Igualtat de gènere

Aquest matí escoltava a Catalunya Ràdio una entrevista a l’entorn de la violència de gènere. Per acabar la conversa, se li ha demanat a la convidada que proposés solucions i, com  era d’esperar, ha aparegut el paper de l’escola on, segons ella, caldria fomentar valors i actituds d’igualtat. Possiblement tinc la pell massa fina, però quan algú diu que caldria que fessis quelcom està afirmant que no ho fas. I això és mentida. O almenys en una part important dels centres educatius.

Però deixem l’escola per al final, i fixem-nos en altres àmbits igualment importants,  que gaudeixen d’un prestigi i una repercussió que se li neguen a aquesta.

Els equips federats de futbol poden ser mixtes
fins a la categoria Aleví.

L’Esport. Llevat dels primers estadis (això és, precisament en l’etapa de les lligues escolars), la pràctica esportiva de competició es realitza en dues línies, una per a dones i l’altra per a homes. Argumentar que uns i altres tenen capacitats que impossibiliten l’enfrontament en igualtat de condicions em sembla d’un sexisme que tomba d’esquena.

El cinema. Els darrers anys, la comunitat afroamericana dels Estats Units s’ha queixat de la magre presència d’artistes d'aquesta raça entre els premiats a la gala dels Oscar de Hollywood. Tenen tota la raó del món, però suposo que a cap ximple se li acudirà ara crear un guardó només per a negres. Seria una bajanada. Com ho és distingir entre el millor actor i la millor actriu. 

No poden competir amb ells

No poden competir amb elles

Moda. Quan anem a comprar roba hi ha botigues per a homes, dones, nens i nenes. A cada sexe se li atribueix un patró estètic diferenciat, que seguim sense protestar i que perpetua els rols de seducció sexual, en el cas del femení, i de dominància viril, en el masculí. Ens hauríem de plantejar exigir a la indústria tèxtil una revisió dels seus dissenys que tendís a la igualtat.

La d'home es diu "Le male" (el mascle)

Aroma i color. No només se suposa que hem de vestir-nos d'una forma, determinada segons sigui el nostre sexe sinó que, a més, ens corresponen una determinada olor i un determinat color. I ningú no s'exclama.

Publicacions. Les relacionades amb la moda, òbviament, però no només aquestes. Les editorials, responent -cal suposar- a la demanda del mercat, publiquen revistes que estan destinades bé a lectors o bé a lectores. Les considerades masculines es centren en quatre eixos tradicionals -esport, motor, política i sexe- mentre que les femenines ho fan en altres quatre –safareig, feines de la llar, decoració i relacions humanes. És cert que ningú no està obligat a comprar-ne unes o altres, però el vocatiu que s’empra està clarament marcat, per a homes unes i per a dones les altres.  

Sense comentaris

Serveis. Pot semblar un tema trivial, però no ho és. Només els nostres prejudicis justifiquen que als espais públics s’habilitin lavabos per a homes i per a dones. Per no parlar de la variada iconografia emprada per designar-los, on trobem tota mena d’artificis més o menys sofisticats, més o menys eufemístics, per marcar-ne la diferència.

La llar. Les famílies són les principals transmissores dels rols sexuals. Ens agradi o no, fills i filles tindran una percepció sexista o igualitària de les relacions en funció del model que hagin viscut a casa. De res no serviran totes les lliçons del món si les nenes han de d'assumir les feines domèstiques mentre els nens s'asseuen al sofà a veure el futbol; si elles les apuntem a dansa i ells a taekwondo, etc.  

Vist el panorama, l'escola és la institució més paritària que existeix. El professorat és majoritàriament femení, el repartiment de tasques és equitatiu, es fan tallers per combatre el sexisme, s'encoratja el treball cooperatiu, les classes d'educació física són mixtes, els lavabos són unisex i, el més important, les classes són un espai de convivència per a nens o nenes.

És un món perfecte? No, és clar. De fet, i gràcies als vots de polítics que es consideren a sí mateixos progressistes, es subvencionen molts centres educatius que fan de la segregació sexual la seva senya d'identitat. Aquestes escoles sí que caldria que fessin alguna cosa per millorar. O això, o retirar els concerts. Em sembla el més just i igualitari. 

Si, a més dels missatges constants que arriben dels altres àmbits, ens dediquem a fomentar una educació de postguerra, no hi ha res a fer. És a les nostres mans decidir què volem per als nostres fills i filles.

  

Aules obertes. Per fi! (... i quan diuen que les posen?)

Aquesta cosa tan innovadora, tecnologies a banda, és del més elemental sentit comú i ja l'havien inventada en temps de la República!!! - Per cert, quantes persones hi compten? Jo, si la resta no són molt amagats, hi he vist la mestra i 6 alumnes.  Suposo que, cas d'haver-hi posat els 24 alumnes i les 16 cadires que falten, no hauria quedat espai per als textos explicatius...

"Així són les noves aules obertes..." comença el breu article del Periódico de Catalunya d'ahir 6 de juny de 2016. Ja es poden imaginar quin esglai, quin tomb m'ha fet el cor, en veure el dibuix que acompanya la nota. He estudiat com estan configurades i m'he adonat que responen a la immensa majoria de millores que el professorat venim demanant des de fa dècades: un espai diàfan, lluminós, connectat, amb aïllament tèrmic i acústic, aire condicionat, racons de reflexió, espais per treballar en equip i fer projectes innovadors, amb una ràtio raonable d'alumnes... De veritat, m'ho mirava i notava com les llàgrimes m'humitejaven els ulls com a preludi de l'esclat de felicitat completa... "Així són les noves aules obertes...", anava repetint en veu baixa, com si temés desfer l'encanteri.

I aleshores ha passat. M'he aturat un moment, i no he pogut estar-me'n de preguntar-me: "Són així?On? Com és que no n'he vista mai cap?"

Una miniatura inclosa al mateix gràfic mostra com són les aules on treballem els professors i professores de carn i os: una capsa de 45 metres quadrats per a 30 alumnes (1,5 per persona, sense comptar el professor que, s'ho creguin o no, és persona), moblada amb taules i cadires de fòrmica, sense aïllament de cap tipus, amb pissarres de guix, sense una adequada connexió a internet, sense aire condicionat ni calefacció... I aleshores les llàgrimes m'han saltat de veritat. Però de puta pena (i perdonin la paraulota).

La següent pregunta que m'he fet, mentre plorava com una Magdalena, és: ¿algun dia el meu país proporcionarà als seus nens, nenes, nois i noies, espais dignes com aquest, els quals, a més, garantirien, segons diuen els experts, una millora d'un 25% en el seu rendiment? Si això arribés a succeir, qui en serien els beneficiaris: els de la pública o els de la concertada? Algun dia, abans no em jubili, podré treballar en un entorn així? Tot plegat són preguntes retòriques, és clar, amb respostes tan previsibles que em fa mandra escriure-les, però som-hi: No, ni jo les gaudiré abans no em jubili, ni el país les pagarà per al seu jovent. No hi ha ni diners ni ganes. I en qualsevol cas, si algú algun dia en té, tinc molt clar que no seran els fills de la classe treballadora.

Entre tant, el que fa el diari és pur sensacionalisme, ciència ficció, brandar una pastanaga de 90 metres quadrats davant dels nassos del sofert contribuent. La versemblança d'aquestes aules és equiparable a la dels documentals sobre viatges interestelars: explicat queda "xulo", però els ciutadans ja fa temps que no ens mamem el dit... O potser sí, que ens el mamem? Si a base de publicar utopies com aquesta, algú s'acaba creient que les escoles públiques del país s'hi assemblen, ja tindrem un argument més per collar el sistema educatiu i els seus professionals... Però no, senyores i senyors, permetin que els desencisi: no només l'escola pública s'assembla a això com un ou a una castanya, sinó que qui hauria de vetllar per fer-ho possible es limita a retallar recursos, desviar-los a centres concertats, entaforar mainada en petites gàbies i exigir excel·lència.

Es riuen de nosaltres mentre ens refreguen pels nassos la imatge d'allò que mai no ens donaran. Des que vaig entrar com a alumne en una escola, fa gairebé cinc dècades, amb governs de tots signes i colors, les aules han estat com les mostra la fotografia següent (i, no es deixin enganyar, per molts dibuixos que ens mostrin als diaris, així seguiran in secula seculorum... amén)

El desconcert educatiu

Hi ha moments en la vida de les persones en què, de manera inesperada, s'alça el vel que mig amagava una realitat amb prou feines intuïda, temuda en alguns casos. Quan descobrim, per exemple, que els reis són els pares o, molts anys més tard, que aquests no només no són màgics, sinó que resulta que són mortals. Són aprenentatges que ens fan madurar -si no vols per força-, però comporten un desencís profund, un desconcert absolut i unes ganes d'engegar-ho tot a rodar.

Aquest matí, quan he sabut el resultat d'una votació al Parlament de Catalunya, on es discutia la retirada del concert econòmic a les escoles que segreguen el seu alumnat per raó de sexe, he tingut una decepció molt gran i, com a pare, com a docent i com a contribuent, m'han entrat aquestes ganes de fotre-ho tot en orris. La moció s'ha desestimat, la qual cosa ja és de per sí una patacada al sentit comú i la decència, però a això cal afegir-hi que la decisió ha estat possible gràcies a l'abstenció del grup parlamentari d'ERC i al vot negatiu del seu cap, Oriol Junqueras, juntament amb el del diputat Lluís Llach! 
 

El problema de tenir referents, d'emmirallar-se en models, és que, tot d'una, l'espill et torna una imatge inesperada, en la qual ja no et pots reconèixer. I és molt dur haver de renunciar a quelcom que creies immutable, quan es revela fal·lible, imperfecte, humà en tota la seva grandesa i misèria. Tantes vegades he escoltat embadalit els discursos de l'Oriol, el seu argumentari reposat però decidit alhora, la magnitud dels seus coneixements; com també m'he emocionat amb l'assenyada sensibilitat d'en Lluís, el valor amb què denuncia i actua contra les injustícies o la segregació racial... 
 

I, ves per on, avui me'ls trobo donant suport a un "statu quo" que permet privilegiar, amb els diners de tothom, centres educatius que discriminen les persones segons si són nens o nenes. En nom de què? ¿En nom de quina moralitat, de quina decència, de quin projecte de societat? ¿Com podem avançar cap a la igualtat real d'homes i dones, si des de la infantesa els separem: pantalons curts per a ells i faldilla de quadres escocesos per a elles?

Repasso mentalment els seus discursos, on tenen cura d'adreçar-se a "catalans i catalanes", "treballadors i treballadores", i penso si tot plegat no era una mentida més, o és que potser no els havia entès i ja m'estaven avisant que eren segregacionistes. I em pregunto què diantre he estat votant, els darrers trenta anys de la meva vida. Un partit d'Esquerra? Un partit Republicà? Un partit Catalanista? 
 

Els seus votants ens hem menjat més d'un gripau pensant en l'objectiu de la independència, i entenc que calgui fer concessions per arribar a pactes i sumar majories. Però no vull perdre de vista que la independència no és un fi en si mateix, que importa molt més quin model de país pretenem construir. I, la veritat, si hem de seguir cedint l'educació dels nostres fills (i filles) a una teocràcia rància, de sotanes arnades, mà fluixa i silencis culpables, no comptin amb el meu vot. Ni amb la meva, fins ara cega, admiració.  

Ordenar resultats, o com es defineix l’èxit.

Els termes “excel·lència” i “valors” s’han incorporat al nostre llenguatge quotidià, sovint usats com si representessin conceptes indestriables l’un de l’altre... No hi ha club esportiu d’elit que no es vanti de defensar-los, ni cap escola que no se n’ompli la boca a l’hora de vendre el seu projecte educatiu als potencials clients. Qui se’n pot sorprendre? A tots ens agrada que ens considerin els millors i si, a més, ens podem revestir d’una pàtina d’idees tan abstractes com ara l’esforç, el respecte o la companyonia per dignificar la nostra ambició, l’equació és perfecta. 

O no tant? De fet, si ens fixem en el món de l’esport, on les autoritats porten anys escarrassant-se per fer bandera del “fair play”, del “respect” i del “say no to racism”, les actituds que serven els aficionats i els propis protagonistes dels esdeveniments solen allunyar-se molt de l’objectiu que es persegueix. Cada cop hi ha més fatxendes vestits de curt i més curts cridant com fatxendes a les grades. En què s’equivoquen, doncs?  Fa de mal dir, però sospito que la causa té molt a veure amb la contradicció intrínseca que existeix entre els pretesos valors solidaris i la fixació per l’excel·lència.

L’aspiració a ser el millor és una declaració d’intencions en sí mateixa; una cerca del benefici propi, sigui en efectiu, en espècie o en autoestima, que porta implícita la superació i la derrota dels altres, els quals esdevenen una nosa que cal espolsar-se. Un cop dirimida la jerarquia, la glòria és per al guanyador, mentre que als perdedors els resta poc més que l’oblit.

Fa molts anys, quan jo era un marrec, aquest paradigma competitiu ja s’emprava com a motivació a l’escola. Recordo perfectament com els nois de la meva classe se’ls ubicava en funció de les notes que obtenien als exàmens, de manera que el millor dels quaranta-cinc, el que menys necessitat tenia de les seves atencions, s'asseia al pupitre que hi havia just davant la taula del mestre, i la resta se’n anaven allunyant a mesura que aquestes augmentaven de forma inversament proporcional. Així, hi havia una filera lateral de privilegiats que gaudien de la claror de les finestres i del reconeixement de la institució; dues fileres centrals on la classe mitjana adotzenava discretament la seva mediocritat, i per fi una fila arrambada a la paret, on els rucs de la classe purgaven el pecat de la seva ignorància.

Imagineu-vos com es devia sentir el darrer d’aquests alumnes, el que ocupava el vèrtex de l’aula oposat al del millor, cada cop que alçava el cap per contemplar avergonyit l’insalvable abisme que els separava. Més o menys el mateix que deu sentir el cuer de la lliga cada cop que es compara amb els grans equips, els dels grans resultats, grans premis, grans valors...

L’ordre és una temptació comú en molts ordres de la vida. Allà on hi hagi una col·lectivitat, apareixerà al cap de poc temps una aritmètica que busqui ordenar el risc de desgavell. L’ordre unificador ens aporta seguretat, dóna sentit al caos que amenaça les nostres vides. Saber qui és el primer i qui és l’últim clarifica molt les coses. Perquè al capdavall, llevades les caretes, llimat el pa d’or que decora l’èpica competitiva, només està en joc saber qui mana.

Abusos, pintades i imatges de google

Façana de l'escola on es van produir els abusos

Fa unes setmanes es va fer pública la detenció d’un mestre arran de la denúncia presentada pel pare d’un ex alumne a qui va infringir, segons el propi acusat reconeix, abusos sexuals. Els abusos que, esperem, es jutjaran i castigaran adequadament, van començar a inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat i es van perllongar fins fa poc més d’un lustre, quan aquest docent es va jubilar. Com és lògic, una notícia així va ocupar portades als diaris i merèixer un seguiment exhaustiu per part de la resta de mitjans, els quals van posar en marxa no només la seva maquinària divulgadora sinó, també, la de recerca. En poc més d’una setmana, no hi va haver programa televisiu o radiofònic que no hagués aconseguit trobar el seu propi testimoni particular al voltant del tema.

Els mitjans assumeixen sovint una tasca impagable a l’hora de desemmascarar escàndols que, moltes vegades, els organismes competents han estat incapaços de detectar. I ho aconsegueixen, en part, perquè sovint les mateixes persones que desconfiem de les autoritats a l’hora de denunciar, tenim la necessitat de ser escoltades per quanta més gent millor a través dels mitjans de comunicació. Alguns dels entrevistats que he sentit no havien gosat confessar ni tan sols a la família més propera detalls que ara esbomben a través d’un micròfon o una càmera, davant centenars de milers de desconeguts amb una finalitat, suposo, catàrtica. La psique humana és, certament, desconcertant.

I si parlem de psiques desconcertants. Què li deu passar pel cap a una persona adulta quan abusa d’un infant? Enfrontats a aquest interrogant, molts pederastes asseguren que una força irresistible els empenyia a cometre aquestes barbaritats; que eren conscients d’estar obrant malament però alhora se sentien incapaços de frenar el seu impuls. Em repugna el que fan, però em temo que diuen la veritat. El pederasta és en la majoria de casos un malalt mental, un desequilibrat que sovint arrossega el pes insuportable d’una infantesa en què també va patir abusos. Perquè, no ho oblidem, els humans aprenem de les experiències viscudes, ens emmirallem en els models, reproduïm les pautes de convivència... I les experiències, models i pautes, en especial els de la infantesa, ens queden gravats al cervell a foc i ferro.

Observo el seguiment que es fa dels esdeveniments i no puc deixar de pensar en els companys de professió que treballen en aquesta escola. Com es deuen sentir quan arriben a la feina i es troben amb aquesta mena de pintades? Què els diuen quan es reuneixen amb els pares i mares dels seus alumnes, o quan sopen amb amics o família? Estan rebent-ne el suport, o estan entomant-ne acusacions més o menys callades? Del tipus: “no us adonàveu, del que passava?” o, pitjor encara, “si us n’adonàveu, per què no vareu actuar?”. De moment, dos membres d’aquell claustre són davant la justícia, però la resta de mestres de l’escola estan patint també el judici paral·lel de mitjans i societat.

I, no ens enganyéssim pas, la resta de la professió també. Les persones -en general- tenim una tendència natural a generalitzar, a construir categories a partir de casos concrets, perquè funcionar en base a categories simplifica molt la percepció i la comprensió del món. L'administració, per exemple, s’ha afanyat a revisar els protocols de detecció i denúncia d’abusos a les escoles públiques, com si fossin pràctica habitual; la mateixa administració, tot sigui dit, per a la qual els centres concertats no calia que es sotmetessin a les mateixes regulacions. Una diferència de criteri que, hores d’ara, encara no he vist justificada enlloc.

També s’ha introduït, no fa gaire, la brillant mesura d’exigir un certificat de penals als aspirants a mestre, per garantir que no tenen antecedents per pederàstia. Una mesura adreçada, exclusivament, a cobrir-se les espatlles si mai passa res ja que, òbviament, no evitarà que es contractin aquells pederastes que, senzillament, no han estat detinguts abans.

Els darrers anys he anat denunciant un seguit d’estereotips al voltant de la feina docent.

Fins ara quedava clar que els mestres som:

GANDULS (perquè tenim quatre mesos de vacances pagades)

IGNORANTS (perquè qualsevol sap més que nosaltres)

RONDINAIRES (perquè sempre ens queixem per vici, com jo ara)

IMMOBILISTES (perquè ens neguem a incorporar noves metodologies)

DICTATORIALS (perquè posem notes!)

INCOMPETENTS (perquè el nostre país treu les pitjors a Europa)

PLORAMIQUES  (perquè mai no és culpa nostra)

Ara, també, hi podrem afegir que som una colla de presumptes PEDERASTES, perquè vam escollir una feina en la qual podíem estar tot el dia envoltats de canalla. I això no em negaran que és altament sospitós, oi?

Si cerquem el terme "pederasta" a Google Imatges, la quarta en aparèixer és aquesta. No he gosat reproduir les tres primeres perquè hi sortien uns senyors vestits de negre i no vull problemes. Curiosament, no hi ha imatges de familiars, els quals, segons tots els estudis, són els principals autors d'abusos.

Abusem dels abusos?

Si cerquem "pederastia" a Google, la tercera imatge en aparèixer és aquesta. No he gosat reproduir les dues primeres perquè hi sortien uns senyors vestits de negre i no vull problemes.

Fa una setmana s’ha fet pública la detenció d’un mestre d’educació física arran de la denúncia presentada pel pare d’un ex-alumne a qui va infringir, segons el propi acusat reconeix, abusos sexuals. Els abusos que, esperem, es jutjaran i castigaran adequadament, van començar a inicis de la dècada dels vuitanta i es van perllongar fins fa poc més d’un lustre. Com és lògic, una notícia com aquesta ocupa portades als diaris i mereix un seguiment exhaustiu per part de la resta de mitjans, els quals han posat en marxa no només la seva maquinària divulgadora sinó, també, la d’investigació. No hi ha programa televisiu o radiofònic que no hagi aconseguit trobar, en qüestió de dies, el seu testimoni particular al voltant d’aquest tema.

Els mitjans assumeixen sovint una tasca impagable a l’hora de desemmascarar escàndols, que moltes vegades els organismes competents han estat incapaços de detectar. I ho aconsegueixen, en part, perquè les persones desconfiem de les autoritats però, alhora, tenim un desig irrefrenable de ser escoltats, per quanta més gent millor. Alguns dels entrevistats que he sentit no havien gosat confessar ni tan sols a la família més propera detalls que ara esbomben a través d’un micròfon o una càmera davant centenars de milers de desconeguts. La psique humana és, certament desconcertant.

Parlant de psiques desconcertants. Què passa pel cap d’una persona adulta quan abusa d’un infant? Davant la pregunta, els pederastes asseguren que una força  irresistible els empeny a cometre aquestes barbaritats; que són conscients d’estar obrant malament però se senten incapaços de refrenar els seus impulsos. Em repugna el que fan, però em temo que diuen la veritat. El pederasta és un malalt mental, un desequilibrat que sovint arrossega el pes insuportable d’una infantesa en què també va patir abusos. Perquè, no ho oblidem, els humans aprenem de l’experiència, ens emmirallem en els models, reproduïm les pautes viscudes... I les experiències, models i pautes, en especial els de la infantesa, ens queden gravats al cervell a foc i ferro.

Observo el seguiment que es fa dels esdeveniments i, alhora, no puc deixar de pensar en els companys de professió que treballen en aquesta escola. Com es deuen sentir quan es troben amb els pares i mares dels seus alumnes, o quan són amb els amics o la família? N’estan rebent el suport o n’estan entomant les acusacions més o menys callades. “No us n’adonàveu del que passava?” o, pitjor encara, “Si us n’adonàveu, per què vareu callar?”. De moment, dos membres d’aquell claustre s’enfronten a la justícia, però la resta de mestres de l’escola estan patint també el judici paral·lel de mitjans i societat.

I, no ens enganyéssim pas, la resta de la professió també. La gent tenim una tendència natural a generalitzar, a construir categories a partir de casos concrets, perquè funcionar en base a categories simplifica molt la percepció i la comprensió del món. La classe política, per exemple, s’ha afanyat a revisar els protocols de detecció i denúncia d’abusos a les escoles públiques, com si fossin pràctica habitual; la mateixa classe política que va legislar que els centres concertats com els Maristes, estiguessin eximits d'aquestes regulacions. També s’ha introduït, no fa gaire, la brillant mesura d’exigir un certificat de penals als aspirants a mestre per garantir que no tenen antecedents per pederàstia. Una mesura adreçada, exclusivament, a cobrir-se les espatlles si mai passa res ja que, òbviament, no evitarà que es contractin aquells pederastes que, senzillament, no han estat detinguts abans. 

Els darrers anys he anat denunciant un seguit d’estereotips al voltant de la feina docent.

Fins ara quedava clar que els mestres som:

GANDULS (perquè tenim quatre mesos de vacances pagades)

IGNORANTS (perquè qualsevol sap més que nosaltres)

PEREPUNYETES (perquè sempre ens queixem per vici, com jo ara)

IMMOBILISTES (perquè ens neguem a incorporar noves metodologies)

DICTATORIALS (perquè posem notes!)

INCOMPETENTS (perquè el nostre país treu les pitjors d’Europa)

PLORAMIQUES  (perquè mai no és culpa nostra)

Ara, també, hi podem afegir que som una colla de PEDERASTES, perquè vam escollir una feina en la qual poguéssim estar tot el dia envoltats de canalla. I això no em negaran que és altament sospitós, oi?

Professorat en pràctiques una mica “especial”

Ara que es parla del MIR dels mestres, unes exhaustives pràctiques que garantiran la capacitat dels futurs professors i professores del país, se m’acut que hi ha un gran desconeixement sobre quina és la tasca que es duu a terme als centres educatius. Tant entre els candidats a treballar-hi, com entre les famílies dels alumnes que hi estudien.

La relació escola – societat és complexa, en gran mesura a causa d’aquest desconeixement, que genera malfiança en ambdues direccions. El professorat rep a la defensiva totes les propostes que li arriben de les autoritats i de les AMPA, les quals sovint opinen, si em permeten, amb l’audàcia que confereix la ignorància. Penso que hauríem de posar-hi solució, hauríem de vehicular uns canals de comunicació eficients i francs que permetessin a l’escola ajustar la seva acció a les necessitats reals dels ciutadans i, a aquests, participar d’una forma activa i compromesa en l’educació dels seus fills i filles, més enllà de revisar-los l’agenda, assistir d’esma a les reunions tutorials o enviar cartes al director dels diaris.

Moltes escoles de primària fa anys que, amb èxit dispar, conviden les famílies a exercir de mestres dels seus propis fills. A la que van anar els meus, per exemple, s’organitzaven tallers de pares i mares (bàsicament mares) que durant unes setmanes ensenyaven a grups reduïts alguna habilitat relacionada amb el seu ofici. N’hi havia de manualitats, de jardineria, de tecnologia... L’experiència era molt satisfactòria i els nens i nenes estaven molt cofois de veure’ls allà, compartint el seu món, aquell espai desconegut per la majoria, on la mainada passa vuit hores al dia, on es fan grans, aprenen a llegir i escriure, a fer sumes i restes, a entendre el medi físic i social on viuen, on reben valors de convivència, cooperació, o de responsabilitat que després ningú no sabrà d’on han sortit.

Jo sóc professor de secundària, i he d’admetre que als instituts aquestes experiències són molt rares. Els nostres alumnes ja no són aquells nens i nenes tan dolços que te’ls menjaries, que se senten orgullosos dels seus pares, que s’asseuen en taules hexagonals, vestits amb les seves bates de ratlles i un somriure encisador. A les aules dels instituts s’hi amunteguen adolescents en plena ebullició hormonal, alts i ferms com Sant Paus, rebels, confosos i enfadats amb el món –com correspon i és bo que sigui. Els nostres alumnes no frisen per la visita de llurs pares i mares, de qui es volen desmarcar tant com poden per poder anar construint la seva pròpia identitat. Els nostres alumnes són aquells que, com diu l’acudit, et penedeixes de no haver-te menjat quan encara en tenies ganes i hi eres a temps.

Cal per això renunciar a la participació familiar? Ben al contrari. És aquest el moment en què, sense saber-ho, més necessiten de la presència dels seus pares i, si aquests hi renuncien, els estan fallant. Davant del natural qüestionament que els adolescents fan de l’autoritat (encarnada en aquesta etapa per la institució educativa i els seus ministres terrenals, els professors), les famílies haurien d’oferir un contrapunt que sovint negligeixen. No és tasca de l’institut gestionar els impulsos nihilistes dels joves, sinó d'elles.

En aquest punt, m’agradaria proposar que s’establís, en el marc del compromís educatiu que convindria signar entre escola i famílies, un espai i un temps d’obligat compliment, en el qual aquestes treballessin conjuntament. El professorat hauríem d’admetre (com de fet ja estem admetent, tot i que no sempre de bon grat) que les famílies hi diguin la seva en l’educació de llurs fills i filles; i els pares i mares haurien de participar en activitats lectives. I no parlo del clàssic (i encomiable) acompanyament en viatges d’intercanvi, sinó en la impartició de coneixements.

No parlo, tampoc, d’aquelles actuacions puntuals que en ocasions sorgeixen, com bolets, en les quals un pare o mare fa una xerrada d’una hora sobre un tema que li ve de gust compartir. La meva proposta implica incloure de forma orgànica en el calendari escolar la tasca docent de pares i mares. D’aquesta manera, aquell allau d’idees i propostes que es manifesten desordenadament a les reunions de famílies, com brindis al sol, es podrien substanciar i enriquirien els cursos.

Com es podria articular, aquesta proposta? Segur que no seria fàcil. D’una banda caldria conciliar els interessos de les empreses, que no estarien massa disposades a concedir jornades laborals en benefici d’una cosa tan etèria, de vegades banal, com és l’educació. D’altra banda, em temo que no tots els pares i mares estarien disposats a posar a la pràctica aquelles estratègies que tan senzilles i evidents semblen en el món de les idees. Caldria entrar a les aules i fer classe. No una hora l'any, sinó vint a la setmana. Caldria programar i preparar objectius competencials, activitats d’ensenyament, aprenentatge i avaluació, materials diversificats per atendre tots els nivells, estratègies per mantenir l’atenció, l’entusiasme, l’ordre públic...

No, com deia no seria fàcil. De fet res del que val la pena no ho és, ni tan sols fer de mestre. Però en l’experiència tots hi guanyaríem molt, els docents, les famílies i, sobretot, els fills que, per fi, es podrien creure aquell discurs, sovint buit, sobre la importància que té l’estudi.