes festius al llarg del curs. A mesura que el professor parlava, el periodista anava perdent interès, perquè sentia allò que no tenia previst sentir:

• El país té 6 milions d'habitants, amb una densitat de 17 hab/km2 (a Catalunya és de 232 hab/km2)
• Hi ha 15 alumnes per aula. Aquí, enguany, serem 36.
• L'obligatorietat no comença fins als 7 anys d'edat
• Fan classes de 45 minuts, amb pauses de 15 minuts entre cadascuna.
• Hi ha una ràtio de 9,7 alumnes per professor a secundària (a Espanya són 13, un 40% més).
• En acabar l'escola (a les 15:00), les famílies solen portar els fills a la biblioteca.
• El percentatge del PIB invertit en educació és del 6% (el doble de l'espanyol)
• El salari del professorat de secundària és d'uns 45.000€ anuals bruts (aquí la mitjana és de 40.000€ bruts, amb una deducció d'IRPF del 20 als 24%)
• etc.

Em podria plantejar anar-hi a viure, és clar, però no crec que m'hi vulguin. Com tampoc no hi voldrien la majoria de professionals d'aquesta meva pobra bruta, trista, dissortada pàtria.