al meu institut enguany hem arreglat el patii ha quedat més o menys així
No tots els reptes docents tenen necessàriament el mateix escenari desestructurat i econòmicament deprimit. Els joves i les joves de família benestant pateixen també els seus problemes, tot i que d’una índole diferent. En el seu cas tenen més a veure amb l’enuig provocat per una vida opulent i sense sentit, reclosa en sí mateixa, plena de normes i expectatives que l’encotillen, amb manca d’afecte per part d’unes famílies massa preocupades per la seva pròpia projecció financera i social.
El subgènere que abordarem en els propers capítols és el del mestre d’internat de classe alta, un personatge que sòl ser, per buscar un contrast suficientment xocant i expressiu, de classe humil, la tasca del qual serà inspirar els seus alumnes (nois o noies, segons, ja que els internats no són, òbviament, mixtos), despertar-los de la letàrgia en la qual els ha sumits una existència on tot els és donat a canvi de res, fer-los obrir els ulls davant del món i del seus sofriments, ajudar-los a entendre que hi ha vida enllà de les seves mansions i clubs de paddle, que poden rebelar-se i esdevenir allò que ells vulguin i no allò que els seus poderosos pares i mares esperen d’ells.
Aquestes pel·lícules retraten també la dramàtica situació de sometiment intel·lectual, ideològic i moral que pateixen alguns docents en algunes escoles privades. El consell de direcció, constituit per institucions privades, empreses i famílies que inverteixen els seus diners per procurar una formació d’élit als fills que han de perpetuar la seva nissaga, té el suficient poder per violar la “llibertat de càtedra”, un dret que, almenys fins a la darrera reforma promulgada pel govern progressista del nostre país, assistia els professionals de la docència en els centres públics.
De jove, abans de treballar a l’ensenyament públic, ho vaig fer en una acadèmia d’idiomes i, a través d’aquesta, en una escola privada confessional de reconegut renom a la ciutat de Barcelona. Per tant, he viscut, mal que sigui a molt petita escala, l’experiència de ser un assalariat dels propis alumnes, un mer instrument de transmissió de dades a qui es pot exigir un determinat rendiment –segons els seus propis estàndards d’allò que significa rendir, és clar- i una inquebrantable adhesió al seu ideari religiós i sòcio-econòmic (se m’han posat els pèls del clatell de punxa, i no sé per què).
No, no us alarmeu. No vaig ser sotmès a mobbing, ni es va forçar la meva dimissió, ni els alumnes es van acomiadar de mi com d’un heroi alliberador –més aviat amb el posat de pensar: i què farà a l’estiu aquest poca-pena mentre nosaltres esquiem a Bariloche? Però sí que vaig viure una junta avaluadora final de COU, en la qual se’m va obligar a inflar en gairebé dos punts el promig d’un alumne que, segons va informar el representant de direcció que supervisava la reunió, “ha de fer carrera diplomàtica. Com son pare”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada