A vegades, els alumnes més grans d'EGB fèiem
educació física al camp de futbol del Casal Popular, a l’altra banda de carrer. Vestits
amb l’uniforme prescriptiu (samarreta vermella amb l’escut de l’escola imprès
en negre, pantalons curts de color blau i mitjons blancs), formàvem una
disciplinada fila abans de sortir per la gran porta metàl·lica del col·legi,
creuar el pas de vianants, resseguir els murs del recinte esportiu i
accedir-hi, hom hauria dit que furtivament, a través d’una obertura minúscula.
La notícia que aquell dia aniríem al camp
de futbol era un mal presagi per a aquells que no gaudíem d’unes condicions
atlètiques innates, perquè sabíem que tocaria treballar de valent. L’educació
física de la nostra època tenia molt de física i molt poc d’educació ja que, d’entrada,
la impartien professors que no eren especialistes en la matèria, sense cap
criteri ni coneixement. El professor de ciències, o de socials, o de religió,
agafaven un xiulet i una carpeta i es posaven a proferir ordres com si
fossin caporals en un camp d’instrucció militar.
De fet, les activitats que ens obligaven
a fer eren en realitat una versió casolana de les famoses “pistes americanes”
que nosaltres, i m’imagino que ells també, vèiem a les pel·lícules bèl·liques.
Primer corríem per l’espai circumdant; tot seguit, responent a un cop de
xiulet, ens enfilàvem per les grades i saltàvem com cabridets al terreny de joc
pròpiament dit, alçant núvols de sauló ressec sota el sol implacable de la
tarda. A mesura que passaven els minuts i el cansament s’acumulava a les cames,
el grup, d’antuvi compacte, s’anava esfilagarsant fins que es fragmentava en un
desordenat rastre polsegós .
Al davant hi havia els nois més
assilvestrats, fibrosos, intrèpids, generalment entremaliats, que a les hores
de classe ordinària es veien relegats a la filera dels rucs. Vist amb la
perspectiva dels anys, intueixo en aquest fet una llei de retribució, una justícia,
no sé si buscada pels professors, que permetia a aquests nois sovint marginats
trobar el seu espai de protagonisme, la dignitat en allò que sabien fer.
Perquè, no cal dir-ho, la majoria dels que ocupàvem els llocs preferents a
l’aula, quedàvem indefectiblement enrere, exposats davant la fragilitat dels
nostres músculs, incapaços de trobar en cap llibre teòric l’energia i l'esperit necessaris per
suportar aquella tortura, impotents davant del nostre fracàs.
A l’hora d’avaluar aquella assignatura,
el criteri era exactament el mateix que s’aplicava en la resta: el primer treia
un deu, el segon un nou amb setanta-cinc, el tercer un nou i mig... i així, en
fraccions de quart de punt, s’anava reduint la nota fins arribar al zero pelat
que li corresponia a l’últim, un xicot anomenat Américo, que pesava noranta
quilos, que acabava les sessions vermell com un pebrot, a un pas de
l’apoplexia, que era superdotat i que, de tornada a l’aula, ocuparia el pupitre
d’honor.
Acabat l’entrenament militar, a vegades
ens manaven fer sèries de resistència de banda a banda de camp: esprints
endavant i enrere, ziga-zagues, flexions, salts, curses a la gatzeneta... fins
que trèiem el fetge per la boca i pregàvem a Déu misericordiós que ens
estalviés aquell calvari. Quan temíem que ja no podríem sobreviure el suplici,
el professor bufava el seu xiulet d’àrbitre totpoderós per reunir-nos a la
banda, prop de les banqueta on els caps de setmana s’asseia l’equip local de
futbol, i es posava a organitzar un partit de vint minuts que posaria el colofó
final a la classe.
El partit final era l’estocada
definitiva per als més maldestres, perquè en aquella situació tampoc no servien
de res la capacitat intel·lectual, les hores d’estudi o la disciplina
acadèmica. Se’ns arrenglerava d’esquena a la paret, com si fóssim una banda de
reus esperant l’afusellament, i els dos millors futbolistes de la classe, que
també eren els més “pintes”, es tornaven per escollir els membres dels seus
respectius equips. Igual com feien amb els cromos de les col·leccions en sortir
de l’escola, els capitans s’afanyaven a assegurar-se els millors a les primeres
tries i anaven deixant la resta, la morralla, fins al moment en què no quedava
més remei que agafar-los, la qual cosa feien amb evident desgana, acompanyats d’un
gest de desídia que deia ben a les clares: “ si fos per mi, jugaria amb dos
menys, però no vull que el professor em renyi...”
A mesura que els equips prenien forma,
l’autoestima dels nois que romaníem a la renglera s’empetitia fins que ens feia
desitjar desaparèixer, no haver nascut... Just com els mals estudiants es
devien sentir la resta d’hores. I quan per fi s’acabava la humiliació de saber-te
inútil, calia entomar la següent, que eren les instruccions tàctiques rebudes
del teu capità. Els xicots més bojos i valents feien de porters, els més alts i
grossos de defenses centrals, els més resistents de migcampistes i els més
pinxos s'atorgaven el paper de davanters per reservar-se la glòria de marcar gols. A nosaltres ens solien posar de
laterals i ens demanaven que ens limitéssim a xutar qualsevol objecte rodó que
veiéssim passar per allà i que procuréssim no fer gaire nosa.
Jo vaig ser un dels que mai no triaven.
Era un xicot baix, esprimatxat, fràgil i extremament tímid, que si per
casualitat arribava a tocar una pilota s’aturava per demanar-li disculpes. No
cal dir que mai no vaig treure grans notes en educació física, tot i que hi
posava tot l’amor propi que podia, però quan vaig acabar la primària em vaig
prometre que em trauria l’espina.
Sense encomanar-me ni a Déu ni al Diable,
ni dir-ho als pares, em vaig presentar un dia a les instal·lacions del club de
futbol local i els vaig dir que m’apuntava. “De què jugues?”, va voler saber
l’entrenador, mentre m’estudiava amb escepticisme. “De lateral”, vaig respondre
jo, és clar. La resposta li devia semblar raonable, tenint en compte el meu
aspecte poc prometedor. L’home devia pensar que poc mal podria fer en una
banda. “De laterals drets ja en tinc dos...”, em va explicar, abans de
preguntar: “Com la toques amb l’esquerra?” Jo, que amb prou feina la tocava amb
la dreta, que era la meva cama bona, vaig afirmar que prou bé. I així, gràcies
a aquella mentida i al fet que no tenien ningú prou dolent per fer la suplència
del lateral esquerre, vaig començar la meva carrera futbolística.
Privat de qualitats innates per negociar
la pilota, em vaig aplicar amb disciplina, tenacitat i sacrifici. Crec que era
l’únic dels meus companys que s’escoltava allò que deien els tècnics i que
s’esforçava a portar-ho a terme sobre el terreny de joc, i amb el temps em vaig
guanyar la confiança d’uns i altres, perquè sabien que sempre faria allò que
calia fer, que mai no els decebria. En dos mesos ja era el lateral esquerre
titular i, a mitja temporada, m’havia apoderat del centre de la defensa, un
espai reservat fins aleshores a jugadors que em treien trenta centímetres
d’alçada i quinze quilos de pes. Tres anys després, malgrat la meva timidesa, era un migcampista de referència, home de confiança de l’entrenador
sobre el terreny de joc... I tot, sense tenir cap qualitat innata per al futbol.
Si la història acabés així, s'hauria confirmat la sentència moral clàssica segons la qual amb esforç es pot aconseguir tot. Però la
realitat és que sis anys més tard, en el moment de fer el salt al primer equip,
em vaig topar amb els meus límits: em vaig adonar que no en tindria prou amb
l’esforç i que, en qualsevol cas, no passaria de ser un fiable peó en un equip
de categoria regional. Això, sumat a qüestions acadèmiques i familiars que aquí no venen al
cas, em va empènyer a abandonar el futbol.
Senzillament no estava prou dotat per
continuar, i el que es va acabar confirmant va ser aquella altra vella teoria Darwiniana de crua selecció natural que, santa innocència, havia cregut que podria desmentir.
