Vaughan: la primera pàgina del nivell bàsic

Una de les crítiques més freqüents -i més injustes- que es fa als professors de llengua és que només parlem de gramàtica. L'aprenentatge dels idiomes ha de ser comunicatiu i lúdic!, s'exclamen els nostres detractors. Estic segur que es mostraran entusiasmats davant l'enfocament del mètode del senyor Vaughan.

La primera cosa que aprendrem, ens diu, serà "el verb to be", i adquiriem agilitat en l'afirmatiu, el negatiu i l'interrogatiu. Estic completament d'acord amb aquest senyor pel que fa a la importància del verb "to be"; és, en efecte, molt utilitzat i, a més, serveix per construir moltes formes verbals. De fet, igual com en el seu novedós mètode, tots els mètodes inventats fins ara han començat per aquest punt. Ara bé, si el senyor Vaughan deixa anar el mateix discurs a una classe de 35 adolescents, segur que cauen immediatament adormits.

El quid de la qüestó, però, rau en "com adquirir l'agilitat que ja tens a la llengua materna?". Simple, ens diu ell, literalment: "machacar cada estructura 10.000 veces..."

Senyora Rigau, please, contracti'l immediatament!!! AQUEST SENYOR ÉS UN CAMPIÓ!! 

Que no se'n adona? Tot plegat es tracta de fer que les nostres atapeïdes classes repeteixin 10.000 vegades, com un sol home, "My Taylor is rich" o "The rain in Spain falls mainly in the plain" i ja ho haurem enllestit!

Caldrà vigilar, això sí, que els alumnes, presos d'un furor irrefrenable, no ens fotin de caps per la finestra i ens quedem sense mestres d'anglès. Aleshores, és clar, caldria que les famílies es gastessin uns bons calerons amb el famós mètode però, podent fer les coses pagant, quines ganes de fer-les gratis,oi? 

la sopa d'all

El descobriment de la sopa d'all és un fenomen que es produeix, de forma cíclica, en àmbits tan diversos com la política, la medicina, l'economia o l'ensenyament. Pel que fa a aquest, són moltes les persones que afirmen tenir-ne la fórmula secreta. Els propis mestres i pedagogs els primers, però també polítics, periodistes, opinadors i gent de les més diverses procedències pontifiquen urbi et orbe sobre com cal fer les coses.

Fa temps que un dels temes de moda és l'escàs domini de la llengua anglesa que tenen els joves catalans (suposo que el paupèrrim nivell de matemàtiques, ciències, català, castellà o història no deu amoïnar tant, perquè quan venen els turistes aquesta ignorància no es nota). 

El senyor Masculell ens diu que, per solucionar-ho, es negarà el títol de grau als universitaris que no acreditin, en acabar la carrera, un nivell de First Certificate. Com sempre, els polítics enllesteixen les coses imposant requisits en comptes de facilitant la feina als professionals de l'ensenyament. 

Personalment, no sé com esperen que assolim aquest nivell (que no és res de l'altre món, tot sigui dit) si ens fan ensenyar l'idioma en aules massificades d'alumnes amb capacitats / discapacitats i motivacions / desmotivacions absolutament heterogènies. Estic tip de repetir que enlloc més es fan les classes d'idioma d'aquesta manera i, quan ho comento amb els responsables del meu centre, em diuen si he probat a posar-los cançons. N'hi ha per llogar-hi cadires! 

Avui, però, el cel dels professors d'idiomes s'ha obert damunt la meva desconcertada testa i he estat il·luminat per un raig de ciència infusa: l'edició dominical del diari "La Vanguardia" oferia la fórmula definitiva per aprendre l'anglès, un mètode "eficaç" (estructurat, no us ho perdeu, en tres nivells: bàsic, intermedi i avançat!!!) que te l'ensenya "pas a pas". Desconec encara els fonaments pedagògics del mètode, però de moment hem de dir que l'avalen un senyor amb cognom inconfusiblement anglosaxó i una campanya publicitària de gran abast. 

I en un país de "sabiondos" com el nostre, amb això ja n'hi ha d'haver prou.

Em faig el propòsit d'analitzar aquest mètode miraculós en propers articles.

Els reconstructors de la pàtria

la fórmula màgica: primer destrueix i després cobra per la reconstrucció

Comença amb pas ferm la segona etapa del desmantellament de la xarxa educativa pública, després d’una primera fase de descrèdit, fonamentada en mentides. Recordem les lectures esbiaixades dels informes PISA per part d’una fundació amb interessos privats; l’adjudicació de convenis a escoles d’elit; les tupinades dels processos de matriculació d’alumnes desfavorits; la pretesa incompetència i indolència dels docents; l’aplicació de nyaps polèmics als períodes de vacances, com la famosa setmana blanca o la jornada compactada; els suposats privilegis salarials del funcionariat en una època de crisi, etc. I no ens oblidéssim pas de la mare dels ous: la ESO que ells es van inventar.

Després d’anys de joc brut, arriben els voltors per reconstruir allò que ells mateixos han assolat deliberadament (pràctica comú en conflictes de la història recent com els de Irak o de Síria). D’això, en dialecte ESADE se’n diu emprenedoria, o com crear un nínxol de mercat a garrotades. Darrerament no faig més que veure notícies d’empresaris -perdó, d’emprenedors- que han signat convenis amb l’administració pública amb la lloable intenció de solucionar el desgavell causat per la incompetència dels docents.

Un perruquer famós ha estat homologat per atorgar títols oficials d’estètica; una empresa anomenada GPS opta a fer-se càrrec del servei d’orientació acadèmic de l’alumnat del sistema públic; diverses empreses privades són homologades per oferir als docents una formació que, necessitin o no, es veuran obligats a acreditar si volen aspirar a qualsevol promoció dins la seva carrera... I tot això cal suposar que ho fan, és clar, per amor al país, gratia et amore!

Els ambiciosos del país -perdó, els emprenedors- ja s’estan fregant les mans: el nou “pelotazo” consisteix en tenir un parent o un amic amb molt poder –i poca vergonya- que et faciliti l’accés a una concessió administrativa per reconstruir un servei públic malmès pel funcionariat. 

L’educació i la sanitat, són els serveis públics essencials per excel·lència, i resulten especialment atractius a aquests prohoms del lliure mercat, ja que els proporcionen allò que sempre han somniat: un mercat captiu de milions de clients. En el  cas de l'ensenyament, a més, un clients que hauran de consumir el producte obligats per la llei.

Més o menys com passa amb la ITV dels nostres vehicles. Posem per cas.   

ELS TREBALLS DE RECERCA DE BATXILLERAT

La darrera de les reformes educatives (encara vigent) va introduir diverses modificacions al currículum del batxillerat, entre les quals la inclusió de l’anomenat Treball de Recerca, amb una ponderació del 10% sobre la nota global de l’etapa. L’objectiu d’aquest treball és potenciar l’autonomia de l’alumnat i preparar-los per la seva futura carrera acadèmica o professional, en la qual s’hauran d’enfrontar amb el repte d’anar més enllà de l’estudi i endinsar-se en el sempre complicat camp de la recerca, de la curiositat, de la iniciativa personal.

Aquest treball, que ve a ser una mena de tesina en miniatura, és tutoritzat per un professor al qual se li adjudica, bé per petició expressa de l’interessat/ada o bé pel sistema digital. Tanmateix, des que vaig arribar a la meva darrera destinació definitiva ara fa sis anys, diversos alumnes havien mostrat interès perquè els dirigís el treball professorat del departament de llengües com ara jo, però les dificultats organitzatives ho havien impedit, en benefici des companys dels departaments de socials i de ciències, interins inclosos, que els acaparaven tots.

Digueu-me malfiat, però sospito que la reducció d’una hora lectiva associada a aquesta tutoria hi devia tenir quelcom a veure, perquè enguany ha estat el primer curs en què la dita reducció ha desaparegut, alhora que també desapareixien els insuperables impediments que fins ara ens n’havien mantingut al marge. Per fi he pogut, al cap de sis anys com a titular al centre i tres com a catedràtic, tutoritzar un Treball de Recerca! “All’s well that ends well!”, que diuen els anglesos; “Nunca es tarde si la dicha es buena”, que diuen els espanyols o “Tot sigui a fi de bé”, que diguem els catalans...

Com la resta de companys de totes les àrees, vaig suggerir diversos temes i diversos alumnes van recollir el guant i em van proposar com a tutor. Finalment, per motius obvis, he acabat dirigint-ne un que es titula “Com (és que no) aprenem l’anglès?”, dut a terme per una alumna que, en efecte, té problemes amb la meva matèria. Deixant de banda els clàssics “estira i arronsa” en el compliment dels terminis, i la feinada de correcció estilística i ortogràfica, he de confessar que el resultat ha superat, de molt, les meves expectatives. 

El tal "Wert" és aquest de la foto

José Ignacio Wert Ortega

Madrid, 1950

Ministro de Educación 

Suposo que, de moment, no deu ser cap delicte penjar en un bloc la foto d'un personatge públic que es pot trobar lliurement a la xarxa. Menys encara perquè no li dedicaré cap epítet, cap qualificatiu, no proferiré cap amenaça, ni incitaré a res que no sigui mirar-lo. Mirem-nos-el bé, doncs, i després pensem en l'esborrany de llei d'educació que ens acaba de fotre pels morros.

Pensem

• pensem en l'estàtus residual que espera la nostra llengua en un futur no massa llunyà, primer a les escoles però després, en conseqüència, també al carrer, als negocis, al lleure, a la cultura... fins desaparèixer, com a tantes altres els ha passat...
• pensem en la segregació lingüística que malbaratarà anys d'esforços per bastir un model de convivència reconegut internacionalment, en el qual la llengua no ha estat mai un problema sinó un valor cohesionador...
• pensem en la destrucció de la xarxa pública d'ensenyament, mitjançant la constant marginació dels funcionaris, que fins ara es podien permetre el luxe d'actuar en consciència, i la seva substitució per treballadors amb contractes precaris subjectes a la gestió arbitrària dels centres...
• pensem en el foment de les diferències de classe fruit de la privatització d'un dret elemental que fins ara havia garantit la igualtat d'oportunitats, fos quina fos l'extracció social, fos quina fos la capacitat intel·lectual dels nens i nenes del país...
• pensem en un país abocat a la grisor, a la rancúnia, a l'odi, a l'enfrontament... al ranci tancament mental característic d'aquells rodals de món per on mai no corre l'aire, ni hi passen forasters, ni s'admet altra realitat que la pròpia...

Personalment, pensar en tot això em provoca ganes de fer de ventre. I mentre faci, seguiré pensant.
Sobretot en ell. 

.

sol davant del perill

Així se sentia avui el que us escriu, gràcies a la nova llei en virtut de la qual els professors substituts fan (i cobren) només les hores de classe. Això vol dir que les guàrdies, les reunions de coordinació i les hores de preparació no es contemplen com a part de la seva feina.

Aquesta reducció d'hores ha suposat que el substitut, a banda d'una penosa inestabilitat professional causada per la itinerància, hagi vist reduït el seu sou al 80% de la misèria que cobrava fins ara. Per acabar de reblar el clau, aquest curs el departament no es comença a plantejar cobrir cap baixa mèdica fins passats 15 dies, amb la qual cosa, durant dues setmanes (que sovint són tres), la feina de la persona absent la fem la resta de companys i, quan per fi arriba el seu substitut, seguim fent tot allò que no siguin les seves hores de classe.

Jo he tingut la mala fortuna de compartir hora de guàrdia amb una professora que porta tres setmanes de baixa, durant les quals m'he trobat literalment "sol davant del perill". Avui, per exemple, faltava una professora que donava classe a aquell típic grup del qual tothom fuig com de la pesta. Així, com en les darreres tres setmanes, m’ha tocat entomar tot sol la vigilància de tot el centre, mentre el substitut de la meva companya s’estava una hora mà sobre mà, perquè ningú no l’ha contractat per vigilar.

Posant un símil cinematogràfic: imagineu-vos envoltats per un estol de comanxes enfurismats a punt d’arrabassar-vos la cabellera quan, de lluny, us arriben les cornetes del setè de cavalleria. Respireu, penseu que esteu salvats... Però aleshores se us atansa el caporal del destacament i us mostra, compungit, un despatx amb ordres de quedar-se'n al marge mentre us massacren.

El país no es pot permetre luxes, és clar. 

14-N, vaga general?

Passejo pels carrers del meu barri. Hi ha poc trànsit, pocs vianants badocs com  jo, alguns establiments són oberts, però la majoria tenen les persianes abaixades... No és en absolut el retrat d'una ciutat paralitzada per la vaga general, però tampoc la postal de normalitat i coloraines que pretén dibuixar el responsable de treball de la Generalitat, que dóna dades a través de la ràdio: a l'administració pública, el seguiment de la vaga és del 15%, un percentatge que es redueix al 10% en l'àmbit de l'ensenyament.

Penso en el meu institut, tradicionalment poc propens a les vagues. Ahir al matí (així d'exquisidament civilitzats som els mestres), ens havíem apuntat a la llista negra 14 professionals, el 45% del claustre. No sé si algun  altre company haurà decidit fer vaga sense avisar amb antelació (cosa a la qual, de moment, té tot el dret), però en qualsevol cas, això és molt més que el percentatge irrisori presentat per aquest senyor polític.

Em pregunto quin és el seu mètode a l'hora de fer números. Hi compten aquells que estan en serveis mínims? I aquells que han anat al lloc de treball amb la certesa que no hi hauria alumnes i que, per tant, tampoc no treballarien? Estan fent vaga, aquests, o són vagos?  Han tingut en compte els substituts de jornada híper reduïda, que avui no tenien feina ni cobraven? Ens diuen les seves estadístiques quanta gent ha decidit anar a treballar no es podia permetre, o no volia, perdre els diners que ens descompten? Aquest 90% de professors i professores, ¿estan en contra de la vaga, o només desmotivats, desencisats, desinformats, desorientats o acollonits?

Passejo pels carrers del meu barri tot escoltant la narració apocalíptica que el locutor i els tertulians fan dels incidents protagonitzats per piquets informatius; i penso en quina és la veritable naturalesa de la intimidació i la violència. Cert: tothom té dret a treballar, i no trobo cap argument per defensar aquell que ho vulgui impedir. Al mateix temps, però,  trobo a faltar empenta a l'hora de criticar l'empresari o l'administració, que amenacen amb represàlies laborals aquells que exercim el nostre dret a la vaga. O aquells que, amb la seva cobdícia i mala praxi professional, han enviat el país a la merda, tot garantint que cinc milions de ciutadans i ciutadanes no facin vaga perquè, senzillament, no tenen feina.  

Els carrers del meu barri, de la meva ciutat, del meu país escenifiquen el desconcert, el dubte, la por, el cansament, la desídia, la intimidació, la desinformació, la manipulació informativa... Es compleix la vella consigna bèl·lica de Juli Cèsar: "divideix i venceràs". Com es compleix també la profecia Orwelliana: qui domina els mitjans de comunicació escriu i reescriu la història segons li convé.

Demà serà un altre dia, concretament el 15 de novembre. Parlarem una mica més de la vaga, empastifaran les dades, acusaran a tort i a dret de deslleialtat, de candidesa, de poques ganes de treballar. I, tot seguit, ens explicaran que els internacionals del FC Barcelona tornen cansats (o, Déu no ho vulgui) lesionats de l'amistós que Espanya juga avui a Panamà. I ens indignarem. I tant que ens indignarem! Clamarem perquè, un cop més, Espanya ens expolia allò millor que tenim com a país: els nostres futbolistes!