ELS TREBALLS DE RECERCA DE BATXILLERAT

La darrera de les reformes educatives (encara vigent) va introduir diverses modificacions al currículum del batxillerat, entre les quals la inclusió de l’anomenat Treball de Recerca, amb una ponderació del 10% sobre la nota global de l’etapa. L’objectiu d’aquest treball és potenciar l’autonomia de l’alumnat i preparar-los per la seva futura carrera acadèmica o professional, en la qual s’hauran d’enfrontar amb el repte d’anar més enllà de l’estudi i endinsar-se en el sempre complicat camp de la recerca, de la curiositat, de la iniciativa personal.

Aquest treball, que ve a ser una mena de tesina en miniatura, és tutoritzat per un professor al qual se li adjudica, bé per petició expressa de l’interessat/ada o bé pel sistema digital. Tanmateix, des que vaig arribar a la meva darrera destinació definitiva ara fa sis anys, diversos alumnes havien mostrat interès perquè els dirigís el treball professorat del departament de llengües com ara jo, però les dificultats organitzatives ho havien impedit, en benefici des companys dels departaments de socials i de ciències, interins inclosos, que els acaparaven tots.

Digueu-me malfiat, però sospito que la reducció d’una hora lectiva associada a aquesta tutoria hi devia tenir quelcom a veure, perquè enguany ha estat el primer curs en què la dita reducció ha desaparegut, alhora que també desapareixien els insuperables impediments que fins ara ens n’havien mantingut al marge. Per fi he pogut, al cap de sis anys com a titular al centre i tres com a catedràtic, tutoritzar un Treball de Recerca! “All’s well that ends well!”, que diuen els anglesos; “Nunca es tarde si la dicha es buena”, que diuen els espanyols o “Tot sigui a fi de bé”, que diguem els catalans...

Com la resta de companys de totes les àrees, vaig suggerir diversos temes i diversos alumnes van recollir el guant i em van proposar com a tutor. Finalment, per motius obvis, he acabat dirigint-ne un que es titula “Com (és que no) aprenem l’anglès?”, dut a terme per una alumna que, en efecte, té problemes amb la meva matèria. Deixant de banda els clàssics “estira i arronsa” en el compliment dels terminis, i la feinada de correcció estilística i ortogràfica, he de confessar que el resultat ha superat, de molt, les meves expectatives. 

El tal "Wert" és aquest de la foto

José Ignacio Wert Ortega

Madrid, 1950

Ministro de Educación 

Suposo que, de moment, no deu ser cap delicte penjar en un bloc la foto d'un personatge públic que es pot trobar lliurement a la xarxa. Menys encara perquè no li dedicaré cap epítet, cap qualificatiu, no proferiré cap amenaça, ni incitaré a res que no sigui mirar-lo. Mirem-nos-el bé, doncs, i després pensem en l'esborrany de llei d'educació que ens acaba de fotre pels morros.

Pensem

• pensem en l'estàtus residual que espera la nostra llengua en un futur no massa llunyà, primer a les escoles però després, en conseqüència, també al carrer, als negocis, al lleure, a la cultura... fins desaparèixer, com a tantes altres els ha passat...
• pensem en la segregació lingüística que malbaratarà anys d'esforços per bastir un model de convivència reconegut internacionalment, en el qual la llengua no ha estat mai un problema sinó un valor cohesionador...
• pensem en la destrucció de la xarxa pública d'ensenyament, mitjançant la constant marginació dels funcionaris, que fins ara es podien permetre el luxe d'actuar en consciència, i la seva substitució per treballadors amb contractes precaris subjectes a la gestió arbitrària dels centres...
• pensem en el foment de les diferències de classe fruit de la privatització d'un dret elemental que fins ara havia garantit la igualtat d'oportunitats, fos quina fos l'extracció social, fos quina fos la capacitat intel·lectual dels nens i nenes del país...
• pensem en un país abocat a la grisor, a la rancúnia, a l'odi, a l'enfrontament... al ranci tancament mental característic d'aquells rodals de món per on mai no corre l'aire, ni hi passen forasters, ni s'admet altra realitat que la pròpia...

Personalment, pensar en tot això em provoca ganes de fer de ventre. I mentre faci, seguiré pensant.
Sobretot en ell. 

.

sol davant del perill

Així se sentia avui el que us escriu, gràcies a la nova llei en virtut de la qual els professors substituts fan (i cobren) només les hores de classe. Això vol dir que les guàrdies, les reunions de coordinació i les hores de preparació no es contemplen com a part de la seva feina.

Aquesta reducció d'hores ha suposat que el substitut, a banda d'una penosa inestabilitat professional causada per la itinerància, hagi vist reduït el seu sou al 80% de la misèria que cobrava fins ara. Per acabar de reblar el clau, aquest curs el departament no es comença a plantejar cobrir cap baixa mèdica fins passats 15 dies, amb la qual cosa, durant dues setmanes (que sovint són tres), la feina de la persona absent la fem la resta de companys i, quan per fi arriba el seu substitut, seguim fent tot allò que no siguin les seves hores de classe.

Jo he tingut la mala fortuna de compartir hora de guàrdia amb una professora que porta tres setmanes de baixa, durant les quals m'he trobat literalment "sol davant del perill". Avui, per exemple, faltava una professora que donava classe a aquell típic grup del qual tothom fuig com de la pesta. Així, com en les darreres tres setmanes, m’ha tocat entomar tot sol la vigilància de tot el centre, mentre el substitut de la meva companya s’estava una hora mà sobre mà, perquè ningú no l’ha contractat per vigilar.

Posant un símil cinematogràfic: imagineu-vos envoltats per un estol de comanxes enfurismats a punt d’arrabassar-vos la cabellera quan, de lluny, us arriben les cornetes del setè de cavalleria. Respireu, penseu que esteu salvats... Però aleshores se us atansa el caporal del destacament i us mostra, compungit, un despatx amb ordres de quedar-se'n al marge mentre us massacren.

El país no es pot permetre luxes, és clar. 

14-N, vaga general?

Passejo pels carrers del meu barri. Hi ha poc trànsit, pocs vianants badocs com  jo, alguns establiments són oberts, però la majoria tenen les persianes abaixades... No és en absolut el retrat d'una ciutat paralitzada per la vaga general, però tampoc la postal de normalitat i coloraines que pretén dibuixar el responsable de treball de la Generalitat, que dóna dades a través de la ràdio: a l'administració pública, el seguiment de la vaga és del 15%, un percentatge que es redueix al 10% en l'àmbit de l'ensenyament.

Penso en el meu institut, tradicionalment poc propens a les vagues. Ahir al matí (així d'exquisidament civilitzats som els mestres), ens havíem apuntat a la llista negra 14 professionals, el 45% del claustre. No sé si algun  altre company haurà decidit fer vaga sense avisar amb antelació (cosa a la qual, de moment, té tot el dret), però en qualsevol cas, això és molt més que el percentatge irrisori presentat per aquest senyor polític.

Em pregunto quin és el seu mètode a l'hora de fer números. Hi compten aquells que estan en serveis mínims? I aquells que han anat al lloc de treball amb la certesa que no hi hauria alumnes i que, per tant, tampoc no treballarien? Estan fent vaga, aquests, o són vagos?  Han tingut en compte els substituts de jornada híper reduïda, que avui no tenien feina ni cobraven? Ens diuen les seves estadístiques quanta gent ha decidit anar a treballar no es podia permetre, o no volia, perdre els diners que ens descompten? Aquest 90% de professors i professores, ¿estan en contra de la vaga, o només desmotivats, desencisats, desinformats, desorientats o acollonits?

Passejo pels carrers del meu barri tot escoltant la narració apocalíptica que el locutor i els tertulians fan dels incidents protagonitzats per piquets informatius; i penso en quina és la veritable naturalesa de la intimidació i la violència. Cert: tothom té dret a treballar, i no trobo cap argument per defensar aquell que ho vulgui impedir. Al mateix temps, però,  trobo a faltar empenta a l'hora de criticar l'empresari o l'administració, que amenacen amb represàlies laborals aquells que exercim el nostre dret a la vaga. O aquells que, amb la seva cobdícia i mala praxi professional, han enviat el país a la merda, tot garantint que cinc milions de ciutadans i ciutadanes no facin vaga perquè, senzillament, no tenen feina.  

Els carrers del meu barri, de la meva ciutat, del meu país escenifiquen el desconcert, el dubte, la por, el cansament, la desídia, la intimidació, la desinformació, la manipulació informativa... Es compleix la vella consigna bèl·lica de Juli Cèsar: "divideix i venceràs". Com es compleix també la profecia Orwelliana: qui domina els mitjans de comunicació escriu i reescriu la història segons li convé.

Demà serà un altre dia, concretament el 15 de novembre. Parlarem una mica més de la vaga, empastifaran les dades, acusaran a tort i a dret de deslleialtat, de candidesa, de poques ganes de treballar. I, tot seguit, ens explicaran que els internacionals del FC Barcelona tornen cansats (o, Déu no ho vulgui) lesionats de l'amistós que Espanya juga avui a Panamà. I ens indignarem. I tant que ens indignarem! Clamarem perquè, un cop més, Espanya ens expolia allò millor que tenim com a país: els nostres futbolistes!

La Fundació Bofill ataca altre cop

"A mi ningú no em mana què he de fer o de dir"

L'obsessió del lobby demòcrata cristià per desacreditar sistemàticament tot allò que proposem els professionals de l'ensenyament públic comença a cansar. Aquesta setmana toca remenar, un altre cop, el tema de la compactació horària i així justificar que se'ns colli una mica més. Abans de l'estiu ja havien denunciat que l'assumpte dels horaris lectius provocaria una autèntica ensulsiada sociològica i familiar, perquè dinamitava qualsevol possibilitat de conciliació amb els horaris laborals dels adults. Però som a novembre i, en no haver-se confirmat la catàstrofe que havien profetitzat, s'han hagut d'empescar nous motius.

Així, la croada contra la compactació horària pren un inesperat gir argumental: a la nova pel·lícula, els egoistes professors ara ens dediquem a agreujar la injustícia social i la divisió de classes, ja que les famílies de classe mitja-baixa no poden pagar als seus fills les activitats extraescolars amb què omplir el buit de temps que s'estén entre la fi de les classes a les 14:30 i la seva arribada a casa.

Jo que, càndid de mi, em pensava que l'educació d'aquests nois i noies corria perill per culpa de les polítiques econòmiques i educatives de dretes, que escatimen els recursos als centres públics (i no parlo de sous) per finançar, amb concerts inversemblants, escoles d'elit que practiquen la segregació econòmica, religiosa i sexual! Jo que creia que la manca d'expectatives de futur per al jovent es devia a una reforma laboral traïdora i salvatge, en conjunció amb la corrupció d'una classe política presonera del poder financer que va causar la terrible crisi que ens ofega a tots!

I al capdavall, ves per on resultarà que som nosaltres, els mestres de l'ensenyament públic, l'autèntica amenaça per la classe obrera!

Senyors i senyores del "aromes de Montserrat party", facin el favor d'esprémer-se una mica el magí, perquè el seu discurs fa tant tuf a consigna propagandista que em penso que fins el més ruc ja els veu el llautó. Amb compactació horària o sense, els fills dels obrers ho tenen igual de magre, mentre que els fills dels rics seguiran fent classes d'equitació, passant els estius als Estats Units i fent màsters a ESADE. I deixem-nos de ximpleries. Si de veritat volen que l'educació pública sigui de qualitat, saben perfectament què cal fer. El que passa és que ni vostès, ni aquells que els paguen generosament els seus informes propagandístics, no tenen cap interès en fer-ho..


  

PSICOPATOLOGIES i FRACÀS ESCOLAR

Al meu centre s'ha acceptat, a proposta del Departament d'Ensenyament, participar en un programa de detecció de psicopatologies, impulsat per un equip de psicòlegs de l'hospital de la Vall d'Hebrón.

El primer pas ha estat la presentació al claustre dels objectius que es persegueix i de les intervencions dutes a terme fins al moment en altres centres educatius de Catalunya. La xerrada l'ha feta una psicòloga de l'equip, la qual ens ha ofert dades exhaustives sobre les diferents psicopatologies que afecten la població (TDH, fatiga crònica, alteracions de la son, asperger, autisme...) i estadístiques referides a la influència que aquestes tenen en els resultats acadèmics.

Amb la col·laboració del centre i l'autorització dels pares i mares, aquest equip ofereix fer un cribatge dels alumnes per detectar possibles casos i diagnosticar-los. Un cop diagnosticats, oferiran als mestres pautes per actuar i, a les famílies, la possibilitat de fer un tractament adequat.

La proposta és interessant i engrescadora. Tal i com ha dit la psicòloga, aquestes patologies no expliquen en la seva totalitat el fracàs escolar que es dóna a casa nostra, però ens pot ajudar a paliar-lo tot reconduint situacions que fins al moment sovint passen desapercebudes.

Jo ho hauria deixat aquí, la veritat (com bé ha dit el director, molts de nosaltres portàvem al centre deu hores i unes quantes classes a l'esquena) i hauria emplaçat aquests professionals per una segona sessió. Però, com sòl passar en aquest país, la gent deixem passar sovint les oportunitats de callar que ens ofereix la vida, i en aquest punt els dos psicòlegs ens han recordat que ells havien començat a treballar a les set (ja començàvem amb la vella disputa de "jo treballo més que tu), i una cosa ha portat a l'altra:  un ha dit que les condicions en què es fan les classes no permeten massa observacions, i l'altre ens ha fotut en cara que a Finlàndia es gasten el mateix que nosaltres en educació, i jo li he dit que això era mentida, i ell ha contestat que li ho havien assegurat al Departament d'Educació (amb un parell, sí senyor!), i ha reblat el clau afegint que, a Finlàndia, els mestres tenen més sensibilitat pedagògica i una major formació (a part, suposo jo, de ser tots rossos i més guapos), i...

I jo que em pregunto, perquè sempre acabem llençant-nos els plats pel cap en comptes de treballar? Per què tots pensem que som més llestos que els altres? Per què sempre creiem que la nostra brillant idea salvarà una humanitat que ningú no ha salvat (diuen) des de fa dos mil anys?

I posats a fer preguntes. Per què no han explicat detalladament com es durien a terme els hipotètics tractaments? I, més important encara: qui els pagaria? Què hi ha darrera aquest projecte? Fons de la Comunitat Europea? Poc versemblant, en els temps que corren. O, com diria la monja Forcadas, tot plegat acabarà essent cosa DE LES FARMACÈUTIQUES?

Estarem amatents.

"El claustre dels millors"

 

a la darrera reunió del govern, la consellera d'ensenyament va proposar contractar aquest senyor com a professor de física d'un institut de l'Hospitalet. El seu disgust va ser majúscul quan la vicepresidenta li va recordar que ja feia molts anys que Groucho Marx era mort.

 

Un dels arguments electorals de Convergència i Unió va ser que formaria el que ells anomenaven "el govern dels millors", una prentensió que si volen que els digui la veritat em sembla una miqueta mancada de modèstia. Però tant se val, el temps acaba sempre donant i traient raons i m'estalvia haver de fer més valoracions al respecte.

 

Ahir en un reportatge del telenotícies de TV3 (dissabte 6 d'octubre) s'explicava que les noves generacions de mestres s'estan formant en llengua anglesa per poder fer classes de qualsevol matèria en aquest idioma. Els futurs docents explicaven als entrevistadors que ells no havien après l'idioma a l'escola (ja se sap que allà s'ensenya amb el cul) sinó que s'havien hagut de buscar la vida en acadèmies privades o marxant a l'estranger.  

 

A continuació, la meva cap de personal, l'estimable senyora Rigau, feia unes declaracions en les quals valorava molt positivament la iniciativa i assenyalava que, a partir d'ara, l'administració seria molt més exigent amb el procés de selecció i de seguiment del professorat, que es veu que fins ara era can seixanta, a fi de garantir que els docents tinguin un bon nivell, no només d'anglès, sinó de la pròpia matèria que ensenyen. En resum: "el claustre dels millors".

 

Sentir això en boca del responsable d'ensenyament m'ha emprenyat força. Per dos motius:

• d'una banda, la bona senyora denuncia públicament que els professors i professores del país som uns ineptes sense formació (cosa que tothom ja sospitava). Aquesta degradació permet, és clar, justificar el maltractament laboral al qual se'ns sotmet.
• de l'altra, perquè el seu partit ha governat aquest país durant quasi tres dècades, i ha trigat tots aquests anys en adonar-se'n.

Senyora Consellera d'Ensenyament. Jo vaig rebre la meva educació secundària i universitària mentre el seu partit era al govern i tenia les competències transferides. Vaig finalitzar les meves dues carreres, vaig superar les oposicions i vaig guanyar-me la càtedra essent vostès els responsables de certificar la meva vàlua. Ara insinua que no podré formar part del seu "claustre dels millors"?

 

Expliqui-m'ho, si us plau, perquè començo a sospitar que, o vostè o jo, som de "cal justet".