Joves, preparats i "sobrats"

És llei de vida. En totes les societats humanes, com en les de la resta d'animals, arriba un dia que el fill repta el pare i el venç. I aleshores el pare ha de saber enretirar-se a un segon pla per deixar que la nova generació que ell mateix va engendrar, nodrir i educar assumeixi el comandament, esdevingui el cap de la manada, la tribu, la feina...

Els joves de la meva època també érem agosarats, enèrgics, a voltes maniqueus, i teníem la certesa que canviaríem el món només amb la nostra il·lusió. A més, gaudíem de la perspectiva d'aspirar a una vida millor que la que havien tingut els nostres progenitors. No tots vam ser prou agraïts amb l'esforç que això els havia suposat, però els mostràvem respecte, ens escoltàvem els seus consells (o, com a mínim, ho fèiem veure). Avui dia, el primer que fan es empastar-te el currículum pels "morros".

La velocitat amb què se succeeixen els canvis socials i tecnològics, juntament amb la proliferació de les relacions efímeres, la crisi econòmica i la manca d'expectatives que aquesta genera en el jovent, han exacerbat les presses, les ànsies atàviques per "matar el pare", per treure-se'l del damunt, per fer allò tan mediterrani del: "quítate tú, que me pongo yo". 

Recordo que, quan vaig començar en aquest ofici, entrava a les sales de professorat mostrant la mateixa veneració, gairebé reverent, amb què els fidels entren a missa: amb les orelles ben parades i amb els ulls badats com un mussol. El meu principal objectiu era aprendre dels mestres més veterans, els feia preguntes, els demanava consell, bevia de la seva experiència... És cert que també tenia les meves pròpies idees i opinions sobre la docència, i que, en alguns aspectes, havia gaudit d'una millor formació que ells, però tenia molt clar que allà on jo anava no era un terreny ignot, i que ells hi havien estat abans.

Igual com nosaltres, les noves generacions de mestres d'avui també han gaudit d'una formació millor: han anat d'Erasmus, han fet postgraus, màsters, han estudiat a l'estranger (coses que en el nostre temps eren reservades a uns pocs privilegiats). Criats en un temps i un entorn en els quals s'estila el capitalisme lliberal, els meus nous companys i companyes han hagut de dissenyar les seves carreres en funció del que algun imbècil els va dir que era l'excel·lència però que, en realitat, no és altra cosa que la crua competència en la cursa per la supervivència (quanta "ència", no?) 

Molts dels nous professors i professores que tan agraden a les administracions de dretes han begut d'aquest discurs, i estan disposats a fer el que sigui per fer-se un lloc: acumular titulacions d'una manera obsessiva, participar en cursos, seminaris i projectes (els caps de setmana inclosos, i per això cada cop hi ha més gent "single" a qui els fills els farien nosa per créixer professionalment), per poder penjar-se medalles davant dels equips directius i anar grimpant a l'organigrama... El meravellós món del llepaculs ha arribat a l'escola pública!

I no es tallen ni un pèl. Una companya, d'aquesta generació, em deia: "els instituts són com una cassola d'escudella, i cal saber remenar bé el cullerot per pescar-hi el millor tros". Suposo que a ella li devia semblar un símil d'allò més enginyós (de fet, he d'admetre que a mi també m'ho va semblar), però alhora em va produir una pena immensa constatar que l'educació de les futures generacions acabarà passant a mans de professors joves, preparats i molt, exageradament, "sobrats".

ATENCIÓ: el nou professor té dues carreres, un màster, parla cinc idiomes, 

és guapo, "single", hipster, col·lecciona viatges exòtics

i està disposat a qualsevol cosa per mantenir el seu tren de vida.

competències bàsiques,salari mínim

Aquest curs no podré corregir selectivitat. Bé, per ser precisos, hauria de dir que aquest curs no podré sol·licitar entrar a la ruleta amb la qual es sorteja qui corregeix selectivitat, perquè el director del meu institut considera que no pot prescindir de la meva presència durant els tres dies que duren les proves i, per tant, em va dir que no calia que ho demanés, perquè no m’autoritzaria a anar-hi.

Què hi farem? Ara bé, com diu la dita, quan es tanca una porta la providència en sòl obrir altres i, en el meu cas, de moment n’ha oberta una: la correcció de les proves de Competències Bàsiques de 4t d’ESO. És el tercer any que es fan, i no hi havia participat mai. A diferència de la selectivitat, fer de vigilant o corrector, o les dues coses alhora, no depèn de la teva voluntat, sinó de les necessitats de l’administració. Un bon dia, se’m va notificar que el meu centre havia de posar a la seva disposició un professor de llengua catalana, un de castellana, un de matemàtiques i un d’anglès, i com que jo sóc l’únic d’aquesta darrera matèria, m’hi posarien a mi. OK. “A sus órdenes”.

Passades unes setmanes, se’m va donar la bona nova: seria vigilant i corrector. Així,  els dos dies que es fessin les proves m’hauria d’absentar per anar a un altre centre a vigilar que la seva realització fos impecable, i després corregiria els exàmens que em toquessin. L’escandall de la feina és el següent:

concepte	unitats	€ unit	hores	€ hora	total
reunió informativa dins del meu horari			1,0	0,0	0,0
reunió preparatòria correcció fora d'horari			1,0	0,0	0,0
hores de vigilància fora del meu horari			2,0	0,0	0,0
transport i lliurament de proves fora d'horari			1,0	0,0	0,0
revisió d'exàmens per reclamacions			n	0,0	0,0
subtotal  salari per reunions			5,0		0,0
correcció de proves (preu net i hores extra)	260	1,58	44,0	0,0	410,18
subtotal salari per correcció			44,0		410,18
TOTAL			49 (+n)		410,18

D’aquest magnífic quadre d’Excel es desprèn que l’administració valora la meva professionalitat i expertesa en la matèria a raó de 8,37€ l’hora. Només espero tenir més sort que els companys i companyes que em van precedir els dos cursos anteriors i poder cobrar aquest Salari Mínim Interprofessional abans que no passi un any.

“DECRET DE NOVA PLANTILLA”

“L’onze de setembre” d’Antoni Estruch (1872-1957)

2014. En plena commemoració del Tricentenari de la desfeta que resultaria en la promulgació, per part de Felip cinquè, del “Decret de Nova Planta”, el nostre benvolgut govern ens fot pels morros el “Decret de Nova Plantilla” que ha de regular la contractació de professorat als centres educatius públics.

Com en dates tan reculades, d’èpic record, el setge ha estat llarg i sanguinari: primer se’ns va fer sospitosos de ser uns ganduls incompetents, unes sangoneres de l’erari públic, i així es va justificar que se’ns retallessin drets legítims guanyats amb l’esforç de tothom; es van difondre després comparacions demagògiques amb els centres privats, els quals rebien subvencions i concerts mentre els fills i filles de les classes treballadores havien de fer classes en mòduls prefabricats (abans coneguts com a “barracons”), veient com es delmaven les plantilles docents, augmentaven les ràtios d’alumnes per mestre, i suportant estoicament que no es suplissin les baixes per malaltia fins al cap de quinze dies (almenys pel que fa a aquest darrer problema, cal reconèixer-li a l’administració l’habilitat per posar-hi remei, tot prohibint al professorat posar-se malalt si no era absolutament imprescindible).

Posant per excusa una crisi causada per les pròpies elits econòmiques, afamada i desmoralitzada la tropa, captius els mitjans de comunicació, enderrocades les muralles del bastió del bé comú, han entrat per fi les tropes a passar els supervivents pel ferro privatitzador, emparades, això sí, per la llei. A partir d’ara, els oficials del victoriós exèrcit liberal (per si algú es perd amb tanta metàfora, aclarirem que es tracta dels equips directius dels centres) podran decidir qui treballa per a ells i en quines condicions (jo, santa innocència, em pensava que treballava per als meus conciutadans). 

El nou decret de plantilles estableix que els directors podran decidir qui contracten, en funció del seu projecte educatiu. En el cas de centres ordinaris, aquesta tria afectarà al 50% de la plantilla, mentre que, als de complexitat més elevada, el percentatge s’ampliarà fins al 100%. Aplicant la propietat commutativa, això equival a dir que els directors també decidiran qui no es contracta –i podran vetar durant un any aquells candidats que, per algun motiu, no els plaguin.

Què vol dir això? ¿Que a partir d’ara els centres tindrem unes plantilles més implicades, motivades, vocacionals, humanament cohesionades, eficients i acadèmicament brillants? I un be negre amb potes rosses! A Finlàndia potser sí, però aquí el que tindrem serà un claustre acollonit, pressionat, malfiat, fraccionat i submís; la punyalada per l’esquena serà a l’ordre del dia, així com les reverències i els afalacs, no hi haurà amics, sinó amiguisme, i els més ambiciosos esmerçaran els seus esforços en fer-se un lloc a l’eixopluc dels poderosos. Tot, és clar, menys ensenyar.

Per acabar, permeteu-me llençar una arenga patriòtica abans no m'arribi el torn de rendir comptes al tirà. Compatriotes! Faríem bé de vigilar com grapegem l’ensenyament dels nostres fills. De tant voler-nos fer el milhomes, ves que no acabem patint, de nou, tres-cents anys de tenebres.

LA CONSELLERA D’ENSENYAMENT “RESPECTA I ENTÉN LA VAGA”

L’actitud de la consellera davant la propera vaga d’ensenyament ha aconseguit, de nou, desconcertar-me. Tres dies abans que alumnes, pares i mares i professorat exercim el nostre dret a la vaga, la màxima responsable política del ram apareix als mitjans per manifestar que ens respecta i ens entén. No recordo manifestacions semblants de comprensió i respecte en convocatòries anteriors, sinó una hostilitat oberta envers les nostres demandes.

A què es deu, doncs, aquest sobtat canvi d’actitud? Bé, no cal ser un analista polític de primer ordre per adonar-se que, en aquest cas, la vaga té un abast estatal i es fa, almenys nominalment, per intentar aturar la LOMCE, una llei impulsada pel maligne govern de Madrid que, entre altres coses, amenaça competències pròpies de les autonomies.

 S’escurcen les plantilles, s’augmenta la càrrega de feina, es retalla els sous, es massifica les aules, s’escatimen recursos didàctics i de manteniment de les infraestructures... Res d’això no justifica una vaga. Ara bé, si el que es veu amenaçat és la seva parcel·la de poder, amb totes les prerrogatives i dependències que hi van associades, aleshores sí que hi ha motius per a la protesta. N’hi ha tants que els mateixos governants se senten amb l’obligació de donar-li suport.

Per cert, aquest suport és només moral? O, posats a entendre’ns i respectar-nos, aquest cop el nostre benvolgut govern tindrà el detall de no sostreure’ns la part proporcional del ja disminuït sou que percebem? La pregunta, és clar, és retòrica. La resposta, és clar, és evident.   

Vaughan: la primera pàgina del nivell bàsic

Una de les crítiques més freqüents -i més injustes- que es fa als professors de llengua és que només parlem de gramàtica. L'aprenentatge dels idiomes ha de ser comunicatiu i lúdic!, s'exclamen els nostres detractors. Estic segur que es mostraran entusiasmats davant l'enfocament del mètode del senyor Vaughan.

La primera cosa que aprendrem, ens diu, serà "el verb to be", i adquiriem agilitat en l'afirmatiu, el negatiu i l'interrogatiu. Estic completament d'acord amb aquest senyor pel que fa a la importància del verb "to be"; és, en efecte, molt utilitzat i, a més, serveix per construir moltes formes verbals. De fet, igual com en el seu novedós mètode, tots els mètodes inventats fins ara han començat per aquest punt. Ara bé, si el senyor Vaughan deixa anar el mateix discurs a una classe de 35 adolescents, segur que cauen immediatament adormits.

El quid de la qüestó, però, rau en "com adquirir l'agilitat que ja tens a la llengua materna?". Simple, ens diu ell, literalment: "machacar cada estructura 10.000 veces..."

Senyora Rigau, please, contracti'l immediatament!!! AQUEST SENYOR ÉS UN CAMPIÓ!! 

Que no se'n adona? Tot plegat es tracta de fer que les nostres atapeïdes classes repeteixin 10.000 vegades, com un sol home, "My Taylor is rich" o "The rain in Spain falls mainly in the plain" i ja ho haurem enllestit!

Caldrà vigilar, això sí, que els alumnes, presos d'un furor irrefrenable, no ens fotin de caps per la finestra i ens quedem sense mestres d'anglès. Aleshores, és clar, caldria que les famílies es gastessin uns bons calerons amb el famós mètode però, podent fer les coses pagant, quines ganes de fer-les gratis,oi? 

la sopa d'all

El descobriment de la sopa d'all és un fenomen que es produeix, de forma cíclica, en àmbits tan diversos com la política, la medicina, l'economia o l'ensenyament. Pel que fa a aquest, són moltes les persones que afirmen tenir-ne la fórmula secreta. Els propis mestres i pedagogs els primers, però també polítics, periodistes, opinadors i gent de les més diverses procedències pontifiquen urbi et orbe sobre com cal fer les coses.

Fa temps que un dels temes de moda és l'escàs domini de la llengua anglesa que tenen els joves catalans (suposo que el paupèrrim nivell de matemàtiques, ciències, català, castellà o història no deu amoïnar tant, perquè quan venen els turistes aquesta ignorància no es nota). 

El senyor Masculell ens diu que, per solucionar-ho, es negarà el títol de grau als universitaris que no acreditin, en acabar la carrera, un nivell de First Certificate. Com sempre, els polítics enllesteixen les coses imposant requisits en comptes de facilitant la feina als professionals de l'ensenyament. 

Personalment, no sé com esperen que assolim aquest nivell (que no és res de l'altre món, tot sigui dit) si ens fan ensenyar l'idioma en aules massificades d'alumnes amb capacitats / discapacitats i motivacions / desmotivacions absolutament heterogènies. Estic tip de repetir que enlloc més es fan les classes d'idioma d'aquesta manera i, quan ho comento amb els responsables del meu centre, em diuen si he probat a posar-los cançons. N'hi ha per llogar-hi cadires! 

Avui, però, el cel dels professors d'idiomes s'ha obert damunt la meva desconcertada testa i he estat il·luminat per un raig de ciència infusa: l'edició dominical del diari "La Vanguardia" oferia la fórmula definitiva per aprendre l'anglès, un mètode "eficaç" (estructurat, no us ho perdeu, en tres nivells: bàsic, intermedi i avançat!!!) que te l'ensenya "pas a pas". Desconec encara els fonaments pedagògics del mètode, però de moment hem de dir que l'avalen un senyor amb cognom inconfusiblement anglosaxó i una campanya publicitària de gran abast. 

I en un país de "sabiondos" com el nostre, amb això ja n'hi ha d'haver prou.

Em faig el propòsit d'analitzar aquest mètode miraculós en propers articles.

Els reconstructors de la pàtria

la fórmula màgica: primer destrueix i després cobra per la reconstrucció

Comença amb pas ferm la segona etapa del desmantellament de la xarxa educativa pública, després d’una primera fase de descrèdit, fonamentada en mentides. Recordem les lectures esbiaixades dels informes PISA per part d’una fundació amb interessos privats; l’adjudicació de convenis a escoles d’elit; les tupinades dels processos de matriculació d’alumnes desfavorits; la pretesa incompetència i indolència dels docents; l’aplicació de nyaps polèmics als períodes de vacances, com la famosa setmana blanca o la jornada compactada; els suposats privilegis salarials del funcionariat en una època de crisi, etc. I no ens oblidéssim pas de la mare dels ous: la ESO que ells es van inventar.

Després d’anys de joc brut, arriben els voltors per reconstruir allò que ells mateixos han assolat deliberadament (pràctica comú en conflictes de la història recent com els de Irak o de Síria). D’això, en dialecte ESADE se’n diu emprenedoria, o com crear un nínxol de mercat a garrotades. Darrerament no faig més que veure notícies d’empresaris -perdó, d’emprenedors- que han signat convenis amb l’administració pública amb la lloable intenció de solucionar el desgavell causat per la incompetència dels docents.

Un perruquer famós ha estat homologat per atorgar títols oficials d’estètica; una empresa anomenada GPS opta a fer-se càrrec del servei d’orientació acadèmic de l’alumnat del sistema públic; diverses empreses privades són homologades per oferir als docents una formació que, necessitin o no, es veuran obligats a acreditar si volen aspirar a qualsevol promoció dins la seva carrera... I tot això cal suposar que ho fan, és clar, per amor al país, gratia et amore!

Els ambiciosos del país -perdó, els emprenedors- ja s’estan fregant les mans: el nou “pelotazo” consisteix en tenir un parent o un amic amb molt poder –i poca vergonya- que et faciliti l’accés a una concessió administrativa per reconstruir un servei públic malmès pel funcionariat. 

L’educació i la sanitat, són els serveis públics essencials per excel·lència, i resulten especialment atractius a aquests prohoms del lliure mercat, ja que els proporcionen allò que sempre han somniat: un mercat captiu de milions de clients. En el  cas de l'ensenyament, a més, un clients que hauran de consumir el producte obligats per la llei.

Més o menys com passa amb la ITV dels nostres vehicles. Posem per cas.