El que res no costa res no val

Quantes vegades hem sentit dir: "costa una fortuna, però la qualitat s'ho val"? Hi ha la percepció que els béns cars són bons i que els barats, en conseqüència, dolents.

Aquest és un dels mals de les societats de consum i de benestar, ja que els seus beneficiaris tendim a acomodar-nos i oblidar que tot allò que ens bé donat de franc té un altíssim valor. Hi ha molts serveis públic que donem com a cosa feta, i que en altres rodals són un autèntic luxe.

L'educació n'és un, però també hi ha la salut, la segurerat, l'habitatge, la manuntenció, etc. Si patim un accident al mig de les muntanyes ens vindrà a buscar un helicòpter; si ens quedem sense casa ens oferiran un alberg o un pis de lloguer protegit; si no tenim per comprar menjar sempre trobarem un plat calent a taula als menjadors socials; si volem que els nostres fills estudiin hi haurà una escola que l'acollirà sense pagar ni un cèntim... Cert és que els diners que calen per mantenir tots aquests serveis surten dels impostos de tots, meus també, i que per tant representa que ja hem pagat. I qui paga mana, oi?

Per això, aquest sistema que ens hauria de fer sentir orgullosos, i que hauríem de protegir i valorar en la seva justa mesura, es converteix massa sovint en motiu de queixa: "He hagut d'esperar l'helicòpter o l'ambulància mitja hora, el matalàs no és de làtex, no m'agrada la verdura i els professors de l'escola són rucs i antipàtics". Ens hem tornat molt del "morro fi", una mica "nous rics": ho volem tot ràpid i al nostre gust.

Qui ens ho ofereix tot ràpid i al nostre gust és l'empresa privada (atenció: que ens ho ofereixi no vol dir que en efecte ho faci així). Les mútues sanitàries es gasten fortunes en publicitat televisiva per fer-nos veure que a la sanitat pública ens maltracten i deixen que els nostres fills es morin, tot en blanc i negre i amb música tràgica, mentre que ells venen corrents amb un somriure i tot de colorins! Conec gent que ha estat en mútues, i és mentida. El que sí s'afanya a fer la mútua privada és a retirar-te la cobertura quan se't diagnostica una malaltia crònica i costosa. Llavors s'acaben els somriures i les atencions.

El mateix passa amb l'educació. Les empreses privades seleccionen l'alumnat tot imposant criteris ideològics (confessió religiosa) i preus prohibitius a canvi d'un producte suposadament de major qualitat. Als centres privats tot es fa ràpid i al nostre gust, tot són flors i violes... Fins que alguna cosa deixa d'anar bé (el nostre fill s'esbalota, pateix una deficiència, treu males notes o nosaltres tenim alguna dificultat en satisfer les quotes mensuals). Aleshores les famílies es veuen abocades al circuit d'ensenyament públic, que és aquell que ho entoma tot i sense demanar explicacions ni cobrar res, aquell que, com que res no costa, res no val.

Com que, segons els números del govern, l'ensenyament té ara per ara un sobrecost en matèria de massa salarial de l'ordre del 6%, faig la proposta següent:

En comptes de retallar plantilles, augmentar ràtios i tornar a retallar sous, cobri'ns a tots plegats pel servei. Si estem disposats a pagar perquè un empresari s'enriqueixi, com no ho hem d'estar pel bé de la comunitat? Faci números, expliqui el que ens costa a tots plegats l'educació de cada infant, adolescent o adult i faci-ho valer.

Si estudiar costés 500€ l'any, ja veuria com s'implicaria tothom, com obligarien els seus fills a estudiar, com s'acabaria l'absentisme... Si els graduats no es regalessin... Si els alumnes perdesin el dret a l'escolarització per mala conducta... Si estudiar no fos gratis potser adquiriria algun valor.

Embolics de números

Uns savis matemàtics acaben de resoldre la incògnita que tant de temps ens ha portat de corcoll. En efecte, la resposta és:

1x1=0

En zero, és a dir no res, ha quedat un dels projectes insígnia de l'anterior administració educativa, el 1x1. Tota la polèmica, tota la inversió econòmica i la competència aferrissada entre les editorials per endur-se un mos del gran pastís digital hauran quedat en això: no res. Sic Transit Gloria Mundi! Després de carregar-se la setmana de vacances de març, la conselleria d'educació acaba de fer el mateix amb el projecte de digitalització de les aules, el famós 1x1. Es tanca l'aixeta i s'obre un procés de debat, espero que pedagògic i professional, sobre la conveniència de substituir els llibres per ordinadors portàtils (per molt que en volguessin dir netbooks, no eren llibres).

Estic segur que molts docents s'alegren de la notícia. I jo, que faig ús habitual de la informàtica en la meva tasca docent, també. La digitalització massiva era una mesura precipitada, electoralista i, com és habitual en el nostre ram, imposada per part dels polítics sense tenir en compte l'opinió d'aquells que treballem a l'aula i saben de què va tot plegat. De manera que, per segona vegada, li he de donar la raó a la senyora Rigau (tanta coincidència em comença a fer por, què em deu passar?)

Aclarit el neguit existencial provocat per la famosa operació 1x1, em resta només resoldre l'enigma que la meva benvolguda cap de personal ens ha posat com a deures per al curs vinent:

(alumnes + 12.000) - 20% retallada pressupostària

------------------------------------------------------------------------ = X

(professors + 0)


Algú ens pot ajudar????

Professor@ horribilis

"Vamos, yo lo tengo clarísimo... Me-ri-dia-no"

Tots recordem un professor malcarat i rabiüt, un individu que ens va fer la infantesa o l'adolescència impossibles a força d'amenaces i càstigs arbitraris, un ogre que sublimava les seves frustracions professionals o personals en nosaltres. La majoria, però, vam aconseguir superar aquella època, de la qual ens resta tot just un record vague, evocat esporàdicament en disteses converses de bar amb antics companys de penitència. Però, tan fràgil és la memòria com persistent la realitat. Amics i amigues alegreu-vos! Penseu que vosaltres vau marxar de l'escola, però ell/a s'hi va quedar! I va continuar terroritzant les criatures i -ara me'n adono- els que ara som els seus companys!

He passat per un nombre d'instituts, he conegut la diversitat dels seus claustres... No n'hi ha cap de ben bé igual, però a tots es poden trobar algunes figures arquetípiques. Avui li toca el torn al Professor@ Horribilis. Podria fer un esforç d'abstracció i mantenir-me en el terreny de l'arquetip, en la idea pura Platònica, però ja fa massa anys que no repasso les velles lliçons de filosofia i no em refio de la meva memòria, de manera que aniré pel dret i parlaré d'una companya de feina de carn i ossos, i teixit adipós en abundància.

La professora en qüestió té una mirada gèlida, distant i altiva. El seu discurs és control·lat, hiperconscient, maquiavèlic, afuat i mortífer com una falç. La seva actitud envers la humanitat és una declaració de guerra, i el seu tracte d'un menyspreu sistemàtic i incondicional, l'arrogància és la seva bandera. La senyora de qui parlo té una gran opinió de si mateixa, i es considera un ésser superior a qui la resta de pobres desgraciats devem pleitesia. Compartir departament o claustre amb ella haurà estat, al seu parer, una fita que marcarà les nostres mediocres existències.

En tractar-se d'un ens supranatural, s'eximeix de les obligacions que ens atanyen als mortals: ella no fa tard sinó que el timbre sona abans d'hora; ella no s'equivoca, són els altres que no saben interpretar les seves paraules; ella no se salta les guàrdies sinó que té coses importants a fer...

En el seu discurs destaquen, per aquest ordre, tres categories d'expressió dignes d'estudi:

1. "Yo, yo, yo, yo, yo......."

2. "Vamos, yo lo tengo clarísimo...Meridiano"; "Yo ya llevo tres años diciéndolo"

i, finalment, cada cop que ens regala amb les seves sàvies paraules, la postil·la

3. "... lo digo porque..."

per afegir després una justificació que ningú li ha demanat, la qual cosa et fa preguntar si dubta de la seva capacitat d'explicar-se o és que ens pren a tots per imbècils.

Per cert, per si algú no havia lligat caps, aquesta modèlica companya és la que acomiadava en l'entrada anterior.

Equiparació pública-concertada

Aquesta setmana els sindicats que representen els interessos dels docents de l'escola concertada catalana han sortit al carrer. De fet, per dissort seva, són al carrer força sovint. Els darrers anys van estar sortint per demanar l'equiparació salarial amb el professorat de l'escola pública, malgrat que el seu conveni laboral fos diferent. A força de lluitar, al final ho van aconseguir. Per fi cobraven el mateix que els funcionaris!

Ja he dit en altres ocasions què pensava del fet de pagar el mateix a professionals que, bo i fer la mateixa tasca, treballen en condicions diferents, i no m'hi extendré gaire: no han d'opositar, poden buscar feina en centres que els són propers i, per més que ho neguin, reben un alumnat que ha passat per un sedàs pecuniari (són legió els alumnes que han arribat a la pública procedents de la concertada a causa de la crisi econòmica). Però bé, qui governa mana, i si el meu govern va decidir pagar-los exactament el mateix, muts i a la gàbia.

Tanmateix, el que ja em comença a inflar una mica els nassos és que ara es manifestin per protestar davant la retallada salarial. Ara no volen ser equiparats amb nosaltres, que hem perdut gairebé un 10% de sou anual. En què quedem? Hi som a les verdes i a les madures, o només quan ens interessa?

Exàmens de setembre

Les noves autoritats educatives semblen haver arribat disposades desfer ràpidament tot allò que haguessin impulsat les precedents (la setmana festiva del març, l'aplicació universal del programa 1x1 o els criteris de matriculació, per exemple). No m'estiraré pas els cabells, entre altres coses perquè me'n queden molt pocs, tot i que en algunes mesures l'entusiasme ratlli la precipitació, el depressa-i-correntisme d'aquells que sembla que la vida se'ls escapa per les costures.

A força de recular en el temps, vet ací que ara desfarem també un dels principis bàsics d'una llei que es va engegar estant ells al govern. No sé si és que no recorden que ells van participar en el seu desplegament, però en qualsevol cas celebro que per fi es recuperin alguns usos i costums anteriors a la implantació de la ESO.

Tornen els exàmens de setembre! IUPI!

Fa uns anys, veient el colador en què s'havia convertit el sistema educatiu, ja es va recuperar la figura del suspès -amb matisos i atenuants-, fet que suposà un autèntic trauma per a generacions d'alumnes que havien accedit a un sistema on la promoció era automàtica i veieren com, d'un dia per l'altre, se'ls tancava la porta als nassos. Ara es recuperen els exàmens de setembre i hi ha rumors de nous itineraris al segon cicle de l'ESO. Volta al món i torna al born.

Els exàmens de setembre són -i això no ho ha descobert pas la senyora Rigau-, una mesura efectiva per reconèixer l'afany de superació d'aquells que han tingut dificultats, i al mateix temps posen en valor l'assoliment dels objectius per part d'aquells que no n'han tingudes. És a dir: premien i amonesten per igual.

Passar de curs no pot ser gratis. Però no passar no ha de significar forçosament un fracàs, sinó una nova oportunitat o, simplement, un ajustament en els ritmes de maduració i aprenentatge. No oblidem que no totes les persones fem el mateix camí, ni a la mateixa velocitat, per arribar allà mateix. El mateix Artur Mas va haver de repetir dues vegades abans de ser elegit president, no?

Tens un e-mail

Fa unes quantes setmanes, els treballadors del servei públic rebíem un correu electrònic de comiat del fins aleshores president de la Generalitat el senyor José Montilla. Avui, apareix a les nostres bústies professionals una carta del nou president, el senyor Artur Mas.

És bo que les autoritats del país es comuniquin amb els treballadors de l'administració que governen, i que els expliquin el perquè d'aquelles decisions que els poden afectar directament. Fet i fet, tots som al mateix vaixell (uns elegits per sufragi universal, altres mitjançant un concurs d'oposició).

En aquesta darrera carta, el nou president ens agraeix el servei, i aprofita per anunciar-nos que s'atansen temps de vaques magres i que, amb menys, caldrà fer més i millor. Em sembla raonable. Els ciutadans ens hem de fer corresponsables del funcionament del país, i en especial els funcionaris. Però no pas, com alguns diuen, perquè som uns privilegiats que vivim massa bé, sinó perquè del nostre esforç depèn el funcionament diari d'una maquinària invisible de la qual tothom es beneficia sense donar-li cap valor, però de la qual molts es recorden així que en grinyola el més mínim engranatge.

Com a funcionari de carrera assumeixo la part de renúncia que el país m'exigeix. Sé que em tocarà treballar més hores, i que probablement em tornaran a retallar el sou, per molt que jurin i perjurin que no ho faran; tampoc ignoro que reduiran les plantilles i les dotacions pressupostàries, que deixaran de nomenar substituts quan algú estigui de baixa, que convocaran moltes menys places a concurs. Ho assumeixo. Em toca els nassos, és clar, però entenc que s'ha de fer.

És bo que el president doni la cara en nom dels ciutadans que l'han votat, i que ens ho notifiqui per ecrit. Com també fóra bo que el president donés la cara per tots aquells que, com ell, també treballem pel país. Seria un bon moment per sortir davant les càmeres i micròfons per defensar, amb valentia i contundència, la tasca que fem, i desmentir d'una vegada les calumnies que dia sí, dia també, regurgiten els creadors d'opinió dels mitjans que li són ideològicament afins. Com diria el seu mentor, en Jordi Pujol: "ja n'hi ha prou de conyetes..."

Si té el coratge de fer-ho potser no guanyi gaires vots, però sens dubte enriquirà un patrimoni que, almenys abans, era molt més preuat: el respecte d'aquells que no l'hauran votat.