càrrega laboral



si anem omplint el carro, pot acabar passant això

D'uns anys ençà sembla que els mals averanys tenen el vici de complir-se, i l'augment de l'horari lectiu del professorat no podia escapar aquesta tendència. En efecte, de totes aquelles mesures proposades pel Ministerio de Educación i que tant amoïnen el Departament d'Ensenyament, n'hi ha una que no sembla treure'ls la son, i no és altra que augmentar el nombre d'hores de classe que el professorat haurem d'entomar a partir del curs vinent. En menys de dos anys hem vist disminuit el nostre sou en un 12% i augmentada la càrrega de feina en un 30%. (10% en horari i 20% en nombre d'alumnes)

I com sempre que "pinten bastos", la gent ens comencem a mirar de reüll els uns als altres amb una certa malfiança. Qui està a l'atur sospita que qui treballa és perquè li ha pres a ell la feina; el que treballa observa l'aturat i pensa fins quan haurà de pagar-li el subsidi amb els impostos que cotitza per poder treballar; i tant treballador com aturat acusen el funcionari de gaudir del millor dels seus dos móns, és a dir: tenir feina sense treballar i cobrar un subsidi sense estar a l'atur!

Aquesta crispació laboral es nota també als centres educatius, on tots tenim la impressió de treballar més que la resta de companys i de ser, en general, menys valorats. Diuen que s'acabaran les prevendes, les reduccions horàries per càrrecs o per tutories de treballs de recerca... ara tots serem iguals! O potser no? Horari en mà, és cert que ara farem tots 20 hores lectives i 4 o 5 de guàrdia presencial (que a la pràctica són també lectives)... Però 20 hores són sempre 20 hores? Parlem-ne.

Els successius canvis curriculars ens han portat a la situació en què les classes de matèries conegudes com a "comuns" es duen a terme en grup sencer -així, Filosofia, Ciències del Món Contemporani, Educació Física, Matemàtiques i les Llengües (Català, Castellà i Anglès) es faran amb classes de 36 alumnes. Cal dir que, de moment, el Català, Castellà i també les Matemàtiques, en ser instrumentals, es beneficien de la possibilitat de fer agrupaments per nivells i amb un menor nombre d'alumnes, ja que de cada dos grups-classe en surten tres. D'altra banda, la diversificació ha portat a dissenyar unes matèries optatives especialitzades que es fan en grups reduits i, cas del batxillerat, durant més hores.

Així doncs, hi ha professorat que durant el curs farà classes a 150 o 200 alumnes mentre que altres companys seus, cobrant exactament el mateix, en faran a 50 o 60 si tenen la sort de juntar un parell o tres d'optatives. Ho comento perquè sóc dels rucs que es trobarà en la primera situació, perquè si fos dels altres m'imagino que faria el mateix que ells: "callar com un puta". El que demano, si us plau, és que a sobre no vinguin a demanar-nos explicacions ni a passar-nos pels morros els seus èxits acadèmics. Ja n'hi ha un tip, tu!

Per fi s'imposa el sentit comú.

"Paracuellos", de Carlos Giménez. Per a qui vulgui veure com era (i com serà) l'educació d'aquest país sota un règim ultraconservador.

Com sempre, ha calgut que arribés la dreta per posar una mica d'ordre en el desgavell en què s'havia convertit l'ensenyament del país. El ministre Wert anuncia una sèrie d'entranyables consignes que evoquen l'escola que ens espera. En essència són:

1. "España es una y no veintiuna".  Recentralitzant l'ensenyament aconseguirem que tothom tingui les mateixes oportunitats d'aprendre l'idioma que parla ell, i que a ningú no li faci la més mínima falta parlar-ne cap altre que no sigui el que parla ell. Ja se sap que les autonomies són les culpables de la crisi i de l'analfabetisme de la "juventud patria"


2. "Se acabó la hora del bocadillo". Si no esmorzem passarem gana, i ja se sap que la gana espabila. S'acabaran també les substitucions de professorat amb baixa mèdica i s'ampliaran les hores lectives -i segurament el calendari també.


3. "El tamaño no importa". En efecte, tant li fa si a les aules hi ha 25 alumnes (en el moment d'implantació de l'ESO), com 30 (en el moment de consolidació de l'ESO) o si n'hi enxubem 36. Total, el que compta no és la mida, sinó l'habilitat per deixar satisfeta la... clientela.


4. "Garrotazo y tentetieso". Serà el "darrer crit" en metodologia a les aules... Perquè suposo que no esperaran classes participatives i comunicatives de 36 alumnes. Les d'aquestes dimensions que jo vaig conèixer eren de l'època preconstitucional, estaven presidides per un Sant Cristo omnipresent i les dirigien a cops de regle uns cafres amb sotana a qui parlàvem de "don".

entrepà i barça

Sí, ja ho sé que la referència està molt vista... però no per això deixa de ser tristament actual. Explicaré una anècdota a tall d'exemple.

Enguany el meu fill petit acaba l'escola primària i, com marca la tradició al seu centre, els pares els muntem una festa de comiat, per a la qual s'estableixen comissions i un calendari de trobades que es repeteixen periòdicament, sempre en dimecres. Aquesta setmana quan vaig obrir el correu electrònic, em vaig trobar amb una allau de e-mails enfurismats, alguns amb paraulotes i tot, al voltant de la convocatòria per al dimecres 28. Es veu que algun pare (o mare, no siguem sexistes) va recordar que aquell dia hi havia partit del Barça i suggeria canviar la data per l'endemà.

No, no us precipiteu, la reacció irada no va ser davant l'evident tristor que inspira organitzar la vida en funció d'un miserable partit de futbol. La furibunda gernació es va alçar indignada quan algú altre va recordar que el 29 hi havia convocada una vaga general contra una reforma laboral que deixa els drets dels treballadors a l'alçada de les colònies industrials del segle XIX. Va ser aquest darrer correu el que va encendre els ànims! Fins a tal punt que un energumen li va retreure que avantposés la vaga al seu propi fill!

Jo volia contestar-los però la meva dona, que té molt més seny, m'ho va treure del cap. I té rao, com gairebé sempre. ¿A què treu cap discutir amb un ignorant que pensa que el Barça és més que un club, i no s'adona que el futur del seu fill no es dirimeix a San Siro sinó al carrer, en jornades com les d'avui? En fi. D'on no n'hi ha no en pot rajar.

qüestió de percentatges

Divendres passat BTV informava de la reserva de places a Barcelona per a alumnes amb necessitats educatives especials derivades de les seves situacions familiars i sòcioeconòmiques. Al reportatge, es parlava de quantes d'aquestes places serien assumides per l'escola pública i quantes per la privada concertada i es donava la dada següent:

de 910 places reservades a primària, 565 les assumiria l'escola concertada i 345 la pública

de 585 places reservades a secundària, 428 les assumiria la concertada i 157 la pública.

La conclusió a la qual arribava el periodista era "La majoria les assumiran les escoles concertades". Atenent a les dades que van exposar, la conclusió és irrefutable però, ailàs, el periodista (i el seu cap d'edició) van passar per alt un fet prou rellevant: "la proporcionalitat!" Si ens llegim l'informe d'inici de curs 2011-12 publicat pel consorci d'educació de Barcelona, veurem que:

del total de 78.755 places de primària a Barcelona, 44.892 (60%) corresponen a la concertada.

del total de 52.856 places de secundària a Barcelona, 33.030 (62%) corresponen a la concertada.

Si analitzem les dades de places de reserva en termes percentuals, ens adonarem que a la concertada li corresponen, per a primària i secundària respectivament, el 73% i el 62% d'aquestes places. La desviació, per bé que existent, no ens pot fer concloure DE CAP MANERA que n'assumeixin la majoria, i en qualsevol cas, no té res a veure amb els números absoluts, que semblen indicar una proporció de més del doble.

A què es pot atribuir la incorrecta informació? A mala fe o a incapacitat? Em decanto per pensar en la segona explicació, atribuible al fet que els responsables de BTV devien estudiar en una escola pública.

Les claus, el mòbil...

"un moment, senyoreta, em desfaig d'unes quantes subprimes i de seguida estic per vostè"

No fa massa anys es parlava dels "nens amb la clau penjada del coll", en referència a un fet que tenia el seu origen en la impossibilitat de conciliar l'horari laboral dels pares amb l'escolar. Des de ben tendra edat, a aquestes criatures se'ls posava un penjoll amb les claus i se'ls engegava cap a estudi. Quan l'escola acabava, ells tornaven solets a casa, s'obrien la porta, es preparaven un entrepà i es repanxegaven al sofà a mirar dibuixos.

Posats a mirar el costat positiu de la crisi actual, en disminuir la taxa d'ocupació dels adults ha disminuit també el nombre d'aquests serenos en miniatura que recorrien els carrers com ànimes en pena amb les motxilles com a únic contrapès per la seva solitud (ara això m'ha quedat poètic, tu). Al·leluia! La mainada ja no porta claus penjades del coll com si fossin escallots bovins!

Ara hi porten penjats els mòbils.

I per què? Els motius són molt diversos, i els he anat descobrint de fa un parell d'anys ençà, quan el meu fill feia quart de primària i veia que els seus companys en portaven:

1. Per si em passa res quan vaig cap a l'escola (uns 200 metres)


2. Per si em passa res quan torno de l'escola (uns 200 metres, també)


3. Per si em passa res quan sóc a l'escola (i allà no tenen telefon, per això de la crisi)


4. Per si m'han de trucar els pares per dir-me que m'enyoren molt (com que treballen tant, no ens veiem, saps?)


5. Per si les meves accions de borsa baixen de sobte i el meu broker vol saber què ha de fer.


6. Perquè el meu pare se n'ha comprat un de nou i aquest no el volia llençar (pare ecologista i reutilitzador)


7. Perquè el meu cosí en té un de tàctil amb internet (i la meva mare diu que no pensa tolerar que jo sigui menys que el meu cosí)


8. Perquè als meus pares els feia il·lusió (a ells, per la comunió els van comprar un rellotge de polsera i una estilogràfica de merda)


9. Perquè els he dit que si no me'l compraven deixaria de respirar i em moriria.


10. Perquè... perquè... per què no en tens tu, de mòbil? Que sou pobres a casa teva?

En fi... penjo, tu.

MÒBIL SÍ o MÒBIL NO? (envia un SMS al 6331)

"Ja et trucaré més tard, la professora només fa que molestar-me"

Fa uns dies vaig proposar als meus alumnes de 4t d'ESO escriure una redacció en la qual valoressin els avantatges i inconvenients que podia comportar l'ús dels telèfons mòbils a classe. Per sort, no n'hi va haver cap que em digués el mateix que aquesta noia de l'acudit, però temps al temps...

De fet, em temo que és una guerra perduda, una de tantes. I en aquesta, com en altres ocasions he denunciat abans, aquells que haurien de ser els nostres aliats actuen sovint com l'enemic. Quan un nen o un adolescent arriben a classe amb un mòbil és perquè un adult els l'ha comprat, i si els l'ha comprat els ha donat també permís per dur-l'hi. Ho sé perquè en alguna ocasió m'he incautat de telèfons que sonaven impertinents enmig de la lliçó, o que s'usaven amb finalitats lúdiques com ara fer fotografies, o per passar-se les respostes d'un examen... i de passada he aconseguit que els pares dels seus propietaris es personessin a l'escola per parlar amb mi... PER PRIMERA VEGADA EN TOT EL PUNYETER CURS!

Segons aquests pares, i segons molta altra gent, es tracta d'entremaliadures sense importància, actes de rebel·lia adolescent... i, al capdavall, acaben dient: "el mòbil és seu, i tu no tens cap dret de prendre-l'hi, què t'has pensat?" És ben senzill d'explicar el que m'he pensat: que vostè deu ser un d'aquells imbècils que no desconnecten el mòbil quan entren al cinema, o al teatre, o al tanatori... ni tan sols el dia que l'hi porten dins de la caixa de pi. És clar, com que és seu... què n'hem de fotre els altres?

El mòbil és tan sols un objecte i, com a tal, no se'l pot fer responsable de l'ús que en fem. El que hem de vigilar és quina relació hi establim nosaltres, quins vincles de dependència creem, a quin grau d'alienació ens aboca... El número d'apps (aplicacions, funcions) del nostre mòbil és inversament proporcional al de connexions sinàptiques al nostre cervell.

Em resisteixo a claudicar davant de la màquina, a deixar que el seu GPS em digui per on he de passar, que el FACEBOOK xafardegi la vida dels meus amics, que el GOOGLE o la WIKIPEDIA siguin l'única font del meu saber, que el REVERSO TRADUCTOR em robi el plaer d'aprendre un altre idioma, o que el RINCÓN DEL VAGO acabi convertint un fill meu precisament en això.

"¡Más madera!..."

Tothom recorda aquesta memorable escena dels Germans Marx, oi? "Qui ha dit que no hi ha fusta en aquest tren?", pregunta amb excitació Groucho, mentre encoratja els seus germans a arreplegar qualsevol objecte combustible al seu abast, "...aquí hi ha capses, baguls, maletes...". Seguint la consigna que el tren ha d'avançar a qualsevol preu, ho van cremant absolutament tot. És cert que a la fi aconseguiran arribar a terme, però del tren en quedarà només un munt de ferralla.

Impossible resistir-se a establir paral·lelismes amb la forma d'actuar irracional i obsessiva del nostre govern de dretes davant la crisi provocada pel capital al qual es deu. ¿No us imagineu el senyor Mas Cullell, acompanyat dels consellers Boi Ruiz i Rigau, llençant a la caldera les estelles que queden de l'estat del benestar? Apa, fotem-hi els metges, els mestres, els bombers, els mossos... fem córrer la màquina! Cremem tot allò que faci flaire de públic! No importa el que ens deixem pel camí, tant se val si quan arribem a l'estació no queda més que la carcassa. L'important és que dalt d'aquesta carcassa hi siguin els que importen. És a dir: els seus.