Jubilar-se i fer plans de futur.

Com diu el tòpic, el temps m'ha passat volant i, després de trenta-tres anys a la docència pública, aquest setembre em vaig jubilar. Sense pensar-ho, també vaig deixar d'escriure entrades en aquest bloc. Va ser com si volgués trencar tots els lligams que em mantenien unit a la meva existència anterior, com si la nova etapa no hagués de tenir res a veure amb el que havia estat fent fins aleshores. Ara, alguns mesos després, m'adono que només necessitava una pausa, una distància que em permetés reflexionar sobre el fet educatiu des d'una perspectiva nova: la d'aquell que ja no hi està implicat de manera activa o, si més no, professional. Això m'ha fet pensar també si, potser, en realitat no necessitava acollir-me a la jubilació als seixanta anys sinó que només em calia frenar, agafar aire i entomar cinc anys més de feina.

La veritat és que, quan vaig optar per jubilar-me, el meu cos m'ho demanava a crits. Notava que anava just d'energies i que això m'impedia dedicar-me a altres coses, més enllà de la docència. Els darrers anys, amb els fills ja grans, tenia la sensació que vivia només per a la feina; una feina que em seguia donant alegries però que també em provocava maldecaps: la creixent burocratització de la feina, l'organització jeràrquica vertical als centres, la pèrdua de respecte per part de l'administració i de la societat a la qual servia, el constant canvi de criteris pedagògics del departament, que només feia que forçar-nos a provar les "idees de bomber" del càrrec polític de torn...

Des de jove que he escrit. Quan tenia vint-i-escaig anys, escrivia narrativa breu i anava guanyant algun premi literari. Però, a mesura que vaig anar-me fent gran i vaig anar sumant experiències vitals, em vaig plantejar escriure una novel·la. Escriure rai! En poc més d'un any havia acabat la primera, que es titulava "TV", tres-centes pàgines distòpiques que denunciaven el creixent control que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la població. La Novel·la estava feta, però publicar-la ja van ser figues d'un altre paner. Al final, vaig optar per publicar-la jo mateix, i crec que la van comprar una dotzena de persones. Un èxit editorial de primera!

Això em va desanimar, és clar. Escriure una novel·la (si és que ho fas a l'antiga, sense l'ajuda d'altres o de la IA) és una tasca feixuga, que demana molt de temps i molta energia. Aleshores, els fills encara eren petits i, amb la feina, em calia treure-li hores al son per escriure de nits. Per això, després d'aquest primer intent, ho vaig deixar córrer durant alguns anys. Però em seguia burxant un rau-rau interior persistent, i al meu cap s'anava formant la idea que quan em jubilés em dedicaria a escriure a temps complet. Tanmateix, no vaig haver d'esperar tant perquè fa mitja dotzena d'anys vaig reprendre la meva vocació d'escriptor i vaig aconseguir que em publiquessin quatre novel·les, tres de juvenils i una per a lectors adults.

Després el moment de la jubilació va arribar: la feina ja no em prenia temps, i em podria dedicar en cos i ànima al que volia fer en la meva segona vida. Però aquesta segona vida m'ha posat al mig del camí nous entrebancs imprevistos, d'ordre familiar. Això em confirma una lliçó elemental que tots hem après de memòria, però que pocs apliquen: no pots fer plans de futur, perquè el futur és incert i no saps si en podràs disposar. Ja ho deien els clàssics: Carpe Diem! Sé que sona carrincló i tronat, però no per això és menys cert.    

El monòlit

 

 Els darrers dos cursos, han arribat als centres d’ensenyament públic dotacions de material que són, si més no, qüestionables, i que en cap cas responen a un clam del col·lectiu docent. Parlaré del meu centre en particular, un institut situat a la ciutat de Barcelona però, si algú es vol entretenir a fer números per veure en què ens gastem els quartos, sàpiguen que, a tot el país, n’hi ha 655 de secundària i 2659 d’infantil i primària.

Taules i cadires. El mobiliari estàndard d’escoles i instituts públic és el mateix des que jo, que enguany em jubilo, n’era alumne. Dos cursos enrere, ens van enviar taules modulars i cadires ergonòmiques per als primers nivells d’ESO. Sens dubte, suposaven una millora respecte a les andròmines de ferro i melamina de l’any de la picor, però resulta que, com que les aules segueixen essent diminutes, no n’hi cabien prou per als trenta i escaig alumnes que actualment hi hem d’encabir. Casum l’olla!

Plantes. Amb la lloable intenció de proporcionar un entorn més amable per a l’alumnat - i suposo que per al professorat i personal d’administració i serveis - ens van arribar dues trameses de dotzenes de plantes decoratives, amb els seus testos. Com que a les aules no hi cabien, es van distribuir en altres espais. Dos cursos després, amb prou feina en queda cap. El motiu? Les plantes són éssers que necessiten cures, llum i aigua per viure i, quan arriben les vacances d'estiu, el centre queda desert durant un mes. Hi va haver voluntaris que van “acollir” plantes a casa seva, però tot i així… Quina llàstima. Malaguanyades plantes, i malaguanyats diners!

Macro pantalles televisives. Quan per fi havíem aconseguit que tots els docents tinguéssim un ordinador portàtil per treballar, i que totes les aules del centre disposessin de projectors compatibles i raonablement operatius, aquest curs ha arribat un camió i ha descarregat setze televisors, setze, de dimensions descomunals, que fan exactament la mateixa feina que els projectors (d’acord, són tàctils i més moderns, però quedaran obsolets en un tres i no res). Per cert, he fet un cop d’ull a internet, i el preu de cadascuna d’aquestes pantalles voreja els 3.000 euros. “Viva la Pepa!”

Uns tècnics que treballaven a preu fet les han muntat sobre suports amb rodes, les han plantificat davant la pantalla i la pissarra existents, i se’n han anat cames-ajudeu-me a muntar-ne més en altres centres. Ja he comentat que l’espai per encabir els trenta i escaig alumnes, les taules modulars, les cadires ergonòmiques, i les plantes és totalment insuficient. Doncs ara hi tenim una nosa més: un monòlit negre com el de “2001: una odissea de l’espai” que, qui sap, potser farà que s’encengui l’espurna del saber a les testes dels nostres adolescents, en un context en què representa que cal limitar el seu accés a les pantalles.

Digueu-me antiquat i torracollons, però em penso que no era això, companys, no era això.

Tik Tok a les aules

Després d’una intensa campanya social i mediàtica per erradicar l’ús dels mòbils dels centres educatius, resulta que la Marató de TV3 omple de Tik Toks les pantalles de les aules.

Amb el llenguatge i gesticulació propis de les xarxes socials, els vídeos aboquen dades sobre malalties respiratòries amb un rerefons d’efectes visuals i acústics, acompanyats de gracietes adolescents. Com la que il·lustra la problemàtica de l’apnea del son, on un dels presentadors es posa una màscara d’oxigen per escarnir l’escena en què Darth Vader li confessa la seva paternitat a Luke Skywalker.

Els mitjans es fan un tip d’omplir espais per denunciar la banalització dels continguts acadèmics i la minsa capacitat de concentració dels estudiants. Tanmateix, així que posen els peus a les aules, abarateixen el seu llenguatge a fi d’esquivar el problema en comptes d’ajudar a solucionar-lo. Però, és clar, sempre és més fàcil deixar la feina bruta als altres. Als mestres, per exemple.

Domesticar els monstres dels altres

A les democràcies occidentals, el fet de votar periòdicament i pagar uns impostos ens atorga el dret de demanar explicacions de tot el que es faci des de les institucions. Aquestes han de retre comptes de la seva gestió davant la ciutadania, han d’assumir els seus errors quan els cometen, han de fer autocrítica i, sobretot, han de buscar la manera de solucionar-los. 

Com a professor del sistema públic, i per tant servidor de la ciutadania, fa trenta anys llargs que ho tinc molt present. Però el que alguns dels meus conciutadans no veuen és que, actualment, la feina primordial de les institucions ha deixat de ser oferir un servei de qualitat que faciliti el bon funcionament de la cosa pública i el benestar d'una ciutadania crítica i autocrítica (el que abans se'n deia "responsable"). Contràriament al que es proclamava durant els moments més complicats de la pandèmia, al final no en vam sortir millors. Ben al contrari: ens va convertir en un ramat desconcertat de bestioles egoistes i molt exigents… Això és: amb els altres. Moltes persones de l’àmbit de la sanitat o de l’educació ho vivim cada dia en primera persona. Jo parlaré breument del que he vist al meu ram. 

El conciutadà-tipus arriba a l’escola i, assenyalant la seva prole, protesta: té tres anys i no dorm la migdiada, té quatre anys i no se sap cordar les sabates; té cinc anys i em fot la verdura pel clatell; té sis anys i no vol compartir les seves joguines amb ningú; té set anys i diu que no sap si és un nen o una nena; té vuit anys i es passa hores davant del mirall maquillant-se mentre fa ganyotes d'instagrammer; té nou anys i em demana diners per comprar-se l’esmorzar perquè, diu, portar l'entrepà o una peça de fruita és de loser; té deu anys i diu que aquest estiu l’hem de portar a un concert de K-pop a Seül; té onze anys i diu que es farà talls als braços fins que, o bé la portem a Seül d’una punyetera vegada o, almenys, li comprem un iphone-10. 

Més tard, el mateix ciutadà tipus arriba a l’institut i, assenyalant la seva prole, continua protestant: té dotze anys i, després del divorci, li vaig comprar l’iphone-11, però no sé per què encara es fa més talls als braços; té tretze anys i es passa les tardes tancat a l’habitació amb el seu iphone-12, enganxat a la pantalla jugant a ves a saber què, i probablement mirant pornografia; té catorze anys i m’ha dit una veïna que l'han vist fumant porros al parc i tocant el cul a les nenes de la seva colla; té quinze anys i no respecta ningú, ni tan sols els seus propis avis; té setze anys, consumeix alcohol i diu que no pensa treballar en tota la seva puta vida, que ja ho faran els immigrants a canvi que els deixem viure a Europa sense papers… 

Jo ja tinc una edat. Pertanyo a aquell col·lectiu de gent antiquada que no entén res i que, per tant, es passa el dia rondinant. Sóc d’aquella mena de professors que fan nosa perquè, molt de tant en tant, aixequem el dit per assenyalar que el rei (o el conseller, o el periodista de torn, o tots plegats, anem despullats). Sóc un dels professionals que fa anys que prediquem al desert per avisar que això va pel pedregar; que la manca de coratge de tots plegats ens ha portat a un sistema educatiu assistencial, desprestigiat, menystingut, infrafinançat fins al límit del col·lapse; del qual se n'esperen resultats acadèmics brillants alhora que se li exigeix que domestiqui, sense causar-los cap trauma, tots els monstres engendrats per la incompetència, la impotència i la hipocresia col·lectives. 

Mira, he creat un monstre i, ¿saps què?: resulta que no és culpa meva. És culpa teva.

Benvinguts/des a la jungla!

L'Andreu, de 1r d'eso D, ha anat al vàter
i fa trenta minuts que intenta tornar a l'aula.

Fa un temps parlava del projecte de renovació d'espais endegat pel departament. Aquest curs hem vist com arribava als centres una dotació de mobiliari per als grups de 1r d'eso i com es pintaven els espais de color blanc. Les aules, però, segueixen essent igual de petites, de manera que entre les noves taules, més grans, i les cadires ergonòmiques, un cop l'alumnat és assegut no queda ni un centímetre quadrat disponible per bellugar-s'hi i la meitat queden d'esquenes a les pissarres. A més, aquestes segueixen essent velles i els projectors i equips de so segueixen fallant més que una escopeta de fira.

El dilluns, entrant a la feina, em vaig quedar ben parat: el rebedor de l'institut semblava literalment una jungla. A tot arreu hi havia plantes, posades en els seus corresponents testos de disseny. La veritat és que feia el seu goig. Ens van explicar que es tractava d'una dotació que ens ha enviat departament amb l'objectiu de fer més amable l'entorn de treball de l'alumnat (i suposo que, també, el dels professionals). Ara, hi ha plantes a les aules, a les sales de reunions, als passadissos... Sí, l'espai s'ha humanitzat i és més agradable. Les preguntes òbvies són:

1. ¿Quants Euros ha costat aquesta dotació? (multipliquem les dotzenes de plantes que hem rebut pels centenars de centres educatius de Catalunya i fem números).
2. ¿S'ha fet un estudi previ que quantifiqui l'impacte que aquesta mesura tindrà en el rendiment acadèmic, o es basa en la benintencionada intuïció d'algun pedagog naturalista?
3. ¿Ara que la sequera ens escanya, és el millor moment per omplir els centres de plantes que caldrà regar si les volem mantenir en vida?
4. ¿Qui s'ha d'encarregar de regar-les? (Suposo que durant el curs ho pot fer l'alumnat, com una activitat de conscienciació ecologista i bla.bla,bla...)  
5. ¿Què els passarà a aquestes plantes durant les vacances de nadal, setmana santa i sobretot estiu, quan durant més d'un mes no hi hagi ni deu al centre i la temperatura s'hi enfili fins als 35 graus pel capbaix?
6. ¿A qui carai se l'hi ha acudit?

Algú em pot respondre?

El Festival de Fi de Curs a 3r d'eso.

Cada dia els fem més petits, però són tan "monos"

Una de les novetats que va comportar la reforma educativa va ser el famós Crèdit de Síntesi. En l’origen, i tal com indica el seu nom, es tractava d’un nombre d’hores lectives que es dedicaven a realitzar un projecte que sintetitzava (és a dir: integrava) els coneixements i les competències adquirits al llarg del curs en tots els àmbits. Els equips docents acordaven un tema, un centre d’interès, una situació d’aprenentatge com es diu més recentment. L’alumnat, treballant de forma cooperativa en petits grups, disposava d’una setmana per fer ús de les eines i estratègies a la seva disposició i acabar presentant un producte que contenia un compendi de tot allò que, cadascú amb les seves habilitats, havia pogut aportar al conjunt. Els productes eren diversos, però sempre mantenien el mateix objectiu: posar en ús, i per tant en valor, allò que havien après, sempre emprant una metodologia científica i establint relacions entre els diferents àmbits del saber. Finalment, els equips de treball defensaven allò que havien fet davant un tribunal d’experts (aquí vull dir de docents) i eren avaluats amb una qualificació equiparable a la que s’atribuïa a qualsevol altre dels crèdits del curs.

Fer això comporta un esforç de planificació, de coordinació i d’execució notables. A més, es tractava d’un acte acadèmic que es desenvolupava en el marc de l’horari lectiu de l’alumnat. Passats els anys, el que havia començat com un projecte que donava sentit a la feina feta, s’ha anat convertint en una cosa completament diferent. D’entrada, el resultat del Crèdit de Síntesi ja no es valora amb una qualificació, sinó que l’alumnat només rep la informació: FA (fet amb aprofitament), F (fet) o NF (no fet). Aquestes expressions apareixen així al butlletí de notes (la qual cosa ja fa de per sí vergonyeta) i no tenen cap repercussió en l’expedient acadèmic. De sortida, ara ja no hi ha res semblant a una Síntesi: ningú no planifica, coordina o executa un projecte. El Crèdit de Síntesi ha esdevingut, almenys al meu centre, un Festival de Fi de Curs de tota la vida, en el qual l’alumnat, dividit en “comissions” estanques, prepara un “número” d’uns 10 minuts, més o menys relacionat amb alguna matèria, i després el mostra dalt d’un escenari a les embadalides famílies, que ho enregistren en vídeo. Al final tothom aplaudeix satisfet, hi ha felicitacions fis i tot per al professorat, i se’n va cap a casa sense plantejar-se que allò que han vist no té cap contingut educatiu més enllà de l’espectacle.

Però en això hem convertit l’educació: en un espectacle on el que es prioritza és la forma per sobre del fons, el carisma per sobre el rigor, el show business per sobre la discreció.

Quedar-se sol

Un dels patrimonis que s’ha dilapidat amb el nou model de gestió de centres educatius públics ha estat la qualitat en el tracte humà en favor de la recerca d’una pretesa excel·lència professional. Per desgràcia, hi ha equips directius que gestionen els instituts com si fossin empreses comercials en les quals el benefici no es troba en la millora de la qualitat educativa sinó en la satisfacció de l’usuari, és a dir, dels i les adolescents i les seves famílies. 

Per tal de garantir l’èxit del projecte, entès com la seva capacitat de captar més clients, s’ha imposat la moda de dissenyar equips professionals no en funció de les seves capacitats docents sinó de la seva adhesió a les polítiques de creixement de l’empresa. Les seves estratègies busquen posicionar-la en un mercat on altres centres es disputen l'espai. Així, en comptes de bastir un projecte integrador, on s'escoltin les veus dels membres de la comunitat educativa en la seva diversitat i riquesa, s’opta cada vegada més pel discurs únic i una gestió jerarquitzada verticalment. No hi ha debat. L’equip de direcció prescindeix del saber i l’experiència existents al claustre. S’ignoren o es silencien les opinions dissidents; qui alça el cap per dir la seva corre el risc que li tallin el coll. 

En aquest punt entono el mea culpa perquè els darrers anys he fet com tants col·legues meus i he callat, tot i que he vist cometre autèntiques barrabassades en nom de la protodictadura que anuncia el que està per venir. Al meu centre he vist, sense protestar, com professionals ben qualificats, vàlids, complidors, eren arraconats perquè no combregaven amb les consignes dominants o, simplement, perquè no resultaven suficientment submisos o simpàtics. He vist com feien fora interins i com, als que tenien plaça fixa, els anaven pressionant amb tàctiques d’assetjament laboral de manual fins que optaven per demanar una baixa o un trasllat.

Ara, avergonyit per la meva falta d'empatia, per la meva covardia i per l’orgull que em feia creure immune, he de recórrer als versos de Martin Niëmoller que tantes vegades es fan servir per descriure el que se sent en situacions d'abús com la que ara, a dos anys de jubilar-me, m'està tocant viure. És ben poc original, ho admeto, però ¿perquè escarrassar-me a buscar la meva veu quan en cap cas seria capaç de millorar les seves paraules?

Quan van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me a mi,

ja no hi havia ningú més que pogués protestar.

Els adolescents són estudiants o persones?

Arran del tràgic suïcidi d’un estudiant de 12 anys a la població bagenca de Sallent, els mitjans de comunicació han posat, un cop més, el focus sobre el seu centre d’ensenyament. S’ha entrevistat especialistes en psicologia i representants de l’administració per mirar d’escatir quines responsabilitats corresponen a la direcció del centre la qual, en un principi, hauria negat que hi haguessin detectat cap indici d'assetjament. Més endavant, pares i mares dels seus companys han anat sortint a declarar que ells sí que eren coneixedors d’una situació d'aquesta mena. Els propis pares de la víctima afirmen que ho havien fet saber al centre i, a més, amplien les causes d’aquesta menyspreable conducta, inicialment atribuïda al rebuig pel seu procés de canvi d’identitat de gènere (espero que ho hagi dit bé, i si no és així em disculpo) amb acusacions de racisme i de aïllament cultural. 

Durant dies, televisions, ràdios, premsa digital i xarxes socials han estat repetint la mateixa pauta d’anàlisi que he emprat jo en el primer paràgraf, sense despertar, segurament, cap estranyesa: si us hi fixeu he parlat en tot moment de la víctima en tant que estudiant. La qüestió és: podem definir els adolescents com a estudiants, que ho són, o ho hauríem de fer com a persones, que també? Seguint les informacions, sembla ser que la resposta és la primera. Es pretén analitzar una tragèdia que, com tot a la vida, té arrels multifactorials, des d’un sol prisma: el de l’adaptació al centre educatiu. 

És cert que els infants i adolescents del nostre país es passen molt de temps a escoles i instituts (no prou, segons alguns), però no és menys cert que es passen encara més temps a fora, en contacte amb les seves famílies, companys d’activitats extraescolars o esportives, coetanis del poble o del barri, desconeguts que es troben pel carrer… Els adolescents, igual com les persones adultes, són entitats complexes, exposades a un munt de situacions que ningú no pot controlar. I entre aquest gran ventall d’estímuls de tota mena, no podem ignorar les omnipresents xarxes socials…Però de tot això que he esmentat, el que ens interessa és l’àmbit de l’ensenyament. Fins i tot quan es parla dels riscos de l’ús del mòbil, es fa centrant-se en els protocols que tenen els centres, i quines mesures educatives i punitives estableixen. 

Pel que fa al tema dels mòbils, la meva opinió, segurament impopular i potser equivocada, és tan simple com clara: infants i adolescents no necessiten el mòbil per a res durant l'horari lectiu i, per tant, caldria prohibir-ne de manera taxativa no només l’ús, sinó la tinença dins dels centres. Que quan surtin els faran servir tant com vulguin? Molt probablement, però això ja serà responsabilitat dels seus pares, que per alguna cosa són les persones que millor els coneixen i que més se’ls estimen. L’accés a les xarxes, igual com els ensenyaments de les doctrines religioses, s’hauria de circumscriure a l’àmbit privat.

Aquesta darrera frase, deliberadament provocadora, planteja un altre tema: de qui és responsabilitat l’educació dels infants i del jovent? De l’estat, a través dels centres d’ensenyament reglat públics, concertats o privats?  De les famílies? Dels mitjans de comunicació? De la comunitat religiosa a la qual pertanyin? D’Instagram, Tik-tok i Snapshat? 

Com deia Lope de Vega: “Fuenteovejuna, señor”. Les culpes, diluïdes en la massa, es paeixen millor. O, abundant en la rica fraseologia de la llengua castellana: “entre todos la mataron y ella sola se murió”. Del que es tracta és d’espolsar-se la part que ens toca de responsabilitat, i la comunitat educativa tampoc no vol ser assenyalada com a única culpable, perquè no ho és. Quan una persona es suïcida, és a causa d’una cadena de circumstàncies que van enllà, molt enllà, del sospitós habitual. Cal que cadascú és miri al mirall amb valentia i assumeixi la part de responsabilitat que li correspon, abans d’aseure’s a una taula amb la pretensió de donar lliçons o de corregir res.

Al capdavall, i aquí acabo de moment, si desplacem 180 graus el focus que fins ara hem estat dirigint només a la víctima / estudiant i a l’escola, descobrirem que hi ha uns agressors. Moltes vegades ens costa fer-ho, perquè el que ens fa basarda és adonar-nos que aquests monstres egoïstes, racistes, homòfobs i consentits són els nostres fills; i després admetre que nosaltres els hem engendrat i són reflexe dels nostres valors. 

Però segur que hi haurà qui no dubtarà a culpar d'això també les escoles i els instituts, on ells i elles també van ser, abans que persones, estudiants.  

"Les matemàtiques són difícils"

 

En la concepció tradicional de l’educació, encara està molt consolidada la idea que les matemàtiques són la disciplina més difícil del currículum. No es pot negar que, arribats a un cert nivell d’abstracció, els números i les fórmules poden assolir un grau elevat de complexitat i que, per tant, alguns estudiants acaben fent figa. Tanmateix, i a diferència d’altres matèries, quan això succeeix es pot observar una reacció curiosa per part dels que llencen la tovallola: tots es culpen a si mateixos del fracàs. “Això em sobrepassa”, admeten;  “no sóc prou intel·ligent”, es flagel·len; “no he treballat prou”, es retreuen… Perquè, és clar, porten tota la vida sentint el mantra que les matemàtiques són difícils i, al final, l’han interioritzat fins a tal extrem que se senten incapaços de qüestionar altres variables, com ara la metodologia emprada pel seu professorat.

Quan algú és incapaç d’entendre la conjugació dels verbs en anglès, o el mite de la caverna, en dona la culpa al seu professor; però quan treu un zero en un examen d’àlgebra, la culpa és de la dificultat intrínseca de la matèria. Siguem francs, de professors n’hem tinguts tots de bons i de no tan bons; de matemàtiques, també. Jo recordo molt particularment una professora que vaig tenir a COU, a la qual li havíem posat el mal nom de “la ceritos”, no pas pels suspesos que repartia (que també hauria pogut ser) sinó per la manera com es referia a aquests elements quan formaven part d’una matriu. A aquelles alçades, jo anava fent la viu-viu aplicant disciplinadament fórmules i obtenint resultats més o menys correctes, però ja feia més d’un curs que havia deixat de veure-li sentit a tot plegat. La dona arribava a classe tota digna; escrivia un problema aleatori a la pissarra; el solucionava a corre-cuita en deu minuts sense donar cap explicació i, en acabat, n’escribia un altre perquè el solucionéssim nosaltres en els 45 minuts de classe que quedaven. Mentrestant, ella s'asseia a la taula a fer coses seves.

Si te’n sorties eres llest, si no te’n sorties eres ruc. Sorprenentment, nosaltres acceptàvem obedients aquesta premissa que, en qualsevol altra matèria, hauria estat del tot inacceptable i certament contestada. Un dia, fart de treballar a preu fet com un autòmat, sense rebre explicacions clares d’allò que amb tanta fal·lera ens absorbia, vaig reunir el coratge per demanar-li que m’aclarís a què treia cap; per a què servia; quines aplicacions pràctiques tenia… “La ceritos” em va mirar amb uns ulls ben badats, esglaiada, com si li hagués fet una pregunta absurda o impertinent, i es va quedar amb posat de rumiar aquella quimera sense precedents. Al cap d’un minut etern, va sortir del seu trànsit i em va etzibar:

"Ho fem perquè és al programa de selectivitat, i ara mateix anem justos de temps. Mira Serra: en comptes de fer preguntes sense solta ni volta, prova d'escarrassar-t'hi més. Que no rasques bola, maco…”

Patapam! A mi, a banda de deixar-me sense resposta a una pregunta que em semblava pertinent i gens absurda, aquella opacitat em va ofendre. No és pas que la professora no conegués la resposta, és que li semblava del tot innecessari justificar res. No entenc que determinat professorat encara sembli estar exempt de l’esforç i del rigor didàctic que se’ns exigeix al de les altres matèries. Al llarg de trenta anys dedicats a la docència, m’he fet un tip d’assistir a juntes d’avaluació en què classes senceres havien sucumbit a mans dels i les de matemàtiques, sense que ningú no els qüestionés la causa d'aquell evident fracàs.

Però al capdavall, ja se sap: les matemàtiques són difícils. 

Supercalifragilisticexpialidocious!

 

La mainada nord-americana empra sovint aquest encanteri, popularitzat per la pel·lícula Mary Poppins, quan juguen a transformar màgicament una situació negativa en una de positiva. He intentat buscar una equivalència en català, que fos aplicable al món de l'ensenyament, i el més semblant que se m’ha acudit ha estat el neologisme: Sithasquedatalaturposatalesllistes.

Cada cop que hi ha una crisi econòmica, persones aturades dels més diversos àmbits (enginyeria, disseny, biologia, física, química, empresa, turisme, periodisme, comerç, dret…) busquen ressituar-se laboralment. La primera sortida benintencionada que es dona a qualsevol llicenciat que es vegi en aquest mal tràngol acaba amb la frase: "Si t'has quedat a l'atur posa't a les llistes". La lògica del consell és clara:

“Si necessites un sou digne per sortir-te'n sense haver-te d’escarrassar gaire, apunta’t a la llista de substitucions de docents, que no et faltarà un plat a taula. No pateixis, ja veuràs que fer de professor no vol cap ciència. Només has d’arribar a la classe quan sona el timbre; asseure’t a la taula que hi ha al damunt de la tarima; obrir el llibre de text per la pàgina corresponent i començar a recitar la lliçó. No cal patir per preparar-se res, perquè l'alumnat es posarà immediatament a escoltar, embadalit per la teva saviesa, i després farà exercicis en silenci. Mentrestant, tu podràs llegir el diari, igual com ho feies al despatx. A més, fer de professor t'anirà bé per reduir l'estrès i per millorar la conciliació familiar. Tothom sap que quan el professorat acaba la seva raquítica jornada laboral se’n va a casa a tocar-se els ous o la xona.

Amb aquesta perspectiva tan falaguera, i perquè a la força els pengen, son milers els i les professionals lliberals que cada setembre apareixen als centres educatius. Els distingeixes d’una hora lluny perquè, amb uns ulls badats com taronges, miren a esquerra i dreta sense entendre on han anat a raure, mentre es pregunten:

“Com és possible que les portes de l’entrada no llisquin automàticament quan m’hi atanso? Per què el conserge no em fa una reverència en entrar? Com és que a dins l’edifici fa encara més calor que al carrer? On és l’aire condicionat? On és el meu despatx? No tinc secretari/a? Per què la resta de treballador/es van vestits amb dessuadores "Quechua"?”

Passat el primer ensurt, i si no marxa per cames a presentar la renúncia o a demanar la baixa de llarga durada (hom abraça fàcilment els privilegis funcionarials que amb tanta passió ha blasmat), el nouvingut o nouvinguda comença el seu particular procés d’adaptació a la nova família. Primer fa un briefing amb direcció, davant la qual es mostra motivat i col·laborador, disposat a compartir tot el know-how que li ha donat el seu background professional a l'empresa privada. Un cop impressionats els caps, es dirigeix al seu departament didàctic i es presenta als companys/es, que resulten ser uns éssers rondinaires, permanentment fatigats, d’ulls enfonsats i esquena corbada. Gent d'una mena inferior.

"Bon dia, sóc X, a diferència de vosaltres, jo tinc dues carreres i un màster, i he estat CEO d’una multinacional on guanyava una morterada al mes... Però, sabeu què? Des de petit que havia somiat treballar de… (la paraula se li ennuega, com si anés a vomitar) treballar de… mestre. De manera que a qui em teniu per fi, disposat a arremangar-me per millorar la qualitat de l'ensenyament públic del país (que teniu fet un desgavell, colla de dropos).

Els i les companyes de departament se’l/la miren amb una distant indiferència, que tant pot voler dir: “Mira, un altre carallot que han despatxat de la feina per inútil” com “Ai pobret, tu aquí no duraràs ni cinc dies”. 

Tot i la dificultat que li suposa acceptar la degradació professional, i malgrat la seva evident incapacitat per a l'exercici de la docència, el nouvingut/da s’aferrarà a la feina i mica a mica s'anirà fent el seu espai en el si de la família, tot adoptant un paper que recorda el de la institutriu britànica interpretada per Julie Andrews, esparverada davant la incapacitat de la mare per educar els seus fills. La seva principal funció al claustre serà, d'ençà, denunciar la ineficàcia del sistema educatiu en general, i de les metodologies aplicades pel professorat del centre en particular. La nova Mary Poppins observarà i valorarà el fet educatiu a través del prisma de l’empresa privada: jerarquia, control i retiment de comptes en funció dels resultats. Així, si un alumne ho fa tot sense problemes li posarà un deu. I, si fluixeja, l’arraconarà perquè no entorpeixi el funcionament de la cadena de producció i, sobretot, perquè no el destorbi de seguir llegint el diari al seu mòbil.

Nou mobiliari als instituts

Periòdicament, els professionals de la docència rebem publicacions de diverses entitats, moltes privades i algunes públiques, en les quals ens proposen activitats de formació, programacions teatrals, cicles de conferències, presentacions de materials didàctics, webminars, etc. Tants d'anys carregant els nostres alumnes de deures i fent cas omís de les seves queixes, ves per on el Karma ens torna el que ens mereixem en forma de bústies de correu farcides de Spam presumptament educatiu.

Una d'aquestes publicacions -que t'arriba tan si vols com si no perquè te l'envien els teus caps- és el butlletí del Consorci d'Educació de Barcelona. Per regla general l'ignoro o li faig un cop d'ull superficial, per la qual cosa demano disculpes als seus editors. Aquest mes, però, hi ha una notícia que m'ha cridat l'atenció. Es titula: "El canvi de mobiliari arriba també a l'educació secundària". Per fer-ho modern, diré: 😍😍😍 (s'entén, oi?) Es veu que el curs vinent s'hi posen a 1r d'eso. Amb una mica de sort, ho veuré abans no em jubili. 

Fins aquí la part amable de la meva crònica. Ara, és clar, bé l'adversativa: "Sí, tot plegat està molt bé, PERÒ...". M'he llegit, aquest cop sí, l'article del butlletí i m'he adonat que es tracta d'una declaració d'intencions subjecta, lògicament, a la disponibilitat pressupostària. Com no pot ser d'altra manera, la renovació del mobiliari i el pintat de les parets es faran segons les necessitats. Ho entenc i ho accepto si, al final, totes les aules s'acaben assemblant a les que il·lustren el noticiari del Consorci. Comparteixo les fotografies: 

 

On comença el meu escepticisme? Justament a les fotografies. No hi veieu res d'estrany? Us dono una pista: no hi trobeu a faltar res? Au va! Si sou profes segur que ja ho haureu vist... Potser fins i tot el conseller ho veu... No us sona? Sí, ostres... Unes personetes que per algun motiu venen cada dia a l'institut i s'asseuen als seus pupitres de mida XXS... És clar: ELS ALUMNES! Ara bé, qualsevol que hagi estat en una aula sabrà que n'hi ha com a mínim una trentena, amuntegats en espais de les dimensions dels que es veuen a les imatges, on n'hi compto entre 6 i 1, i sense mestres.

Admeto que sóc un torracollons i que a vegades miro massa prim, però en aquest cas ens volen vendre bou per bèstia grossa. ¿De veritat ens pretenen fer creure que posant-nos quatre mobles moderns (s'esmenten fins i tot "materials nobles") i pintant-nos les parets de colors suaus, l'alumnat deixarà d'estar enxubat? Ei, que consti que aplaudeixo la bona voluntat! Altra cosa és que, com a gat vell i escaldat que sóc, no m'empasso el màrqueting: per aconseguir que les nostres aules reals s'assemblin remotament a les de les fotografies, caldria o bé reduir ràtios, o bé ampliar els espais per passar dels 45m2 estàndard a, com a mínim, 100m2. Si no es fa, tot això que publiquen al butlletí són focs d'encenalls, per no dir mentides. 

Quan t'adones que t'has de fer una audiometria.

Els anys aporten experiència al docent, però li resten altres facultats. Albirant la jubilació, m’adono que he perdut elasticitat mental, agudesa ocular i, darrerament, capacitat auditiva. Massa sovint em descobreixo fent amb el palmell de la mà el clàssic gest de trompeta per a sords mentre dic allò de: “sorry, what did you just say?”

Fa uns dies, durant una classe a primer curs de batxillerat, una alumna va aixecar el dit per cridar la meva atenció i quan jo li vaig preguntar què volia, em va contestar, tot assenyalant amb la mà en direcció a la porta: “Puc anar a cagar?”

Lògicament, em vaig quedar de pasta de moniato. Es tractava d'aquella mena d'alumna capaç de sortir-te amb qualsevol ximpleria, però tot i així em va semblar xocant, de manera que li vaig donar el benefici del dubte i li vaig demanar que repetís la seva petició. “Say that again, please?”, vaig insistir en anglès, amb l’esperança que si, en efecte, havia dit allò que jo creia haver sentit, no gosaria o no sabria com dir-ho en aquest idioma.

Ella em va mirar amb cara de posar paciència i, acompanyant-se del mateix gest d'abans, va repetir més fort i en català: “Que si puc anar a cagar!”

Consternat, li vaig dir que podia sortir de l'aula i, de passada, quedar-se al passadís la resta de la classe. Davant la meva resposta, la noia va obrir uns ulls com taronges i, per sort, això em va fer sospitar que s’havia produït alguna mena de confusió. Em vaig atansar a la seva taula i li vaig dir, aquest cop en català: “Em penso que no t'he entès bé. Què em demanaves?” Ella, visiblement nerviosa, va decidir reformular la seva petició amb molta cura: “Deia que si puc anar a cargar el portàtil”. 

No em vaig poder aguantar el riure, i l’alumnat (tret de la pobra noia) tampoc. En defensa meva, podria adduir l’ús del castellanisme “cargar” en comptes de “carregar”, afegit a la seva pobra dicció i al fet que assenyalés la porta, rere la qual hi ha els lavabos (però al costat de la qual, vaig descobrir, hi ha un endoll)… Una conjunció de circumstàncies que, si hi sumem el fet que la noia és una “pinta”, podrien justificar la meva confusió.

Tanmateix, no em vaig voler enganyar i aquella mateixa tarda em vaig sotmetre a una audiometria. El diagnòstic no sé si m’hauria d’alegrar: segons la tècnica que em va passar les proves, la meva capacitat auditiva és correcta, llevat de per a les freqüències més altes; cosa que, d’altra banda, és normal en persones de la meva edat. De moment no em faré fer cap audiòfon, però procuraré anar molt més amb compte per evitar treure conclusions precipitades, basades en prejudicis. 

Els instituts, la violència de gènere i la psicologia inversa

Més enllà dels diferents enfocaments, hi ha coincidència a l'hora de dir que es tracta d'un problema estructural i que cal abordar-lo amb un enfocament eclèctic, incidint en l'agressor i en la víctima, i garantint mesures per corregir el que ha esdevingut una xacra social de primer ordre. Entre les mesures correctores, tothom acaba esmentant, amb un to de sobreentès cansat, que és un problema d'educació i que s'ha d'abordar als centres educatius.

D'entrada, dir que "s'ha d'abordar" pressuposa que no s'està fent, la qual cosa demostra el grau d'ignorància i de menyspreu que les persones pensants dels mitjans manifesten per la tasca docent. Fa molts anys, almenys dues dècades, que als centres educatius es treballa, entre moltes altres coses, l'educació en la igualtat i el respecte; i que es fan tallers i xerrades de tota mena per prevenir les conductes sexistes i la violència de gènere. El problema és que, quan es parla d'educació, tothom opina sense haver-se preocupat abans d'esbrinar de què parla.

Així, em preguntareu legítimament: ¿Si es treballa tant, com és que han augmentat els casos de violència masclista? Potser la pregunta hauria de ser una altra: "¿A quin nivell hauria arribat la violència masclista si no s'hagués fet tanta prevenció als centres educatius?" Això, és clar, no ho podem saber, però penso que ho podem intuir.

Ara bé, quant a les actuacions que es duen a terme, cal aclarir que n'hi ha de dos tipus: les internes (tutories grupals i individualitzades, gestió dels conflictes quotidians, modelatge, impuls de la coeducació...) i d'externes (xerrades i tallers puntals a càrrec d'entitats públiques i privades). Pel que fa a aquesta segona tipologia, sempre he tingut i manifestat les meves prevencions, ja que sovint es tracta d'activitats aïllades i deslligades de la realitat del jovent. 

En els tallers o xerrades externs, una persona -generalment jove i de sexe femení- els fa avinents tots els ets i uts de la problemàtica de gènere amb una metodologia que busca ser engrescadora, participativa i guai. La major part del que hi diuen són veritats evidents, però la predisposició dels receptors/es del missatge és, amb sort, de feliç passivitat: fan l'activitat per enèsima vegada, de manera que tothom fa veure que s'ho escolta i, al final, aplaudeixen. 

Missió complerta: l'alumnat s'ha saltat una classe i, com que l'han aplaudida, la persona conferenciant marxa cofoia amb el convenciment de la feina feta. El fotut és que, entre aquell públic complaent, hi havia potencials agressors que també aplaudien com el qui més però que no han canviat el més mínim la seva concepció del món. El motiu? Les concepcions del món, els valors, les ideologies, les idees íntimes no es construeixen o modifiquen en seixanta minuts de discurs. En realitat, les actuacions específiques contra qualsevol conducta arrelada en el més profund de les persones generen anticossos, una versió perniciosa del que es persegueix fer en teràpies de psicologia inversa. Quan es pretén deshabituar una persona fumadora no se l'acusa, no se la culpabilitza, no se l'assenyala. Per què representa que nosaltres ho hem de fer? 

No es tracta pas d'espolsar-se la feina de sobre, com els malpensats de sempre ja deuen haver pensat, sinó de racionalitzar els esforços i passar de les paraules als fets. I aquí em temo que la responsabilitat no cau ni en els docents, ni en els treballadors socials o els jutges de menors, ja que aquests/es professionals no fan més que utilitzar les eines que la societat els ha donat per dur a terme la seva tasca. Qui té la responsabilitat és la pròpia societat que actua amb covarda hipocresia i, de forma subsidiària, l'estament legislatiu que no gosa posar-hi mà de forma decidida. Hi ha diversos col·lectius potencialment perillosos -i el dels masclistes n'és un- que se senten impunes. Saben que, si els duen a terme, el preu que pagaran pels seus actes serà assumible, i que potser els valdrà la pena pagar-lo per desfogar la seva ràbia. 

La meva proposta és la repressió? No. O almenys no només. Penso que l'única via per guanyar aquesta guerra contra la violència masclista a través de l'educació és mitjançant el convenciment, no pas l'adoctrinament; com també crec que, en la situació actual, cal guanyar batalles i aïllar els agressors. I aïllar-los vol dir treure'ls la coartada que suposa incloure'ls de forma genèrica en el conjunt dels homes del món. Això els dóna força i els proporciona aliats entre els més retrògrads o entre aquells que se senten injustament assenyalats per conductes que no han comès ni cometran: "homes del món, uniu-vos!". 

Els agressors sexuals no ho són en tant que homes. La seva masculinitat és una excusa, una coartada. Els hem de denunciar en tant que covards, mesquins, cruels i violents. I no, no cal que cada cop que fem un taller contra les actuacions d'aquests cretins acabem acusant preventivament tots els nois de l'institut fent-los respondre qüestionaris encaminats a descobrir si porten amagat dins seu un potencial assassí masclista. L'únic que aconseguirem d'aquesta manera serà l'efecte oposat al perseguit.

GOOOOOOL!

El conseller ha fet una jugada desesperada que li ha sortit rodona. Com el Real Madrid quan els partits entren en temps afegit, en Cambray ha penjat la pilota a l'àrea i, entre el batibull, ha sorgit el cap del Sergio Ramos de torn per rematar al fons de la xarxa: GOOOOOOL!

En efecte, el gol ha estat espectacular, èpic: la pilota ha entrat per l'escaire, i els aficionats rivals ens hem quedat amb un pam de nas. Els sindicats del ram accepten el xantatge del departament i desconvoquen les mobilitzacions a canvi de recuperar l'horari que teníem abans de l'ampliació feta amb l'excusa de les retallades de l'any 2009. Els mitjans titulen: el professorat desconvoca la vaga a canvi d'una reducció horària. Quines penques!

La lletra petita del pacte és que aquesta regularització dels horaris (1 hora setmanal lectiva per docent) s'aplicarà el mes de gener, a mig curs, a mig trimestre! I ningú del departament ha explicat encara com es farà. No cal dir que les direccions dels centres no han rebut cap instrucció, ni tan sols cap orientació al respecte. 

L'organització de la càrrega laboral en un centre educatiu és complexa. Tot plegat no s'enllesteix dient: "a partir d'ara comencem o pleguem una hora abans i llestos". Per a qui no estigui familiaritzat amb el món de l'ensenyament, passo a exposar quina és la situació que es planteja:

• Per començar, diuen que contractaran més de 3.000 professionals nous. La primera pregunta és: d'on surten?, tenint en compte que en algunes especialitats no hi ha substituts.
• ¿Aquests milers de professionals no tenen res millor a fer que esperar-se a la llista de l'atur durant tres mesos per veure què els donen?
• Quan els cridin per treballar el gener, hauran d'incorporar-se per fer 18 hores de classe diferents de 18 professors diferents (a raó d'una hora per professor).
• El nou professorat haurà de poder fer classe de moltes disciplines, la majoria de les quals no seran la seva especialitat. Una mateixa persona potser hagi de fer: ciències, català, filosofia, llengua, etc.)
• El professorat de plantilla deixarà de fer classe 1 hora a 1 grup, però seguirà fent les altres dues. Quin benefici té això per a l'alumne del grup afectat? I per al professor de plantilla? Li serveix de res reduir una hora si ha de seguir preparant-la per a la resta de grups d'aquell nivell?
• El canvi es produirà a mig trimestre i suposarà trasvalsar completament els horaris de tot el claustre. Això és una feinada per als equips directius i un desgavell organitzatiu a l'aula. "¿Avui amb qui fem classe, amb la profe de sempre o amb aquell nou que només fa una hora?"

Resumint, en Cambray ens ha fotut un golàs: 

1. Ha neutralitzat les protestes dels docents, que no es limitaven a temes d'horari / calendari.
2. Ha deixat clar davant la societat que el professorat només volíem treballar encara menys.
3. Quan arribi el gener, deixarà que els centres s'espabilin tots sols, com han hagut de fer sempre.
4. Quant al nou professorat, m'imagino que passarà com amb els monitors per a les tardes als centres de primària: si se'n troben bé i, si no, ja ho entomaràn els professors, que per alguna cosa són vocacionals i, a més, tenen massa vacances.

Mites i mentides sobre el calendari i l'horari escolar als països nòrdics

Finals d'agost i "Sant Tornem-hi": comencen aflorar com bolets primerencs els set-ciències mediàtics per opinar sobre el sistema educatiu del país... No, a qui pretenem enganyar: el seu objectiu / obsessió és despotricar del professorat. 

Avui, a la tertúlia de RAC1 sento un senyor que, com sempre que es parla d'educació, treu en processó el "Sant Cristo Gros" dels països nòrdics per defensar l'avançament del calendari escolar i atacar l'horari compactat. No esmerçaré ni una línia en donar l'opinió que em mereixen els personatges d'aquesta calanya, sinó que em limitaré a proporcionar enllaços a pàgines web on hi ha les dades oficials, que s'expliquen per sí soles. 

Pel que fa al senyor, si no les entén pot demanar ajuda a alguna amistat o, qui sap, alguna mestra de primària que se l'estimés quan era petit. I per si no té ni una cosa ni l'altra, faig un resum molt breu al peu de cada informació.

Calendari escolar a Finlàndia 

https://www.hel.fi/helsinki/en/childhood-and-education/loma-ajat):

El curs 2022/23, els centres educatius públics de Finlàndia (que són el 97%), han començat les classes el dia 11 d'agost. El curs anterior es va acabar el 3 de juny. Això vol dir que les vacances d'estiu de l'alumnat finlandès tenen una durada de 2 mesos i 1 setmana.

Horari escolar a Finlàndia. 

https://besteducationalpractices.wordpress.com/finnish-educational-system/example-school-timetable/

• Les classes a Finlàndia tenen una durada de 45 minuts, 15 menys que al nostre país. 
• Entre una i altra classe, l'alumnat finès gaudeix de pauses de 15 minuts. Aquí no hi ha pausa.
• La jornada escolar és intensiva: comença a les 8:00 i acaba a les 14:00, i inclou l'hora de dinar. Aquí l'horari és extensiu, de 8:00 a 17:00.
• A primària, l'alumnat té 24 classes lectives per setmana, que equivalen a 18 hores reals. A secundària, en tenen 30 com aquí, però a raó de 45' per classe, això vol dir que en fan unes 22.
  

Colònies esportives de 2n d'eso

A la meva edat, els viatges de fi de curs comencen a resultar pesats. Així, quan aquest curs es va demanar "voluntaris" per acompanyar l'alumnat de 2n d'eso a unes colònies esportives, em vaig fer l'orni. No m'hi vaig pas negar, però vaig callar com un puta i vaig deixar que la resta (els més joves o els més "motivats") fessin un pas endavant. Era conscient que d'aquella manera no oferia la imatge d'adhesió incondicional a la causa que avui dia s'espera del professorat però, què voleu que us digui, he anat a tants viatges escolars al llarg de la meva carrera professional que em va semblar justificat estalviar-me aquest.

Dos dies abans de marxar, però, em van trucar a corre-cuita per dir-me que hi havia companys a qui els havien sorgit imprevistos i que caldria que hi anés jo. Tan llest com m'havia cregut, aquell jovent em va donar una lliçó d'estratègia de primer curs de Maquiavel·lisme: "espera't a colpejar a l'últim moment, quan el rival ja no tingui marge de reacció". Durant les dues setmanes anteriors, havia estat assenyalat com a insolidari, mentre que ells eren reconeguts per la seva implicació. Tanmateix, qui s'acabaria menjant les ditxoses colònies al final seria jo. 

La gent es pensa que anar de viatge amb seixanta adolescents és una ganga (són les mateixes persones que tornen estressades d'una setmana de vacances amb els seus propis fills). Doncs bé, permeteu-me que corregeixi aquesta impressió: no, anar de viatge amb seixanta adolescents que no són fills teus no és cap ganga, sinó més aviat una tortura. Admetent que moltes vegades són divertits, i que el contacte amb ells proporciona alegria i ganes de viure, passo a enumerar els motius pels quals havia intentat evitar la sortida d'aquest curs:

1. Ens hem passat tres dies sencers fora de casa. Això són unes 72 hores ininterrompudes de feina.
2. A una mitjana de sis hores presencials per jornada, les colònies equivalen a 12 dies lectius.
3. Aquests 12 dies lectius no es comptabilitzen a l'hora de parlar de les punyeteres vacances d'estiu.
4. Per descomptat, aquestes HORES EXTRA NO ES COBREN.
5. Durant tres dies, eres responsable del benestar, la salut, la seguretat i la integritat psicològica dels fills i filles de seixanta famílies que exigeixen que els els tornis sencers.
6. Durant l'estada, dormies poc i malament, en unes lliteres tolerables per a algú de 14 anys però que eren un cavall de tortura per a algú de la meva edat. A més, havies de compartir habitació amb altres senyors que no coneixies més enllà de la feina i que roncaven, tossien i es tiraven pets mentre dormien.
7. Cada dia, cada repàs, abans de menjar-te el ranxo (això és, menú infanti: macarrons, arròs amb tomàquet i tot de coses arrebossades) et passaves una hora SERVINT EL MENJAR a una trepa nens i nenes sense disciplina alimentària, que et tractaven com si allò fos un hotel i tu el cambrer. 
8. Evidentment, aquesta tasca TAMPOC NO ES COBRA.
9. Evidentment, ni el CENTRE, ni les FAMÍLIES ni l'ADMINISTRACIÓ te n'ha donat les gràcies o, com a mínim, t'ha pagat un cèntim per les molèsties.

L'any que ve, s'ha decidit que es farà un intercanvi d'Erasmus a l'estranger. Tot plegat per poder penjar la placa amb el logotip al rebedor i a la pàgina web del centre. Tothom dona per fet que hi aniré jo, com a professor d'idiomes del curs implicat. Òbviament, ningú no m'ha demanat com estic d'ànims o de salut per assumir-ho (de fet, fa dos anys vaig patir una operació força seriosa que em va mantenir de baixa un mes i encara espero que algú de la direcció em truqui o m'enviï un correu per interessar-se si soc viu o mort). Així les coses, em queden poques alternatives: 

1. Negar-m'hi i que em facin la creu i ratlla pel que em queda de vida laboral.
2. Acceptar-ho com un xaiet i anar-me'n a l'estranger sense cobrar ni un puto cèntim, a passejar una trentena d'adolescents de 15 anys procurant no desencadenar cap conflicte diplomàtic i havent-me de sentir dir que m'aprofito de les circumstàncies per fer turisme gratis, a costa de les sofertes famílies.
3. Esperar-me a tres o quatre dies abans per tenir un "imprevist" i carregar-li el mort a un company encara més burro que jo.