Classes patrocinades

Cada cop que encén el televisor, la ràdio, fins i tot l’Internet, l’usuari es veu obligat a entomar un autèntic ruixat d’anuncis publicitaris que apareixen sobtadament, sense previ avís, moltes vegades dissimulats com a part del propi contingut al qual es pretén accedir.

“GAES us ofereix la secció de Listening”

En el cas de la televisió, fa uns anys es va intentar regularitzar-ne per llei tant la durada com la naturalesa, a fi d’evitar l’emissió de missatges sexistes o incitadors a la violència en horaris protegits. No cal dir que va ser en debades, ja que la cosificació de la dona i la violència segueixen essent presents a les nostres pantalles; de la mateixa manera com el temps d’exposició a anuncis s’ha mantingut, si no augmentat, mercès a trampes legals com ara fragmentar els programes en seccions, la qual cosa permet incloure franges d’anuncis (cas dels telenotícies, amb els esports i el temps) o concentrant tota la publicitat abans i durant els programes de màxima audiència. Esment a part mereixerien els anomenats “emplaçaments”, mitjançant els quals els productes apareixen anunciats durant els programes, com si es tractés d’un consell personal dels presentadors, o en les pròpies trames de les obres de ficció.

Un cas semblant es produeix a la ràdio, especialment però no només, en la de titularitat privada. Hi ha programes de màxima audiència, com ara els informatius del matí, en els quals s’hi intercala, entre notícia i notícia, una falca comercial, arribant-se a donar casos tan extravagants com que una companyia petroliera ens ofereixi la del darrer vessament de cru, o que una mútua de salut privada patrocini les protestes per les retallades a la sanitat pública. Tot plegat, això sí, amb el rerefons d’una música dinàmica i el deix de versemblança suficient amb què parla el locutor estrella de la cadena.

“La Caixa patrocina Speaking... Parlem?”

Què dir d’Internet? La finestra per on els badocs del segle XXI fem safareig global? Es pot accedir a ben poques pàgines sense veure’s assaltat per un exèrcit de “pop-ups” que s’obren vertiginosament als racons més inesperats de la pantalla, confonent-se sovint amb el disseny de la pàgina, jugant a desorientar l’usuari, dificultant la seva eliminació mitjançant paranys de tota mena, apareixent en una finestra nova que s’activa sigil·losament en un segon pla... 

I l’única forma d’escapar a aquesta tirania és, com no, pagar. Pagar un abonament “premium” que et permeti sentir les cançons senceres; pagar un canal privat de televisió en el qual t’ofereixen pel·lícules que no s'allarguen quatre hores... Al nostre món, resa la dita, “pagant Sant Pere canta” –i sense publicitat. Però què diantre té a veure això, amb l’escola. Doncs molt, penso jo. Les cadenes de telecomunicacions addueixen que, sense els anuncis d’empreses privades, els seria impossible oferir el seu servei públic. I diguin-me vostès si l’educació pública no està mancada de finançament... (la privada, que és un servei premium, ja compta amb els seus abonats)

Problemes amb el Reading? Prova les ulleres MO

Mont Blanc - The Art of Writing

La meva proposta per pal·liar aquest dèficit és patrocinar les classes. Partim de la premissa que els alumnes són el nostre públic, i que els professors som els presentadors o els locutors del programa. La meva genial idea és incorporar anunciants que facin viable l’educació dels nostres fills, alhora que amenitzin les hores de classe i ofereixin als docents pauses, cada deu minuts, per veure un glop d’aigua o anar a fer un riu. No sé què li semblarà al departament d’ensenyament. De fet, encara no he gosat enviar-los-en els detalls però, per anar fent via, jo ja m'he plantejant aquestes possibles marques per a les meves classes de llengua anglesa. Ja em diran què els sembla.

I, en el cas que no quedin satisfets dels meus serveis, sempre els puc anunciar el mètode Vaughan, que es veu que està molt bé.

Ús dels mòbils a l'aula

rere la porta del director: "Què diu, res de mòbils a l'aula? Em moriré!"

dins l'oficina: "Renoi, com odio que els pares facin rebequeries"

El consell escolar de Catalunya ha proposat a l'administració que els centres introdueixin l'ús dels mòbils a l'aula com a eina de consulta de l'alumnat. Quan la senyora Rigau ha fet pública la notícia en el context del "Barcelona Mobile Congress", ha ressaltat que no seria coherent obviar l'ús d'aquests estris tecnològics, atesa la capitalitat mundial de la ciutat en l'àmbit de les telecomunicacions. Vaja, que quedarem "com uns pagesos" si no fem ostentació dels darrers models d'i-phone que els reis els han portat als nostres fillets.

En principi, diu, la proposta arribarà als centres com un suggeriment, però ja es poden imaginar que aviat començaran les curses per veure qui omple les aules de mòbils abans (amb fal·lera de nous rics, com ja va passar amb el famós projecte 1x1). Fins ara s'acceptava com a raonables un seguit de prevencions que desaconsellaven fer allò que, de sobte, ens aconsellen fer. N'esmentaré deu. Com en podria esmentar trenta, tant se val, perquè ben aviat seran declarades obsoletes (o anti constitucionals, jo què sé)

1. La contaminació per radiacions. Haurem de seguir inculcant la consciència ecològica als joves, mentre 35 mòbils funcionant 6 hores seguides en un espai de 40 metres quadrats deixaran Hiroshima a l'alçada d'una llufa de Sant Joan.
2. Assetjament. Es facilitarà l'enregistrament d'imatges vexatòries no consentides d'alumnat i professorat, que circularan per la xarxa a velocitat prodigiosa, molt abans d'acabar la jornada lectiva.
3. Joc brut. Aquells o aquelles poc inclinats a guanyar-se les notes estudiant ja ballen per un peu davant el ventall d'oportunitats de copiar que se'ls oferirà a partir d'ara.
4. Indolència i peresa. Qui es molestarà en prendre apunts, amb l'esforç de síntesi que això comporta, si n'hi haurà prou amb fer una fotografia de la pissarra o, millor, amb demanar-li al professor que ens els enviï amb un whatsapp?
5. Distracció. Els psicòlegs alerten que no es dictaminen prou els casos de TDA a les aules, i la solució és posar a les mans dels nostres fills la possibilitat de fer-se una partida de "Candy Crush" a l'hora de Filosofia, com si fossin l'honorable Celia Villalobos!
6. Discriminació de base econòmica. Igual com passa en el món dels seus pares, els joves alumnes ben aviat competiran  per veure qui té el model més car, i més gran!
7. Conflictivitat. Molts centres educatius han d'esmerçar hores de tasca tutorial per solucionar conflictes relacionats amb els mòbils (i això que estan prohibits!), hores que es podrien dedicar a... a... a allò... ara no me'n recordo, coi! Ah, sí! A ensenyar! 
8. Consumisme. D'una banda, el departament ens imposa la inclusió de treballs comunitaris i de voluntariat al currículum d'eso per tal de fomentar la caritat envers els pobrets mentre, de l'altra, fomentarem el consum irresponsable d'una tecnologia basada en l'explotació dels negrets per a l'extracció del seu Coltan. Les multinacionals de la telefonia els estaran eternament agraïts per proporcionar-los un mercat captiu de centenars de milers de terminals. Ole!
9. Conectivitat de tercer món. Com funcionaran tots aquests mòbils? Cada família pagarà la connexió 4G al seu fill, amb més o menys velocitat segons els permetin els seus ingressos? O l'alumnat es connectarà via WI-FI a la xarxa del centre? Permetin-me que m'agafi la panxa ben fort, perquè estic a punt de pixar-me de riure! 
10. I la ignorància. Perquè, siguem seriosos, ¿quantes vegades no hem vist, en un sopar de ments preclares, com la gent recorre al seu smartphone a fi d'accedir a una aplicació que li permeti dividir l'import de la factura entre els 10 comensals?! Per molt hàbils que esdevinguem en la manipulació de les tecnologies, seguirem essent igual de burros! 

Dit això, si els pares i mares s'han de quedar més tranquils perquè, per fi, el nen o la nena tenen el mòbil connectat, qui sóc jo per rondinar?

     

Un model educatiu d'èxit

Pere Ribera Ferran, 1915 - 2009,
fundador d'Aula Escola Europea

El diumenge passat vaig escoltar un reportatge radiofònic que glossava la figura d’un mestre. No cal dir que, com a mestre que sóc jo mateix, la temàtica em va semblar tan interessant com sorprenent, car no és gens habitual que els mitjans parlin dels docents i, menys encara, que ho facin en un to, no ja respectuós, sinó amable.    

En el reportatge s’entrevistava un seguit de personalitats, més o menys públiques, que havien gaudit del magisteri del senyor Pere Ribera, fundador d'Aula l'any 1968.  Segons el retrat que en feien els testimonis (alguns d’ells espontanis, per via telefònica) el senyor Ribera era una autèntica “bèstia pedagògica”, un home que vivia per la seva feina, un mestre i gestor rigorós, que sabia treure el millor dels seus alumnes i d’aquells que treballaven a la seva institució.

Moltes de les persones que van parlar en destacaven dues virtuts per damunt de les altres: l’exigència i el respecte. El senyor Ribera mai no estava del tot satisfet amb les feines dels seus alumnes, i els les feia repetir una i altra vegada abans de donar-les per acabades. Un dels entrevistats, que havia estat treballant en la redacció d'una biografia del gran mestre, explicava a tall d'anècdota com l'havia fet gruar, exigint constants reedicions d'un document que, al capdavall, no el va acabar de deixar satisfet.

D’altra banda, es veu que insistia molt en les formes, de manera que tractava de “vostè” als alumnes, tractament que, no cal dir, esperava d’ells. El senyor Ribera traspuava i inspirava respecte, es mantenia allunyat emocionalment dels nois i noies amb qui treballava (almenys en la continença, ja que sospito que algú capaç de dedicar la vida al jovent se l'ha d'estimar per força). Per mantenir la seva imatge hieràtica es veu que els deia "Vostè i jo no hem pas de ser amics". Tampoc no creia en les relacions d'amistat entre pares i fills perquè debilitaven l'autoritat necessària per fer funcionar les coses.

Quin va ser el resultat del seu magisteri? Excel·lent. Els entrevistats eren tots professionals d'èxit, amb les idees clares, emprenedors, cultes, exigents... També és cert que es va fer referència a gent que va acabar havent d'abandonar la seva escola perquè no responia a les seves rigoroses expectatives acadèmiques, però el to general del reportatge venia a justificar aquests abandonaments com a quelcom inherent al procés de selecció natural que hauria de regir una societat liberal d'arrels judeocristianes com la nostra.  

Avui he visitat la pàgina web de Aula Escola Europea, on he pogut comprovar amb insana enveja els resultats acadèmics que s'hi mostren (és el centre amb millor mitjana a les proves de les PAU de tot Catalunya); els personatges influents que hi apareixen (com ara el recentment traspassat don José Manuel Lara Bosh, que va ser alumne del senyor Pere Ribera), els projectes internacionals, el material escolar que es necessita, els uniformes... No he vist enlloc la quota que cal pagar per accedir-hi, però m'imagino que seria poc elegant publicar-la.

Quin és el secret de tant d'èxit? L'èxit, com el fracàs, ja se sap, són fruit de processos multi factorials. En aquesta escola conflueixen molts condicionants: un treball rigorós i professional, uns professors ben formats i ideològicament afins a la missió del centre, un suport econòmic per part de les famílies les quals (per fortuna seva) disposen de mitjans, i un element decisiu: la potestat per seleccionar. Qui vulgui entrar a l'Olimp del saber haurà de passar pel sedàs intel·lectual, ideològic i econòmic que són bandera d'aquesta institució. Un sedàs que, si es tractés d'una escola concertada (és a dir, finançada amb els diners de les classes treballadores), criticaria durament. En tractar-se d'una fundació privada, no tinc res a dir. Per mi com si, a més, els fan resar el Parenostre a classe.

Ai, no... ara m'he confós. Això es veu que ho farem a la pública!    

Un problema de física elemental

quin treballador suporta més càrrega?

solució al final de l'article *

Ha passat l'aturada de Nadal, i he de reconèixer que em trobo més justet de forces del que recordo haver estat mai en meva la vida professional, i això que els alumnes del meu centre, pobres, són uns autèntics àngels en comparació amb el que corre avui dia. L'esgotament, doncs, no es deu al repte d'ensenyar a un grup d'adolescents fortament hormonats, amb poc interès per l'estudi acadèmic i amb unes expectatives de futur molt primes. No, el meu cansament té una arrel més prosaica, que em fa sentir per primer cop legitimat per considerar-me un "treballador" (fins ara, m'havia arribat a creure allò que em deien a casa: "tu no treballes, fill, tu ets funcionari").

Sí, ja ho sé que no estic en una empresa privada, a expenses dels capricis del maligne propietari, o de les fluctuacions de l'oferta i la demanda... O sí? Potser sí que, amb sigil·lo, les circumstàncies i les polítiques de dretes ens han fet baixar del nostre núvol de prebendes laborals i ens han fotut de morros enmig d'aquell magma indefinit conegut com a proletariat.

Els mestres, per fi, hem esdevingut obrers qualificats al servei d'una empresa; de titularitat pública, sí, però de gestió privatitzada. Així, hem de respondre de la nostra productivitat com qualsevol altre obrer i, com en tota empresa, ens hem d'afanyar per progressar i passar de treballador ras a coordinador de línia, o a capatàs de planta, o a quadre intermedi, o a director de fàbrica... Amb tot el que això implica de renúncies a principis, lluites d'egos, ambicions i intercanvis de favors.

I dic jo: si hem de funcionar com una fàbrica, potser convindria que comencéssim a facturar en funció de les hores i del volum de feina, no? Aleshores, em pregunto: ¿com és que una gran part de companys i companyes del meu centre "produeixen" 15 alumnes l'hora i a mi, i a quatre desgraciats més, ens en toquen 30?  Els bons amics de FP, per exemple, desdoblen pràcticament tots els grups; com també ho fan els col·legues de català, castellà i matemàtiques, i els professors de TOTES  les matèries de 1r d'eso; per no parlar de les de modalitat de batxillerat...

¿Com pot ser que un obrer acabat de contractar (interí, i que ningú no s'ofengui si us plau) doni 17 hores de classe setmanals amb grups homogenis amb entre 8 i 15 alumnes i jo mateix, catedràtic (que ningú s'ofengui) amb més de vint anys a l'empresa,  doni 19 hores de classe, 13 de les quals amb grups sencers i heterogenis de fins a 36 alumnes? La veritat, no sé com pot ser. Per molt que m'ho penso i repenso, del dret i del revés, no hi veig la coherència. La càrrega laboral no és equiparable (és molt diferent corregir 160 exàmens que 80!), ni tampoc el grau d'estrès que porta associada (els grups sencers estan literalment enxubats a l'aula). Tanmateix, ai las, el sou que percebem és el mateix.

* Solució a la pregunta plantejada al problema inicial: El del davant (que és on sempre va el burro)

 

estripar el llençol

Aquesta setmana hem conegut que el departament d'ensenyament de la generalitat es proposa reordenar el 4t d'eso a fi d'escapolir-se dels canvis imposats per la llei Wert, que pretén segregar aquest curs en funció de l'itinerari acadèmic que vulguin seguir els alumnes -és a dir, en funció de les seves capacitats, parlem clar.

Davant d'aquest envit, i en defensa de les competències que té transferides, el nostre govern ha dissenyat un 4t d'eso que doni cabuda a les dues línies que imposa el ministeri espanyol, sense per això haver de separar físicament els alumnes. Aconseguir-ho suposa una feina de puntaire: posarem aquí una horeta més de matemàtiques, unes hores d'anglès no lingüístic allà, a canvi de no se sap encara què (o un augment de les hores lectives de l'alumnat o una disminució de les hores d'algunes matèries...) En suma, farem un vestit a mida, però no que satisfaci les necessitats dels estudiants, sinó que permeti incomplir una llei que ve de Madrid, sense que se'ns pugui acusar d'incomplir-la.

Francament, a mi també em sembla aberrant el camí que ens marquen des del govern central. Tot plegat fa anys que tendeix descaradament a la privatització de l'accés a l'ensenyament i, per tant, a impedir la promoció social i econòmica de les classes populars (la introducció de les successives fórmules de grau com les que imposava el Pla Bolonya i, ara, el famós 3+2 en són també exemples sagnants). 

Ara bé, cal recordar que molts d'aquest canvis de tendència conservadora s'han produït amb el vist i plau del govern català i que, aquest, sembla indignar-se i reaccionar només quan li toquen la seva legítima quota de poder de decisió política. Al capdavall, aquesta és la qüestió: com legislem un àmbit que tothom sembla considerar cabdal, prioritari: en funció de criteris pedagògics o a base de tripijocs polítics? 

Sé que sóc molt pesat en aquest tema i que, a més, el que pensi un simple mestre com jo no té cap transcendència, però fa anys que aviso: de tant estirar, cadascú per la seva banda, acabaran estripant el llençol. I ens quedarem, tots, amb el cul en l'aire.  

El gran badall

  

El badall és una resposta reflexa del cos d’alguns animals superiors, per exemple els primats, davant d'estímuls externs tan dispars com la gana, la son o l’avorriment. Si observem les dues fotografies que il·lustren aquest article, podrem constatar la semblança existent entre el noi de l’esquerra i el ximpanzé de la dreta. Ignoro per quin motiu badalla el mico, però el noi és evident que troba la lliçó molt poc interessant.

Fa gairebé trenta anys que em dedico a l’ensenyament. En tant de temps, hi ha hagut alumnes –no gaires, mal m’està dir-ho- que s’han avorrit enormement a les meves classes, per raons molt diverses. Algun cop no la devia dur prou ben preparada, algun altre devia tocar temes massa feixucs i bé... perquè ens enganyarem, quan fas unes sis-centes representacions teatrals per temporada, hi ha dies que, senzillament, estàs espès.

La setmana passada, un alumne de 1r de batxillerat es va aixecar sobtadament de la seva cadira i es va adreçar a mi amb la mà a la cara, on duia dibuixada una ganyota de dolor. Jo em vaig pensar que tenia mal de queixal, però ell em va fer entendre amb gestos que no era el cas. Mentre jo l’interrogava sobre el seu estat de salut, ell em suplicava amb la mirada que li permetés absentar-se. Per fi, en veure’l en aquell mal tràngol, i en tractar-se d’un bon xicot, li vaig dir que sí, que podia sortir de l’aula per anar al lavabo, a fer allò que hagués de fer.

Nosaltres, és clar, vam continuar amb la classe fins que, al cap de cinc minuts, van picar a la porta. Es tractava de la conserge que, ofegada de riure, venia a recollir la motxilla i la jaqueta del noi. Quan li vaig preguntar què havia passat, ella es va limitar a suggerir que potser hauria de fer les classes una mica més distretes. Es veu que el meu alumne havia badallat amb tanta fúria i passió que, literalment, se li havien desencaixat les barres.

Ell va acabar a urgències de la Vall d'Hebrón. Quant a mi, no cal dir que he fet el ferm propòsit de revisar els meus procediments metodològics.

I, com que a YouTube hi ha sempre un vídeo per il·lustrar cada situació, mireu-vos com reacciona aquest professor de la Universitat de Cornell. Està en anglès, però s'entén perfectament -almenys, fins i tot els meus alumnes ho van entendre quan els el vaig passar l'endemà del nostre gran badall particular. 

No cal dir que ens hi vam fer un bon tip de riure i que, tot plegat, va generar un interessant debat... EN ANGLÈS!!!!!!!

El negoci de la formació: un mercat de Calaf

caldrà posar-se un impermeable abans d'obrir el correu?

Fa un temps que la meva bústia professional s'omple amb ofertes de formació continuada de tota mena: des de conferències puntuals fins a postgraus de dues centes hores, passant per cursos de cap de setmana, presencials, semi-presencials o completament telemàtics... Passin senyores i senyors, que hi ha per triar i per remenar!

Les empreses que venen aquesta formació són cabudes, i em furguen el correu amb persistència de banya-ricar, dia rere dia, perquè suposo que no els deuen sortir els números. I no m'estranya! ¿Que no ho saben, que fa una colla d'anys que ens treuen un 8% del nostre sou anual en concepte d'allò que ells anomenen "pagues dobles"? ¿O que tenim la resta del salari a la secció de congelats de la Sirena? 

Què voleu que us digui? No és de bona persona alegrar-se per les misèries d'altri, però en aquest cas he de confessar que tampoc no hi passo massa pena. Al capdavall, van ser aquestes mateixes empreses (avui mateix he rebut publicitat de la Fundació Bofill) les que van sembrar, amb l'ajuda dels seus governants afins, les llavors de la privatització de l'ensenyament. ¿No van ser ells els que, de forma sistemàtica, van desacreditar la tasca dels mestres, en particulars dels que treballen per la xarxa pública?

La seva jugada era rodona, com ja he comentat en articles anteriors: desprestigiar el professorat, empitjorar les seves condicions laborals i salarials, fiscalitzar-lo, comprovar-ne la productivitat, obligar-lo a formar-se (i a pagar-se la formació)... El seu error de càlcul, però, els acabarà costant car. Han collat tant els docents que ara, a aquests, els seus potencials clients, o ja no els queden diners, o ja no els en queden ganes!

Per cert. Dubte retòric: suposo que m'he de conformar a rebre aquestes muntanyes de spam sense protestar, amb l'afegit d'estar obligat, per llei, a obrir el meu correu electrònic professional cada dia.