Fa unes quantes setmanes, els treballadors del servei públic rebíem un correu electrònic de comiat del fins aleshores president de la Generalitat el senyor José Montilla. Avui, apareix a les nostres bústies professionals una carta del nou president, el senyor Artur Mas.
És bo que les autoritats del país es comuniquin amb els treballadors de l'administració que governen, i que els expliquin el perquè d'aquelles decisions que els poden afectar directament. Fet i fet, tots som al mateix vaixell (uns elegits per sufragi universal, altres mitjançant un concurs d'oposició).
En aquesta darrera carta, el nou president ens agraeix el servei, i aprofita per anunciar-nos que s'atansen temps de vaques magres i que, amb menys, caldrà fer més i millor. Em sembla raonable. Els ciutadans ens hem de fer corresponsables del funcionament del país, i en especial els funcionaris. Però no pas, com alguns diuen, perquè som uns privilegiats que vivim massa bé, sinó perquè del nostre esforç depèn el funcionament diari d'una maquinària invisible de la qual tothom es beneficia sense donar-li cap valor, però de la qual molts es recorden així que en grinyola el més mínim engranatge.
Com a funcionari de carrera assumeixo la part de renúncia que el país m'exigeix. Sé que em tocarà treballar més hores, i que probablement em tornaran a retallar el sou, per molt que jurin i perjurin que no ho faran; tampoc ignoro que reduiran les plantilles i les dotacions pressupostàries, que deixaran de nomenar substituts quan algú estigui de baixa, que convocaran moltes menys places a concurs. Ho assumeixo. Em toca els nassos, és clar, però entenc que s'ha de fer.
És bo que el president doni la cara en nom dels ciutadans que l'han votat, i que ens ho notifiqui per ecrit. Com també fóra bo que el president donés la cara per tots aquells que, com ell, també treballem pel país. Seria un bon moment per sortir davant les càmeres i micròfons per defensar, amb valentia i contundència, la tasca que fem, i desmentir d'una vegada les calumnies que dia sí, dia també, regurgiten els creadors d'opinió dels mitjans que li són ideològicament afins. Com diria el seu mentor, en Jordi Pujol: "ja n'hi ha prou de conyetes..."
Si té el coratge de fer-ho potser no guanyi gaires vots, però sens dubte enriquirà un patrimoni que, almenys abans, era molt més preuat: el respecte d'aquells que no l'hauran votat.
És bo que les autoritats del país es comuniquin amb els treballadors de l'administració que governen, i que els expliquin el perquè d'aquelles decisions que els poden afectar directament. Fet i fet, tots som al mateix vaixell (uns elegits per sufragi universal, altres mitjançant un concurs d'oposició).
En aquesta darrera carta, el nou president ens agraeix el servei, i aprofita per anunciar-nos que s'atansen temps de vaques magres i que, amb menys, caldrà fer més i millor. Em sembla raonable. Els ciutadans ens hem de fer corresponsables del funcionament del país, i en especial els funcionaris. Però no pas, com alguns diuen, perquè som uns privilegiats que vivim massa bé, sinó perquè del nostre esforç depèn el funcionament diari d'una maquinària invisible de la qual tothom es beneficia sense donar-li cap valor, però de la qual molts es recorden així que en grinyola el més mínim engranatge.
Com a funcionari de carrera assumeixo la part de renúncia que el país m'exigeix. Sé que em tocarà treballar més hores, i que probablement em tornaran a retallar el sou, per molt que jurin i perjurin que no ho faran; tampoc ignoro que reduiran les plantilles i les dotacions pressupostàries, que deixaran de nomenar substituts quan algú estigui de baixa, que convocaran moltes menys places a concurs. Ho assumeixo. Em toca els nassos, és clar, però entenc que s'ha de fer.
És bo que el president doni la cara en nom dels ciutadans que l'han votat, i que ens ho notifiqui per ecrit. Com també fóra bo que el president donés la cara per tots aquells que, com ell, també treballem pel país. Seria un bon moment per sortir davant les càmeres i micròfons per defensar, amb valentia i contundència, la tasca que fem, i desmentir d'una vegada les calumnies que dia sí, dia també, regurgiten els creadors d'opinió dels mitjans que li són ideològicament afins. Com diria el seu mentor, en Jordi Pujol: "ja n'hi ha prou de conyetes..."
Si té el coratge de fer-ho potser no guanyi gaires vots, però sens dubte enriquirà un patrimoni que, almenys abans, era molt més preuat: el respecte d'aquells que no l'hauran votat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada